dilluns, 30 de gener de 2017

COVA del PARRAL




A Montsant cal anar sovint, o al menys un cop l'any si no s'hi viu a prop. 

Als Tres Juradets, per exemple
Cal anar per mantindre les arrels amb el terreno, car esta serra mediterrània conserva els colors i les textures que li són pròpies. Que ens són pròpies també, i que a vegades resten amagades sota un tou de globalització. Tou que encara que és molt enlluernador normalment és prou prim com perquè la tèbia llum del trenc d'alba l'esvaeïxi tant bon punt arrenquem a caminar de Sant Antoni per avall. Anem en busca del nostre íntim retrobament amb Fraguerau, i a fé de Déu, que a trenc d'alba d'un 30 de gener, este retrobament resta ben íntim sota la roba d'abric.

El Sol ja il.lumina les Crestes del Blai
Cal anar-hi sovint per conservar l'esperit crític i el raonament, car esta aspra i costeruda serra et demana el màxim dels sentits i el mínim sobreesforç. I és que encetar una excursió cara avall, per l'aubaga a la setmana dels barbuts no semblava la opció més adient. Si a més ens diuen que el grau que faríem servir per pujar a la Serra era el de La Cornaleda, per després anar a buscar la Punta Pericana, les primeres impressions que tenim no són les millors. L'itinerari se'm presentava feixuc i artificial, manifestament agreujat amb el fred retrobament amb les nostres arrels montsantines ja esmentades més amunt.

des de l'aubaga se veien funambulistes

Per sort, les primeres cabòries matineres foren errònies i la excursió fou d'una placidesa exquisida, i tot anà a l'hora com els guies havien previst.

encara que ens hagués agradat esmorçar al solet, que ja acalentava el Cap de Buda i Lo Bolet

També cal anar a Montsant per retrobar vells reptes, com el de fer totes els cims significatius que superin els 1000 metres d'alçada. Projecte només encetat i que té la etiqueta 1000M en este blog.
Punta Pericana, que ja no és 100cims


En esta excursió vai passar per dos de estos cimals. La Punta dels Pins Carrasssers i la Punta Pericana. Tots dos cimals són a una carena on hi han més cotes i cims que sobrepassen el miler de metres, però cal un gps per localitzar-los amb exactitut i desvetllar quins són prou rellevants  i quins no. I també per trobar el punt exacte car molts vegades els cims són molt amplis i àdhuc planers del tot.

La fita de MP decanta cap a una banda, lo campanar de l'església cap al'altra.
A radera, la serra La Llena no belluga ni un dit des de ja fa milers d'anys.

Cal anar asiduament a Montsant perquè sempre, per voltes que hi hagis trescat, sempre fas un bocinet nou, descobreixes un esguard diferent d'aquell paratge o per descobrir aquell indret que sempre havies deixat de costat per ase o per bèstia. I és també per aqueixa raó última que cal anar asíduament, que encara hi tenim molt racons pendents!!


En este cas el magnífic descobriment personal fou la Cova del Parral, (que dóna títola esta entrada i que està fotografiada també en portada), que té un degotall aprofitat com a font que és bellíssima com poques.






I també cal anar a Montsant prou sovint perquè te desperta l'olfacte muntanyenc que en altres indrets no necessites, o no tant, o és d'una altra mena. I en este cas tant l'aproximació a la base de la Punta Pericana com la retrobada amb el camí que ens menaria al grau de baixada, el de la Roca del Corb, crec, en vàrem necessitar. I és molt gratificant retrobarlo, car et fa retrocedir a aquells dies de joventut on l'aprenentatge muntanyenc era molt intens i molt emocionant. 



I encara més si comparteixes esta emoció amb els teus veïns. I és que esta vegada me vai apropar amb els Excusionistes d'Alforja, en el seu incansable recorregut pel territori i com no, i especialment pel Montsant. Són uns enamorats de esta serra i així dóna gust anar amb esta colla.

dinar, al grandiós espai de Les Coves del Caterí




Però sobretot vai a Montsant perquè me l'estimo. Salut!!!





dilluns, 23 de gener de 2017

HIVERN 2017

Montral i la Vall del Brugent amb inversió tèrmica des de la Coroneta

Amb esta i les properes entrades voldria recuperar la memòria d'este hivern. Pensava haver perdut totes les fotografies, però per sort, a la màquina encara hi havien emmagatzemades les d'enguany. Així que ara ve un tastet dels volts de este hivern.

Efectes de la boira gebradora a les Aubagues de Siurana
El dia 1 de Gener, després de molts anys de pujar a La Mola de Colldejou, este any, dormint a Montral, al Musté-Recasens, se'm va fer impossible. I póguer havia de ser així. Després de molts anys, més de deu, calia canviar, o bé reformular els costums, o simplement abandonar-los.

Calgué abandonar també, amb certa recança unes velles companyes de tresc, ja massa atrotinades per poderles disfutar. Gràcies per tots estos anys.

Agraeixo públicament a tots aquells que m'han acompanyat allà dalt a La Mola tots estos anys.

Especialment a en Jordi Mariné, el veritable artífex de que jo, fos quina fos la meva peripècia nocturna durant la vetlla, el dia 1 fos allà dalt, a les onze en punt com un clau. Compromís on no van calguer ni mediadors, ni contractes, ni signar devant notari, ni tan sols, i això tampoc calgué fer-ho, a través d'una roda de premsa. Només unes poques paraules trencades i una desequilibrada encaixada de mans a causa també del fort serè, allà a la Punta, foren suficients perque any rere any ens trobéssim al punt i hora prevista.


Jordi, moltes gràcies per la teua empenta i determinació. Un plaer haver compartit amb tú i tota la colla un dia tan bonic any rere any.

El barranc de l'Estopinyà i Siurana

Va ser tot un luxe aixecarme el dia 1 dalt a Montral, (moltes gràcies Pere!!!!) i a més en un dia fantàstic, on la Vall del Brugent era amagada sota la boira. I és que este hivern no ha fet massa de vent, ni masses dies. I això és tot un regal a Alforja, ja que no fa mandra sortir al carrer, i de tant en tant, quan venia una mica de sereret, este empenyia la boira per amunt i la feia vessar espectacularment.

Quan s'aixeca el seré, fa saltar la boira del Siurana al Camp pels cingles d'Arbolí


També vam trescar bastant per allà l'embassament del Riu Siurana, on la seca havia deixat al descobert molt de terreno normalment anegat, i calia doncs aprofitar per fer-se una petita ideia de com éren aquells verals abans de la construcció de la presa.

Camí de Cornudella a Arbolí al creuar el Barranc de l'Argentera

Un d'estos trescs va ser amb l'incansable company Rafel de Camins oblidats.  Un dia ben aprofitat per les Aubagues, on vam poguer resseguir un bell camí i alguna carena. Gràcies!!