ROQUES de BENET

Lo cap de setmana passat no tenia uns plans gaire emocionants. Dissabte esporgar aulivers i diumenge fer vici per la Via Verda de la Val de Safàn. Diumenge però com que tenia la vici espatllada, vai fer d'equip de suport de la colla que nàven en vici. A dos quarts de 8 carreguem vicis i personal i nem cap allà. Som 8 i aparquem a la estació de Benifallet. Reorganitzem els cotxes, i jo m'emporto el dinar. Quan tinguin clar on volen dinar, m'avisaran. Mentrestant tinc unes hores lliures per fer i desfer. Tenia feina cap allà a la Fotx, a Móra, però al final los plans se van canviar, així que me decideixo nar a Orta, a vore què. Només agafar la carretera d'Orta per Prat de Comte me trobo amb la coa d'una cursa ciclista de carretera. Les pujades en primera, les baixades en segona. Un drama. A de ser molt desagradable nar pedalant l'últim, sense masses forces, i tindre ademés al clatell un cotxe dels mossos que comanda una rua de cotxes i motos que de ben segur t'estan maleïnt tots los ossos. Sort que giren en direcció a Pinell de Brai i puc posar la tercera, la quarta, la cinquena... A una hora ja indecent busco aparcament allà on surt la pista de Les Roques de Benet, hi trigo una mica, ja que busco una bona ombra perquè lo dinar, encara que és en neveres no pateixi massa.

Si no us ho imaginàveu, ja us ho dic ara, l'assumpte que portava entre mans era pujar a Roques de Benet. De les Roques de Benet no us en diré res, el meu lèxic és minúscul devant la grandiositat d'estes penyes. Només que tenim la sort de que són a prop de casa, i que a més ens han deixat un parell de canaletes perquè els que no dominem l'art de l'escalada hi puguem pujar còmodament. I és que els humans no en tenim prou de disfrutar.ne de la contemplació de les muntanyes, les hem de superar. Els hi hem de pujar al gep per reafirmar la nostra superioritat i així engrandir la nostra vanitat. Una pena tot plegat.
Així que ja molt tard enfilo la pista que puja a Coll de Membrado. L'ombra de les Roques guarden encara la frescor mentres guanyo alçada damunt la Penya del Gall. A la dreta veiem la silueta de Les Gronses, magnífiques, però de ben segur és que el coll el girarem a l'esquerra i amunt. No se pot escapar del magnetisme de les Roques de Benet. Destrio el camí que hi mena més directament i m'arribo al Coll de Membrado. L'últim rollo de pista, a ple sol se m'ha fet pesaet. Vai a esmorzar al Pou del Cullerer. No l'havia visitat mai i a més estaré a l'ombra, que dalt al Castell serà massa tard i farà massa sol. El pou és el·lipsoïdal, magnífic, i amb unes escales recobertes de molsa que fan fedror.

Esmorçat torno al Coll de Membrado per afrontar l'ascensió. Porto un dibuixet en un paper extret d'una sortida feta per en José Luis, qui si no. Ho trobareu aquí:

http://todoseandara.blogspot.com.es/2012/03/las-rocas-de-benet-por-la-pena-del-gall.html

Lo José Luis fa un tomb molt més llarg, i és que jo no tenia ni el temps ni la força per fer.ho. Agarro la sendera que voreja per llevant la Moleta del Sovatger. Este bocí és especialment maco ja que travessem un bonic bosc de carrasca i negral. Molt més maco que la pujada més directa que he destriat tot pujant per la pista. Arribo al Coll Nord de la moleta i salto a Ponent tot perdent alçada, quelcom que molesta un poc. Just ans de baixar ma truquen al telèfon, i me diuen que a les dugues a la Fontcalda. O sigui que a partir d'aquí vai a preu fet. Baixant trobo el camí més fressat que puja més directe i ja flanquejem en suau pujada per arribar a una punta, on tenim la Mas-Colomer devant dels nassos. Ara a la dreta i amunt per la canal. Esta canal, que no vos enganyin, no té cap mena de dificultat, i només és perillosa en el cas que el que va primer de la colla li vulgui pendre la dona al que va l'últim. Llavors sí, les pedres rodolaran estrepitosament.

ftp://geofons.icc.cat/fitxes/100CIMS/245149006.pdf

Arribo a un coll on a la dreta hi havia l'Arca de Noé, on és? Per l'esquerra i seguint la traça molt fressada puju dalt del Castell. Pel camí m'he trobat gent que baixava i aquí també n'hi ha unes quantes persones. Fai via en fer una foto a tres persones, i a fer.me la meua, al costat de la placa del Kike Ortuño. Si a algú que ha format part intrínseca d'este rocam, de ben segur que ha sigut ell. Escalador valent, temerari dirien alguns, amb un estil salvatge i romàntic va patir i fruir amb estes roques com ningú. E.P.R..

Retorno al Collet de l'Arca i me llenço avall, cara aquell minúscul replà sota el Cap de Gos. No hi havia estat mai, i això que sempre m'havia atret en desmesura aquell bocí d'herba reservada als sovatges guardat celosament pel rocam més intimidatori. Llàstima que no m'hi puc entretenir ni seguir la fletxa que diu AGUA. Retombo al Sud per una feixa amplota però de mal pasar, tot seguint el dibuixet. Una mica més avall d'on sóc jo vei dugues fites, hi baixo, però després no en vei cap més tot arribant a un incipient barrancó. Guaito avall, on l'aigua salta al bosc que tinc a sota i a l'esquerra. Sembla que per la dreta el cingle és curtet, uns 8 metres, i ademés no és monolític. Deixo la motxila i vai a guaitar, ja que m'estranya que no hagi cap fita just en el pas. Després parlant amb lo José Luis i mirant atentament el dibuixet, hagués hagut d'haver continuat per la feixa, fins a la vertical del Crestall de la Foradada. Però bé nem al relat dels fets.

Baixo el primer esgraonet amb molta cura. I és que de la Terra Alta ja ho diuen, és més fort el vi que la roca. Passet de segon grau de biaix per arribar a l'alçada d'una savina, gran i torturada, un garbuix de rames seques i rames menys seques. Trio baixar al repeu de més avall per sota d'aquesta, ja que com a mímin sé que tindre on agarram. Hem col·loco amb molta pena per sota la savina, amb el cap quasi dintre, no tinc gaire lloc on col.locar els peus. Tot plegat incómode i desgradable. Canviat la mà d'aferrarme a la sabina, ja puc allargar l'altre mà i agafarme a una presa de roca, i per fi col.locarme un pel més avall. Després una regleta m'ajuda a col.locar els peus a una repisa on ja puc respirar tranquil i saltar al bosc. Pas de quasi tercer, però incòmode com un escorpí a la sabata. Al bosc continuo la direcció sud. No hi trobo cap fita, però al sortirne, vei la foradada. Salvat!!!, ja no he de tornar a pujar al Castell!! però si a buscar la motxila. Torna amunt, on els passets són més fàcils, però el pas sota la sabina igual de cabró. Tiro alguna pedra que ballava, amago tot dintre la motxi, i per avall unaltre cop. El pas de la savina amb la motxila, se fa un drama, però amb penes i treballs sóc al bosc, on trec la càmara per fer una foto al baixador i a la Foradada. De la Foradada estant avall, al dret, per terreny incòmode, a mig camí de pedregal i bosc. Poso alguna fita, en vei una i ja sóc al barranquet que me fa arribar a la pista. Satisfacció i relaxament. Bé, relaxament poc, perquè és tardíssim, així que pista avall, encara que mentres voreja les Roques més aviat planeja, per agarrar lo cotxe, i dirigirme a La Fontcalda, on m'esperen afamats.

Ja atipats, mentres els bicicletistes baixen tranquilament a l'estació de Benifallet, jo torno a segregar adrenalina. I és que pujar al Cap de la Costa és emocionantíssim. El que és, segurament, el camí asfaltat més corprenedor de la Catalunya Nova. Aquells rocs, aquells revolts sense visibilitat, aquella estretor... fa d'este trajecte un dels més salvatges que mai hagi fet. Cervesa de rigor a l'estació i cap a casa falta gent.

Esta és la primera vegada que pujava a les Roques pel dematí. Sempre ho havia fet de tarda, tot esperant que el sol se pongués per les planures aragoneses. I així us ho recomano, el lloc on és situat, la durada de l'ascensió, el camí que hi mena, tot plegat convida a fer.hi cap després de fer migdiada, quan el sol ja estigui davallant a l'horitzó. I deixar pasar el temps dalt al Castell, tot jugant amb el rellotge, sobretot si ens hem deixat el frontal. Del Baixador de la Savina, millor oblideu-se'n.