dimarts, 30 d’octubre de 2012

EL SALT

Mas de Garrut, Mas de Borbó i treient la punta la caseta de vigilància forestal del Puig d'en Cama.
els baixos de l'Ateneu
Per avui diumenge no tenia plan. La perspectiva d'anar a dormir tard, el fred i vent anunciat més el canvi d'hora, tot plegat, fou el que me va dir d'anar a dormir sense cap pla al cap però amb la intenció d'anar a fer un tomb per poc que pugués.



GR-11+GR-174
Dissabte a la nit férem la presentació del tram català del GR-11 a l'Ateneu Cultural Josep Taverna. L'autor, l'Alfons Barceló és lo president dels Excursionistes d'Alforja. Vai arribar tard i la sala era plena, amb lo qual no vai sentir la presentació en la totalitat, ni amb pulcritud. De tant en tant reien, i els que érem fora no en sabíem el perquè. Acabada la presentació, hi hagué un picapica. Espectacular!!! preparat per la gent de l'Ateneu. Coca amb recapte de casa, llesques de pa en embotit, fruits secs i una taula amb pastissos portats de casa increïbles. Jo no sóc massa de dolç, però n'hi havien dos, un de xocolata, aspatarrants!!!!! Vai agraïr que la gent anés marxant per poguer endrapar a voluntat, i a més evitar.me fer el sopar. I és que la gent de l'Ateneu és maquíssima i fan una pinya extraordinària.

El llibre en qüestió, és visualment espectacular. Textos i fotos són ordenats de manera eficient i engrescadora. Petits textos culturals, informatius o turístics fan del llibre alguna cosa més que una exhaustiva, metódica i formal descripció del recorregut. Però no patiu, coneixent l'Alfons, i si és que voleu fer la Transpirinaica entre el Cap de Creus i Benàs, la descripció acurada hi és, amb tots els detalls imprescindibles per seguir sense dificultats este enorme itinerari. Les dades tècniques són faciles de compendre a primera vista, els desnivells, la durada dels recorreguts, el quilometratge. Tot és clar i suficientment concís per no destorbar el sentit pràctic de la guía. Especialment sorprenent és la qualitat dels mapes. M'esperava quelcom més barroer ja que la mida del recorregut feien difícil, a priori, la presentació d'uns mapes útils i acurats. Però crec que ho han aconseguit. L'únic però és que el llibre és massa maco per portar.lo de viatge, ja que és llei de vida que l'hagis de menester just quan plou. Així doncs, només queda la opció de fer-ne fotocopies, o bé de comprar-se'n dos, i clar, especialment baratu no és...
I en quan faci servir la guía, faré una entrada individualitzada tal com se mereix.

I diumenge sense volguer massa m'aixeco aviat, això del canvi horari personalment no ho entenc, i la part orgànica del meu cos tampoc. I com que en la entrada passada lo company Racons de Món me va tocar la fibra, cap El Salt falta gent. Deixo el cotxe prop del Mas de Salas, (mun pare li diu Mas del Victor, i al ICC, Mas del Garrut) i començo a caminar per aquells topalls que tants camins havia trepitjat. Fai cap a la Font del Vallès, pel perdut, pel conreu, per pista, pel bosc... i és que abans per estos verals no necessitava camins. Només me calia reconéixer un lloc i fer.hi cap era un tres i no res. La memòria si no es treballa desapareix.
Me va costar una mica orientar.me, tot buscant amb la mirada senyals reconeixibles molt facilment fa 15 o vint anys. De tant trescar.hi, m'havia fet una toponímia gairebé personal. "La baixada a la Riera", "la parada de la dreta", "la barraca de la bassa", "el pla de les arnes", "el barranc de la salamandra", "la torre de dalt", i "la de baix", és clar, "l'ametller sec", que me va semblar veure ja a terra,"l'entrada de la figuera", "els castanyers". Tots estos topònims me servien per orientar.me mentalment, i també a vegades amb els familiars i veïns més asidus a aquells verals. Ara d'aquella toponímia només resten algunes paraules al cap que no sé associar a cap lloc en concret, almenys en la llunyania.

Font del Vallès
Vista la renovada Font del Vallès (topònim no sé si bo o fals), que sempre l'he vista rajar, i sempre poc ufanosa. I esta vegada no va ser l'excepció, tot i els aiguats dels últims dies. Aquí ja he agarrat un senderó ben fressat que m'ha baixat sense masses dificultats a la part de dalt del Salt. Un espectacle. Per molts serà ben poca cosa, perquè al Pirineu de salts d'estos n'hi ha per tot arreu. Però pels que som del Camp, de secà, trobar tant a prop un corrent d'aigua tant magnífic és un motiu de joia. I si a més com jo hi has nat cents de vegades, a peu, en cotxe, en bicicleta, (potser un miler!!!) sentiràs quelcom que se't remou, i ets sentiràs un traidor en no haver.lo nat a  veure enmig de la seca, quan patia per deixar caure un degotall esquifit.


Alzina el Llamp
M'hi trobo un grup de gent gran que esmorça. Parlem una mica d'on venim i d'on anem (i això és especialment gratificant quan cada vegada hi ha menys gent que saluda quan te veu a muntanya). Una dona me pregunta si vai sol. Li respon que sí, que sempre que puc. No m'entèn. Crec que tampoc me se explicar (me pasa molt de no saber utilitzar el lèxic apropiat per expresar.me correctament). La qüestió és que la dona desaprova la meua manera de fer. L'entenc, ella és mare, i per tant patidora de mena. Jo no li sé explicar que anar sol és un fet egoísta, però a la vegada extremadament instructiu, emocionant i enriquidor.



Ells marxen avall, mentres jo esmorço. Acabat d'esmorçar me dirigeixo a l'Alzina del Llamp, on trobo muns pares. Els hi dono els quatre bolets que porto. Ara ells esmorzen, i encabat tiren avall cap a casa. Jo a buscar el cotxe, tot esbrinant quins antics topònims personals he oblidat...


divendres, 26 d’octubre de 2012

GRAU TALLAT

Diumenge passat portava els meus veïns, els Excursionistes d'Alforja, a passejar. La excursió estava programada de feia dies. Una matinal a Siurana per vore la Presó de Donya Blanca. Però al final se va anul.lar. La meteorologia no ens va ajudar. Bé, per ser més exactes els meteoròlegs. I es que des de dilluns anunciàven aiguats considerables. I jo vai estar tota la setmana a l'aguait.

Els primers dies ho veia clar, però a mesura que passaven el dies menys. I és que la borrasca del Golf de Cadis pujava molt depressa cap a Catalunya, i no deixava que la borrasca que venia de l'Atlàntic Nord se'ns hi acostés. Per tant, l'aire fred se quedaria al Pirineu on van haver.hi els màxims aiguats finalment. També a Orta se van assolir un màxim de 200 litres, però en tot l'episodi, i no de cop.

Entenc que a tres o quatre dies vista no poguessin afinar, també entenc que se'ls hi escapi un patac d'aigua més gros del previst, però que dissabte al vespre encara donessin possibilitats de 200 litres en les següentes dotze hores era espantar al personal innecesariament. Suposo que la Generalitat no vol treballar en cap de setmana i espantant la gent s'estalvien disgustos i hores extres.

Vista des del Grau Tallat
Grau de La Tornera
Diumenge al matí vai rebre un missatge dient.me que la excursió s'anul.lava. Com que jo ja ho tenia tot preparat i Chris estava desperta, ens hi vam nar igualment, això sí mija hora més tard del previst. Vam canviar la excursió una mica per esmorzar a Siurana, i en cas de pluja aixoplugar-nos al bar. Dir que el camí del Coll de Les Esplugues al Coll de Les Lloses no està fitat ni marcat, però és fàcil de seguir, cal anar sempre per la banda Sud/Est de la carena. Que no havia caigut massa aigua ens ho digué el Barranc de l'Estopinyà, que vam creuar amb facilitat. No calgué tampoc esmorzar al bar.




Grau Tallat
Anant cap a Siuranella, vam fer mitja drecera i sense passar per la carretera. I dic mitja, perquè ens va quedar pendent seguir un rastre (la mullena del bosc no ho aconsellava), que ens estalviava encara més pista. Ja tenim excusa per tornar.hi!!! Tornar a dir que el Grau Tallat és un dels indrets més espectaculars de les Muntanyes de Prades. I ja per avall, en busca del cotxe, amb les cames mullades per culpa d'un ruixadet i del que el camí no és tot lo ample que hom desitjaria. A la Cova de Donya Blanca no hi vam anar que ja la tenim vista i volíem arribar a casa d'hora.
I avui, content, perquè dijous, sense escarafalls ni alertes van caure 136 litres a Alforja. Per fi les fonts tornen a rajar i la Riera baixa!!!
Racó del Carletes, crec
I us adjunto este enllaç del fotoblog del company RAFEFE que us encantarà, i a mi amb esta entrada m'ha fet molt feliç.


dijous, 25 d’octubre de 2012

La MATA de VALÈNCIA

Un títol mediàtic. I és que diumenge, últim dia del Pont de la Pilarica, ja buscàvem quelcom semblant.
Una excursió més curta i fàcil que la del dia anterior (que nus va deixar prou tocats), i més a prop perquè la intenció era dinar al càmping i nar cara avall a una hora prudent.
Camí vell de Son a Les Planes
I ens va sortir una excursió espectacular!!! Antics camins de bast, suaus pendents d'herba, boscos centenaris, pistes amples. Tot de bon seguir, ple de plafons per dificultar el perdre's i amb un esclat de colors aspatarrant!!Si lo vostru són les caminades fàciles per terrenys emboscats i amables, esta us la recomano de tot cor. No se li pot demanar res més, i menys en estos dies de tardor. Si no l'heu feta, reserveu els dies d'Octubre de l'any qui ve per atansar.vos'hi. Les fotos, ni retocant.les no fan justícia,. Ho sento, no en sé més.
L'itinerari començà a Son. Poble recuperat a base de turisme, amb un campanar prou espectacular, i amb un altre de més rústic però també més entranyable. Després d'uns metres de carretera, agarrem lo camí vell de les Planes, que passa vora la font, i que en un tres i no res ens deixa en el complex turístic que tots heu sentit a parlar. És divertit vore senyors amb mocasins estirar de mala gana una maleta en rodes per l'herbei, amb la farum dels corrals de la vora envain-t'ho tot. Un espectacle.
El camí vell que puja al la Collada del Pas de Coro és a l'esquerra, dins l'avellanosa
D'aquí en amunt, a buscar la Collada del Pas del Coro, per un camí ben senyalitzat, però que a voltes no pasa pel camí vell, si no per la vora. Una llàstima que jo no arribo a entendre.
Mentres anem pujant disfrutem de les pastures i del soroll de les esquelles de les vaques. Sembla que avui és l'últim dia que són per dalt i les estan baixant per tancarles al corral i pasar l'hivern. Un pastor, en 4x4 és clar, ens diu que sempre ne queda alguna per dalt. Resta doncs lluny, aquells temps on el nombre de vaques era l'indicatiu de riquesa d'una casa.
Prats de Coro
Més amunt pugem pels Prats del Coro, sense camí definit, tot girant la visat enrera per vore l'inmens espectacle de la vall. A la collada esmorzem, amb el sol enterenyinat de bandes de núvols, i és que el temps estava revoltat.



Saltem a l'altra banda, a l'aubaga i comencem a badar. Un bosc esplèndit!! El Bosc de Gerdar, crec. El tamany, forma i varietat dels arbres, la verdor, la molsa, els bolets, tot, conforma un paisatge encisador. Llàstima de la poca llum per fer millors fotos. Esquelets de pins negres foradats pel Picot Negre. Bedolls incandescents. Amanites Muscaria. Barbes de frares. Un gran espectacle que encara millora en arribar als Plans de Breviari. Una dolça i suau clariana al bosc, que ens deixa veure la llum i el muntanyam que ens envolta. L'únic però a esta excursió és que no hi ha cap punt elevat i desembarassat que ens deixi gaudir d'àmplies panoràmiques.

En aquí ja decantem per avall, i entrem, crec, a la Mata de València, l'avetosa més important de Catalunya. La fosca no deix creure sotabosc. Només pedres cobertes de molsa que conforma un conjunt gairebé artístic.Els canons dels arbres són especatculars i el silenci et fa empetitir.

Plans de Breviari
 Arribats però a la cruïlla i veient els horaris, no ens queda més remei que posar.nos les piles. Així que prou de badar i comencem a caminar a passa ràpida, no poguent entretindro's-en a plegar ceps. Només un , per fer la gràcia.

Demunt de València d'Àneu deixem la pista i entrem en una avellanosa que està fabulosa. Baixem per camí de bast fins una cruïlla, i allí agarrem lo cami vell de Sorpe a Son, en suau pujada.

Camí Vell de Sorpe a Son
L'últim bocí del camí, del calvari cap baix, és especialment agraït. Ja fora del bosc, contemplant les diferntes tonalitats de flames repartides per la vall e intentant identificar els arbres pel color que llueixen. Pur espesctacle, només interromput per la ingesta de mores.
Arribant a Son
Tot plegat a les dugues a Son, amb quatre gotes, que no van nar a més i que ens van deixar dinar i plegar trastes sense entrebancs i baixar per avall sense cues. I és que ara ningú agarra la Carretera del Doll, tothom passa per Comiols, o per Àger, i pots conduir tranquilament amb l'espectacle del Pantà de Camarasa allà a la vora. Tres dies fantàstics i estimulants lluny de les comoditats de casa. Un luxe a repetir, tant si som pocs o com si som molts.


dimarts, 23 d’octubre de 2012

REFUGI de GERBER

Divendres a la nit, havent estudiat i discutit totes les possibilitats, i sent tres, amb una forma física semblant, decidírem internar.nos a la zona axial pirinenca, en busca dels paratges tan famosos del Parc Nacional. La  ruta escollida implicava recorre la Vall de Gerber. Una de les més turístiques, i que ens queia prou bé.

inici del camí, inici del dia
Així que no massa aviat, emprenem la pujada a esta vall des de la carretera que puja al Port de la Bonaigua. No és massa aviat i els primers metres són deliciosos, acaronats pel sol. Després però, ens entaforem al fons de la vall. Foscor, fresca, paisatge dur. Anem guanyant alçada, a vegaes per bon camí, però altres per costerut rocam. Comencem a travessar llacs i a veure despuntar pics, dels quals en desconeixem el nom. Deixem enrera l'Estany de Gerber, tot pujant per un costerut pedregal de roques. Després ja suavitza, i anem per trams més macos, on la vista comença a tindre amplitud. Arribem al Refugi "Mataró", al vell mig del circ.
Pic de Serós
És situat damunt un penyal entre dos llacs. Està en molt bones condicions. Ens hagués agradat dormir.hi a la nit i acordem tornar.hi per fer.ho. Esmorzem amb tranquilitat escalfats pel sol i comencem, a partir d'aquí el calvari. A mi, personalment m'ho va semblar. Havíem de saltar a la Vall de Ruda pel Coll de l'Estany Glaçat. El camí és fàcil de seguir, fites i pintura groga et guien, ara bé, lo camí és una merda. Saltar pedres grosses i aixecar el peu més amunt del genoll és la tònica general. A més lo sol peta fort. El bocí final per arribar al coll és més agraït. I és que ja no me volia enrecordar de lo lleig que és caminar pel Pirineu, sobretot al Parc Nacional. Tot són pedres, i de fa ja uns estius evitem pujar.hi, i és que no entenc com la gent disfruta tant i tant de transitar pel damunt de les pedres, amb un bat de sol. Llegeixes per arreu cròniques delicioses d'ascensions per tarteres, vessants agres, i canaletes plenes de pedres bellugadisses. El Parc és a petar a l'estiu, a la Carros de Foc no hi cap ni una agulla, i no li trobo el què?? Suposo que van fer Parc Nacional esta contrada perquè era l'única manera de treure rendiment al terrotori. No sent adient per fer.hi pistes d'ski, van pensar fer.lo famós i així captar turistes i calerons. Prometo no tornar.hi després del juny!!!!!
Cara nord del pic d'Amitges i del Pic de Bassiero
Al coll veiem l'estany que li dona nom. A mi personalemnt els llacs els vei, gairebé tots, igual. En general no me diuen res. Potser a ple estiu arribar a un llac i remullarte és un plaer indiscutible. Però en quant a bellesa visual, amb alguna excepció és clar, els llacs afonats en una cubeta sense vegetació de ribera i sense glaçons me semblen del tot vulgars. No entenc la gent que fa excursions expresament per veure un llac d'alta muntanya. Per gustus, colors.
Llac Glaçat, al fons el Tuc Gran de Sendrosa, i rere la boira Les Maladetes
Destriem per unaltre ocasió, que ja no eren hores, l'ascensió al Pic d'Amitges i anem en busca del Refugi de Saboredo. El camí, cabronet ell, no baixa, sifoneja a mija falda. Molesta un poc. Arribats a un collet on tenim la magnífica visió a la dreta de la carena de les Agulles de Saboredo, el camí decideix baixar de cop. Tant, que hem de fer servir les mans, ni difícil, ni exposat, però empipador. Anem a dinar a Saboredo on per arribar, ens cal fer un altre repetjó de propina.

Dinem a gust, al solet, i a més en abundància, de carmanyola, però al no haber.hi ningú de guarda al refugi, no podem fer cafè com estava previst. Així, que tirem avall just quan la boira se'ns tira a sobre i no ens deixarà fins l'arribada al càmping, gairebé de nit.
Carena de les Agulles de Saboredo
A partir d'aquí s'han acabat les fotos i la excursió pròpiament dita, només hi havia l'objectiu d'arribar al cotxe el més ràpidament possible. Ens calia baixar al fons de la Vall de Ruda, i així ho ferem sense massa entrebancs, però tristos com la boira que ens envoltava no ens deixava gaudir. Un cop a la pista, calia trobar el camí que ens pugés al Port de la Bonaigua. Surt d'un plafó, però no està massa ben definit fins que no entres al bosc. Allí, has de destriar les diferentes traces del bestiar, sobretot quan flanqueges, no tant en el tram de retombs.
Després, per pastures i sentint el cotxes transitar per la C-28, arribem a les intal.lacions de les pistes d'ski. En aquí tenim la sort que lo Johanet se coneix les pistes de Baqueira al detall i baixem amb certa tranquilitat vora el Riu de la Bonaigua fins alllà on teníem lo cotxe. Fins aquí lo relat i ara si voleu la reflexió/totxo.

Pic de Gerber
Últimament, diverses sortides, diverses sensacions, diverses converses, tant meues com d'atres, m'han fet pensar. L'èxit d'una excursió, és molt relatiu, i va lligat a cada persona de forma diferent. Les variables són infinites, i tenen una diferent importància depenent de la persona. Però hi ha una (al meu parer), i cada vegada ho tenc més clar, que és la més important, i amb diferència. És la següenta: l'esforç físic i l'esforç mental avocats han d'ésser semblants i en concordància amb l'il.lusió continguda. Com que esta frase se pot dir molt millor, de forma més literària i entenedora (cosa que jo no sé fer), posaré dos exemples, els més exagerats possibles per fer-me entendre.



LLacs de Saboredo, al fons el Tuc de Bergús
Fageda del Retaule, i és que estos dies està en boca de tothom anar.la a veure. Si no has nat mai a veure.la, i fa molts anys que hi frises per anar.hi, el pitjor que pots fer és pujar el 4x4 fins dalt on no pugos més i seguir la corrua de gent que s'hi atansa. L'esforç físic i mental serà tan minso que la fageda no s'assemblarà ni a la sombra del que tenies en el teu imaginari. Si en canvi, prepares una excursió (acord a les teues facultats físiques i tècniques), on caldrà posar.hi ganes, una mica de suor, nas excursionista, la recompensa d'arribar a la Fageda per on no arriba ningú, serà la traca final d'un dia de muntanya memorable!!!
menú Vallot, tomaques amb anxoves i puré de patata en salsitxes
La excursió de més amunt, la de la Vall de Gerber, no us la recomano. Perquè?? Doncs perquè l'esforç físic que hi vai avocar, i la concentració mental necessària a cada pasa són infinitament superiors a les sensacions viscudes i les emocions trobades. Este itinerari, agreujat per la boira, no ens va comfortar cap moment de joia. Hem fet, i si podem farem!, camins més lletjos que el d'esta excursió. Pedregals interminables, grimpades per rocam podrit, encigalades per verals emboscats..., però si estes dificultats són patides per assolir un cim emblemàtic (cadascú té els seus), per trobar un camí perdut que fa anys que li anem al radera, per arribar a indrets que no sabíem que existien, valdrà la pena!!!, estarem contents d'haver.nos'hi atrevit i exultants amb la nostra conquesta!! Tot i el cansament, el mal de genolls i les perspectives d'arribar amb frontal al lloc de partida, serem feliços!!!!
Crocus Nudiflorus???
No sé si hi haurà algú d'acord amb mi, o no, teniu els comentaris per dir.hi la vostra.