FAVERSHAM to WHITSTABLE

Un dia d'agost anunciàven molta calor. I no ens va quedar més remei que anar a la platja.

Després de molta feina a l'ordinador, tot investigant mapes i horaris de transport públic, un tren ens deixà a l'estació de Faversham.

Edifici del mercat i els porxos on s'hi feia, a Faversham

Lo primer que notàrem fou una pudenta important i una calitja espesa i empipadora. De fet era la mateixa cosa. La broma de mar havia entrat terra endins i ho embafava tot amb les olors que la marea baixa deixa al descobert.

Esta poc afortunada benvinguda no fou impedimenta per copsar amb alegria que Faversham és un poblet petit i maco, ben endreçat. Pretty que dirien en anglès.

St Mary of Charity

Travessat el poble, ens dirigim a buscar un canal que ens conduirà al mar. Al canal, ple de fang ens sorprèn  unes  desendreçades drassanes. Tot i esta deixadesa els vaixells, per raons que desconeixem des de sempre, són terriblement fotogènics. A més hi vam veure gent feinejar.

Seguim este canal, Faversham Creek, per un caminet mentres el sol desfà la boirina i les olors. Aviat però comencem a notar la calor tot allunyat-nos del canal i quan caminem enmig de camps de blat.

Nadget i el Faversham Creek

, 

Travessant sembrats ens arribem finalment al The Swale, el braç del Mar del Nord que envolta la illa de Sheppey i la separa de "terra ferma". Un mur però ens separa de l'aigua. Un mur construït per dessecar aiguamolls i mai més retornar-los a la mar que els havia nodrit durant centenars d'anys.      

Titeta d'estiu, (Anthus Campestris) però la foto no és prou bona per donar-ho per cert. En migració.

Seguim el mur, que també protegeix una àrea de nidificació d'ocells, fins que per fi podem anar a tocar platja. Platja, però no sorra, ni pedres, ni roques, ni tan sols aigua. La platja és una enorme extensió de fang, ens separa del Mar del Nord.

Oca de Collar (Branta bernicla). Prou despistada, ja que és en migració un mes ans de lo habitual.

Gavina riallera (Chricocephalus Ridibundus). Ja amb plomatge d'hivern.

És en esta platja de fang anomenada The Oaze, que parem a descansar, i menjar, i a fruïr de la brisa del mar. També mos vam entretindre en fer fotografies i molestar els crancs.

Poc a poc, anàrem avançant mentres la marea va pujant lentament, a la llunyania. És quelcom que se percep gairebé instintivament. Poguer per la remor llunyana, gairebé sorda, poguer pel desplaçament de l'aire, o poguer per les olors esmorteïdes altra vegada per la sal del mar. Pel que sia, però igualment quan plegava winkles a Escòcia, o pot ser fruit d'esta feina, hi ha un moment que aixeques el cap sense raó coneguda i quedes fixament mirant l'aigua, aparentment al mateix lloc que feia uns minuts, però ja perceps diferentes sensacions. Al cap de poc ja se pot constatatr com la mar torna a guanyar terreny a la terra.

Encara que el mar quedava molt lluny ens vam posar en marxa, xanet xanet, per si les mosques. Ja a punt de sortir a la platja ocupada per turistes, en un pedregal vam trobar esta bonica i fascinant planta. I és que més per desconeixença que per altra cosa, les plantes que trobo vora al mar, a la sorra, o en roques i pedregals tenen unes formes estrafolàries que em fascinen. A més esta planta té unes roelles incandescents extraordinàries.

Rosella marina (Glaucium flavum)

Però de seguida començàren a aparéixer gent i cotxes que poc a poc omplien els vorals de la platja i la carretera respectivament.

I ja arribant al bullici de Whitstable ja només quedava buscar lloc per satisfer la panxa mentres la mar omplia la platja i la gent la plaça.

El CORRONCO de DURRO

El cap de setmana passat no, l'altre, tocava quedar-se a casa. Però la meteorologia és capriciosa i anunciava l'últim dia de disfrutar de neu fresca. Encabat (tal com ho estem patint) la calor ho farà mal bé tot. Així que vai proposar fer una sortida per tastar la neu fresca caiguda dissabte.

Sant Feliu de Barruera

Al final, dels que van amb esquissos no se'n va apuntar cap. Ens vam quedar Chris et moi sols. Així que dissabte després de dinar pugem cap dalt. Cap a la Vall de Bohí. Anem tots dos en raquetes i escollim un cim poc esquiable, i que sigui 100cims. Ara per esta vall n'hi ha un fotiner de 100cims, alguns però poc...

Capella, al Carrer Major de Barruera

Després de fer un tomb pel desert poblat de Barruera (les pistes són déjà tancades) tot comprovant que la neu és a cotes més altes del que ens pensàvem, i el vent també és més fort de l'habitual ens dirigm a Durro, a l'ermita de Sant Quirc. Punt de sortida de la nostra ascensió del diumenge.

Sant Quirc de Durro

Fot un fred que pela, i el vent, fort, porta volves. La ermita, bastida en un lloc privilegiat dominant bona part de la vall, rep directament l'enfurismada barrufa que salta per Aigüestortes. A més no ofereix cap recer per fer vivac. No quedarà més remei que dormir al cotxe. Era una opció que havíem contemplat però que no ens feia gaire el pes.

Creu a Durro

Barranc Gros, arribant a la Noguera de Tor

La nit fou ni fu ni fa. De fred no en vam passar perquè el cotxe va fer l'efecte iglú, glaçant-se la nostra pròpia transpiració. Però la sensació d'incomoditat fou prou important agreujada pel vent, que gronxava el cotxe. Després, a una hora indeterminada lo vent desaparegué de cop. De totes maneres ja sabeu que això del vivac és ara dormo, ara descanso, ara...  i se va passar prou bé, encara que a l'hora d'aixecarse era quan millor s'estava (un clàssic) i ho férem tard, quan el sol il.luminava l'altra punta de la vall. En un trenc d'alba espectacular que no vai saber copsar perquè me va costar Déu i ajuda trobar la màquina, una llàstima.

la primera pala és ja durilla

Trobo important en una sortida excursionista a un indret una mica llunyà l'intentar fer vivac i sempre que hi hagi un lloc adient, i l'indret s'ho valgui. Sempre és bo perdre una mica de comoditat per poguer estar més a prop de la natura, quan esta esclata pel matí, i sentir quant surts a fer la pixarrada matinera el mateix fred que els moixons. Ho trobo infinitament més suggeridor que sortir del cotxe i posar-se a caminar sense solució de continuïtat.

un respir amb vistes al Turbón

se va fer llargaaaaa...

ja el veiem!!

I és clar, sortirem ja amb la crema solar i les ulleres de sol, ja que en mija hora ens començà a tocar el sol. De l'ascensió no us puc explicar gaire cosa, ja que fou feta al tun-tun. Primer al dret per prats de dall. Després al dret per pastura tot vorejant el Pinar Gran. Després per la Cabanera. Abandonem esta, error!!! per entrar al Pinar de Riballlons on no fórem capaços de seguir el GR. i atravessarem un bosc de pi negre, molt dret, amb una neu pols mínima (3 dits) però espectacular!!! El Corronco és un cimal molt vistent des de la Plana Central, que molta gent sap reconéixer, però des de la seua aubaga només és un punt alt en la carena que envolta el Barranc Gros. Indrets de pastura, i de transhumància per Saraís, per Coll Major, i per Port d'Erta. De relleu suau, les seues carenes són el seu accés natural. Herbei fresc i pedruscall a l'estiu i herbei aspre i neu a l'hivern.

però encara és tan lluny!!

Sortirem a la carena, al peu del Serrat dels Clots, i aquí ja només calia seguir la carena, llarga i empinada. Chris es posà els grampons ja que anava més tranquila. La carena és ampla, però a voltes superava els 30 graus d'inclinació, sobre una neu dura o ventada. Jo vai aguantar amb raquetes fins dalt, tot i que l'aresta final, estreta, per tal de no trepitjar la cornisa cimera la vai fer amb el piolet.

última rampa, ànims!!

A dalt hi vam estar molt poquet. No era massa ample i hi bufava un vent desagradable de la plana, a mesura que uns núvols per l'oest enlletgien el magnífic horitzó que havíem disfrutat durant la pujada. Dos fotos sense trípode, i per avall!!

Cim del Corronco

De la baixada tampoc gaire cosa puc explicar, perquè vam volguer fer drecera, i al final vam haver de recular/franquejar per recuperar la carena i anar a fer un mos allà on el GR (ara sí) traspassa la carena. Després pista i bosc al dret per arribar a l'ermita per allà on havíem sortit 6 hores abans.

Església de la Nativitat de Durro

Cim que ens ha costat més del compte degut a sortir molt tard i a la nostra migrada forma física. No crec que sigui un cim de skis, a no ser que sigui sortint de Durro amb els skis posats i se tengui una idea ben clara per on cal pasar. Amb raquetes i per la carena és ja una altra història, encara que si no se surt aviadíssim tindreu el sol de cara tota l'ascensió. Res, un cimal dels que tenia pendent i que tot i no ser massa excepcional, si que ens ha obligat a apretar una mica en tots els aspectes, i això quan se consegueix l'objectiu sempre dibuixa un somriure dins el cor.

La GORJA del TEC

Església de Llinars

4 dies, quatre entrades. Excessiu oi?? jo també ho crec, però ja som a la última!!!

Castell de la Grau

Diumenge de resurrecció per la tarda mentres lus altres naven a "ciutat" Chris i jo vam fer un tomet en bici, per veure un parell de coses que me quedaven pendents i tornar a embrutar la màquina.

Marieta de set punts (Coccinella septempunctata)

la Creueta

Roure de Bancells

Per estos paratges abunden grans casalots, o masades, amb diferentes dependències, ermita inclosa. Són moltes vegades bastides dalt d'un turó, oferint una magnificència corprenedora. Quan un s'atura a pensar en la vida dels habitants d'estes masades quan encara el motor d'explosió no s'havia inventat, hom pot arribar a la conclusió que fou en estes cases fortes isolades on es forjà el caràcter del país. Calia ser autosuficient en tot allò indispensable, en alimentació, en medicina, en seguretat. Calia doncs guardar tot el que se pugués, per quan vinguessin males collites, o una epidèmia. L'isolament i els successiu pas de tropes i bandolers tampoc ajudava a confiar del foraster. Calia ser mitjanament reservat, conservador. Poques festes i molta feina. Molta feina i molt dura.

Campnar de Sant Pere de Bancells

Espero que m'hagueu captat el sentit del que us volia explicar. Perdoneu però no me sé expresar millor, encara que lo que més us recomano és seure a la porta d'un d'estos masos, o bé arrepenja-se al magnífic roure que tenen tots els masos a tocar i esguardar un cel ennuvolat.

Bancells

Santa Coloma, a la Casa Nova

Dilluns de mona, ans de dinar vai nar a fer un tros del camí ral de Llinars a Peguera que els comapnys van fer i jo no. Ploviscava quan vai sortir però ho deixà estar quan tornava, just a l'hora de dinar. Dir que és molt maco, maquíssim, amb unes vistes espectaculars de la Gorja del Tec.

Camí de Llinars a Canals de Catllarí

Recomanació expresa. encara que hi ha un bocí, al Serrat de les Vinyes, que els recuperadors han anat al dret no fent cas al camí vell, que se veia prou clar, però que no vai seguir quan entrava al bosc per la mullena que hagués pogut arreplegar.

Bauma de Sallent, el fenàs amaga un bassi

Dir que estes excursions s'han fet gràcies al mapa de la zona, però que resulta entretingut llegir la guía de l'Alt Berguedà i Cardener, de'n Agustí Jolis i na Mª Antònia Simó, de fa ja 55 anys, i seguir amb els mapes on.line actuals les excursions que feien, moltes d'elles ara impossibles.

De baix a dalt: Rebost de Moneny?, Moneny i pi majestuós del qual en desconec el nom

I res, finalitzar tot dient que han sigut uns dies macos, però poc emocionants, ja que els indrets per on hem passat són poc o molt humanitzats, i perquè tampoc hem fet propostes massa atrevides. Això sí, són topalls molt agradables per caminar. Hi hem nat massa aviat, poguer en quinze dies estarà tot més florit, més viu, més esclatant, però llors estigueu al tanto de la calor!!! Un lloc agraït on passar uns dies ben agradables, sense grans pretensions, per conéixer país.

Gorja del Tec