SIBERIANA 2013

Tard, però este any també hem tingut Siberiana. Bé, més aviat Siberianeta, sobretot comparada amb la Siberiana 2012.  Esta entrada a més de servir.me per registrar este episodi de fred, me servirà per penjar les fotos d'estos dies, on hem nat expresament a veure la neu caiguda, i de pas estalviar.me unes entrades, ja que com veieu vai molt atrassat.

No ha sigut ni de bon tros una onada d'aire fred espectacular, però ens ha sorprès quan ja teníem la primavera a tocar. Menys fred, però més aigua, i és que de seguit de l'episodi de fred hem tingut precipitació, i en forma de neu en alguns llocs on normalment no és massa habitual, ni tan abundosa. Segurament hauria de fer una entrada especial per les llevantades, ja veurem.

A Alforja vam estar del dia 22 de febrer fins el 1 de març, inclosos, sense assolir els dos dígits de temperatura màxima. Alguns dies de glaçadetes dèbils, però llargues, d'unes quantes hores. I això sí, prou humitat, i pocs dies de vent, cosa que ha fet més suportable tot plegat.

el Mirador

Hi va ploure la nit del 22 al 23. Només a última hora, una miquirrinya de neu. Així que lo 23 va llevar.se el dia amb les muntanyes ben enfarinades!!! Vam pujar al Mirador, pel dematí, per la Font del Teix, amb una neu pols espectacular!!!!!! Uns 10 centímetres del Coll de Miquel-Vicent en amunt.

Sant Antoni

A la tarda, després de dinar, un tomet per Prades, per la Foradada i el camí de L'Abellera, amb més de 12 centímetres de neu pols també meravellosa que feies saltar a cada pasa. Llàstima de trobar la vila vermella, ja amb poca neu (els turistes la deurien pendre tota) i és que mai he enxampat Prades sota la neu.

Al fons, planer el Puig Pelat, a l'esquerra el Cantacorb Petit, i a la dreta més punxagut el Cantacorb Gran

Camí del Puig Pelat

Al dia següent, diumenge vam pujar als Motllats pensant de no trobar gaire cosa, i vam xalar d'allò més pujant al Puig Pelat (1075,8m), al Cantacorb Gran (1050,7m), i al Cantacorb Petit (1033,7m). El Puig Pelat és el cimal més alt dels Motllats i per extensió de la Serra de La Mussara. Curtíssima i agradable matinal, encara disfrutant i molt de la neu pols aixecada pel vent, i pujant a tres cimals pels seus vessants més esquerps.

Cim del Cantacorbs Gran

I a la setmana següent entrà una llevantada, lo dijous/divendres, afectant de ple la serralada Ibèrica, ja que esta havia guardat prou aire fred de la Siberiana. Ho van anunciar amb prou temps, però les previsions tot i que encertades del tot, no s'imaginaren l'efecte tan espatarrant que causà.

el Catinell

Dissabte al matí, encara hi havien una quantitat enorme de carreteres impossibles a les comarques interiors de Castelló i la zona de Terol, tradicionalment molt freda però seca. D'entre elles la que pujava a a Fredes.

Al final mos decidirem i anàrem al Port a veure tota aquella neu caiguda. L'excursió no fou extremadament bella però emocionalment intensíssima. I és que la neu caiguda, de llevant, no era massa maca, humida, però el tou de més d'un metre, a partir de 1000 metres, i en algun llochs de vora un metre i mig ens posa a prova com mai.

de tant en tant teníem ajuda a l'hora d'aubrir traça

però que va abandonar ràpit. Senglar (Sus scrofa)

Pujàrem a dormir al Refugi de la Fontferrera, on no hi era el guarda. Ho férem des de la Font del Teix, al Barranc de La Fou. Prenguerem tot un seguit de desicions "errònies" que ens féren patir de valent per arribar al Refugi, ja el diumenge. La més greu va ser que vai errar l'itinerari havent de desfer un bon tram de recorregut i xupar 5 quilòmetres de pista quan estàvem a 66 metres de cim. Tota una odisea (per natres) on vam fondre tota la nostra forma física i mental.

Refugi de la Fontferrera

Tot i això, i segur que agreujat pel cansament i la deshidratació, vàrem experimentar sensacions i moments prou intensos com per restar en la nostra memòria durant molt de temps.I això sempre és positiu tot i el patiment.

Pla dels Cirers

En recordo varis, com quan vàrem aturar.nos en sentir una esquella i al cap de poc aparegèren els dos cavalls de les Vallcaneres intentant baixar per la pista, amb la neu per la creueta. Al dia següent els trobàrem a puestu, no se van atrevir a franquejar un pi caigut.

Però pot ser els més intensos foren durant estos últims quilòmetres, en mig de la foscor. Als rotllos on feies aixecar neu pols, el frontal il.luminava tot una muntanya d'espurnes que escampaves per arreu. O el jugar de l'alè sobre la llum dels LED, que entelava el cel atapeït d'estels extremadament brillants.

Pujant d'esma, com un autòmat, només interromput per les afonades al tou vai recordar el capítol de Kurt Diemberger en què descriu la part final del seu descens del K2. El titulà Perpetuum Mobile. I descriu (ho dic de memòria perquè no tinc el llibre a casa), el seu constant, encara que inconscient, moviment per descendre. Quelcom que ell no tenia esma de controlar era capaç, en virtud de la seua salvació, de fer anar el seu cos molt malmès però amb desició per avall.


Jo ni vull, ni puc, ni m'atreveria a comparar la gesta del Kurt amb la meva penosa pujada a Fontferrera. Fora una estupidesa. Però si que me serví per reflexionar sobre la capacitat de patimenta de l'ésser humà, cadascú en la seua mesura, i en les extraordinàries qualitats físiques i mentals de l'ésser humà, que moltes vegades ignorem perquè resten amagades sota un coixí del sofà.

Narcissus assoanus

Com tindre coneixença d'estes extraordinàries qualitats sense posar en risc la pròpia vida i la dels teus? És l'alpinisme una resposta a esta pregunta, o hom cerca en l'alpinisme la resposta, o res de tot això...

SANTA MARGALIDA

Dissabte deprés de fotre's els callos, ja migdia enfilem Chris i jo cap a la Vall d'Aran, a trepitjar una mica de tota aquella neu que diuen que ha caigut. Arribem molt tard a la Val d'Aran, tot just aparquem a Baguerge quan comença a marxar el sol. Així que fem una seminocturna d'anada i tornada a l'ermita de Santa Margalida que és a poc més d'un quilòmetre.

La veritat és que la quantitat de neu és important, hi ha bons tous, però les sensacions que hem interioritzat mentres pujàvem en cotxe no són les millors. Sensacions que se transformen en decepció quan agafem alçada de més per fer una baixadeta i corroborar que a estes alçades la neu és molt dura. Hem fet una setmana tard.

No fa gens de fred tot i que el sol ha marxat. Una mica capcots tornem al cotxe pensant en com reconduir la situació. Dormirem i molt bé al Juli Soler i Santaló, on tenen a calefacció a tope. Fem vida a la cunya lliure, i tot preguntant, la gent mos diu lo mateix que ja sabíem. Molt de compte a partir dels 2000 metres en cares Sud i Est. Natres d'això de les allaus no hi entenem, i no portem material de seguretat.

Tuc de Sendrosa??

La intenció per evitar el risc d'allaus era pujar al Montcorbison, però si a 1500 ens hem trobat la neu molt dura, que ens podem trobar en una pista a 1000 metres??? Molt de glaç?? Així que pensem en nar a Plan de Beret i allà veure lu què.

Ens aixequem no massa aviat, pleguem trastes i cap a munt ans que les cues omplin la carretera. Aparquem a la punta mes allunyada i ens equipem, i comencen quan encara no toca el sol. Deixem el camí de Montgarri arranjat per fer esquí de fons i pugem seguint una multitud de traces de raquetes i skissos, cap al Nord, guanyant alçada. A l'esquerra ens queda un turó, al qual finalment pujarem, el Tuc deth Miei.

ensenyant cuixa, al fons Aigüestortes

Comença a tocar el sol, i el fred de la sortida se transforma en suor. Descartem les traces que continuen al Nord i girem fort amunt tot seguint una traça de ski. Finalment pugem al turonet en qüestió, que és lo Tuc deth Miei. Allà mengem i bevem, en un pelat de neu. Allà podem gaudir amb certa tranquilitat del bullici de l'estació. Personalment, Plan de Beret, tot i que cal reconéixer que està completament destrosssat, és el millor lloc per disfrutar de la neu al nostre Pirineu. No recordo un lloch tan ample i agraït com este, on es puguin disfrutar de la neu en tots els seus aspectes, o gairebé, perquè de tranquilitat...

A l'altra banda el Tuc deth Dossau i el Massís de Marimanya

La neu de pujada estava en molt bones condicions, els últims metres, valia la pena fer la teva pròpia traça per gaudir tot aixecant neu pols. Ara vorem la baixada, Chris treu les pells de foca i baixem al collet pròxim. Allí veiem que molta gent se dirigeix al Cap des Clòsos. Natres, veient l'hora i la calor decidim tirar avall, i deixar.ho per unatre dia. Jo hai d'estar aviat a casa. En alguns llochs trobem neu decent però a mesura que baixem pel Arriu deth Miei, la cosa se posa tensa. Jo com vai en raquetes tant me fa, però Chris amb els seus skis vells no s'ho passa massa bé. Neu endurida, i a voltes pesada, a més a més d'un fort sol de cara.

petjades estranyes per a mi

uns saltirons ben estranys

petita allau baixan de Plan de Beret

gruix de neu a la dreta i gruix de vehicles a l'esquerra, a Plan de Beret

Arribem al cotxe quan són quasi les dotze i fem feliç un noi i els seus nens que porten com tants d'altres més de mija hora pegant voltes en busca d'un forat per aparcar. L'alegria de marxar d'allí se torna tristor en veure que no ens deixen pasar pel Port de La Bonaigua. Ooooooohhh!! Era un dels objectius de pujar... Així que per avall a buscar el túnel, on després de rebre un misstage encara vam poguer allargar lo diumenge, però això ja serà una altra entrada.

MONTRAL. SECTOR TANIA

Vall del Glorieta

Cap de setmana mogudet. Dissabte lo Cisco i jo vam nar a fer esportiva a un nou sector de Montral. Sector Tania, recentment equipat, amb les preses noves, sense sobar!!!, quelcom cada vegada més difícil.

Campanar de l'esglèsia de Montral, Sant Pere Ad Vincula 

Les vies són més curtes del desitjable, encara que són apretaetes, les fàciles són més aviat explosives, a cops de geni. Els que escaleu per les Muntanyes de Prades ja sabeu a què me refereixo. Les difícils no ho sé, però vaja, segur que són més aviat de tibar fort. Camí fàcil i agradable, i curt, per una lleixa ampla, i neta, acaronada pel sol i amb unes vistes de la Vall del Glorieta espectaculars.

Lo Pere, guarda del refugi de Montral i equipador d'este sector, va vindre a mirar noves línies, per tant fora bo que si us voleu atansar a este nou sector, passeu pel refu, on us donaran tota la info necessària. Més tard va aparèixer Montse que venia de La Mussara caminant, i Chris i Johanet que pujàven en bici des de les Masies Catalanes.

mejador del reugi, ben il.luminat

per fer un cinquè pelat, cal superar un sostret per la dreta!!

I quan ja me vai quedar sense forces, quelcom extremadament fàcil, vam convenir nar a dinar al refu, on lo Pere ens va tractar com a reis, com sempre vaja. Un dia molt agradable, en molt bona companyia i on després de més de dos anys, me vai tornar a posar la tortura anomenada peus de gat. I content!! perquè vai fer vies de primer de la mateixa graduació que abans, o sia quart, per tant puc dir amb orgull que tinc el grau molt consolidat, hahahaha!!!!!!

I diumenge vam nar a fer un tomet, per estirar les cames, i ens va sorprendre una nevadeta, cap allà al camí dels Masos i Les Pinedes. Molt de fred però molt joiosos d'esta sorpreseta, i és que és la primera enfarinada de la temporada.