dijous, 20 d’octubre de 2016

JASMUND



I per fi arribàrem a la tan aclamda, elogiada i desitjada illa de Rügen. I sense perdre temps, lo primer dia, anàrem de cap a la Reserva Natural que la Unesco té al vell bosc de fajos de Jasmund.



Gent local ens desaconsellàren anar des de Sassnitz (on férem dugues nits) per la costa, car després d'haver plogut els penyasegats s'ensulseixen. Sí, tal com ho sentiu, s'ensulseixen, cauen a bocins. I és que la terra de esta part de l'illa és bàsicament una mena de guix. I esta classe de material fa els penyasegats molt sensibles als canvis d'humitat.






I és que junt amb els fajos, l'altre excepcionalitat de estos verals són els penyasegats de guix que s'avoquen al Ostsee. Esta meravellosa simbiosi, el blanc enlluernador del guix i els colors cambiants i calents dels fajos fou immortalitzada pel gran pintor romàntic Caspar David Friedrich.

Kreidefelsen auf Rügen
Aparcàrem el cotxe a Hagen, al gran espai turístic que trobareu abans d'arribar al poble. El pàrquing? De pagamenta és clar. Per trobar la estratègia més adequada al nostre fer teníem un fulletó i els mapes dels plafons informatius que allí poguérem consultar. Ens vam conformar amb una ruta que evités al màxim la zona on és el museu i el mirador condicionat, on trobaríem de ben segur la màxima gernació.










Escollirem començar anant al Sud i recorre una pistota fins trobar el Kieler Ufer, lloc on hi ha un pas habilitat per baixar a la platja. De seguida el recorregut se mostrà deliciós i agradable, on el silenci del bosc amb prou feines és trencat pel xerrar dels moixonets. Sembla talment envaïr la intimitat d'algú. I per això caminem en silenci, esporuguits sota la imponent massa arbòrea. I és este silenci que ens envia uns sons estanys. Uns roncs llargs que ens convidàren i ens van oferir la oportunitat de gaudir de la nostra distracció preferida. Perseguir daines i reietons.



video

                                                     Daines (Dama dama) i reietó (Regulus regulus)

Després de la excitació de la persecució, ens anàrem apropant al final de la pista on un juganer curs d'aigua s'encaminava definitivament cap a la seua fi. El creuem i ens encaminem cap a on la intuició ens guía, allà on sembla que l'aire ha despullat ja els fajos i obre el camí perquè l'olor de sal envaeixi les nostres narius. 






Creuat el barranquet, enfilem el vessant oposat amb els ulls ja espectants, la passa accelerada, la mirada fixa en aquells arbres nus, i encara que ja ens ho estem imaginant, treure el cap del bosc i sentir el mar és prou especial. Potser perquè feia mesos que no el veia, poguer pel contrast de veure'l des d'un faig estant, o pel contrast de llum, i d'olors. I pel vent que et belluga els cabells i l'esperit, També per això va ser un moment molt especial.






Però clar, calia tocar el mar, així que vam baixar ràpidament, Allí trobàrem gent. Gent que es dedicava a fer el típic que es fa en aquelles contrades. Buscar pedres a la platja. Aquí nem de cara al bolet i allà van de cara a la pedra. I no és que sigui difícil de trobar pedres, la platja n'és plena. Però hom té certa debilitat per algunes en especial, tal com natres somiem sempre d'omplir el cistell de rovellons.











Les més fàciles de pescar són els Hühnergötter (Déus de gallina). Són  (pedrafoguera, molt abundants), de forma i tamany indeterminat, que tenen l'atractiu que són travessades per un forat. S'els hi passa un cordill pel forat, a vàries, i se penja tot plegat dintre el corral de les gallines per tal de foratijar mals esperits i bestioles afamades. Vet ací l'explicació del seu divertit nom. També d'utilitat menys mística és fer-les servir per ajaure branques de fruiters que tiren massa amunt.



Les següentes, ja una mica més complicades de trobar són els Belemniten. Estes pedres cilíndriques, sovint foradades són l'esquelet intern d'uns antiquíssims parents dels calamars que s'han fossilitzat. petrificat. El seu nom popular però és el de Donnerkeile, (punxó de tro). Diuen que Thor, fill d'Odin, Déu del Cel i protector de la Terra llançà innumerables llamps a la terra. Set anys després la punta de estos llamps començàren a aparèixer en forma de Belemniten, i qui en trobava un era protegit per sempre més dels llamps. 




Però el que tothom deleix per trobar és àmbar. I a ser posible gran i àdhuc amb un insecte atrapat. Les possibilitats, diguem-ho així, són escasses. Gent del país només ens han pogut ensenyar petits bocinets. El que venen a la botiga provenen d'extraccions industrials a Pomerània, territori ara bàsicament polonès.




De totes maneres, natres no vàrem perdre la il.lusió, i vam estar esgarrapant sorra i pedres en busca de tant preuat tresor. Sense éxit, cal dir. Vam seguir la costa cap al Nord esperonats per un mig raig de sol. Sí, només mig, una mica pobre. Però és que allà dalt, al mes d'octubre és quasi una peça d'àmbar!! Calia doncs aprofitar este regal i resseguim la costa. 







El mar era prou tranquil i serè, sense res que ens destorbés. Tanmateix hi hagués pogut treure el cap un submarí, un portavions, o fins i tot una fragata sencera bombardejant la costa. Hagués pogut aparèixer l'holandés errant amb una simfònica interpretant la obertura de Wagner. Inclús hagués pogut treure el cap la mateixa Moby Dick perseguida pel furiós Capità Achab. Això també hagués pogut succeïr a només quatre passes, que naltros no haguéssim aixecat la vista de terra, concentrats, gairebé enfollits tot buscant un reflex diferent. El meravellós reflexe àmbar.




Un grupet d'humans ens despertà del nostre somni. Estàvem just al camí que comunicava amb el museu i el mirador dels penyasegats de guix. El camí estava barrat per una esllevissada i un gran arbre caigut. Hi havia un cartell prohibint el pas. Alguns pujàven. D'altres continuàven platja enllà. Natres caminàrem una mica més cap al nord, fins que veièrem factible pujar el pendent que estintola el bosc. 






Gavina de cap negre (Ichthyaetus melanocephalus)


Bec de Serra Mitjà (Mergus serrator) mascle?




Ànec collverd (Anas platyrhynchos)



I de fet sí que ens ensortirem. El que no vam saber evaluar a la primera inspecció és el patiment i els malabarismes que hagueren de fer. Tot seguint traces extremadament primes sobre un vessant extraordinàriament vertical, arrapant-nos al terra, agafant-nos a  qualsevol branqueta o arrel i abraçant els arbres com si fossin mares. Tot això ens calgué fer per arribar a dalt del penyasegat, ja a les dolces i tranquilitzadores planes dels bosc de Jasmund. 



Orientant-nos amb les aurelles arribàrem al Museu i al mirador condicionat. Era prou tard i decidírem retornar cap al lloc de sortida, en el que hauria de ser un tràmit turistic. Però no fou així. La tornada, ja amb la llum esmorteïda pels núvols i filtrada pels fajos sen's revelà interesantíssima. Més enllà de l'encisadora boscúria i la amabilitat i amplada del camí, hi trobàrem espectacle humà en les colles de gent que tombàven per allí, També trobàrem restes prehistòriques, com una pedra de sacrificis i un poblat medieval.









I també van veure un llac. Però no un llac qualsevol, de cap manera!!! No temem equivocar-nos si diem que és El Llac. El Llac bressol de tots els contes de fades i totes les llegendes d'herois que us podeu imaginar, Qualsevol rondalla popular per coneguda que sigui ha nascut en este llac. sigui propera o vinguda de països llunyans tal com les més inversemblants i estrafolàries. De ben cert que totes, totes han nascut a les seues calmoses aigües.





dimecres, 19 d’octubre de 2016

DARßER ORT NATIONALPARK


Al dia següent vam nar a Prerow, per visitar un espai protegit, allà a la punta més septentrional de la península de Darß.


El dia no era massa maco, així  que ens vam ententindre comprant peix fumat e intentar estacionar el cotxe  en una zona de no pagament. Quelcom que no vam aconseguir.


Finalment començàrem a caminar sota un cel gris, i un ambient humit que poc a poc se va convertir en plugim i després en pluja, que ens deixà ben xops.


No vam encertar a vore cap àliga pescadora, i els cérvols, de molt lluny. A més la poca llum, l'aigualera i el fred no ens va deixar entretindren's a fer fotos, tot i que sembla un indret adient. Boscos de pins, dunes, aiguamolls, estanys i el mar bàltic, han de donar prou més de si.


Així que prego disculpes per les fotos, segur que si en busqueu per internet ne trobareu moltes, i de molt guapes!!!

video
                                                             Reietó (Regulus regulus)

dimarts, 18 d’octubre de 2016

IVENACKER EICHEN


Els roures d'Ivenack.

Son uns roures centenaris, que ens venien de pas en el nostre camí a la costa de l'Ost See. Son vora el llogaret d'Ivenack, a les melangioses planures de Mecklenburg. Hi férem cap a la tarda-vespre, amb molt poca llum.



Estos roures son en un recinte tancat per poder explotar-los econòmicament, i perquè hi ha un ramat de daines i alguns muflons que son també un gran atractiu. El pàrquing habilitat també és de pagament, encara que natres no ho férem.

Daina (Dama dama)

Mufló europeu (Ovis gmelini musimon)
video



Este, el més ben plantat i maco és lo més vell. Un senyor roure mil.lenari.
El recinte és gran i inclou un llac. Trobareu camins acondicionats, plafons explicatius, un café... però a la hora que hi vam anar natres no el poguérem disfrutar, si més no en tota la seua extensió. Per contra, només vam trobar gent al començar el periple.



Vam tindre el temps just de fotografiar els roures i perseguir daines, que va ser el nostre particular hobbie tardorenc a Alemanya.


Sortir dels camins tot buscant la foto propera, té al menys dos perills. Un, que un senyor alemà te foti bronca. I en deutsch!!! que fa molta més por.

video


O també que el mascla alfa del ramat de daines se planti davant teu, ni deu metres enllà, amb la mirada fixa durant prop de deu minuts. O poguer no tant, però a mi se me van fer eterns!!!
Especialment esgarrifós era quan, protegit radera uns troncs, enfocava amb la càmara i se li enlluernaven de vermell els ulls. Us ho ben dic, creieu-me, que era el mateix dimoni.






NEUBRANDENBURG



Un dia vam fer un viatget de pocs dies al Nord, cap allà al mar Bàltic. Ost See diuen els alemanys. Allà on els habitants de l'antiga DDR anàven de vacances. Després de la reunificació alemana fou quan ajudaren els alemanys occidentals a la pràctica totalitat ocupació de Mallorca i altres contrades assoleiades.



Encara però molts alemanys que viuen a Berlin o al seu entorn s'acosten periòdicament a les costes del Nord, especialment a l'illa de Rugen, on també natres finalment férem cap.


I és que els prussians provenen de l'Ost See, i després de la derrota a la segona guerra mundial molts hagueren de fugir de ciutats com Gdansk i Kanilingrad, i tota la costa, ara polonesa i rusa. I és clar la crida del mar, encara retrona dintre les seves ànimes. A més del peix fumat i la cervesa negra.



Niu de metralladores reutilitzat de colomar
Este territorri, el més despoblat, rural i salvatge amb diferència de tota l'Alemanya se diu Meckelenburg-Vorpommeran. I comprèn els suaus relleus de l'altiplà forestal i agrícola de Meckelenburg i la zona costanera, abocada a la pesca i el tràfec de mercaderies amb Escandinàvia. Vorpommeran vol dir avant-país de Pomerània.






De pujada paràrem a la capital del altiplà: Neubranderburg.  Una ciutat enmig dels suaus relleus de Meckelenburg. Ciutat vinguda a menys des de fa uns anys quan es tancà la acadèmia militar que hi tenia l'antiga DDR. La capital administrativa de este territori és Schwerin, però la real, de ja fa molt de temps és la ciutat de Rostock. Una ciutat industrial i marinera. La porta de sortida i entrada de la zona més rural i despoblada de tota Deutschland.

Edifici on se feien els oficis religiosos, que no església. Stargard
                                                                                               Polvorí. Stargard

Neubranderburg no té res d'especial si no fos pel fet que encara conserva el recinte enmmurallat. I això, després de la voluntat uniformitzadora i simplificadora aplicada pels dirigents de la DDR és quelcom prou insòlit.

Porta de entrada del burg

Dia fred, gris i pla com correspon a la tardor alemana.




I també anàrem a veure Burg Stargard. Una vila closa típica. Amb fossar i torre de vigilància. A destacar sobretot els colors dels enormes arbres que hi han al voltant.

A Alemanya hi ha una falera especial per tot el relacionat amb l'època medieval. I este tipus d'indrets i les fires i festes que s'hi fan tenen molt d'èxit.