ARA FA UN ANY

Avui fa un any, si fa no fa, que vai pendre la decisió d'abandonar els blogs, tan este meu com els altres on hi col.laborava (demano disculpes, amb un any de retard), però l'autocensura havia d'ésser dràstica i fulminant. La raó, molt fàcil, havia pres espai a les responsabilitats més ineludibles per dedicar.m'hi a la "feina dels blogs". Espero ara tornar.hi, ja que algunes de responsabilitats que tenia ara no les tinc. Espero també organitzarme millor i ser més constant i asidu, poguer no tant extens com abans. El que sí tinc clar és que només me dedicaré a este de blog, lus altres on tenia compte compartit i els altres on col.laborava queden de moment restringits a fets puntuals, a l'espera que una bona picossada me deixi més temps lliure.

Durant este any, no he fet gaire cosa remarcable. D'escalar només puc mencionar la normal de la Magdalena Inferior i la normal de la Penya Roja. Una lesió al braç dret que ara se m'ha reproduït a l'esquerre me te desmotivat. He fet la ferrada del Pont de Suert per dir alguna cosa més.

De raquetes res de res. En bicicleta res destacable, encara que la fai servir molt per fer recadus.

Al Pirineu he fet un parell de 3mils: La Múnia (a la tercera va la vençuda, encara que va anar d'un pèl!!! de no fer cim); i lu Besiberri Sud per segona vegada. També la Pica de Cerbí, que tenia pendent desde que vai llegir un llibre d'en Ceferí Rocafort, un dels catalans pioners del Pirineísme. I també lu Malh de Bolhard, amb especial atenció en les visites a les mines.

Ophrys subinsectífera (Ophrys insectifera L. subsp. subinsectifera) 

Al Prepirineu només m'hi he apropat una vegada, crec, per visitar el Santuari del Lord, i mira que tinc coses pendents...

Lu Montsant el tinc abandonat, sobretot des de que un dia a la primavera fent'hi una excursió me va vindre una mal de genoll horrorós que me va tindre tres mesos sense poguer sortir. A destacar a títol personal que després de 14 anys ininterromputs, este any no he fet la Reus-Prades-Reus. Lo genoll i algunes decisions de la organització han col.laborat amb el cansament anímic de tants anys de repeticions.

A les Muntanyes de Prades hi he dedicat bastant de temps, tot apamant alguns sectors de manera exhaustiva tot buscant quelcom no massa conegut. Alguns exemples: alguns grauets i coves de Siurana, Cova del Colom i Ullall de la Vila, a La Febró. Moleta del Castlà i el pujador dels Rasos, a Montblanc. Bassi al cingle dels Motllats damunt l'Obac d'en Verd. El camí entre Albarca i Vilanova de Prades, alguna raconada de Prades també. La canal de la Castanya, la Punta del Solà, o l'Avenc Porta.Lloret, o la meravellosa Font del Bres, a Arbolí. A Alforja lo pujador i la Caseta de l'Evaristo. També he dedicat bastant de temps a les orquídees. Però potser la joia de tot plegat, tant per l'espectacularitat com per les vegades que hi he hagut d'anar, ha sigut el Colomar de la Mussara.

De 100cims n'hem fet 3, Puig de Grialó, Mola d'Estat, i Miranda de Llaveria, aquest últim fent una magnífica excursió amb els Excursionistes d'Alforja. Als Ports hi hem fet cap tres vegades lu menus, tot visitant alguns indrets fantàstics, com el Forat de l'Aire, els ullals de Mas de Pau, o el pujador de les Moletes d'Arany o tot pujant a la Tosseta Rasa on vam començar els sostres comarcals.

També vam passar un cap de setmana fantàstic a Mas de las Matas, on vam visitar el Castell de Castellote i la Cova de les Monges de Ladruñán. A Maurienne només hi he nat 10 dies este any, a la tardor, poguer lo millor moment per atansar.s'hi. M'he dedicat a fitar un camí, lo de St. Sulpice i pujar un parell de cims, lo Grand Perron d'Encombres amb unes vistes enormes dels Alps Francesos, i le Mont Chauvin també amb unes vistes de la Vall de l'Arvan i dels seus contorns ben privilegiades.

Donar les gràcies a tothom que durant este any han aguantat el meu mal caràcter tot acompanyant.me i ensenyant.me el país i també demanar disculpes si algú s'ha sentit decebut per este any sense llegir rucades de les meues.

Fins aviat.

TUC de MULLERES

Ja fa uns dies vam fer el Mulleres, desde la boca Sud. Tenia pensat fer un escrit llarg i penós, però finalment no he trobat el moment, ni avui que ha caigut un bon aiguat. Diuen que 150 litres, jo ho dubto. Però bé, Mulleres assolit. Ascensió llarga, encara que vam dormir al refu d'emergència. Res, camí d'estiu trepitjant pedres continuament. Una foto per fer la gràcia, i unaltre 3000 i 100cims a la llista.

LA PROCESSÓ DE MOSSÈN JAUME

I és que ahir vam pujar a l'Aneto. I Déu n'hi do la quantitat de feligresos que congrega esta muntanya. Mossèn Oliveres estaria ben cofoï de fer missa totes les vesprades ans de donar el sopar a La Renclusa. I pel matí beneirïa totes les pells de foca i tots los grampons del personal que hi passa. Nem al relat dels fets per si de cas l'interesés algú.

Sortim dos cotxes, amb tres persones cadascú. El cotxe blau surt a les 3 de la tarda del divendres, amb Chris, Andrés i jo, i porten material per dormir al terra. El cotxe groc surt a les cinc, amb dos Joans i en Xavi, dormen a la Renclusa. Durant el camí que porta a la Besurta, ens plou, a estones, algun ruixadet per Lleida, d'altres arribant a Benasc. Quan arribem a puestu, ja hi han forces cotxes, i el cel ben ennuvolat. Com que preveiem que el pàrquing serà poc menys que una rave, anem un pèl més avall a veure si trobem quelcom. I ho trobem. Andrés sabia d'una cabana a tocar de la carretera. Hi nem, està oberta i buida. Dos lliteres i uns palets, tot plegat prou net. Cabana del Plan d'Estan, a quinze minuts del pàrquing de Besurta, a peu. O sigui que ens instal.lem, treiem la taula i les cadires i sopem ans que es faci fosc, al defora. Amanides, pasta, embotits i faves estofades. I vi a raig. Mentres fem els postres un noi ve sol i ens demana si hi pot dormir. Sí és clar. També pasen els del cotxe groc, que pujaran a la Renclusa amb les últimes llums del dia, que es va netejant de núvols de la banda de Remuñe. Demà tindrem un bon dia. Durant tota la estona el tràfec de vehicles que pujen es continu. Moltíssimes furgonetes, però també una bon grapat d'X3, que sembla que els regalen als esquiadors. A les 10 ja som al llit, natros tres i en Manolo, el company de Sant Joan Despí. Ens llevem a les quatre, i esmorzem. El pobre company també es lleva, amb el soroll que feiem no tenia cap més opció. Sortim tots junts, a peu de nit, la carretera és plena de cotxes amb tot de llumetes. Arribem al pàrquing i tirem amunt a la Renclusa. Quan passem per allí, ja són les sis. En Xavi està esmorzant, lus Joans encara dormitejen. L'activitat pels voltants del refu és frenètica. N'hi ha que remenen les pells de foca, d'altres ajusten grampons. Una munió d'esquiadors i excursionistes comencen la processó. De la normal de l'Aneto, de la seva vessant tècnica no us explicaré res, si vos interesa demaneu.

Només uns apunts de la nostra ascensió particular. Els que dormien a la Renclusa naven en ski, Andrés i jo a l'antigua usanza i Chris amb esquís però sense ganivetes, o sigui a la motxila. A Chris i a mi sen's va fer la pujada al Portilló superior insuportable. Andrés ens va treure més de tres quarts d'hora, de Manolo no ens vam poder despedir ja que ell nava a fer la Maladeta (gràcies per la foto i per la companyia, molta sort). I que Xavi, al Portilló ja ens havia avançat. Del portilló per amunt, millor, encara que Xavi i Andrés ens van deixar de seguida. Chris ja amb els esquís al peus va més lleugera. Un quart més enllà de Collado Coronas la pujada es redreça i Chris s'ha de treure els skis. Som sobre els 3300m i decideix donar per acabada la seva ascensió. No vol fer.nos esperar més i aprofitar la neu en les millors condicions posibles. Chris ja ha pujat unes poques vegades. Arrio amunt, a tope per a veure si enganxo els companys. La veritat és que en aquesta alçada lo d'apretar és molt dir, però vaja de seguida em trobo fent coa per fer el pas de Mahoma. Com que la cosa va per llarg, aprofito per menjar quelcom i beure. Andrés i Xavi són al cim hi confio que m'esperin. Pos no; quan finalment aconsegueixo avançar els molt impresentables ja se'n tornen, que diuen que tenen fred, les nenes... Bé fai quatre fotos per llà a l'espera que algú me'n faci una, que ha sortit fatal, i aprofito un moment per fer el pas de Mahoma en solitari. Andrés me va fer un vídeo, si surt bé el penjaré en aquest mateix post.

Els tres anem avall i junts per fi fem un sentit homenatge a mossèn Jaume Oliveres, tot pujant a la seva punta. Tot i que és un tres mil de la llista del Buyse avui no ha pujat ningú. I no m'estranya perquè el bony en si no té res d'especial. Només una foto del repetjó final de l'Aneto, i la constància de que si un dia me fa il.lusió completar la llista "oficial" o "no oficial" este ja està llest. Després de la pregària corresponent, avall. Recollim a Chris, que baixa amb lo Xavi que ja va amb esquís als peus. Baixem per la gelera, amb la neu ja prou transformada. Els que porten esquís bé, Andrés i jo a patir. Sort que ens ajuntem amb una colla de noies i ens rellevem per fer culen-bajen en els trams més empinats. Sort d'això que si no la baixada haguera sigut un calvari dels de debò.
Arribem a Barrancs, i després de fer uns metres pel pla de neu per fi xafem herba i ens podem treure la ferralla dels peus. Tinc els pantalons completament xops i el cul insensible. Descansem una estona i deixem a Xavi a l'espera dels dos Joans que baixen radera nostre. Finalment s'han baixat de Collado Coronas. Avall fins a aigualluts, genial, baixa aigua per tot arreu i les flors primerenques contrasten amb el verd lluent. D'aigualluts al cotxe, un tràmit bastant feixuc. Ja al cotxe bebem i mengem tot esperant lo cotxe groc. Anem a rehidratar.nos tots sis com cal a Benasc, res d'aigua, i carretera i manta. Amb les últimes llums del dia arribem a Alforja.

L'Aneto l'havia fet una vegada ja fa molts anys, tants que no men recordo i he enviat un mail al company d'aquell dia a veure si se'n recorda. De quinze anys no baixa. En canvi i desde que fa uns pocs anys això del ski de muntanya s'ha popularitzat hi ha gent que pràcticament cada any hi puja. I això es nota en les aglomeracions que hi ha. Tot i que no me feia una especial il.lusió pujar a l'Aneto sí que volia veure com era els portillons, i la travesía de la gelera, ja que l'altre vegda el vai fer desde Pescadores. Una bona experiència, xafant un inofensiu glaciar sota una bon tou de neu sopa. I fer notar que cada vegda estic en pitjor forma física, ja dic que la pujada a portilló superior va ser espantosa. I que això és accentuat perquè la penya està molt forta. Tot i pujar i baixar 1600 m de desnivell, gairebé tots xafant neu, i arribant al cotxe ans de les tres de la tarda, la sensació és d'anar lents, ja que érem dels últims que baixaven. I per això he decidit no fer més ascensions d'una tirada. Es fan llargues i feixugues, quedes valdat i no disfrutes dels millors moments, la matinada i el vespre. A veure que hi diuen les meves costelles.