dissabte, 25 de febrer de 2012

DREAM THEATER



Ahir nit vai estar al concert que van fer a BCN, en una sala annexa al Palau Sant Jordi. I que vos hai de dir. Que són els millors???
http://www.youtube.com/watch?v=ME0Yl1ypmfg
Comencen amb Bridges in the Sky i ja la segona 6:00, gallina de piel i a cridar com un desesperat, ajudant a un James Labrie més en forma que mai. La tercera, Buid me up, Break me down, la meva favorita de l'últim i ja la quarta, la més maravelllosa de les meravelles, Surrounded. Ells recuperant el feeling que havien perdut l'última vegada que ens van visitar i jo afònic per uns quants dies. La tralla va continuar amb la tècnica de The Dark Eternal Night, i després de la carrera van deixar l'escenari sol perquè lo Mangini sa presentés. El solo del Mangini se me va fer un pèl llarg tot i que va ser prou espectacular, sobretot el final. Mangini correcte, més "sueltu" que al CD, però sense el carisma del Portnoy. Després una cançó que no sé quina era però sonaba a Majesty total. Una de les noves i ja el moment de les balades amb especial protagonisme del Ruddess i lo Labrie. Van fer el tema de piano i veu del Images, una delicatessen del Moore. I és que la profunditat del Moore és el que li falta a moltes de les composicions actuals. Però clar, com pots demanar a un grup que precindeixi del més gran teclista rock de tots els temps!!!!!!!!
Van arrencar unaltre vegada amb el single de l'últim, per seguir amb unaltre de trallera del CD2 del Six Degrées. Durant el solo del Petrucci ja feia pudor de Spirits Carrie On, i efectivament vam poguer plorar...
http://www.youtube.com/watch?v=tGAfYVrgWdQ&feature=related
Bises comencem bé amb As I am. Bon repertori al meu entendre i ja està!!!!!!!!!!!!!
La gent marxa???!!!, on són els càntics otra, otra... !!!! la veritat és que el públic va estar molt fred.
S'ha acabat, eiiii! dos hores justetes,
on estàn els DT de tres hores a que estàvem acostumats???
on és el millor grup en directe dels últims temps???
qui me torna la part de la entrada que no han tocat!!!!!!!!???

I és que el repertori que tenen és tan bo i tan extens que sempre te falten 200 cançons. Jo canviaria qualsevol d'estes cançons pels solos, que en un grup com DT estan de més. La meitat de les cançons són pura virgueria tècnica. L'únic acceptable era el del Mangini, per presentarse com un gran sustitut del Portnoy, del que jo no li recordo cap solo en cap concert dels que he asssitit.
Una bonica vetllada amb lo Javi i lo Andrés.
http://www.youtube.com/watch?v=ggUcgwXG7XQ&feature=related
Curt, molt curt, curtísim...

dijous, 23 de febrer de 2012

Els AVENCS del JOANET

Són a La Devesa d'Arbolí. I avui he pogut perdre.hi una estona. Semblava que tot pintava bé fins que m'he donat compte que m'havia deixat la pila. Si s'ha de ser ruc... Però bé ja que hi era, m'hi he esforçat una mica, no massa tampoc.



He pujat a Arbolí des d'Alforja. Bàsicament per constatar les poques creus que queden al roig. La pols, les motos, però sobretot la última moda de la btt descens les està esborrant a ritme vertiginós. Un cop a Arbolí he fet el grau del bosc del Joanet. Tot i que molt ben traçat, este camí bàsicament és una aigüera, quelcom que li pren qualsevol mena de bellesa. Superat el grau arribem als Avencs del Joanet. Estos són una sèrie de clivells, més o menys profunds, més o menys amples situats allà on masses calcàries confronten amb margues i dolomies. És un replà una mica per sota de la part summital de la muntanya tot envoltantla per l'oest. És una franja de terreny improductiu, estorrentat i a sobre fuetejat pel serè. La vegetació és molt escassa, reduïda a alguns pins torturats i uns pocs matolls.

Primer he guaitat les esquerdes que hi ha entre el grau del bosc del Joanet i el grau de l'esquelet.

N'hi ha de profunds i perilllosos on no m'hi he atrevit. En els que sí, només he trobat passos de bèsties que utilitzen les esquerdes per saltar de baix a dalt, o a l'inrevés. Després m'he arribat a una esquerda-avenc per sota del camí que aprofita la cingla improductiva per arribar.se a La Devesa, tot fent cap a la Carrerada Reial poc abans dels Avenquets. Este avencot era prou profund i prou negre com per no poder explorar.lo en la seva totalitat. Tot i així he fet una colla de metres. Suposo que hi tornaré. Sortint d'aquí he parat a esmorzar que ja tenia gana i m'he trobat lo company Joan:http://joanmupi.blogspot.com/2012/02/la-devesa-darboli.html

L'hem feta petar una mica i després hem continuat cadascú a lo seu, tot quedant perquè me baixés a Alforja en cotxe. Jo he volgut fer el camí, que no havia fet mai, que per la franja improductiva que abans he parlat m'aproparia als Avenquets. I ha sigut doncs la sorpresa del dia. Primer perquè me pensava que estaria poc fressat. Doncs no, s'hi pasa molt bé inclús en els llocs on hi ha una mica de bosc. Té a més unes vistes magnífiques del Priorat històric i de la Vall del Siurana.

I segon perquè és en aquí on m'he trobat les esquerdes més xules del dia. Són dos minuts enllà del grau de l'Esquelet. I no sota el camí, si no amunt, evidents. Lo més espectacular és una cova aprofitada per corral. Però també hi ha passadissos on jugar, caos de blocs on grimpar, i per damunt, fent de partió amb la part alta de la muntanya, una diaclàsa ampla i poc pregona de vora 60 metres de llargada. Tot plegat la justificació per tornar a sofrir les esgarrinxades típiques en anar per estos verals.

Després baixar cagant llets perquè el company me baixés a casa en cotxe i no fer.ho sota el sol del pre.estiu en que ja som.

dimarts, 21 de febrer de 2012

LE TEMPS



L’homme a besoin d’être le centre de l’Univers.
L’homme qui vole. L’homme qui fait un gros tunnel sur la Manche. L’homme qui monte a l’Everest. L’homme qui conquête l’Antarctique. L’homme qui arrive à La Lune.
L’home qui anhèle dominer tout l’Univers.
Pourquoi ?
Pour trouver sa destinée dans le Cosmos, ou pour n’avoir pas besoin de se questionner rien, ou...
Jetez ça !! N’est pas le sujet d’aujourd’hui. On continue.
L’homme qui clone des moutons, qui fait disparaître des espèces végétaux et des espèces animaux, l’homme qui (vous-même)… a toujours quelque chose qui cloche. LE TEMPS.
Bien sûr, on l’a bien compartimenté. Des millésimes, des heures, des années, le calendrier occidental, le chinois…
Quand on veut exprimer la plus précise des choses, on parle des montres !!! Les suisses, bien sûr, mais toute ce technologie ne peut pas nous faire oublier la plus grande chose qui nous embête. On ne peut pas arrêter LE TEMPS.
Et donc qu’est-ce que a fait l’homme pour ombrager cette blessure dans sa vanité ??? L’intelligence humaine est formidable et elle a créé une belle réponse. L’ART. On peut donc dire (un peu simple si vous voulez) que L’ART c’est la capacité d’exprimer un instant de la vie dans un tableau, en une photo… avec des mots ou des sons…
Je m’arrête d’écrire des bêtises et je vous conseille de cliquez ici dessus pour écouter une ouvre d’art.




et ça pour jouer:
http://scaleofuniverse.com/

ou pour reflexir un peu plus...





dimarts, 14 de febrer de 2012

La SIBERIANA2012

Este matí ja no hi era. Ha marxat. El que ha deixat però trigarà dies en desaparèixer del tot. Ametllers a mig florir. Bròquils glaçats. Arbres tropicals tocats. La meitat de les plantes del meu balcó tocades i alguna d'enfonsada. I el descrèdit dels que plens de joia anunciaven la més gran gelada en 55 anys.

Han sigut quinze dies durs, no exageradament però sí excepcionalment una llarga tongada de fred important. Quinze dies on treballar al defora ha sigut dur, i on els recers han tingut overbooking. Quinze dies d'hivern dur dintre d'un hivern més aviat tebi. Quelcom que recordarem d'aquí uns anys, la SIBERIANA2012.

Avui és, al meu entendre, l'exemple perfecte d'allò que en diem "el bo de l'hievrn". No és que faci calor, ni molt menys, tot just a les tres de la tarda hem rascat els dos dígits. però vaja, l'absència de vent fa de bon estar.

Un dels colectius que pitjor ho passa, són els moixons, sobretot els petits, que necessiten menjar cada dia. No poden acumular gran quantitat de menjar en forma de pes perquè llavors no serien capaços de volar. Al balcó hi tenim un plat on els hi col.loquem molles, fulles de verd, hi qualsevol cosa susceptible de ser menjada pel moixons. Vénen bàsicament pardals, de no sé quina classe però, o potser de totes dugues. Estos dies però hem reforçat una mica la teca. Allbran amb avellana picades i molles, barrejat. Ha tingut força éxit. S'ho han menjat prou bé. La més contenta ha estat una pastorella que ha tingut molta feina en fer fora els pardals. Llàstima de no haber sapigut ferne cap, de foto.

dissabte, 11 de febrer de 2012

Les CREUS









Avui hem fet esport. Chris et moi, pels camins dels estreps sud-occidentals de les Muntanyes de Prades. Alforja, Arbolí, Siurana per Bincabré i La Trona, Cornudella, i Alforja pel camí Vell de Reus, encara que fent marrada tot passant pels Andorrans perquè lo camí, a l'alçada de Mas de Regiments s'ha esfumat sota les arrels d'un rollo d'avellaners.


La sortida, a dos quarts de 8, ha estat heavy, de 4 a 5 sota zero i el serè típic d'Alforja, que de 40/50 no baixa. A Arbolí hem fet un café amb llet amb els caçadors arraulits a l'estufa esperant que els que porten lus gossus acabessin d'esmorçar. Natrus hem fet temps perquè toqués lo sol, i quan aquest ha enlluernat la porta del bar mos hem despedit dels caçadors que no feien més que entrar i sortir del bar morts de fred.
Afirmar sense cap mena de dubte que el barranc del Grau i lo grau del Bincabré tenen tots dos alguns trams meravellosos, i que per voltes que hi passi per la lleixa de La Trona amb el balç del Siurana sota els peus no deixo d'alucinar de tant meravellós espectacle.
A Cornudella hem fet un mos i per avall, arribant a les sis, una hora prudent, ja que esperàvem ser.hi de nit.

Ja sé que no us he explicat gaire cosa, però és que seria molt llarg fer una descripció. Si algú l'interesa quelcom que m'ho digui, que li respondré amb molt de gust.


I lo de les creus, el títol, va perquè n'he vist tres grups, tots tres gravats al cingle roig. Pujant a Arbolí, les que queden d'una emboscada carlina. Les de les marrades, camí de La Trona, en un indret on el camí té dugues traçades, i la tercera, baixat cara a Cornudella, allà en un revolt pronunciat on surt un camí picat a les roques. Poguer no tenen res en comú o potser és un cas de quarto milenio. Vés a saber.






















dijous, 9 de febrer de 2012

La CARRETERA de PUIGCERVER

Inaugurada el 5 d'Agost de 1965, mena del Colll fins a Puicerver. És ampla de terra, i en els trams més arrampats encimentada. Apta per utilitaris, si la neu no ho desaconsella. Té uns set quilometres que se fan bé, en cotxe, a peu se fa llarg.

Esta tarda m'hi he arribat per estirar les cames, per pasar l'estona. No he pasat del Coll de Cortiella. Pensava fer alguna foto maca, replegar quatre espàrrecs. Però res. Tot i lo vent que fot hi feia un dia lleig, brut. Lus espàrrecs, els pocs que s'havien atrevit, gelats. Només he pogut arreplegar quatre pinyes i quatre boscalls d'alzina per encendre.

El més interesant però ha sigut vore els efectes de la SIBERIANA2012. Restes de la miquirrinya de neu de diumenge passat encara eren visibles. També una bona placa de gel en el tomb on hi ha la Font. Sort que és curt, però per si cas val més portar prouta embranzida per no haver de pitjar lo accelerador al bell mig. Sembla doncs que esta onada de fred no serà recordada per la seva intensitat. Fa pocs dies uns d'una televisió la comparaven amb la de 1956, i cal recordar que aquell any se van clivellar tots los aulivers. De moment això no ha passat i sembla que no pasarà. El que sí sembla més significatiu és la durada de l'episodi, ja que portem uns quants dies i sembla que encara en falten. I és que estem acostumats a estes temperatures, en un, dos, o tres dies. Després la mar té per costum alleugerirnos de tanta gelor. Sembla doncs que este febrer batirem algun record, sobretot si comparem amb els tebis hiverns dels 9o.

diumenge, 5 de febrer de 2012

QUATRE FLOCS



Avui han vingut uns quants a dinar a casa, pocs per sort. però per guanyarse el dinar els hi fet xafar els camins més emboscats del terme. Bé, no els més emboscats però quasi. Només us linkaré una sèrie d'enllaços per si voleu saber per on hem passat. Hem pujat a la Cova de L'Aleu per la Carrerada i després hem baixat per la Grallera tot fent marrada pel pas del Carboneret i la Caseta de L'Evaristo, on nevaba bonic. Després ja arribant a Alforja, una miquirrinya d'aigua abans d'aclarirse. Després els hem donat de dinar perquè recuperessin forces. I cafè, i gotes i...






http://troussejant.blogspot.com/2011/11/el-bosc-de-la-vila.html








dissabte, 4 de febrer de 2012

El TOLL del JOAN JOSEP






És en honor meu. Encara que és un topònim que només fem servir l'Hilari i jo. L'Hilari li va posar este nom perquè no ha pogut trobar entre la gent gran del poble ningú que li expliqués res d'aquells topants. I és que està en un indret molt poc transitat. Poc o gens. De fa uns 5 anys que jo hi he passat gairebé cada any, tot resseguint el camí vell d'Alforja a La Mussara, i no conec ningú que hi hagués fet cap fins que fa uns dies me van dir que s'hi passava bé, que l'havien netejat. Així que avui hem nat a comprobar la feina, de no sabem encara qui.
Estos topants inhòspits són a Les Guilletes, un racó del terme d'Alforja que mitjançant lo Riu avoca a la Riera de La Mussara. Només hi entra una pista, que no té sortida. Unes mines abandonades, la Caseta de l'Evaristo i els Masos de La Roja i de l'Aragonès són les úniques construccions que hi trobareu. A més a més dels camins.

Lo camí principal que utilitza esta raconada és lo d'Alforja a La Mussara. Creua lo Riu a les Planes i s'enfila pel coster i guanyar un collet. Aquí planeja una bona estona per guanyar demunt el Mas de La Roja el cingle Roig. Superat el Roig, planeja pel camí de la Cingla, i poc més enllà trobem el que puja a Mas d'en Blai mentres el de La Mussara puja a Mas d'en Roig. Tot plegat difícil de seguir. Avui però seguirem un bocí tot seguint el camí netejat recentment. Dic netejat, i no dic recuperat, perquè crec que han sigut els caçadors, simplement han fet pas.

De Mas d'en Blai, allà al cantó, de sol ixent, hi ha un mur rodó, poguer d'una primitiva torre, que després va aprofitar lo mas, o bé d'un aljub ara irreconeixible. D'allí estant baixem per graons a la roca viva fins els bancals, i seguim una traça cap a sol ixent, pel mig del fenàs, gairebé de pla. Passem a tocar d'un corral que aprofita un cinglet per arrepenjars'hi. És ensulsit i resta a la nostra esquerra. Ara el senderó és mes vistent i baixa en mig de la brolla. Entrem al bosc. Ja no tenim pèrdua. Nem pel net, evident. Fins a l'empedrat estava prou net. Lo que estava més brut, era travessar dos barrancs. Ara s'hi passa alegrement. Arribats a una roca grossa i si girem la vista a l'esquerra, vorem lo camí de La Mussara. Us animo a que ho intenteu. Anem de pla cara a mar. Arribem a un fenassar que amaga tolls i escòrrecs. Aquí, a l'esquerra i amunt, hi ha lo Toll del Joan Josep, que és una bassa, i la font uns quants metres més amunt. L'hem visitada i creiem que és recuperable, ara bé, de feina, una fartada. Hem continuat pel Camí de la Cingla deixant a dreta lo Pas dels Jabalins, que és com li dic jo a un pas per baixar sota el cingle roig, molt emprat pels tocinos. Allà en una punta de cingle que s'avoca, per llà uns pins supervivents de l'últim incendi lo camí abandona la cingla i davalla. Aquí hem sorprès tres cabirols, un de més petit, que s'han esmunyit cara al cingle blanc. Allí, encara els hem vist quan feien saltirons per superar la brossa. Ara farem, el que és segurament el tram més bonic d'este camí. Davalla fent essas, amb bocins empedrats, escales picades al gres vermell, canaletes per enretirar l'aigua de la pluja. Una meravella. Arribem al que és lo viarany que ressegueix per sota lo cingle roig. A dreta faríem cap al Cul de la Vella. Anem a esquerra i de seguida una cruïlla. Recte el nas a buscar la Font del Bosc i la continuació del camí d'Alforja, i per avall, més net, baixar al Mas de La Roja, on l'últim tram, els netejadors han tirar pel dret. Del Mas de la Roja, en un racó oblidat del món, ens serà fàcil creuar el barranc i sortir a la pista de les Guilletes, que ens porta al Coll de La Salve, i d'aquí on tinguem lo cotxe.

Una neteja lleugera e interessada, poc duradora, però que ajuda de forma fundamental a que estos camins no s'acabin de perdre definitivament. Jo hi estic molt agraït ja que sempre me vindrà més de gust anar.hi a ficar el nas, i qui sap si trobar lo camí de La Mussara, ara que sé que puc endinsarme per aquells topants sense por a no poder sortir.

Excursió que us recomano a l'hiver, amb "SIBERIANA" o sense.

divendres, 3 de febrer de 2012

El TOSSAL de LA BALTASANA

Esta tarda hi hem pujat. Per un estudi científic. Contemplar i pendre mostres dels efectes de "LASIBERIANA2012". Este fenòmen, encara actiu, ha estat batejat pel company Dani, del blog esmorzars amb forquilla. http://esmorzarsdeforquilla.wordpress.com/



Tot un referent els dies que t'aixeques justet de forces i has de posar el cos a to. Estos dies de gelor on la mandra juga amb ventatge, és del tot indispensable, i molt saludable, ara que no mos veu lo doctor. I en Dani, de Sant Joan de les Abadesses, on el fred impera bona part de l'hivern, n'és un gran expert.






Pos això, esta tarda hem deixat lu vehicle al Coll de Les Masies i hem gunayat el Coll del Bosc en poc temps. Encabat hem atacat cim per la pista, passant per la inoperant Font de l'Obis i aquell magnífic pi, que a tocar de cim, s'ha convertit en el Rojalet més visitat de les Muntanyes de Prades. No en conec el nom, si en té. A cim, hem compartit gelor amb 4 valents, joves tots. Tant, que la suma de les seues primaveres deuria ser inferior a la suma de les nostres... Després de compartir gelor, avall que fa baixada, primers ells, i després natros, ja que m'he entossudit a buscar el Senyal Geodèsic enmig d'aquell bruit tant empipador. Bosc de roure reboll avall (bosc que patirà d'una entrada a part en este blog), i de seguit cap al Colll del Bosc i el de les Masies amb les últimes llums rera Montsant.






Una tarda ben maca robada al fred i a la dropada
De la "SIBERIANA2012" ja en parlarem més endavant, però pinta a bluff mediàtic.


ftp://geofons.icc.cat/fitxes/100CIMS/261129006.pdf