LO ROGER GROS

Flor d'Atzavara (Agave americana), lo Pont Gran, La Vilella Baixa, Los Pins Alts, Cingles dels Montalts

Entre manifestació i manifestació vam trobar un ratet per atansar-nos a Montsant. Encara que de fet no massa. No vam anar a cap dels indrets més peculiars i consolidats de esta serra. Simplement vam anar a veure una curiositat: Lo Roger Gros.

Lo Roger Gros

Lo Roger gros i els Rogerets són unes roques de gres vermell (Buntsandstein) que són demunt de la Vilella Baixa, al peu del Montalt. No són les úniques afloracions de este tipus de roca que hi ha en esta serra, però tampoc no són gaire abundants, (sobretot si ho comparem amb la veïna Serra de La Mussara) i en l'imaginari col.lectiu, hom associa el Montsant la típica roca conglomerada.

Els Rogerets

Fou una passejada a l'hora que hom acostuma a dinar, sota una calor impròpia del mes d'Octubre. Com que a més fou entresetmana, ens va assegurar una tranquilitat extrema. Creuant La Vilella Baixa de cap a cap, ni una ànima.

Sant Joan

Férem un recorregut turístic tot seguint una ruta senyalitzada. Alguns panells explicatius sobre flora i vegetació ens instruirant i distraurant. Pujem pel barranc dels Rogerets i ens enfilem fins un coll que jo anomenaré Coll del Bosc (de la Vila). Aquí per un rastre assolim la carena demunt dels Rogerets perque ens dongui una mica l'aire. Però el sol apreta de valent i tornem al coll per saltar a l'altra vessant i agarrar un meravellós camí de bast. L'agafem per avall, deixant la pujada al Peu de Roca per un altra data.

Este camí que segueix una barrancada va a creuar el Barranc del Pics, lloc on trobarem un incipient bosc de ribera enmig dels vessants aspres de llicorell. Paisatge prioratí en esència. I per este amable camí ens arribàrem altra vegada a La Vilella.

La Vilella Baixa i darrere els Cingles de La Figuera (Damunt Roca)

I com que no trobàrem cap bar obert pospoguérem la acció de nutrició per més endavant tot disfrutant dels núvols del Montsant.

Voltor comú (Gyps fulvus)

                                                                          

FAVERSHAM to WHITSTABLE

Un dia d'agost anunciàven molta calor. I no ens va quedar més remei que anar a la platja.

Després de molta feina a l'ordinador, tot investigant mapes i horaris de transport públic, un tren ens deixà a l'estació de Faversham.

Edifici del mercat i els porxos on s'hi feia, a Faversham

Lo primer que notàrem fou una pudenta important i una calitja espesa i empipadora. De fet era la mateixa cosa. La broma de mar havia entrat terra endins i ho embafava tot amb les olors que la marea baixa deixa al descobert.

Esta poc afortunada benvinguda no fou impedimenta per copsar amb alegria que Faversham és un poblet petit i maco, ben endreçat. Pretty que dirien en anglès.

St Mary of Charity

Travessat el poble, ens dirigim a buscar un canal que ens conduirà al mar. Al canal, ple de fang ens sorprèn  unes  desendreçades drassanes. Tot i esta deixadesa els vaixells, per raons que desconeixem des de sempre, són terriblement fotogènics. A més hi vam veure gent feinejar.

Seguim este canal, Faversham Creek, per un caminet mentres el sol desfà la boirina i les olors. Aviat però comencem a notar la calor tot allunyat-nos del canal i quan caminem enmig de camps de blat.

Nadget i el Faversham Creek

, 

Travessant sembrats ens arribem finalment al The Swale, el braç del Mar del Nord que envolta la illa de Sheppey i la separa de "terra ferma". Un mur però ens separa de l'aigua. Un mur construït per dessecar aiguamolls i mai més retornar-los a la mar que els havia nodrit durant centenars d'anys.      

Titeta d'estiu, (Anthus Campestris) però la foto no és prou bona per donar-ho per cert. En migració.

Seguim el mur, que també protegeix una àrea de nidificació d'ocells, fins que per fi podem anar a tocar platja. Platja, però no sorra, ni pedres, ni roques, ni tan sols aigua. La platja és una enorme extensió de fang, ens separa del Mar del Nord.

Oca de Collar (Branta bernicla). Prou despistada, ja que és en migració un mes ans de lo habitual.

Gavina riallera (Chricocephalus Ridibundus). Ja amb plomatge d'hivern.

És en esta platja de fang anomenada The Oaze, que parem a descansar, i menjar, i a fruïr de la brisa del mar. També mos vam entretindre en fer fotografies i molestar els crancs.

Poc a poc, anàrem avançant mentres la marea va pujant lentament, a la llunyania. És quelcom que se percep gairebé instintivament. Poguer per la remor llunyana, gairebé sorda, poguer pel desplaçament de l'aire, o poguer per les olors esmorteïdes altra vegada per la sal del mar. Pel que sia, però igualment quan plegava winkles a Escòcia, o pot ser fruit d'esta feina, hi ha un moment que aixeques el cap sense raó coneguda i quedes fixament mirant l'aigua, aparentment al mateix lloc que feia uns minuts, però ja perceps diferentes sensacions. Al cap de poc ja se pot constatatr com la mar torna a guanyar terreny a la terra.

Encara que el mar quedava molt lluny ens vam posar en marxa, xanet xanet, per si les mosques. Ja a punt de sortir a la platja ocupada per turistes, en un pedregal vam trobar esta bonica i fascinant planta. I és que més per desconeixença que per altra cosa, les plantes que trobo vora al mar, a la sorra, o en roques i pedregals tenen unes formes estrafolàries que em fascinen. A més esta planta té unes roelles incandescents extraordinàries.

Rosella marina (Glaucium flavum)

Però de seguida començàren a aparéixer gent i cotxes que poc a poc omplien els vorals de la platja i la carretera respectivament.

I ja arribant al bullici de Whitstable ja només quedava buscar lloc per satisfer la panxa mentres la mar omplia la platja i la gent la plaça.

ASHFORD

Un dia que anunciàven bo vam anar al sud, al Comtat de Kent per engegar un  projecte que ara vist des de la llunyania, quatre mesos després, sen's presenta feixuc de fer. El projecte en qüestió és fer el bucle que el North Downs Way  fa al final del seu trajecte apropant-se al Canal de la Mànega.

Eastwell Park Tower

El primer bocí que ens vam proposar fer fou començar allà on la via lineal es bifurca a Boughton Less i pendre el sentit de les agulles del rellotge en direcció a Canterbury.

Encara que ho teníem tot bastant clar, unes averies al ferrocarril ens obligaren a fer un estressant viatge per les estacions de metro de London fins que finalment i més de una hora i mitja més tard del previst poguérem embarcar en un tren que ens portaria a Ashford, i allí, ja cansats iniciar la marxa.

Parròquia de St. Mary the Virgin

De primer calgué creuar Ashford, que ens rebé amb la esbelta torre de la Església de St Mary the Virgin. Una església amb prouta presència i on suposadament hi està enterrat algú de certa importància. 

Per trobar el nostre sender, ens calgué creuar una gran urbanització amb les conseqüuents perdudes i carrers sense sortida. Ens ensortirem prou bé per arribar a Eastwell Park. Un parc d'accés restringit que decidírem voltar per la esquerra, per una carretera enmig de boscos i camps de blat,i així disfrutar de la visió del llac i visitar les ruines de la ermita de Saint Mary's, capella anglicana documentada al Segle XV.

Ermita de St. Mary's 

Arruïnada però altiva encara conserva la seua fesonomia primitiva i un vell cementiri que conserva un grapat de belles tombes arrecerades sota uns vells teixos. 

Al cap de poc ja vam poguer enllaçar amb el nostre camí i arribar-nos a la disseminada població de Boughton Less.    .

Aquí la caguem de mig a mig i agarrem la carretera equivocada, la que no ens mena enlloc. Els minuts que haguérem de caminar per esta carretera se feren llargs, molt llargs. Sense vorera o plena d'ortigues, caient gotes i amb un tràfec de vehicles constant, este tros mos va esgotar com mai. Finalment saltàrem un mur i vam pujar a un turó on reconduir la situació. No portàvem mapa, i els mapes dels mòbils se mostraren insuficients.

Llac d'Eastwell

Continuàrem per la part alta de la carena i en aquí vam patir dos caigudes al fang degut a la nostra poca perícia i a un calçat no adequat per este tipus de terreny. En aquí amb una emprenyamenta important vam amagar la màquina de fotografiar i vam continuar fins que un veí ens ajudà a sortir a la carretrera i a resituar-nos.

Poll de Fotxa (Fulica Atra)

Seguírem les seves indicacions i amb una mica de sort i perícia vam creuar el magnífic King's Wood, que no vam assaborir perque vam nar a preu fet fins trobar el nostre sender. Allà on el retrobàrem vam parar a menjar més alleugerits i en molt poca estona érem a Chilham. Poble que no vam visitar perquè de seguida sortia el tren cap a Canterbury on sí vam tindre una estona per visitar la ciutat fins que sortís el tren cap a London. 

No sabem que són, barraques per guardar trumfos?

Un dia on vam poguer tastar de primera mà les dificultats que tenen els habitants de London per veure una mica de verd, i també les nostres mancances alhora de desenvolupar-nos amb solvència en este tipus d'entorn.

Oques del Canadà pasturant (Branta canadiensis)

LONDON. St George The Martyr

Només que haguem visitat algunes de les nostres estimades ciutats europees haurem copsat com la modernitat, o postmodernitat diria jo, amenaça l'esplendor dels edificis que les han caracteritzades des de fa segles. En proutes ciutats europees antics i emblemàtics edificis d'antuvi estratègics, sumptuosos i imprescindibles han quedat relegats, ofegats, empetitits tot envoltats d'edificacions descomunals. A algunes ciutats, com Bruges, s'imposa el seny, (al meu entendre), i es preserven àrees arquitectòniques singulars, que formen ja part del nostre imaginari cultural.

Southwark Cathedral

London no és precisament la ciutat més "sensible". Encara que no he viatjat molt, no crec que pugui equivocar-me massa al afirmar que London és una de les ciutats on la modernitat és més aclaparadora, fruit de la lluita aferrissada amb si mateixa per avançar-se al futur constantment en un procés d'evolució in perpetuum, fent-se seu a qualsevol preu el ja tanmateix vell lema: renovar-se o morir.

A London, si destriem els edificis que s'enmirallen a les aigües del Thames, és on podem trobar més exemples de fagocitat arquitectònica. Trobarem exemples arreu de la ciutat, però el que avui volem il.lustrar ens sortirà al pas si ens dirigim a La City des del Sud, des de Southwark per Borough High Street. L'antiga església de Saint George. 

La seva afilada torre que punxa la boira baixa del riu era el signe destintiu de que el santuari era en diàleg perpetu amb el més enllà. A l'antic camí de Dover, i per extensió d'Europa, construïda demunt d'una esglesiola normanda, este edifici debia oferir una reconfortant benvinguda al traginer que venia d'una llarg viatge, així com al peregrí o al soldat. I  talment a l'inrevés, també oferia serenor espiritual al que prenia el camí de l'incert tot allunyant-se de la seguretat de la ciutat. Sens dubte, durant decennis fou un indret de referència a la ciutat. Un edifici emblemàtic.

Però si avui dia ens dirigim al nord, camí del riu, aquest referent ha desaparegut. El campanar afuat que caracteritza l'edificació ha quedat esmorteït, no tan sols pels edificis que circumden, que també, si no per un enorme edifici, tan punxegut com la nostra torre però de proporcions descomunals que releguen a la nostra vella i estimada torre a una simple rèplica en miniatura. Un joguet vaja.

Este edifici immisericordiós, anomenat The Shard, imita a la perfecció l'efecte visual-referencial que la nostra torre-agulla ha exercit durant tant de temps, i ens prevé del desmesurat festí de ferro, formigó i vidre que trobarem enllà del riu.

The Shard

Esta petita església, arrabassada de les seves funcions, ens resta com a guía espiritual i com a lliçó magistral al passavolant observador que se deix seduïr més per les formes genuïnes que no pas per les opulències abassegadores.