El CORRONCO de DURRO

El cap de setmana passat no, l'altre, tocava quedar-se a casa. Però la meteorologia és capriciosa i anunciava l'últim dia de disfrutar de neu fresca. Encabat (tal com ho estem patint) la calor ho farà mal bé tot. Així que vai proposar fer una sortida per tastar la neu fresca caiguda dissabte.

Sant Feliu de Barruera

Al final, dels que van amb esquissos no se'n va apuntar cap. Ens vam quedar Chris et moi sols. Així que dissabte després de dinar pugem cap dalt. Cap a la Vall de Bohí. Anem tots dos en raquetes i escollim un cim poc esquiable, i que sigui 100cims. Ara per esta vall n'hi ha un fotiner de 100cims, alguns però poc...

Capella, al Carrer Major de Barruera

Després de fer un tomb pel desert poblat de Barruera (les pistes són déjà tancades) tot comprovant que la neu és a cotes més altes del que ens pensàvem, i el vent també és més fort de l'habitual ens dirigm a Durro, a l'ermita de Sant Quirc. Punt de sortida de la nostra ascensió del diumenge.

Sant Quirc de Durro

Fot un fred que pela, i el vent, fort, porta volves. La ermita, bastida en un lloc privilegiat dominant bona part de la vall, rep directament l'enfurismada barrufa que salta per Aigüestortes. A més no ofereix cap recer per fer vivac. No quedarà més remei que dormir al cotxe. Era una opció que havíem contemplat però que no ens feia gaire el pes.

Creu a Durro

Barranc Gros, arribant a la Noguera de Tor

La nit fou ni fu ni fa. De fred no en vam passar perquè el cotxe va fer l'efecte iglú, glaçant-se la nostra pròpia transpiració. Però la sensació d'incomoditat fou prou important agreujada pel vent, que gronxava el cotxe. Després, a una hora indeterminada lo vent desaparegué de cop. De totes maneres ja sabeu que això del vivac és ara dormo, ara descanso, ara...  i se va passar prou bé, encara que a l'hora d'aixecarse era quan millor s'estava (un clàssic) i ho férem tard, quan el sol il.luminava l'altra punta de la vall. En un trenc d'alba espectacular que no vai saber copsar perquè me va costar Déu i ajuda trobar la màquina, una llàstima.

la primera pala és ja durilla

Trobo important en una sortida excursionista a un indret una mica llunyà l'intentar fer vivac i sempre que hi hagi un lloc adient, i l'indret s'ho valgui. Sempre és bo perdre una mica de comoditat per poguer estar més a prop de la natura, quan esta esclata pel matí, i sentir quant surts a fer la pixarrada matinera el mateix fred que els moixons. Ho trobo infinitament més suggeridor que sortir del cotxe i posar-se a caminar sense solució de continuïtat.

un respir amb vistes al Turbón

se va fer llargaaaaa...

ja el veiem!!

I és clar, sortirem ja amb la crema solar i les ulleres de sol, ja que en mija hora ens començà a tocar el sol. De l'ascensió no us puc explicar gaire cosa, ja que fou feta al tun-tun. Primer al dret per prats de dall. Després al dret per pastura tot vorejant el Pinar Gran. Després per la Cabanera. Abandonem esta, error!!! per entrar al Pinar de Riballlons on no fórem capaços de seguir el GR. i atravessarem un bosc de pi negre, molt dret, amb una neu pols mínima (3 dits) però espectacular!!! El Corronco és un cimal molt vistent des de la Plana Central, que molta gent sap reconéixer, però des de la seua aubaga només és un punt alt en la carena que envolta el Barranc Gros. Indrets de pastura, i de transhumància per Saraís, per Coll Major, i per Port d'Erta. De relleu suau, les seues carenes són el seu accés natural. Herbei fresc i pedruscall a l'estiu i herbei aspre i neu a l'hivern.

però encara és tan lluny!!

Sortirem a la carena, al peu del Serrat dels Clots, i aquí ja només calia seguir la carena, llarga i empinada. Chris es posà els grampons ja que anava més tranquila. La carena és ampla, però a voltes superava els 30 graus d'inclinació, sobre una neu dura o ventada. Jo vai aguantar amb raquetes fins dalt, tot i que l'aresta final, estreta, per tal de no trepitjar la cornisa cimera la vai fer amb el piolet.

última rampa, ànims!!

A dalt hi vam estar molt poquet. No era massa ample i hi bufava un vent desagradable de la plana, a mesura que uns núvols per l'oest enlletgien el magnífic horitzó que havíem disfrutat durant la pujada. Dos fotos sense trípode, i per avall!!

Cim del Corronco

De la baixada tampoc gaire cosa puc explicar, perquè vam volguer fer drecera, i al final vam haver de recular/franquejar per recuperar la carena i anar a fer un mos allà on el GR (ara sí) traspassa la carena. Després pista i bosc al dret per arribar a l'ermita per allà on havíem sortit 6 hores abans.

Església de la Nativitat de Durro

Cim que ens ha costat més del compte degut a sortir molt tard i a la nostra migrada forma física. No crec que sigui un cim de skis, a no ser que sigui sortint de Durro amb els skis posats i se tengui una idea ben clara per on cal pasar. Amb raquetes i per la carena és ja una altra història, encara que si no se surt aviadíssim tindreu el sol de cara tota l'ascensió. Res, un cimal dels que tenia pendent i que tot i no ser massa excepcional, si que ens ha obligat a apretar una mica en tots els aspectes, i això quan se consegueix l'objectiu sempre dibuixa un somriure dins el cor.

SANTA MARGALIDA

Dissabte deprés de fotre's els callos, ja migdia enfilem Chris i jo cap a la Vall d'Aran, a trepitjar una mica de tota aquella neu que diuen que ha caigut. Arribem molt tard a la Val d'Aran, tot just aparquem a Baguerge quan comença a marxar el sol. Així que fem una seminocturna d'anada i tornada a l'ermita de Santa Margalida que és a poc més d'un quilòmetre.

La veritat és que la quantitat de neu és important, hi ha bons tous, però les sensacions que hem interioritzat mentres pujàvem en cotxe no són les millors. Sensacions que se transformen en decepció quan agafem alçada de més per fer una baixadeta i corroborar que a estes alçades la neu és molt dura. Hem fet una setmana tard.

No fa gens de fred tot i que el sol ha marxat. Una mica capcots tornem al cotxe pensant en com reconduir la situació. Dormirem i molt bé al Juli Soler i Santaló, on tenen a calefacció a tope. Fem vida a la cunya lliure, i tot preguntant, la gent mos diu lo mateix que ja sabíem. Molt de compte a partir dels 2000 metres en cares Sud i Est. Natres d'això de les allaus no hi entenem, i no portem material de seguretat.

Tuc de Sendrosa??

La intenció per evitar el risc d'allaus era pujar al Montcorbison, però si a 1500 ens hem trobat la neu molt dura, que ens podem trobar en una pista a 1000 metres??? Molt de glaç?? Així que pensem en nar a Plan de Beret i allà veure lu què.

Ens aixequem no massa aviat, pleguem trastes i cap a munt ans que les cues omplin la carretera. Aparquem a la punta mes allunyada i ens equipem, i comencen quan encara no toca el sol. Deixem el camí de Montgarri arranjat per fer esquí de fons i pugem seguint una multitud de traces de raquetes i skissos, cap al Nord, guanyant alçada. A l'esquerra ens queda un turó, al qual finalment pujarem, el Tuc deth Miei.

ensenyant cuixa, al fons Aigüestortes

Comença a tocar el sol, i el fred de la sortida se transforma en suor. Descartem les traces que continuen al Nord i girem fort amunt tot seguint una traça de ski. Finalment pugem al turonet en qüestió, que és lo Tuc deth Miei. Allà mengem i bevem, en un pelat de neu. Allà podem gaudir amb certa tranquilitat del bullici de l'estació. Personalment, Plan de Beret, tot i que cal reconéixer que està completament destrosssat, és el millor lloc per disfrutar de la neu al nostre Pirineu. No recordo un lloch tan ample i agraït com este, on es puguin disfrutar de la neu en tots els seus aspectes, o gairebé, perquè de tranquilitat...

A l'altra banda el Tuc deth Dossau i el Massís de Marimanya

La neu de pujada estava en molt bones condicions, els últims metres, valia la pena fer la teva pròpia traça per gaudir tot aixecant neu pols. Ara vorem la baixada, Chris treu les pells de foca i baixem al collet pròxim. Allí veiem que molta gent se dirigeix al Cap des Clòsos. Natres, veient l'hora i la calor decidim tirar avall, i deixar.ho per unatre dia. Jo hai d'estar aviat a casa. En alguns llochs trobem neu decent però a mesura que baixem pel Arriu deth Miei, la cosa se posa tensa. Jo com vai en raquetes tant me fa, però Chris amb els seus skis vells no s'ho passa massa bé. Neu endurida, i a voltes pesada, a més a més d'un fort sol de cara.

petjades estranyes per a mi

uns saltirons ben estranys

petita allau baixan de Plan de Beret

gruix de neu a la dreta i gruix de vehicles a l'esquerra, a Plan de Beret

Arribem al cotxe quan són quasi les dotze i fem feliç un noi i els seus nens que porten com tants d'altres més de mija hora pegant voltes en busca d'un forat per aparcar. L'alegria de marxar d'allí se torna tristor en veure que no ens deixen pasar pel Port de La Bonaigua. Ooooooohhh!! Era un dels objectius de pujar... Així que per avall a buscar el túnel, on després de rebre un misstage encara vam poguer allargar lo diumenge, però això ja serà una altra entrada.

La MATA de VALÈNCIA

Un títol mediàtic. I és que diumenge, últim dia del Pont de la Pilarica, ja buscàvem quelcom semblant.
Una excursió més curta i fàcil que la del dia anterior (que nus va deixar prou tocats), i més a prop perquè la intenció era dinar al càmping i nar cara avall a una hora prudent.

Camí vell de Son a Les Planes

I ens va sortir una excursió espectacular!!! Antics camins de bast, suaus pendents d'herba, boscos centenaris, pistes amples. Tot de bon seguir, ple de plafons per dificultar el perdre's i amb un esclat de colors aspatarrant!!Si lo vostru són les caminades fàciles per terrenys emboscats i amables, esta us la recomano de tot cor. No se li pot demanar res més, i menys en estos dies de tardor. Si no l'heu feta, reserveu els dies d'Octubre de l'any qui ve per atansar.vos'hi. Les fotos, ni retocant.les no fan justícia,. Ho sento, no en sé més.

L'itinerari començà a Son. Poble recuperat a base de turisme, amb un campanar prou espectacular, i amb un altre de més rústic però també més entranyable. Després d'uns metres de carretera, agarrem lo camí vell de les Planes, que passa vora la font, i que en un tres i no res ens deixa en el complex turístic que tots heu sentit a parlar. És divertit vore senyors amb mocasins estirar de mala gana una maleta en rodes per l'herbei, amb la farum dels corrals de la vora envain-t'ho tot. Un espectacle.

El camí vell que puja al la Collada del Pas de Coro és a l'esquerra, dins l'avellanosa

D'aquí en amunt, a buscar la Collada del Pas del Coro, per un camí ben senyalitzat, però que a voltes no pasa pel camí vell, si no per la vora. Una llàstima que jo no arribo a entendre.

Mentres anem pujant disfrutem de les pastures i del soroll de les esquelles de les vaques. Sembla que avui és l'últim dia que són per dalt i les estan baixant per tancarles al corral i pasar l'hivern. Un pastor, en 4x4 és clar, ens diu que sempre ne queda alguna per dalt. Resta doncs lluny, aquells temps on el nombre de vaques era l'indicatiu de riquesa d'una casa.

Prats de Coro

Més amunt pugem pels Prats del Coro, sense camí definit, tot girant la visat enrera per vore l'inmens espectacle de la vall. A la collada esmorzem, amb el sol enterenyinat de bandes de núvols, i és que el temps estava revoltat.

Saltem a l'altra banda, a l'aubaga i comencem a badar. Un bosc esplèndit!! El Bosc de Gerdar, crec. El tamany, forma i varietat dels arbres, la verdor, la molsa, els bolets, tot, conforma un paisatge encisador. Llàstima de la poca llum per fer millors fotos. Esquelets de pins negres foradats pel Picot Negre. Bedolls incandescents. Amanites Muscaria. Barbes de frares. Un gran espectacle que encara millora en arribar als Plans de Breviari. Una dolça i suau clariana al bosc, que ens deixa veure la llum i el muntanyam que ens envolta. L'únic però a esta excursió és que no hi ha cap punt elevat i desembarassat que ens deixi gaudir d'àmplies panoràmiques.

En aquí ja decantem per avall, i entrem, crec, a la Mata de València, l'avetosa més important de Catalunya. La fosca no deix creure sotabosc. Només pedres cobertes de molsa que conforma un conjunt gairebé artístic.Els canons dels arbres són especatculars i el silenci et fa empetitir.

Plans de Breviari

 Arribats però a la cruïlla i veient els horaris, no ens queda més remei que posar.nos les piles. Així que prou de badar i comencem a caminar a passa ràpida, no poguent entretindro's-en a plegar ceps. Només un , per fer la gràcia.

Demunt de València d'Àneu deixem la pista i entrem en una avellanosa que està fabulosa. Baixem per camí de bast fins una cruïlla, i allí agarrem lo cami vell de Sorpe a Son, en suau pujada.

Camí Vell de Sorpe a Son

L'últim bocí del camí, del calvari cap baix, és especialment agraït. Ja fora del bosc, contemplant les diferntes tonalitats de flames repartides per la vall e intentant identificar els arbres pel color que llueixen. Pur espesctacle, només interromput per la ingesta de mores.

Arribant a Son

Tot plegat a les dugues a Son, amb quatre gotes, que no van nar a més i que ens van deixar dinar i plegar trastes sense entrebancs i baixar per avall sense cues. I és que ara ningú agarra la Carretera del Doll, tothom passa per Comiols, o per Àger, i pots conduir tranquilament amb l'espectacle del Pantà de Camarasa allà a la vora. Tres dies fantàstics i estimulants lluny de les comoditats de casa. Un luxe a repetir, tant si som pocs o com si som molts.

REFUGI de GERBER

Divendres a la nit, havent estudiat i discutit totes les possibilitats, i sent tres, amb una forma física semblant, decidírem internar.nos a la zona axial pirinenca, en busca dels paratges tan famosos del Parc Nacional. La  ruta escollida implicava recorre la Vall de Gerber. Una de les més turístiques, i que ens queia prou bé.

inici del camí, inici del dia

Així que no massa aviat, emprenem la pujada a esta vall des de la carretera que puja al Port de la Bonaigua. No és massa aviat i els primers metres són deliciosos, acaronats pel sol. Després però, ens entaforem al fons de la vall. Foscor, fresca, paisatge dur. Anem guanyant alçada, a vegaes per bon camí, però altres per costerut rocam. Comencem a travessar llacs i a veure despuntar pics, dels quals en desconeixem el nom. Deixem enrera l'Estany de Gerber, tot pujant per un costerut pedregal de roques. Després ja suavitza, i anem per trams més macos, on la vista comença a tindre amplitud. Arribem al Refugi "Mataró", al vell mig del circ.

Pic de Serós

És situat damunt un penyal entre dos llacs. Està en molt bones condicions. Ens hagués agradat dormir.hi a la nit i acordem tornar.hi per fer.ho. Esmorzem amb tranquilitat escalfats pel sol i comencem, a partir d'aquí el calvari. A mi, personalment m'ho va semblar. Havíem de saltar a la Vall de Ruda pel Coll de l'Estany Glaçat. El camí és fàcil de seguir, fites i pintura groga et guien, ara bé, lo camí és una merda. Saltar pedres grosses i aixecar el peu més amunt del genoll és la tònica general. A més lo sol peta fort. El bocí final per arribar al coll és més agraït. I és que ja no me volia enrecordar de lo lleig que és caminar pel Pirineu, sobretot al Parc Nacional. Tot són pedres, i de fa ja uns estius evitem pujar.hi, i és que no entenc com la gent disfruta tant i tant de transitar pel damunt de les pedres, amb un bat de sol. Llegeixes per arreu cròniques delicioses d'ascensions per tarteres, vessants agres, i canaletes plenes de pedres bellugadisses. El Parc és a petar a l'estiu, a la Carros de Foc no hi cap ni una agulla, i no li trobo el què?? Suposo que van fer Parc Nacional esta contrada perquè era l'única manera de treure rendiment al terrotori. No sent adient per fer.hi pistes d'ski, van pensar fer.lo famós i així captar turistes i calerons. Prometo no tornar.hi després del juny!!!!!

Cara nord del pic d'Amitges i del Pic de Bassiero

Al coll veiem l'estany que li dona nom. A mi personalemnt els llacs els vei, gairebé tots, igual. En general no me diuen res. Potser a ple estiu arribar a un llac i remullarte és un plaer indiscutible. Però en quant a bellesa visual, amb alguna excepció és clar, els llacs afonats en una cubeta sense vegetació de ribera i sense glaçons me semblen del tot vulgars. No entenc la gent que fa excursions expresament per veure un llac d'alta muntanya. Per gustus, colors.

Llac Glaçat, al fons el Tuc Gran de Sendrosa, i rere la boira Les Maladetes

Destriem per unaltre ocasió, que ja no eren hores, l'ascensió al Pic d'Amitges i anem en busca del Refugi de Saboredo. El camí, cabronet ell, no baixa, sifoneja a mija falda. Molesta un poc. Arribats a un collet on tenim la magnífica visió a la dreta de la carena de les Agulles de Saboredo, el camí decideix baixar de cop. Tant, que hem de fer servir les mans, ni difícil, ni exposat, però empipador. Anem a dinar a Saboredo on per arribar, ens cal fer un altre repetjó de propina.

Dinem a gust, al solet, i a més en abundància, de carmanyola, però al no haber.hi ningú de guarda al refugi, no podem fer cafè com estava previst. Així, que tirem avall just quan la boira se'ns tira a sobre i no ens deixarà fins l'arribada al càmping, gairebé de nit.

Carena de les Agulles de Saboredo

A partir d'aquí s'han acabat les fotos i la excursió pròpiament dita, només hi havia l'objectiu d'arribar al cotxe el més ràpidament possible. Ens calia baixar al fons de la Vall de Ruda, i així ho ferem sense massa entrebancs, però tristos com la boira que ens envoltava no ens deixava gaudir. Un cop a la pista, calia trobar el camí que ens pugés al Port de la Bonaigua. Surt d'un plafó, però no està massa ben definit fins que no entres al bosc. Allí, has de destriar les diferentes traces del bestiar, sobretot quan flanqueges, no tant en el tram de retombs.

Després, per pastures i sentint el cotxes transitar per la C-28, arribem a les intal.lacions de les pistes d'ski. En aquí tenim la sort que lo Johanet se coneix les pistes de Baqueira al detall i baixem amb certa tranquilitat vora el Riu de la Bonaigua fins alllà on teníem lo cotxe. Fins aquí lo relat i ara si voleu la reflexió/totxo.

Pic de Gerber

Últimament, diverses sortides, diverses sensacions, diverses converses, tant meues com d'atres, m'han fet pensar. L'èxit d'una excursió, és molt relatiu, i va lligat a cada persona de forma diferent. Les variables són infinites, i tenen una diferent importància depenent de la persona. Però hi ha una (al meu parer), i cada vegada ho tenc més clar, que és la més important, i amb diferència. És la següenta: l'esforç físic i l'esforç mental avocats han d'ésser semblants i en concordància amb l'il.lusió continguda. Com que esta frase se pot dir molt millor, de forma més literària i entenedora (cosa que jo no sé fer), posaré dos exemples, els més exagerats possibles per fer-me entendre.

LLacs de Saboredo, al fons el Tuc de Bergús

Fageda del Retaule, i és que estos dies està en boca de tothom anar.la a veure. Si no has nat mai a veure.la, i fa molts anys que hi frises per anar.hi, el pitjor que pots fer és pujar el 4x4 fins dalt on no pugos més i seguir la corrua de gent que s'hi atansa. L'esforç físic i mental serà tan minso que la fageda no s'assemblarà ni a la sombra del que tenies en el teu imaginari. Si en canvi, prepares una excursió (acord a les teues facultats físiques i tècniques), on caldrà posar.hi ganes, una mica de suor, nas excursionista, la recompensa d'arribar a la Fageda per on no arriba ningú, serà la traca final d'un dia de muntanya memorable!!!

menú Vallot, tomaques amb anxoves i puré de patata en salsitxes

La excursió de més amunt, la de la Vall de Gerber, no us la recomano. Perquè?? Doncs perquè l'esforç físic que hi vai avocar, i la concentració mental necessària a cada pasa són infinitament superiors a les sensacions viscudes i les emocions trobades. Este itinerari, agreujat per la boira, no ens va comfortar cap moment de joia. Hem fet, i si podem farem!, camins més lletjos que el d'esta excursió. Pedregals interminables, grimpades per rocam podrit, encigalades per verals emboscats..., però si estes dificultats són patides per assolir un cim emblemàtic (cadascú té els seus), per trobar un camí perdut que fa anys que li anem al radera, per arribar a indrets que no sabíem que existien, valdrà la pena!!!, estarem contents d'haver.nos'hi atrevit i exultants amb la nostra conquesta!! Tot i el cansament, el mal de genolls i les perspectives d'arribar amb frontal al lloc de partida, serem feliços!!!!

Crocus Nudiflorus???

No sé si hi haurà algú d'acord amb mi, o no, teniu els comentaris per dir.hi la vostra.