divendres, 19 de maig de 2017

LONDON. St George The Martyr






Només que haguem visitat algunes de les nostres estimades ciutats europees haurem copsat com la modernitat, o postmodernitat diria jo, amenaça l'esplendor dels edificis que les han caracteritzades des de fa segles. En proutes ciutats europees antics i emblemàtics edificis d'antuvi estratègics, sumptuosos i imprescindibles han quedat relegats, ofegats, empetitits tot envoltats d'edificacions descomunals. A algunes ciutats, com Bruges, s'imposa el seny, (al meu entendre), i es preserven àrees arquitectòniques singulars, que formen ja part del nostre imaginari cultural.


Southwark Cathedral
London no és precisament la ciutat més "sensible". Encara que no he viatjat molt, no crec que pugui equivocar-me massa al afirmar que London és una de les ciutats on la modernitat és més aclaparadora, fruit de la lluita aferrissada amb si mateixa per avançar-se al futur constantment en un procés d'evolució in perpetuum, fent-se seu a qualsevol preu el ja tanmateix vell lema: renovar-se o morir.



A London, si destriem els edificis que s'enmirallen a les aigües del Thames, és on podem trobar més exemples de fagocitat arquitectònica. Trobarem exemples arreu de la ciutat, però el que avui volem il.lustrar ens sortirà al pas si ens dirigim a La City des del Sud, des de Southwark per Borough High Street. L'antiga església de Saint George


La seva afilada torre que punxa la boira baixa del riu era el signe destintiu de que el santuari era en diàleg perpetu amb el més enllà. A l'antic camí de Dover, i per extensió d'Europa, construïda demunt d'una esglesiola normanda, este edifici debia oferir una reconfortant benvinguda al traginer que venia d'una llarg viatge, així com al peregrí o al soldat. I  talment a l'inrevés, també oferia serenor espiritual al que prenia el camí de l'incert tot allunyant-se de la seguretat de la ciutat. Sens dubte, durant decennis fou un indret de referència a la ciutat. Un edifici emblemàtic.



Però si avui dia ens dirigim al nord, camí del riu, aquest referent ha desaparegut. El campanar afuat que caracteritza l'edificació ha quedat esmorteït, no tan sols pels edificis que circumden, que també, si no per un enorme edifici, tan punxegut com la nostra torre però de proporcions descomunals que releguen a la nostra vella i estimada torre a una simple rèplica en miniatura. Un joguet vaja.


Este edifici immisericordiós, anomenat The Shard, imita a la perfecció l'efecte visual-referencial que la nostra torre-agulla ha exercit durant tant de temps, i ens prevé del desmesurat festí de ferro, formigó i vidre que trobarem enllà del riu.

The Shard
Esta petita església, arrabassada de les seves funcions, ens resta com a guía espiritual i com a lliçó magistral al passavolant observador que se deix seduïr més per les formes genuïnes que no pas per les opulències abassegadores.