dimarts, 29 de gener de 2013

CAL PUÇO del CINGLE

Seguint les passes de Racons de Món , avui, junt amb l'Hilari hem fet cap a Cal Pusso del Cingle. Enatforar-se en aquella escletxa és viatjar a unaltre de món, oblidar tot allò que sabem i retrobar nous sentiments. El mas és en un lloc esfereïdor, però a la vegada amagat en un raconet càlid, que desprèn serenor i nostalgia. És un indret que demana temps, temps per seure a la roca que hi ha davant el mas, tal com féren els estadants tantes vegades.

Pas del Marrà

 L'Hilari no hi havia esta mai, i ha pogut copsar de primera mà la precarietat de la ubicació. Ell que és pagès, se'n fa creus de lo just del terreny, on fins i tot vam veure coscolls morts de seca. Hi vam anar des de dalt, aparcant a Mas d'en Blai, tot pensant en tornar per la cingla. El dia era perfecte per anar per estos verals. Núvol, no massa vent, i tampoc gaire calor són els elements meteorològics propicis per tombar per estos verals, atapeïts de brossa i encarats a Sud. Calia doncs aprofitar l'ocasió.



Font de Cal Pusso

Així que un cop baixat el Pas del Marrà, (és al.lucinant que lo mas no tingués accés al poble que pertanyia, La Mussara, ni tan sols amb un camí de bast!!), i un cop visitat lo mas, vam seguir un viarany bastant nou que baixa com un tiru. Este viarany baixa a la Font de Cal Pusso, sota el primer cinglalló del Roig. És maca, sobretot per l'entorn, i sua i somica prou perquè algú l'hagi canalitzada fins als conreus de Mas d'en Cama. D'allí estant, i com que veiem que podem nar baixar seguint la manguera ens apropem fins un penyal de roig desprès de la cinglera i que feia temps que m'havia fet pujar la mosca al nas. Els últims metres són de selva, però finalment hi  vàrem pujar a la testa.
Pedra per moldre

No sabem perquè fou treballat este penyal, poguer per extreure'n carreus? per cremar difunts en cerimònies prehistòriques?? qualsevol idea serà benvinguda.
Roca  Treballada


Després abandonem la idea de recorre la cingla fins sota el Mas d'en Blai i tornem per on hem vingut que fem tard a dinar.

Del camí de bast que baixava de Cal Pusso cap al Camp ni rastre, poguer una mica vora el penyal....


divendres, 18 de gener de 2013

Lo CAMÍ del COLL del MORT

És lo camí que saltava d'Alforja a Les Valls i a Les Olles, que tot i ser aigües de la Riera de Les Voltes sempre han sigut del terme d'Alforja ja que este abans comprenia els actuals municipis de Riudecols i de Les Borges.

El Coll de Mort és situat a 605m d'alçada, per damunt dels Fontanals, a Les Obagues. Divideix en dos la carena que vers llevant es desprèn del Puig de n'Eres. La part que toca al Puig en diem Serra del Regalat i la de més enllà Els Agres. Este últim topònim il.lustra a la perfecció el tipus de terreny que hi trobarem.

La capçalera de la Vall d'Alforja, el Coll i el Montsant
Pi Ver (Pinus pinea)
Fins al Coll del Mort sempre s'hi ha pujat, tant els excursionistes com els caçadors. Però vet aquí que el pas de carro obert per anar a l'aubaga del Pahí, i la pista que puja als Fontanals des de Sant Antoni i La Pedragosa havien deixat en l'oblit l'antic camí de bast. Només se feia servir asiduament l'últim bocí per enfilar.se dalt del coll, i un tros vora el barranc de l'Àvila, utilitzat per plegar pinyes de pinyons d'un rollo de Pins Vens que és com li diem aquí als pins pinyers.
fulles de Roure martinenc (Quercus pubescens)

De feia ja tres anys, jo, de tant en tant, hi anava una estona. A vegades netejava molt, de vegades poc, a vegades res... El fondo del camí era una muralla de berderal. Poguer en un hora arranjava un metre. El dia que més hi feia, poguer tres. De tant en tant hi perdia un dia en repasar tot lo fet, però ja dic, molt dies només hi pasava la estona. Plegava buscalls, espàrrecs, bolets, pinyes... No recordo haver-m'hi trobat mai ningú.

Però este any passat, per la festa major de Sant Miquel l'ajuntament organitzà una caminada popular per Les Obagues, i netejà amb eines industrials el camí en qüestió. I avui, Sant Sebastià, festa major d'hivern l'he nat a veure. Tenia por. Estúpid oi?? pos sí, aquell caminet ja me'l feia meu, just netejava perquè hi passes una persona. Un passadís. Just per una persona. No cal més.

I de que tenia por?? doncs que com va passar a la Carrerada, tot l'esforç i la il-lusió de recuperar i senyalitzar el camí se fongués sota les roderes de les motos. Tinc tendència a posar-me de mala lluna i este tipus de coses me treuen de polleguera. Així que una mica a contracor avui m'hi he arribat per fi.

Que voleu que us digui. La recuperació d'un camí sempre ha de ser motiu de joia, i he de donar gràcies a l'Hilari que m'ha fet cas servant un gargoller de la poda. Però... la zona de berderals l'han deixat ample de dos metres, perfectament útil pel pas de motos i bicis. Però és que ademés és lleig, molt lleig. Sembla  que caminis per un barranc. Només queda esperar que els vehicles a rodes no hi fiquin el nas, el terrenys és saulonenc i de seguida se convertiria en un regall. Us animo doncs a que us oblideu del que acabeu de llegir, i hi aneu, hi han rollos molt macos, de debò.
Agalla o Bola de Roure
 Si me pregunteu què fer un cop guanyat el Coll del Mort, això ja serà una altre pallissa.

dimarts, 15 de gener de 2013

MONTRAL. SECTOR TANIA

Vall del Glorieta
Cap de setmana mogudet. Dissabte lo Cisco i jo vam nar a fer esportiva a un nou sector de Montral. Sector Tania, recentment equipat, amb les preses noves, sense sobar!!!, quelcom cada vegada més difícil.

Campanar de l'esglèsia de Montral, Sant Pere Ad Vincula 
Les vies són més curtes del desitjable, encara que són apretaetes, les fàciles són més aviat explosives, a cops de geni. Els que escaleu per les Muntanyes de Prades ja sabeu a què me refereixo. Les difícils no ho sé, però vaja, segur que són més aviat de tibar fort. Camí fàcil i agradable, i curt, per una lleixa ampla, i neta, acaronada pel sol i amb unes vistes de la Vall del Glorieta espectaculars.
Lo Pere, guarda del refugi de Montral i equipador d'este sector, va vindre a mirar noves línies, per tant fora bo que si us voleu atansar a este nou sector, passeu pel refu, on us donaran tota la info necessària. Més tard va aparèixer Montse que venia de La Mussara caminant, i Chris i Johanet que pujàven en bici des de les Masies Catalanes.
mejador del reugi, ben il.luminat

per fer un cinquè pelat, cal superar un sostret per la dreta!!
I quan ja me vai quedar sense forces, quelcom extremadament fàcil, vam convenir nar a dinar al refu, on lo Pere ens va tractar com a reis, com sempre vaja. Un dia molt agradable, en molt bona companyia i on després de més de dos anys, me vai tornar a posar la tortura anomenada peus de gat. I content!! perquè vai fer vies de primer de la mateixa graduació que abans, o sia quart, per tant puc dir amb orgull que tinc el grau molt consolidat, hahahaha!!!!!!



I diumenge vam nar a fer un tomet, per estirar les cames, i ens va sorprendre una nevadeta, cap allà al camí dels Masos i Les Pinedes. Molt de fred però molt joiosos d'esta sorpreseta, i és que és la primera enfarinada de la temporada.

dimarts, 8 de gener de 2013

TORRE del PORT de CAMBRILS

Un dia d'estos vam baixar a vora al mar, a Cambrils, per allò de païr, i de pas fer quatre fotos. Però clar a l'hora que t'aixeques de taula en estos dinars més algun imprevist va deixar el passeig més fotos en un no res.

Només vai ser a temps de fer una de les torres de Cambrils, La Torre del Port, que com diu lo link ara és un edifici del Museu, però fou una torre construïda per vigilar els atacs del pirates, quan el mal venia de mar i no de terra endins.
Radera, sobresurt el poc encertat campanar de l'esglèsia de Sant Pere, al bell mig del nucli antic de pescadors. Aprofito per enllaçar-vos un blog dedicat exclusivament a Campanars, de l'inesgotable Màrius Domingo.







cada matí, els estornells esperen amb estoïcitat l'arribada del primer raig de sol

que a Alforja, a l'hivern, surt darrera Els Cabreïns
I quatre afotus més per fer la gràcia. Fins la propera que espero que sigui més reeixida.

divendres, 4 de gener de 2013

1 de GENER de 2013

I ja van 9 o 10 camins que este dia tan senyalat, artificialment, pugem a la Mola de Colldejou a fer un brindis.
Este any ha sigut més heavy que de costum ja que a la ventada habitual li hem hagut de sumar el fred i la boira. Això ha fet disminuir el nombre de participants i la perllongació de la gent allà dalt. Este any en el moment més àlgid érem prop de 20 o 25 persones. S'han llegit els versos de rigor, s'ha brindat, firmat, fotografies, salutacions, bons desitjos i molta gent per avall.  

Natres hem aguantat fins el final, com sempre vaja, fins que hom ha cregut convenient tirar avall. Deixar.ho tot net i patir vent i fred tot recorrent aquell magnífic altiplà.

Racó dels Cargols, allà on ens ajoquem
Unaltre any, i este en bones "condicions", que d'altres...