LLEVANTADES d'HIVERN 2013

Entrada perque quedi constància de les molt benvingudes pluges de finals de febrer i principis de març.

Antic camí de la Grallera

camí d'Alforja a La Mussara

 Tot de seguit del fred ha arribat l'aigua. Aigua que ha omplert els embassaments. Tots no, el de Canelles necessitaria d'un segon diluvi universal per reomplir-se. Però vaja, pluja molt ben caiguda, que ha fet revindre barrancs i torrenteres ans de l'habitual. Acostuma ser normal que fins l'abril no caigui ni gota. Este any i de moment, uns 40 litres al gener i estos vora de 200 litres caiguts en 15 dies.

 Segons la viqui el Narcissus Assoanus té el nom d'Almesquí 

Parlo d'Alforja, al Port n'han caigut bastants més, i en d'altres indrets de Catalunya també. Generals i generoses estes pluges. Suposo que a part de la Vall d'Aran ha quedat algun raconet més sense massa precipitació, però vaja, anecdòtic pel país que som.

Ophrys lupercalis

N'hi ha que ne diuen abellera fosca però...

Estos litres ens asseguren una bona collita d'espàrrecs i d'orquídees, i el no haver de regar més les faveres. I que els olivers facin brosta!, que portàven dos anys molt paradets.

Rasa de l'Esquerrer, segons l'ICC

Lo Riu de Les Guilletes

Res, quatre fotos dels petits passejos que hem fet estos dies. Després dels esforços i tràfecs de les últimes setmanes per veure la neu, tocava una mica de descans i alguna que altra calçotada.

Falguera però no sé quina espècie

Dauradella  (Asplenium Ceterach)

I avui dijous, dia que finalitzo esta entrada fot un vent i fred que pela després de la enfaridaneta d'ahir a partir dels 800m i que ens ha fet buscar de nou la jeca. Uns dies d'hivern que espero que passin ràpid.

MOTLLATS de LA PONA

Vall del Siurana

Ja fa uns dies se celebrà la exitosa i multitudinària Marxa de les Muntanyes de Prades. No hi vai assitir, per varis motius. Ja fa anys que no hi participo, tot i que ans era una fita en el meu calendari personal. La massificació, els problemes d'avituallament, explicats per atres i viscuts en primera persona, a més del preu, excessiu al meu entendre m'han fet oblidar este dia del calendari. Tot això són excuses de mal pagador per amagar que les forces no són les que eren i la motivació per este tipus d'esdeveniments tampoc.

Antic Riu Ydrella, Gorguina avall

Vet aquí però que per una banda o una altra me n'assabento, i este any els organitzadors anunciàven a bombo i plateret (sempre m'ha semblat més eloqüent a bombo i platillo) el pas per unes zones desconegudes, aspatarrants i memorables. I és clar, el meu orgull hipersensible va i se fereix. I com doncs esbrinar quins són estos llocs tan fantàstics sense participar??? Una, esperar que algú penji el track i seguirlo. No tinc gps i per tant hagués hagut d'enredar algú. Només quedava anar abans, tot sabent de primera mà que ja havien plastificat el recorregut. A més, el dia ans de la marxa havíem de nar a fer recadus a Cornudella, així que tot venia rodat, esmorzar, dinar, i cap el Mas del Frares i acompanyat de Chris.

http://troussejant.blogspot.com.es/2010/04/la-gorguina.html

Havia apamat el recorregut tot reduïnt els llocs que podien ser d'interés per mi. Primer vam anar a revoltar per la zona de Gallicant. Res nou sota el sol. Bé sí, la obertura d'un rastre al mig del bosc tot deixant la brossa vegetal per allí mateix. Pràctic pels que feien el recorregut, però incomprensible per la meua manera de pensar.

brossa a la Cova Tosca

Una mica decebut guaito per allí vora el cingle, a vore si trobava res d'especial. D'especial res, només xapes i esgarrinxades, lo de costum vaja... Ens en tornem a buscar el cotxe i anem a dinar per llà a La Mussara. Dinats anem al bosc a vore què. Res, ni senyal, però vam tornar a vore els plàstics de la marxa i els vam seguir.

Les senyals, una mica al dret pel bosc ens porten als Avencots dels Motllats de La Pona. Este topònim podria ser errat, però vaja, crec que és el més adient. Els visitem, són fantàstics. Una enorme i llarga diaclasa, prou planera i suficientment ampla per visitarla amb llum de dia i sense entrebancs. Destaquen els arbres que pujant amunt s'enfilen com un tiru en busca de la escalfor del sol. Fet el recorregut dins els Avencots,i  sense entretindre-nos massa, (jo nava amb xancles) baixem molt drets a buscar la pista, i d'aquí retornar al cotxe, tot disfrutant dels colors de la tardor, i plegant sajolina per fer les aulives.

Donar les gràcies a l'organització per estalviar.me la fenya de buscar estos avencs. Els marxaires els hi han agraït però jo els hi agraeixo encara més. Amb només dues ratlles del Catàleg Espeolològic de Catalunya havia posposat le recerca d'estos avencs per quan la motivació fos màxima. Què vol dir? que ho havia deixat de banda (com tantes altres coses) fins que un dia se t'encèn la bombeta i fas cap. Ara ja sé on són i podré tornar quan me plagui sense haver.me d'estudiar mapes i ortos al detall. Espero tornar aviat, abans que se massifiqui (si és que ho arriba a estar mai). I és que ja n'hi ha que m'han dit que ha sigut una bestiesa fer passar per allí una marxa multitudinària sense saber si hi havien espècies vegetals o animals sensibles al pas de les persones. Espero que no, que això de fer pasar una marxa per alli sigui una anècdota, i que estos avencs continuïn restant en l'oblit del món excursionista modern. No sé si pels temps que corren, el mot excursionista té cap sentit. Algun dia haurem de fer inventari i definir els mots, a vore si n'hi cap on sentir.nos identificat. Ja veurem, temps al temps.

Després, aprofitant la tarda, plegar farigola seca i romer. Hi dic de seca perquè està tot fet una llàstima, a vore si amb les pluges que han caigut i les que venen, per demà i demà passat, s'arregla una miquinya la cosa. També vam aprofitar per tirar una foto indecent (però és que no en sé més) a la Spiranthes Spiralis, la única orquídea que "hiverna" a l'estiu i floreix amb les quatre gotes que puguin caure els últims dies de l'estiu meteorològic. Una pena de foto, però és el que hi ha. Hi ha una bona florida, encara que són minúscules i si no sabeu que busqueu les podeu confondre amb qualsevol fulla verda.

I s'ha acabat lo dia,. Plegar quatre castanyes, les primeres d'enguany, perquè se fes l'hora dels recadus i un cop fets, tornar a casa, amb la sensació que la tardor ja es aquí i que comencen els itineraris de colors, tan agraïts en estos verals on el verd apagat domina bona part de l'any.

Ophrys Apifera

La més tardana de les abelleres, o això crec. En algun puestu hem vist de nom comú Abellera Vera, natres però l'hem rebatejada com a Abellera Riallera. Crec que és un nom que se li escau extraordinàriament. 

De les abelleres més boniques i definides, difícilment confusible amb d'atres si no hi ha hibridacions i coses rares. La trobareu amb certa facilitat pels topalls de la Mussara, en erms no massa eixuts i en clarianes de bosc i sobretot durant la primera quinzena de juny, si la seca ho permet.

ÍTACA a les MOLES del DON

Font dels Prats

Ha sigut un cap de setmana raret. Els plans de celebrar Sant Bernat de Menthon van fracasar per culpa de la febre d'unes angines. De retruc el cap de setmana pirinenc també. Així doncs empastilladet vam fer una mica de tot i res. I fou ahir dilluns a la tarda quan vam apretar més. És estiu i estes coses passen.

Ophrys Apifera, abellera riallera

Epipactis Microphylla

Dissabte a migdia vam pujar a La Mussara. Vam fer un tomet curt pel bosc en busca d'orquídees, sense cap èxit especial. Després vam nar al refu per celebrar els 25 anys de l'escola d'escalada de La Mussara. Per celebrar este anniversari lo Cisco ha reequipat amb químics les vies que ell va obrir quan era guarda del refu. Hi hagué una trobada d'escaladors i una llangonissada, i se va editar un llibret on surt el meu nom del tot inmerescudament. Vam ajudar una mica amb tot el pollo montat i encabat vam traslladar els bàrtuls al Refugi de Les Airasses on es celebrà el primer Joan Bou Festival. Se tractava d'una compe/patxanguera en un bloc, on els dinàmics eren obligats. Gent molt jove. Se celebrà de nit i després hi havia ball, encara que natres a les dotze vàrem deixar.ho estar. Un event dels que a mi me fa una mica d'angúnia però és el que la gent jove demana.

Diumenge, com que havíem de dinar a Pratdip vàrem nar a fer una via d'escalada esportiva a la Paret dels Ràppels. És a l'inici del Barranc de la Pauma Negra, dita Rasa del Canal, per on passa una pista encimentada que te deix aparcar a peu de via. És un sector esportiu d'uns quinze metres d'alt, on abunden els sisos, i pot ser algun setè. Només hi ha una via que pugui fer jo, la de més a l'esquerra de totes, i és la que vam fer. Després el sol que ja apretava ens va portar cap a altres verals.

Ens vam apropar a la Cova del Blai. És maca, i de fàcil accés, que és tant com dir que està tota xafada. Hi tornarem, a vore si un dia fem el Tomb de Les Rases!!! Dinar amb la colla que havien fet el tomb al Cabrafiga!!!!!! quina manera de patir calor innecesariament...

I dilluns a la tarda cap als Estrets. Havíem de ser 4 però al final som 3. Deixem de fer l'Àngel de Cuir ja que el que finalment no ha pogut vindre va ser el que l'havia proposada. Mirem la ressenya i ens decantem per la Ítaca. Portàvem una ressenya que hi diu cinquè, però esta que vos he enllaçat me sembla més encertada. El meu paper en la cordada va ser portar la motxila amb la clau del cotxe, els kleenex por si hi havia un apretón inesperat, els frontals i l'aigua. Tota la via xupant roda i agafant.me a les cintes desesperadament. Montsant va obrir 3 dels quatre llargs, l'últim de tràmit i sota un puglim que anunciava una tempesta que al final ens va deixar viure.  

El primer sens dubte és el més difícil, el segon el més fàcil i el tercer el més guapo, llarg i continuat (que maco ha de ser saber escalar). El quart és de tràmit, només amb una empipadorapanxeta de presa petita, però vaja res que no se pugui solucionar amb un pas de piscina. Reunions equipades per rapelar. Menys la última que la fas en una savina. Atenció si tenim cordades per sota ja que podem llençar alguna pedra mentres recollim corda. Baixada sense gaires problemes encara que muntar el rapelillo molesta un poc.

Una tarda diferent on no he recuperat les bones sensacions de fa anys (poguer ja és massa tard) o bé és que la via me venia gran, que també.

única assegurança no expansiva de la via

MAS de L'ESQUELET

És a l'aubaga del Puig de Mas d'en Vinyes i resta totalment ensulsit i embardissat.

Este matí al aixecarme i vore la fresqueta que corria m'he decidit nar a fer un tumet. Aparcat a Pla de Vernet he nat fins al Mas de l'Esquelet i allí m'he entossudit a trobar el camí que comunicava amb el Mas de Gallarí. Sense sort. Al mapa Piolet que jo tinc hi ha dibuixat un viarany. I de viarany sí que n'hi ha, més d'un. A més pel mig del bosc s'hi pasa bé. Però no he sortit al lloc previst, i tampoc mai he tingut la sensació d'anar per un camí antic. Si algú saps més coses que jo i me vol instruir li restaré molt agraït.

Espantallops, una botja amb potser una gran importància biològica, en parlarem.

Després he nat a veure el grau de Mas d'en Vinyes-i-Vernet. Està com sempre. Potser algun retomb està més espès. El marfull treballa incansablement. Però com que les herbes no són punxents s'hi pasa prou còmodament. Hi he pogut fotografiar la primera Cephalentera Rubra, la més boscana, i també la més maca, i la que crec que és una Epipactis Muelleri, però d'això hi hauré de demanar al Mestre. I res, tornar al cotxe ja amb prouta calor.

Cephalentera Rubra, la més maca i ombrívola de les Cephalenteres

Entreu al blog d'en RAFEFE on tindreu més info del grau del Puig d'en Vinyes i de molts altres viaranys en desús.

Epipactis 

TORROELLA de MONTGRÍ

Dimarts passat, una setmana de retard, vàrem sortir de L'Estartit per fer una passejada que es va revelar com llarga i feixuga, per tant no us la recomano.

La excursió en qüestió fou agarrar lo camí vell a Torroella, i d'allí pendre el camí de servei de l'esquerra del Ter (on pensàvem trobar ombra però no fou així) fins la seua desembocadura, el que s'anomena La Gola. D'aquí ja amb els peus molls per caminar dins de la mar fins arribar a l'apartament. Este tros, el de la platja el més agraït amb diferència.






Més agraït i recomanable, a la tarda, és passejar per la platja. En pocs metres teniu el mar, dunes sorrenques i aiguamolls amb observatoris. Tot un luxe per veure diferents ambients rars als nostres topalls habituals.

La Ophrys Apifera és la que té lo gimnosterme més exagerat

DIUMENGE de TEMPESTA

Este cap de setmana passat, no tenia res a fer, i algunes històries m'impedien fer res pel meu compte. Diumenge al matí però me vai unir a l'Hilari i dos fanàtics més de les orquídees, per fer un passeig pels puestus de sempre. A més sen's va unir lo Joan, en el seu bateig en este tipus de floritures.

I res, apendre una mica més sobre estes herbes, sobre la natura en general, i pasar un ratu agradable fins que a dos quarts de dugues comença a tronar. Tots avall com estava previst.

I ahir dilluns, a la tarda, vai comprovar els efectes de la ventada, que avui persisteix. Les cireres moltes per terra. Ja voreu que ràpit augmenten els preus. I també moltes ametles. De llargueta no sé si en plegaré cap de les poques que s'havien salvat de les glaçades de març. I és que esta ventada una mica fora de la temporada habitual crec que ha fet bastant de mal.

 I a mesura que tingui temps niré posant les orquídees les quals la foto m'hagi surtit mig decent.

Ophrys Dyris

No sé si de esta ni diuen Aranyosa. Jo sí li acostumo a dir. Poguer Abellera Negra també li diuen. No ho sé.

I en este enllaç quelcom més.

Ophrys Lutea

Abellera groga. A Arbolí, a un dels llocs típics de sempre, però amb la particularitat que esta estava isolada enmig d'una catifa d'herba. Perfecta per poguer estirar.se a terra i fer.li la foto en les millors condicions.
Us poso este:enllaç per si voleu saber.ne més.
Poguer demà vai a vore si puc fer.ne més d'orquídees.