TORRE del MANUEL

Després del tumultuós, sediciós, il.legal i sobretot i per damunt de tot trist i estressant 1 d'Octubre de 2017 a Catalunya calia, i amb urgència, retrobar-nos amb tot allò que ens havien manllevat una gent fosca i malcarada. Aquell dia, la nostra ànima, o almenys la meua, fou ferida de gravetat. I per sempre.

Pi de Les Planes

El desencoratjament i la desesperança foren aclaparadores. Tot allò que mai havíem malsomiat va passar. Aquella creença en una societat lliure i tolerant, consumista i egoista de ben segur, però mai violenta, ni rabiosa, ni venjativa, fou esquinçada per aquella gent, aquella gent que truca de matinada.

Tot això ho escric ara, el dia de Nadal, i per això hi he pogut reflexionar, intentar comprendre, posar mots prou escaients en un dia on l'angoixa més profunda, la temor i la impotència s'aferraren massa fort al meu ésser.

Sargantana ibèrica (Podarcis hispanica)

Pot ser per això, al dia següent calia retrobar-se amb quelcom que encara fos dempeus. Quelcom sòlid, ferm, que ens ajudés a refer-nos de tot allò que ens havia fet trontollar, i de quina manera!!!

Sense pensar-hi, ja dic que estes reflexions les fai ara, amb certa tranquil.litat, vam anar a vore com estava la Torre dels Moros, allà a Gallicant.

Bruixa (Brintesia circe) o Faune gran (Hipparchia fagi)

Férem una excursioneta per verals molts trepitjats, molt visitats, molt nostres. Ens calia reconfort. I què millor que tot aquell paisatge que forma part del nostre patrimoni sentimental, que el sentim com a nostre, fermament arrelat a la nostra existència, de la nostra pertinença a una societat, que mantes vegades se'ns mostra com en el cas del dia anterior extremadament ferotge i cruel.

La sortida fou tranquil·la i plaentera, relaxada, acaronats per un càlid sol de finals d'estiu, on com veieu a les fotos vam trobar prouta fauna, vam menjar fruits de bosc i fotografiar l'orquídia més tardana, la Spiranthes spiralis.

Abans d'arribar-nos al Gorguet ens vam atansar a la Punta del Solà del Manuel per esguardar d'allà estant tot lo terreno que des d'allà se pot contemplar, i que és molt!!!

Una bona pessigada de l'antic terme de Siurana, amb el trau del Carcaix radera del trau del Siurana

La Moleta del Mas de Porrera s'erigeix demunt dels Socarrats, i el balç del Riu Siurana

La Desenrocada dels Castellans en primer terme i La Mola de La Febró al fons, al curs alt del Riu Siurana

I després sí ja reomplir-nos de joia. La Torre dels Moros, o més ben dit, la Torre del Manuel serà sempre nostre.

                                                               BON NADAL!!!

THE FLOWER KINGS & NEAL MORSE BAND

Lo Javi, fan incondicional del nou gurú cristià del progresiu, de lo Neal Morse, ja feia dies que m'anava burxant, i al final vam fercap tots dos a la gira anniversari del segell discogràfic Inside Out. Jo nava pels Flower, perquè me pareix una banda superba, magnífics hereus dels YES, encara que sense la seua virtuositat. Doncs bé, vos diré quatre coses d'este concert per si a algú l'interesa.
                                                       The Truth Will Set You Free
Començaren els Flower, ja que els cap de cartell eren lo Neal Morse més el reclam del Portnoy. I començaren bé, amb un tema de l'últim. Això dels temes ho fai de memòria i és fàcil que erri. De seguida es fa palesa que tota la sensibilitat, delicadesa, tesitures i demés floritures del grup restarà en un segon terme sota la potència, presència i virtuosisme del Reingold al baix i del baterista. Lo baterista, incorporat de nou i de nom Felix Lehrmann (encara que se podria dir perfectament Ramon González) sembla més un cubà expert en llatin-jazz que el bataca d'un grup de rock progressiu. Una execució molt enèrgica que me va deixar gratament surprès, tot i que lo Portnoy el va arraconar en un cantonet.
En canvi, poguer la decepció més importamt va ser la parella Ronie Stolt i Tomas Bodin, els que porten el cotarro als enregistraments, i que se van mostrar nòrdics en la seua interpretació. A l'Stolt ja el coneixia de Transatlantic, i ja m'ho esperava una mica, però tot i així va estar més simpàtica l'hora dels parlaments. Lo Bodin, gairebé tota la estona amagat rere els cabells i unes ulleretes rodones.
                                                     The Last Minut on Earth
I és clar falta el millor, lo Hasse Fröberg, que amb la seua veu, sempre en el punt, la seua força, les seves ganes i el seu feeling va ser de lu més fantàstic que hagi vist en directe últimament. Se va gastar un tema ell gairebé tot sol amb la veu protagonista que me va deixar garratibat.
                                      Crec que era  Rising the Imperial
Un gran tio i un valor segur per al Ronie, ja que sense ell els Flower no serien ni la meitat, al menys en concert. Tocaren poc, entre elles la meua favorita The truth will set you free, sense la part intermedia que van canviar per un solo on la gent no callava. Devien ser fans del Portnoy.Se me va fer molt curt, i vai trobar molt a faltar un fi de festa amb Paradox Hotel.

Lo Neal Morse, començà molt fort, amb Momentum. El single del seu últim disc. Contundent i ballable. I és que lo Neal hi posa tot lo que te dins. Hiperexpressiu. La entrada espectacular a 5 veus entarnt poc a poc de no me'n recordo de quina cançó també va ser de gallina de piel. I per mi la suite del disc ?, lo milloret que ha escrit va ser també va ser increíble. Però poc a poc la cosa se va anar diluint, i no ser si à cause de la fatigue però World Without End se me va fer llarg, llarguet.

Vai trobar a faltar una banda amb prou personalitat per fer brillar un tema com este, tan llarg. Al meu parer, lo Neal, lo Mike i lo Randy, formen un cos excepcional, però quan has de donar brillantor i diferentes tesitures a un tema el reste de la banda també ha de ser excepcional, si no se nota. i si quan toca fer el solo de violí, el violí no sona.... I el teu guitarra solista no pot tindre l'aparença d'un granger de Virginia. Lo Neal Morse hauria de pensar que és un músic underground i que la sua audiència és bàsicament heavy metal. Estes coses s'han de cuidar.

Menció a part, lo Portnoy, menys descomunal que amb Dream Theater, però arengant al personal amb el seu carisma, i demostrant que és un gran bateria sigui on sigui. Però pot ser massa interioritzat el seu estatus de batacastar.

I els bisos foren Transatlantic, començant lo Neal i lo Roni i acabant els onze músics amb el final de festa.

Gran nit a BCN, a la sala Razzmatazz 2, on acostuma a sonar tot extremadament bé, però on el beure és caríssim. De tant en tant, encara que ja no exercim de heavies val molt la pena apropar.se a un concert. No tot ha der made in youtube. Per cert gràcies al youtube, a l'internet i als seus usuaris per tot, sense ells esta entrada hauria sigut menys gràfica.

DREAM THEATER

Ahir nit vai estar al concert que van fer a BCN, en una sala annexa al Palau Sant Jordi. I que vos hai de dir. Que són els millors???
http://www.youtube.com/watch?v=ME0Yl1ypmfg
Comencen amb Bridges in the Sky i ja la segona 6:00, gallina de piel i a cridar com un desesperat, ajudant a un James Labrie més en forma que mai. La tercera, Buid me up, Break me down, la meva favorita de l'últim i ja la quarta, la més maravelllosa de les meravelles, Surrounded. Ells recuperant el feeling que havien perdut l'última vegada que ens van visitar i jo afònic per uns quants dies. La tralla va continuar amb la tècnica de The Dark Eternal Night, i després de la carrera van deixar l'escenari sol perquè lo Mangini sa presentés. El solo del Mangini se me va fer un pèl llarg tot i que va ser prou espectacular, sobretot el final. Mangini correcte, més "sueltu" que al CD, però sense el carisma del Portnoy. Després una cançó que no sé quina era però sonaba a Majesty total. Una de les noves i ja el moment de les balades amb especial protagonisme del Ruddess i lo Labrie. Van fer el tema de piano i veu del Images, una delicatessen del Moore. I és que la profunditat del Moore és el que li falta a moltes de les composicions actuals. Però clar, com pots demanar a un grup que precindeixi del més gran teclista rock de tots els temps!!!!!!!!
Van arrencar unaltre vegada amb el single de l'últim, per seguir amb unaltre de trallera del CD2 del Six Degrées. Durant el solo del Petrucci ja feia pudor de Spirits Carrie On, i efectivament vam poguer plorar...
http://www.youtube.com/watch?v=tGAfYVrgWdQ&feature=related
Bises comencem bé amb As I am. Bon repertori al meu entendre i ja està!!!!!!!!!!!!!
La gent marxa???!!!, on són els càntics otra, otra... !!!! la veritat és que el públic va estar molt fred.
S'ha acabat, eiiii! dos hores justetes,
on estàn els DT de tres hores a que estàvem acostumats???
on és el millor grup en directe dels últims temps???
qui me torna la part de la entrada que no han tocat!!!!!!!!???

I és que el repertori que tenen és tan bo i tan extens que sempre te falten 200 cançons. Jo canviaria qualsevol d'estes cançons pels solos, que en un grup com DT estan de més. La meitat de les cançons són pura virgueria tècnica. L'únic acceptable era el del Mangini, per presentarse com un gran sustitut del Portnoy, del que jo no li recordo cap solo en cap concert dels que he asssitit.
Una bonica vetllada amb lo Javi i lo Andrés.
http://www.youtube.com/watch?v=ggUcgwXG7XQ&feature=related
Curt, molt curt, curtísim...

El COLAPSE

L'altre dia vai sentir, que noves investigacions i nous experiments han esvait qualsevol dubte sobre la evolució de l'Univers. Hi havia qui creia que havia deixat d'expandir.se i s'estava contraient en si mateix. Pos no, sense cap mena de dubte (de moment), l'Univers s'està expandint de manera exponencial, fins arribar al COLAPSE.
Jo este COLAPSE, no el vuré. Crec. La humanitat, sens dubte, és colapsarà molt abans. Poguer ens queda menys del que ens pensem!!!!!! Però hi és clar, sempre quedarà el dubte. Si per qualsevol casualitat de la vida assistim a este colapse, i tenim la facultat d'escoltar, quina música d'ambient voleu sentir?????? Jo per si de cas ja l'escollida i us la recomano.

http://www.youtube.com/watch?v=x4GJaSBqmZM

Del col.lapse de la humanitat avui no parlaré. Serà unaltre excusa per ficar música dels Porcupine Tree.

LES VIRTUTS

Les Virtuts és un antic monestir. Penjat damunt del cingle, aguaitant la vall del Glorieta. Era el nucli de l'antic terme del Samuntà, a la riba dreta del riu, i que era format per tot de masos escampats aquí i allà. El terme perdé força envers els nuclis de població propers, (Montral, Alcover, L'albiol) i finalment les seves terres passaren a formar part de estos municipis. Després de la desamortització el petit centre espiritual fou desmantellat, i ara s'enruna poc a poc.
Per mi és un del llocs més macos de les Muntanyes de Prades, quan comences a caminar per la Vall del Glorieta amunt destaca a l'esquerra aquella proa rocosa. I quan finalmet després d'una costeruda pujada per un magnífic camí, hi arribes, la desolació i el buit és corprenedor. Després baixar tota la vall amb el riu i la seva aigua al costat és un final d'excursió fantàstic. Però sense la pujada i l'esforç d'arribar a Les Virtuts el tomb no és el mateix, us ho ben asseguro.

Aquesta satisfacció dels caminaires d'assolir l'ermita pujant de la vora del riu Glorieta ens ha estat manllevada. Sí, aquell camí que pacientment guanyava alçada per dins un atapeït bosc, ha desaparegut. Ha estat eliminat, suprimit, extingit. Me vai posar molt trist, més que les altres malmeses que vei per la muntanya, i és que vai col.laborar ja fa uns anys amb el C.F. Reddis, la seva Secció Excursionista, en la seva recuperació. Per cert, la Secció Excursionista del Reddis es veu que també té els dies comptats. I en aquesta suma de desgràcies cal dir que la primera ha sigut l'esfondrament del campanar de Les Virtuts. Ja diuen que los mals mai venen sols.
I és que ahir només baixar del cotxe, venint d'excursió, la primera cosa que ens van dir va ser que Labordeta ens havia deixat, per sempre.
No he sigut mai un seguidor de les seva música, ni de la seva escriptura i poguer sóc massa jove per entendre la seva lluita per la llibertat. Però quan sortia per la tele amb la seva motxila, ens el miràvem, muts, com qui escolta el mestre a classe. Estic segur que era una bona persona, una gran persona.

Realment avui és un dia gris, trist.
I no m'he pogut estar, de posar banda sonora a este post. Demano perdó als fans del senyor Cohen per posar la versió del senyor Buckley, que tampoc és entre nosaltres.

http://www.youtube.com/watch?v=XoSJSi2iRrk&feature=related

CASAMANYA i ALT del GRIU

Este finde passat vam pujar a Andorra a dormir a la fresca. L'excusa va ser fer 100 cims. Vés per on la collonada dels 100 cims té una utilitat. Els cims escollits dels que hi han van ser els del títol. Dos pics que per la seva via normal són dels que pots anar amb les mans a la butxaca i si el ritme és fluix, xiular la cançó de dos homes i un destí, amb Paul Newman i Robert Redford, a vore si la trobo per inet. Trobada!!! Vet aquí l'escena en qüestió, deliciosa, amb la cançó que s'ha de xiular:

http://www.youtube.com/watch?v=P_5l6rIUu4A&NR=1&feature=fvwp

La película és del 69, deGeorge Roy Hill, i és deia orginalment Butch Cassidy & the Sundance Kid.

Seré breu. Divendres a la tarda sortim cap amunt, creuem Catalunya a 35 graus a la ombra i nem a fer vivac a Coll d'Ordino. Bonic coll entre Ordino i Canillo que ens rep amb una gran tronada, però de poca aigua i una plaga infesta de mosques gruixudes, pesades i repugnants. Sort que passada la tempesta una mica d'airet ens deixa un final de dia espectacular i les mosques més tranquiles, per poder sopar amb tranquilitat. Al dematí ens aixequem prou d'hora i agafem el senderó hipersenyalitzat, hipertrillat e hiperfàcil que puja al Casamanya per la carena que neix del mateix coll. Boira espesa fins a cim, 2 hores. Allí trobem un noi que ha sortit ans que natros i que ja marxa carena enllà. Aprofitem per menjar mentres lo sol esvaeix les boires i ens deixa veure l'extens panorama desde el Casamanya Sud. Com que no sabem quin és el 100cims oficial anem a fer el Nord, 2752m, 12 metres més alt que el Casamanya Sud. Obviem el pic del Mig i descendim per la vall que es forma entre la carena que és desprèn d'aquet últim i la que hem pujat. Per prats i restes de traça arribem a la carretera, devant d'un pàrquing habilitat i ja en deu minuts som a Coll d'Ordino, on s'està celebrant una cursa ciclista de carretera.

Apreta el sol i nem a Encamp, i pujem la carretera que puja als Cortals d'Encamp. De camí hi ha un edifici nou en forma d'ermita gens bonic, a uns metres de l'antiga ermita de Sant Jaume. Aprofitem a la seua vora l'ombra d'un pi per dinar i fer migdiada.

Més enllà de les 3 de la tarda preparem les motxiles i agafem a dos quarts de 4 lo camí que puja al refugi d'Ensangents. Camí ben trillat i ben senyalitzat a les cruïlles que en una hora i mitja et deixa al refu. El refu està en un lloc un pèl tancat, amb un torrent i una font a la vora. Envoltat de torberes, sembrats d'orquídees i floretes de totes menes. Això en principi podria ser bonic però acompanyant tots aquests elements hi ha una veritable invasió de mosquits, mosques i d'altres insectes a més de no poder caminar pel voltant sense mullar.se els peus. Hi trobem dues parelles joves de pescadors que ocupen el dormitori gran, de 12 places i natros ocupem el petit de tres places. El refu està acondicionat amb lliteres, estufa, lloc per cuinar, taules i bancs, pala per treure neu, serra (la vai xafar) i mall per tallar llenya.... i tot plegat una mica desordenat i brutot de la gent que va deixant coses per qui i per llà. A quarts de 6 ens truca el company Joan que surt de Reus i que ens ve a veure, tot plegat molt justet. Sopem i preparem lo llit tot esperant que arribi el company. I arriba a les fosques!!!! Bé ja podem dormitr tranquils. Diumenge ens aixequem relativament aviat tot i que no espavilem gaire a sortir. Quan ho fem, pujem al llac més gran, una mica perdedor, sobretot si és vol nar de nit i des d'allí ja veiem Collada Entinyola, que anem a buscar, retombant el llac per l'esquerra i ja per camí més fressat arribem a la Collada. Sen's obre un magnífic panorama. Continuem per la carena, entre herba i rocam, però de pujada suau . Arribem a cim quan comença a tocar el sol. Alt del griu, 2876. 1hora 15minuts desde el refu. Àmplia visió de la majoria de pics andorrans. Hi ha un check point (control de pas) del camí de l'Òssa. Unaltre producte turístic. Continuem per la carena, anant a buscar les Collades Baixes d'Emportona. La cresta és accidentada i evitem les dificultats caient a un costat o a l'altre. Com que no és massa divertit en una d'estes que caiem cap a la banda d'Ensangents no retornem a la cresta i continuem de biaix, perdent alçada a poc a poc. Trobem una colla d'homes que pujen al recte, crec que nem pel camí de l'Òssa ans esmentada. Al final pel vessant de fort pendent però sense dificultat arribem a l'herba i retombant per l'esquerra dels refugis retrobem el senderó que ens porta al refu. Esmorzem, repleguem trastos i per avall. A les dotze al cotxe. El reste del dia el passem fent les típiques coses que es fan a Andorra, tot evitant de pas conduir a les hores de màxima insolació. A quarts de 8 a casa.

He intentat ser el més breu possible, però si algú vol més detalls de les excursions només cal que demani. Assumptes concrets si us plau. Són excursions poc reeixides on el més interesant és l'aspecte botànic i faunístic, sobretot pujant a Ensangents, on la varietat de flors és espectacular, així com dels artròpodes associats. I les vistes, si el dia acompanya.

VACANCES PELS ALPS

Sí, he estat uns dies voltant, 10 exactament. No us explicaré en detall el que vai fer, la meva memòria és limitadíssima però sí un petit resum per si algú vol saber.ne més.
Vàrem ser tres. Andrés, Es teve i jo mateix.
El primer dia fou de viatge fins a l'alberg juvenil de Guillestre. 17,50 eurus amb esmorzar.
El segon excursió per Sant Veran, au Queyras, a 2020 metres d'altitud, que diuen que és lo poble més alt d'Europa. Suposo que cada regió escombra cap a casa, a Espanya diuen que és Trevélez i suposo que per altres països n'hi hauran d'altres que s'autoproclamen el poble més alt de...
Pujàrem fins un coll fronterer amb Itàlia, Es teve i Andrés més amunt fins un cim de més de 3000m. Molt de fred i neu granulada i aigua en la baixada. Dormir a Pelvoux, en l'auberge La Blanche, 14,50 amb dret a cuina. Al poble no hi ha boulangerie, així que si voleu pa l'haureu d'anar a buscar a Ailefroide o a Vallouisse, penseu.hi.
El tercer dia pujada des de Pré Madame Carle, al cor dels Écrins fins al refugi del Glacier Blanc, a 2650m vora el glaciar del mateix nom. Molt de fred, vent i una mica de neu. Per la tarda, turisme de cotxe. Col de Lauteret, Col de Galibier, (últim quilòmetre a peu per estar tancat per neu), i Col du Télégraphe. Dormir a casa de Chris.
Lo quart dia el vam omplir nant a Chamonix i buscant info i allotjament. No m'enrecordo de l'allotjament però estava bé i apartat del meollo. Hi vàrem dormir tres dies amb una sala de cuina i menjador on practicar idiomes. Aquesta primera nit va ser ben especial ja que es celebrava a França le jour de la musique, i per això hi havia quantitat de concerts per arreu. Tot i el fred vai suportar uns vells rockers tocant temes d'ACDC, Aerosmith, Rolling Stones etc... Tota una experiència sentir el Hells, ain't bad place to be i a la vegada admirar la glacera de Bossons al fons. Una sorpresa ben agradable. A repetir. I per si de cas no us enrecordaveu aquí teniu la cançó:

http://www.youtube.com/watch?v=77TOYSiIoMI&feature=related
Chamonix és un medley d'Andorra, Viella i Salou però amb infinitat de transports diferents, telefèrics, ous, trens, busos, ahh!! i el Montblanc allà dalt, majestuós.

Lo cinquè, variant del TMB desde Les Houches fins Les Contamines, pasant pel pont penjant del glacier de Bionassay, decebedor, i per Miage un lloc idíl.lic. De Les Contamines a Les Houches amb bus i tren públic, una cosa impensable en el nostre país.
Lo sisè pujada al Brévent, cim de més de 2500m, al capdemunt de Chamonix, al Massís de Les Aiguilles Rouges, mirador excepcional de les Agulles de Chamonix. Tot i que hi ha telefèric vam poguer evita'l.
Lo setè dia excursió des d'Argentière fins al seu glaciar, nar i tornar, ja un dia de calor. A la tarda retorn a casa de Chris pasant pel Coll de Sassies i el Beaufortain, una comarca verda i bella com poques, excepcional, un lloc per descansar i no fer res de res de res de res de res.
Lo vuitè dia petit tomb a la tarda pels voltants de casa de Chris, a Maurienne. Poguer la excursió més agradable de totes.
Lo novè, excursió als llacs de Sept Laux, al massís de Belledonne. Infernal repetjó de 800 metres per assolir una zona lacustre amb uns primers estanys meravellosos. Després per terreny trencacames ens vam arribar al refu ja en una zona fortament modificada per Electricité de France. Retorn pel mateix sender.
I l'últim dia pasar calor per arribar a casa.
Han estat uns bons dies, tot i que les excursions que hem fet no són res de l'altre món. Potser la del Brévent és la única que s'ha salva. Póguer hem escollit unes zones massa alpines per la nostra manera de fer. Però la culpa és essencialment meva, que no suporto la calor, i per les dates que eren vai apretar per buscar una zona alta. Portàvem piolet i grampons, però per aquells topants, sense corda vas força venut, no els vam fer servir. La veriat és que nar al mello dels Alps per no fer alpinisme és un pèl tonto, però ara ja ho sé, encara que segur que hi torno a caure.
I més que res he vist el Montblanc d'una mica més aprop.

TORNA l'HIVERN

I jo com a mínim no l'esperava. Aquí dalt al poble en tot lo dia no hem pujat de 10 graus Celsius, fa bastant de vent, ha plogut un ratet al matí i el sol avui fa vacances. Vaja un dia rúfol com diu lo Toni Nadal de la météo de Tv3. Un día de perros en dirien molts. Doncs bé com que encara estic malaltó, i el canvi de pastilles encara no fa el seu efecte, m'he quedat a casa tot lo dia. He repasat música que feia dies que no escoltava i bé me'n recordat d'un tema. STRATUS. Que vai escoltar per primera vegada de la mà dels Massive Attack, crec que era la seva primera cançó del Blue Lines, amb una línia de baix impressionant, seductora, obsesiva i malaltissa. Després vai esbrinar que era un tema del Billie Cobhan, on la línia de baix tot i que siguent sent impressionant, no és la base de la cançó com a la versió dels Massive, si no que és l'estructura que dona peu a una peça instrumental plena de melodies enrevesades, solos i demés virgueria jazzística. Vet aquí una mostra gentilesa del youtube amb especial protagonisme del genial George Duke.

http://www.youtube.com/watch?v=v13P7e2EsRQ&feature=related

Però també m'he fixat que lo Jeff Beck la té en el seu repertori, així que no m'he estat de posar.la. En un concert a part de la xica, la senyoreta Tal Wilkenfeld que porta el baix, i un gran final del bateria, l'autèntica protagonista és la guitarra d'un autèntic fiera.

http://www.youtube.com/watch?v=oo7AO4G0TCk&feature=related
També m'he fixat que per algun lloc surt el nom del malahaurat Tommy Bolin, i del Tommy sempre recordo una delicadesa. Una petita joia on canta el meu favorit Glenn Hughes, però que no surt als crèdits perquè estava buscat per la justícia.
Vet aquí aquesta cançó que us entrarà suau suau, i potser no us surtirà mai més del cor.

http://www.youtube.com/watch?v=sJArW0fw-MU

3 COSAS HAY EN LA VIDA

Salud, dinero y amor. O això diu la cançó. Perquè un servidor de fa tres dies té altres tres ocupacions. Dormir (més aviat intentar), plorar, e ingerir (aliments i pastilles). I és que un queixal s'ha entossudit a malmetre la meva suau existència.
Us deixo amb la cançó, versió del Juan Arvizu, la que més m'agrada, bastant més que els dels STOP, que és la que jo recordaba:

http://www.youtube.com/watch?v=x_CRJywAKsY&feature=related

Però recopilant sobre aquest assumpte tan existencial què es defineix en dividir el miracle de la vida en tres tallets, he trobat que mentres siguin tres, els calaixos, la calaixera és bona. I vet aquí que me'n recordat de quan era jove i enlloc d'escoltar a l'Arvizu sentia els Shotgun Messiah i aquet gran himne. Tot i que si hem de recordar per alguna cosa els Shotgun Messiah és perquè van ser els pioners a introduir elements industrials al hard, molt abans dels Machine Head o dels enormes Rammstein. Reescoltar este tema me don forces per maleïr este queixal o per beneïrlo, ja que l'únic que hem permet estos dies és sex drugs & rockandroll. I no està tan malament oi??

http://www.youtube.com/watch?v=vWiYtA845Cc&feature=related

Aquest post ha sigut concebut enmig de malsons i suors febrils, perdonin les molèsties.