diumenge, 30 de maig de 2010

LA PROCESSÓ DE MOSSÈN JAUME

I és que ahir vam pujar a l'Aneto. I Déu n'hi do la quantitat de feligresos que congrega esta muntanya. Mossèn Oliveres estaria ben cofoï de fer missa totes les vesprades ans de donar el sopar a La Renclusa. I pel matí beneirïa totes les pells de foca i tots los grampons del personal que hi passa. Nem al relat dels fets per si de cas l'interesés algú.

Sortim dos cotxes, amb tres persones cadascú. El cotxe blau surt a les 3 de la tarda del divendres, amb Chris, Andrés i jo, i porten material per dormir al terra. El cotxe groc surt a les cinc, amb dos Joans i en Xavi, dormen a la Renclusa. Durant el camí que porta a la Besurta, ens plou, a estones, algun ruixadet per Lleida, d'altres arribant a Benasc. Quan arribem a puestu, ja hi han forces cotxes, i el cel ben ennuvolat. Com que preveiem que el pàrquing serà poc menys que una rave, anem un pèl més avall a veure si trobem quelcom. I ho trobem. Andrés sabia d'una cabana a tocar de la carretera. Hi nem, està oberta i buida. Dos lliteres i uns palets, tot plegat prou net. Cabana del Plan d'Estan, a quinze minuts del pàrquing de Besurta, a peu. O sigui que ens instal.lem, treiem la taula i les cadires i sopem ans que es faci fosc, al defora. Amanides, pasta, embotits i faves estofades. I vi a raig. Mentres fem els postres un noi ve sol i ens demana si hi pot dormir. Sí és clar. També pasen els del cotxe groc, que pujaran a la Renclusa amb les últimes llums del dia, que es va netejant de núvols de la banda de Remuñe. Demà tindrem un bon dia. Durant tota la estona el tràfec de vehicles que pujen es continu. Moltíssimes furgonetes, però també una bon grapat d'X3, que sembla que els regalen als esquiadors. A les 10 ja som al llit, natros tres i en Manolo, el company de Sant Joan Despí. Ens llevem a les quatre, i esmorzem. El pobre company també es lleva, amb el soroll que feiem no tenia cap més opció. Sortim tots junts, a peu de nit, la carretera és plena de cotxes amb tot de llumetes. Arribem al pàrquing i tirem amunt a la Renclusa. Quan passem per allí, ja són les sis. En Xavi està esmorzant, lus Joans encara dormitejen. L'activitat pels voltants del refu és frenètica. N'hi ha que remenen les pells de foca, d'altres ajusten grampons. Una munió d'esquiadors i excursionistes comencen la processó. De la normal de l'Aneto, de la seva vessant tècnica no us explicaré res, si vos interesa demaneu.

Només uns apunts de la nostra ascensió particular. Els que dormien a la Renclusa naven en ski, Andrés i jo a l'antigua usanza i Chris amb esquís però sense ganivetes, o sigui a la motxila. A Chris i a mi sen's va fer la pujada al Portilló superior insuportable. Andrés ens va treure més de tres quarts d'hora, de Manolo no ens vam poder despedir ja que ell nava a fer la Maladeta (gràcies per la foto i per la companyia, molta sort). I que Xavi, al Portilló ja ens havia avançat. Del portilló per amunt, millor, encara que Xavi i Andrés ens van deixar de seguida. Chris ja amb els esquís al peus va més lleugera. Un quart més enllà de Collado Coronas la pujada es redreça i Chris s'ha de treure els skis. Som sobre els 3300m i decideix donar per acabada la seva ascensió. No vol fer.nos esperar més i aprofitar la neu en les millors condicions posibles. Chris ja ha pujat unes poques vegades. Arrio amunt, a tope per a veure si enganxo els companys. La veritat és que en aquesta alçada lo d'apretar és molt dir, però vaja de seguida em trobo fent coa per fer el pas de Mahoma. Com que la cosa va per llarg, aprofito per menjar quelcom i beure. Andrés i Xavi són al cim hi confio que m'esperin. Pos no; quan finalment aconsegueixo avançar els molt impresentables ja se'n tornen, que diuen que tenen fred, les nenes... Bé fai quatre fotos per llà a l'espera que algú me'n faci una, que ha sortit fatal, i aprofito un moment per fer el pas de Mahoma en solitari. Andrés me va fer un vídeo, si surt bé el penjaré en aquest mateix post.

Els tres anem avall i junts per fi fem un sentit homenatge a mossèn Jaume Oliveres, tot pujant a la seva punta. Tot i que és un tres mil de la llista del Buyse avui no ha pujat ningú. I no m'estranya perquè el bony en si no té res d'especial. Només una foto del repetjó final de l'Aneto, i la constància de que si un dia me fa il.lusió completar la llista "oficial" o "no oficial" este ja està llest. Després de la pregària corresponent, avall. Recollim a Chris, que baixa amb lo Xavi que ja va amb esquís als peus. Baixem per la gelera, amb la neu ja prou transformada. Els que porten esquís bé, Andrés i jo a patir. Sort que ens ajuntem amb una colla de noies i ens rellevem per fer culen-bajen en els trams més empinats. Sort d'això que si no la baixada haguera sigut un calvari dels de debò.
Arribem a Barrancs, i després de fer uns metres pel pla de neu per fi xafem herba i ens podem treure la ferralla dels peus. Tinc els pantalons completament xops i el cul insensible. Descansem una estona i deixem a Xavi a l'espera dels dos Joans que baixen radera nostre. Finalment s'han baixat de Collado Coronas. Avall fins a aigualluts, genial, baixa aigua per tot arreu i les flors primerenques contrasten amb el verd lluent. D'aigualluts al cotxe, un tràmit bastant feixuc. Ja al cotxe bebem i mengem tot esperant lo cotxe groc. Anem a rehidratar.nos tots sis com cal a Benasc, res d'aigua, i carretera i manta. Amb les últimes llums del dia arribem a Alforja.

L'Aneto l'havia fet una vegada ja fa molts anys, tants que no men recordo i he enviat un mail al company d'aquell dia a veure si se'n recorda. De quinze anys no baixa. En canvi i desde que fa uns pocs anys això del ski de muntanya s'ha popularitzat hi ha gent que pràcticament cada any hi puja. I això es nota en les aglomeracions que hi ha. Tot i que no me feia una especial il.lusió pujar a l'Aneto sí que volia veure com era els portillons, i la travesía de la gelera, ja que l'altre vegda el vai fer desde Pescadores. Una bona experiència, xafant un inofensiu glaciar sota una bon tou de neu sopa. I fer notar que cada vegda estic en pitjor forma física, ja dic que la pujada a portilló superior va ser espantosa. I que això és accentuat perquè la penya està molt forta. Tot i pujar i baixar 1600 m de desnivell, gairebé tots xafant neu, i arribant al cotxe ans de les tres de la tarda, la sensació és d'anar lents, ja que érem dels últims que baixaven. I per això he decidit no fer més ascensions d'una tirada. Es fan llargues i feixugues, quedes valdat i no disfrutes dels millors moments, la matinada i el vespre. A veure que hi diuen les meves costelles.

dijous, 27 de maig de 2010

CURSES DE GORRINS

Este titular és un pèl groller, demano disculpes però aquí va l'exposició del perquè:

Avui hem nat a caminar a Farena, després que un plugim desagradable ens fes desistir de pujar a la Penya Roja. Hem pujat cap a la Mola Roquerola, fins a Mas de Mateu, no he trobat lo pou de gel, per unaltre vegada serà. Per pujar hem seguit una sèrie de senderons recentement netejats i fitats, tota una delícia. Però, i ara bé la cosa, durant bona part del recorregut hem vist una infinitat de banderoles d'una marca de refresc molt coneguda senyalitzant el que era una cursa d'autosuficiència. 67 km en 18 hores, celebrada el 22 de Maig passat. Comencem a cridar doncs.
Cursa, no gaire, a pas normal de 4km/h de mitja, que és una mitja normaleta, me'n sobra una hora per fer la migdiada, o sigui que dir.li cursa és molt dir. I el concepte autosuficència quan hi ha una banderola de senyalització cada vint metres queda una mica en entredit, suposo que lo d'autosuficiència només és per estalviar.se donar de jalar. Però, i ara bé quan la deixo anar: els organitzadors de la cursa tenen els sants...... d'haver deixat una quantitat infesta de plàstic per la muntanya, perquè han tingut, diumenge, dilluns, dimarts, dimecres, dijous per enretirar.la. Espero que algú en prengui nota, mediambient, forestals o algú i els hi facin treure ja!!!!
Aquesta mena d'assumptes només es poden arreglar amb un Parc Natural de les Muntanyes de Prades, mentrestant cadascú fa el que li rota. Per cert, la marxa és diu d'almogàvers, o quelcom semblant. Jo recordo que els almogàvers navent deixant un rastre de sang per on passaven, no en sabia res de plàstic, però ara que hi penso, els plàstics també són vermells, la qüestió doncs és deixar rastre.

dilluns, 24 de maig de 2010

CASTELL DE PRENAFETA



Ahir ens havíem d'aixecar a quarts de 6 per nar a Cellers a fer l'aresta Ribes-Vidal, a la Roca Regina. No ho vam fer. Ens vam aixecar prou més tard i vam decidir nar a fer la cova de la Mola de Colldejou, opció triada entre unes poques de més. Només agafar el cotxe i fer uns quants metres ja veiem que hi ha molt de moviment de motos i cotxes. MEEERDAAAAAAAAA!!!!!!!!!!!!! Lo puto ralli!! o això és el que vam creure perquè fa poc vai veure un escrit reportatge al diari, no sé quin. Cambiem de banda, evitem les carreteres del Priorat. Anem a Montblanc on desde feia temps teníem pendent pujar al Castell de Prenafeta.

Deixem lo cotxe a la plaça de l'església de Prenafeta, comença a apretar lo sol. Anem amunt seguint pals indicadors. Cada vegada és més difícil perdret en aquest país. Un cop passada una font agafem un senderó, camí vell que remunta fins un estret i quan surt marxa cap a l'esquerra on podrem veure les restes del poble vell. Si guaiteu per les runes endevinareu algun que altre pou, d'aigua o de gel, i diferentes cavitats excavades a la roca. Més amunt trobarem l'esglèsia de sant salvador, i ja a tocar de la pista la font.
Font canalitzada per aigua de consum del poble, suposo. Ara bé, no costaria tant deixar una aixeta perquè tothom que hi pasés pogués calmar la set, o poguer si que costa, de pensar.hi. Ara hi ha un tub on un minso degoteig no li faria servei a un garrofer. Aquet bocí de camí, des que pujes en busca de l'estret fins que decantes a l'esquerra per nar a buscar el Castell, és especialment agradable, amb restes d'empedrat, i amb força ombra d'alzinar. Hi vam veure algunes caixes-niu penjades o bé al terra destrossades, d'ICONA. Entenc doncs que són molt velles. Són caixes niu especialment dedicades als insectívors. Que jo recordi no n'he vist mai de caixes-niu del departament de medi ambient, que no dic que no hi siguin!!!!!! Però vaja, tal com vam veure unes quantes de estes d'ICONA, no recordo de veure'n cap, a no ser de manera anecdòtica. Perquè?? S'ha trobat poc eficaç estes caixes-niu?? no fan falta més moixons insectívors????? (veient com està el país de processionària, i com a mostra la muntanya de Sant Corneli o la solana d'Aubenç, al Pre-Pirineu, em sembla que sí, que som deficitaris d'insectívors, ara bé jo no en tinc n.p.i.). Potser surt molt car???? deu ser més econòmic un transvassam....................perdó perdó una interconnexió de xarxes hidraùliques....
El que sí sé és que a casa de Chris, la Maurienne, Alps francesos, amb una quantitat infinitament superior de boscos madurs, tant pels boscos comunals, com pels jardins i xalets de particulars veus tot sovint caixes nius i alguna menjadora. Si la proliferació de caixes-niu és realment profitosa, com així entenc, tant costaria fer un programa de col.locació de estes caixes pel conjunt del territori???, acompanyada d'una campanya de sensibilització social cara als escolars, e intentant que fossin materials reciclables???? o és que no és mourien prous calers per desviar fons per finançar fundacions que......

De la font al castell és un passeig amb escales, molt ben arranjat, enmig de dos panys de parets ben assolellats. Del castell, poca cosa, però l'indret és espectacular, enmig d'una cresta rocallosa, aèria i exposada. Això sí, el castell devia de ser de dimensions molt reduïdes, ja dic que queda un escaire d'una torre, alguna volta de les dependències interiors i poca cosa més, sense dubte fou un castell més tardà que es construí no tant per la guerra sino com a punt de guarniment d'una població propera, en aquest cas Prenafeta Vella, a peus del castell en una valleta fèrtil i amb aigua abundant. Si seguiu la cresta al Sud-Oest, de baixada podreu arribar a aquella roca que vos ha fet gràcia tot sortint del cotxe a Prenafeta, aquella que és un cap d'un senyor amb un nas molt llarg. Pasos de II sup., o bé esgarrinxades per terreny aeri. Si en canvi girem la vista cap al Nord-Est, seguint el fil de la cresta, que continua pujant, veurem que en el seu punt més alt hi ha les restes d'una construcció. Segurament la torre de guaita primigènia, ans de la construcció del castell. Aneu-hi. Primer anireu quasi de pla per una traça bruta, unes tisores us faran servei a valtres i als que vinguin al radera. Arribareu a una mena de bretxa, a un pas aeri per totes dues bandes. Atenió, encara que no us ho creieu no aneu damunt de la roca i la terra, aneu damunt d'una volta de canó de mig punt, de pedra seca, que té vora de 900anys!!!! Si en aquest punt baixeu a l'esquerra, nord, per terreny brut i exposat, voreu el treball per fer un pas de pla en aquest indret. Després la cresta es redreça i per una sèrie de blocs a mena de canaleta i ajudats d'alguna alzina fareu cap a la Torre. II inferior. Per arribar al capdemunt, ocupat per un pi retort, passareu arrosegant.vos per un pas arran de terra, si no pas de tercer grau. Bonica perspectiva de la situació del castell.

De retorn a la font on hi ha un pal indicador que diu Tossal Gros, 50 min, vam decidir pujar a aquest cim perquè creia que és un cent.cims, com així és. El que no sabia és que lo de Miramar també ho és, però bé ja hi tornarem però suposo que en bicicleta. Per arribar al Tossal Gros aneu amunt per la pista fins al coll-esplanada, i allí agafeu un corriol a la dreta per dins del bosc, en direcció sud-Oest, pujant lleugerament. No està ben senyalitzat. De seguida és surt del bosc i el corriol s'enfila de valent pel mig del coscoll, de cara al sud. Zona recomanable de pantalons llargs. I fem cim, ja en portem 5. Continuem per la carena a Ponent, amb força calor, per baixar per una traça prou evident al Coll de Prenafeta. Aquí marxem per l'obaga i avall fins a l'estret i ja pel camí de pujada arribem a la Font de Prenafeta i al cotxe.
Excursió per pasar el matí, més aviat d'hivern però evitant les ventades. Ahir al castell feia molt de vent de marinada i ens vam posar el polar tot i la temperatura elevada i l'alta insolació. Una excursió de pantalons llargs, vaja, i que crec que és millor fer.la a l'inrevés, primer pujant al Tossal Gros i encabat de baixada visitant lo castell. Crec que hi ha un mapa Piolet de la zona, jo no el tinc, però si voleu allargar l'excusió fins a Miramar podria ser del tot recomanable per no fer molta pista, que és per on pasa el GR .

dimecres, 19 de maig de 2010

EL COSCOLLET

Dissabte passat després del concert dels Transatlantic a Razzmatazz, no estava per gaire cosa, a més teníem família a casa, per tant no vam fer res de res. Diumenge sí, ens vam aixecar d'hora i a l'últim moment ens vam apuntar amb lo Joan i l'Es teve a pujar al Coscollet, un centcims, per variar, que li falta al senyor per acabar.los ja d'una piiiii vegada.

Aquest centcims el tenia jo plantejat de dues maneres: fer.lo en BTT desde Gavarra, desde Coll de Nargó és molt bèstia o bé repetir una excursió que vam fer fa temps, i on ens vam quedar a mitja hora de cim, i que surt de Les masies de Nargó, un tour de force vaja. Però bé, suposo que com que l'hem fet ens l'apuntarem, encara que no ho tinc del tot clar ja que la ruta que vam fer és un "quiero i no puedo", desde el pla de Tolustre, això sí, sense fer gaire pista, tot un rècord per aquells verals. Com que vam acabar aviat vam fer turisme en 4x4, que també està bé. Vam nar a Gavarra i d'allí a coll de Bóixols, Coll de faidella, coll de Comiols i ja cap a casa a sentir lo barça.

Ha quedat pendent la sortida per Valldarques, que era la opció contrària a Gavarra, però bé suposo que la prepararem per un dia de tardor, i intentarem allargar lo tomb típic, que és de 3 hores, i aquí sí és on tenim feina.. Com sempre m'aprofito del company Joan per les dades tècniques i demés detalls de la excursió:
http://joanmupi.blogspot.com/2010/05/el-coscollet-des-de-cal-barcelo.html

dimarts, 18 de maig de 2010

MONTMAGASTRE I GREALÓ


Dimecres passat vai acompanyar al Joan a fer dos 100 cims de la Catalunya Central. Montmagastre i Grealó. Aquest últim és aquell tipus de centcims que el que menys s'assembla és a un cim. Però bé el Joan hi volia anar i... A Montmagastre jo hi volia nar, és un cim cònic que s'aixeca 200 metres per damunt de la planura, és inconfusible i s'aguaita desde força bona part de les planures de Lleida. Va fer un dia emboirat però hi vam pujar bé i vam recollir quatre espàrrecs. Després per una pistota vam fer cap a una ermita enmig dels camps, a la qual feia poc li havien robat la campana. Si és que la crisis.......... Haurien d'enganxar l'amo del desguaç que arreplega coses robades i penjar.lo dels collons dalt d'un campanar, ni que fos d'espadanya.
I després vam anar a Grealó on jo ja havia estat en bicicleta i on no vam trobar una pedra buidada, després de molt buscar. Suposant que hi és. I sense més història vam nar a dinar a Oliola, dalt al castell on hi ha una agulla de gres vermell, força insòlita, bonica i extremadament peculiar, on encara surtirà una via tonta. I res, només dir.vos que no m'he he apuntat aquests dos cent.cims, a l'espera d'anar.hi amb Chris i que si voleu saber moltíssimes més coses busqueu per qui:
http://joanmupi.blogspot.com/2010/05/montmagastre-i-grialo.html

dilluns, 17 de maig de 2010

SANT MIQUEL DE MONTCLAR




Diumenge passat anunciaven pluges a partir de mig matí. Tot i això ens vam aventurar ha quedar una mica aviadet a veure si sonava la flauta i podíem fer quelcom. Passem per Reus a recollir a Jose Mari i anem a Biure de Gaià. Està tapadíssim, no fot gens de calor i la visibilitat és horrorosa. Quan aparquem a Biure, una cosa ens estranya. Hi ha molt de moviment per ser un poble tan petit. Veiem el bar ple i tot de cartells, deu ser la festa major. Natros a la nostra, agafem lo PR que passant vora el Castell, maco de debò, s'enfila a la muntanya de Montclar. Pprimer per pista i després per un viarany costerut i carener. No té pèrdua. Ja quasi arribant dalt veiem un estol de gent que puja, en grups separats. Ens atrapen quan som dalt del castell i ermita de Montclar.

Allí, esmorzant dintre l'ermita, perquè fot un fred que pela ens ho expliquen tot. És una marxa organitzada pel centre excursionista de Santa Coloma de Queralt, i aquí a l'ermita donen coca i mistel.la. Natros esmorzem de lo nostro i encabat nem al vértex, on ens hem de fer la foto de Centcims, perquè ho és de Centcims. Decidim seguir els de la marxa que baixen en grupet per l'altra banda, la banda que dona a Vallespinosa. Aquest vessant és força més dret que el de pujada i el camí ha de buscar una feixa entre cingles per poder baixar en comoditat. Després arribem a una pista i ens dirigim a l'esquerra cap a Pontils. El temps aguanta però no sabem quan... Arribem al riu i allí fem una reunió d'urgència. La marxa continua fins al Castell de Queralt, on fan l'aplec hi ha una paella esperant.nos. Ara bé, el cotxe el tenim a Biure. Solució, que Jose Mari continui la marxa i natros nem a buscar el cotxe a Biure. No us explico que vam fer per arribar unaltre vegada a Biure perquè ens vam equivocar i vam fer un bocí camp a través. Coses de la improvització. A Biure nem al bar a fer una cervesa, la humitat és molta i hem suat, cal doncs hidratar.nos com cal. Allí demanem com anar en cotxe al Castell de Queralt. Ens ho expliquen, però finalment i com que encara aguanta decidim deixar el cotxe més enllà de Bellprat i pujar pel camí que de este poble s'enfila a la Serra i al Castell. Si voleu saber com pujar al castell de Queralt i fer una excursió pels contorns mireu aquest enllaç:
http://joanmupi.blogspot.com/2009/05/grony-de-miralles-des-de-bellprat.html

Només arribar a l'ermita de Sant Jaume veiem el percal, hi ha vora unes 200 persones atiborrant.se de paella. Això si, tenen una a punt pels que fan la marxa. Els altres que ja s'estan engreixant han pujat en cotxe, per sentir missa i una petita cobla, provinentsd de Torredembarra. De seguida arriba Jose Mari que ens explica que pel camí donaven vermouth i escopinyes (a veure si els de la Matagalls agafen nota). Paguem 12,50, que al principi semblava molt, però que vist lo vist. De primer amanida en un tupper, molt bona, amb ceba, tomaca, olives negres... després paella, amb plat de ceràmica, amb costella, escamarlans, musclos, jo me vai fotre dos plats. Espectacular. Vi a doll, fruita, ameles, cafè, gotes........ a rebentar. Inclús te podries emportar els plats de ceràmica!!!!! Donar les gràcies als excursionistes de santa Coloma de Queralt, per les atencions i amabilitats. Mercés. Un cop fem cafè, decidim anar avall abans que ens agafi son. Ens acompanya lo guia de Santa Coloma, guia turístic, en Jaume. Un parell de minuts més enllà comença a ploure. Estem baixant per la pista, millor, ja que tot i que més llarg és de més bon caminar plovent. En Jaume porta un paraigues, al senderó haguera sigut impossible de fer.lo anar. Jo intento aguantar amb una gorra, és un xàfec, en principi no pot durar massa. La veritat és que debia ser tot un espectacle veure aquelles tres-centes persones replegant trastos a corre-cuita, haguera sigut molt divertit. Arribem al cotxe, i ja ens apropem a deixar en Jaume a Santa Coloma i natros per avall, cap a Reus i Alforja.Hem aprofitat el dia prou bé tot i que anunciaven llamps i trons a dojo. Un centcims, amb una excursió amb no massa història, i que seguramnet no caldrà repetir. Una paella descomunal i la certesa que el Centre Excursionista de Queralt està en bona salut, així com l'aplec del castell de Queralt. Per cert que la ermita de Sant Jaume ha sigut restaurada per dos homes de manera totalment altruista, un exemple a seguir. I jo espero algun dia posar-me al dia....

dijous, 13 de maig de 2010

El PILAR dels GATS

Dissabte passat, dia 8, vai fer una escapadeta en solitari a L'Albiol. Ja sé que vai tard però no hi puc fer més.
Objectius, 2. Un era arribar al peu del Pilar dels Gats. Aquest penyal està situat a un bocinet de cinglera que hi ha entre el Grau de l'Estelada i un grau que no té nom i que tampoc surt al mapa però que trobareu aquí: http://joanmupi.blogspot.com/2010/02/lalbiol-mas-den-coll-pou-de-gel-i-font.html
L'altre objectiu era trobar la Cova del Calderer, si existís. Cova que només està marcada a l'1:10000 del ICC. Ni al 1:50000 ni al Piolet ni................ Anem per feina doncs.

Aparco vora el dipòsit del poble i agafo la pista grossa que baixa a mas de Mestacà , Tinet.... pujo pel grau de L'Estelada, i és al capdamunt del grau, en un roquer utilitzat com a puestu de caça, on podrem contemplar el Pilar en qüestió, amb el perfil que li ha donat nom de Pilar, el topònim dels gats no sé d'on ve, potser perquè hi pujen a maular els gats mesquers?????????? Per cert, sabreu si un lloc es puestu de caça perquè hi voreu repartits pels contorns un bon nombre de deixalles, especialment paper d'alumini i llaunes. Este puestu no és una excepció. Intento arribar.hi desde dalt, pels plans de la Serra del Pou. Mitjahora de batalla per arribar enfront del roc, però separat per una cinglera, i una ensulsida de la qual no vei el fons. Entenc que avui no hi arribaré. Per qui vulgui veure'l d'aprop, això és el que posava al gps:
31 T 0339187
utm 4569557 9oom d'alçada i vet aquí la foto, bastant horrorosa, per cert, i agafada desde el grau de L'Estelada.
Després intento sortir per l'altre banda, sense massa èxit. Un quart més de batalla, amb els únics respirs de les carboneres. Finalment surto a la pista que recorre la serra del Pou per la banda alta, d'allí i tot pasant per una torre guaita musulmana o això és el que crec jo. (Si voleu saber més d'això mireu per qui: http://joanmupi.blogspot.com/2010/01/aixaviga-nevera-del-mas-de-muster-pou.html
menjo quelcom al Pou , ple a vesar d'aiga i baixo pel pujador del Maseter, bastant dret per cert. Al poc me'n vai a la dreta seguint rastres pel bosc, bastant obert, tot esperant trobar quelcom que em portés a la cova del Calderer, seguint seguint, barallant.me poc o molt trobo restes de camí antic que puja de biaix. L'intento seguir, i arribats a una carbonera, avui n'he vist si fa no fa, un miler, marxo amunt i trobo un penyals enormes, amb molt de sostre i alguna mica de paret de pedra seca. Cap indici que fos la Cova del Calderer, però.... El gps diu uns 10metres més avall de la covota més gran això: 31 T 0340632 849m
utm 4570125
però tinc dubtes sobre la veracitat d'aquestpunt ja que me ballava molt.
Doncs bé tiro avall i ja me trobo, els senderons que marca el mapa. Més avall me trobo un senyor i li demano per la Cova del Calderer. Me diu que fa molts anys que hi va estar però que ara ja no la sabria trobar. Preguntant.li per on peta, em senyala amb el cap cap allà, si fa o fa mig terme, però vaja, mig terme per on avui no he estat. O sigui, que encara que no la he trobada la Cova del Calderer, sé que existeix. No sé això és bo o dolent, unaltre dia us ho explicaré, o no.

divendres, 7 de maig de 2010

EL CAVALL BERNAT de LLABERIA


Ahir amb lo Cisco ens vam apropar al Cavall Bernat. No, el de Montserrat no. El de Sant LLorenç??? tampoc. Dons quin??? Lo de Llaberia!!!!!!!!!! Aquesta dèria de intentar pujar Cavalls Bernats escalant no sé si serà fructífera. Veníem a buscar quelcom fàcil i ens hem trobat un pany dur i sostingut, més que el de Montserrat, que ja s'escapa de la nostra òrbita. Si això li sumem que d'aquí poc prohibiran escalar, per variar. Bé poguer en un cop de sort no ho fan. De moment estan negociant, a veure que en surt de bo. Total que si un dia paseu per la base del Cavall Bernat, agafeu la lleixa que recorre la paret sud i es prollonga cap a la cara Est voreu parabolts. Primer una línia que va a buscar una fisura -díedre extraplomada, té pinta d'A... Xapes rovellades i pitons. Després una zona trencada voreu una placa grisa compacta i vertical, (molt més del que ens pensaven en un principi), amb parabolts nous. Poc més enllà un buril a peu de via i més amunt voreu algun pitó i algun parabolt rovellat (per aquests verals les humitats d'estiu fan feina en els metalls).

Ens hi posem a la de parabolts nous, lo Cisco va de primer i de seguida veiem que l'asuntu és més greu del que ens pensaven. El primer parabolt està a cinc metres del terra, si ha d'anar en flanqueig des d'una sabina. Quart sup. expo. Un friend petitet us podrà ajudar molt. Després el que semblava una rampa és un tall vertical sostingut de 6a, amb un pas de 6a+. Per sortir a una zona més fàcil haurem de fer un pas de piscina d'un cordino pasat per un pont de roca. Ja en una zona més ajaguda coincidim amb la via rovellada de la dreta. Jo hem pensaba que la de la dreta seria més lleu, pensant que sent una via molt antiga, no pasaria de quart. I una merda!!!!!!! Sort que no m'hi vaig posar de primer!!!!!!!!! com que no la vam fer no us puc dir res, ara bé té pinta de xunga, si hi aneu ja ho voreu.
Natros a l'esquerra, en busca dels parabolts nous, ara bé un tram dur 6a+, fi i sostingut, jo de segon me vai pillar al pitó descaradament, després un passet i arribem a una reunió. 2 parabolts, 30 metres, 6a obligat, i quart obligat pel de segon. Recte amunt continuen els parabolts, però encara és més vertical que lo que acabem de fer. De 6b no deu baixar. Decidim anar a la dreta en flanqueig a buscar un pitó i sortir a una zona menys vertical, però més trencada. En teoria em toca a mi, però estic fus , així és que és lo Cisco que hi va. Anant cap a la dreta, pitó, parabolt, parabolt i reunió, on s'ajunta la via rovellada. Cisco pasa de la reunió i continua, però per on?? A la dreta és veu més fàcil però cap assegurança i terreny molt trencat, així que finalment flanqueja cap a l'esquerra (les vegades que el vai maleïr no es poden comptar amb tots los dits de la mà). Pas de tercer, sense assegurar fins trobar.se al peu amb la línia de pitons i parabolts que pujen al recte de la primera R. Aquí comença el disfrute, disfrute si saps escalar, perquè lo que és jo, només vai patir. Una placa grisa, extremadament compacta, amb les regletes oblícues i on el treball de peus és esencial. Són 12 metres sostinguts sense respir, xapant 4 pitons i 2 parabolts. 6a/6a+. Realment són molt macos. Dalt reunió en un bloc. Són uns 40 metres per la zigazaga que es fa, al recte poguer 30 metres. Molt feliç d'arribar dalt, tan lo Cisco, com jo per l'esforç realitzat, cadascú al seu nivell és clar. Foto de cim, i avall per la normal a replegar els trastos. Poguer hem estat vora tres hores per tot plegat. Tornem al cotxe i fem el periple de la serra, ha baixat l'intensitat del vent i ens han caigut quatre gotes. Quan arribem al cotxe, me n'adono que m'he deixat la bossa del menjar a la Creu, així que arri amunt, soc un desastre.

Res us deixo amb la foto més que res perquè quedi constància que allí hi havien vies d'escalada, dintre de poc les treuran, quasi segur. Per arribar a peu de via, si no sabeu on t'és necessitareu un mapa, i vora d'una hora, mínim. Material 10 exprés, unes quantes de llargues, i un mínim de 30 metres d'encordament, millor en doble si feu lo mateix que natros. Hi toca lo sol tot lo matí, i arrecerat del vent, o sigui que a evitar la calor. I si hi ha algú que vol corretgir quelcom, o aportar més informació, mercés per endavant.

Este post havia de ser joliu i espectacular, però el assabentarme de que estan negociant el Consorci de Llaberia i la FEEC i quelcom més per a veure que deixen escalar m'ha quedat tot plegat tristot. No per res, si no perquè normalment als acords que arriben no em satisfan. La sensació és que és una lluita d'interesos particulars i no una ordenació del territori i dels espais naturals amb sentit comú, i visió global. Bé sóc pesimista, que hi farem. El que sí que vui dir si algú responsable d'alguna cosa llegíx això, és que no era la nostra intenció molestar cap muxó. Si ho hem fet demanem disculpes. El que sí però demanaria és que si ha cap lloc on estigui prohibida o restringida l'escalada és que estigui senyalitzat!!!!! es tracta de que no hi nem a escalar no de posar multes!!! Bé, fins a unaltre rato, espero que millor.

dimarts, 4 de maig de 2010

TORNA l'HIVERN

I jo com a mínim no l'esperava. Aquí dalt al poble en tot lo dia no hem pujat de 10 graus Celsius, fa bastant de vent, ha plogut un ratet al matí i el sol avui fa vacances. Vaja un dia rúfol com diu lo Toni Nadal de la météo de Tv3. Un día de perros en dirien molts. Doncs bé com que encara estic malaltó, i el canvi de pastilles encara no fa el seu efecte, m'he quedat a casa tot lo dia. He repasat música que feia dies que no escoltava i bé me'n recordat d'un tema. STRATUS. Que vai escoltar per primera vegada de la mà dels Massive Attack, crec que era la seva primera cançó del Blue Lines, amb una línia de baix impressionant, seductora, obsesiva i malaltissa. Després vai esbrinar que era un tema del Billie Cobhan, on la línia de baix tot i que siguent sent impressionant, no és la base de la cançó com a la versió dels Massive, si no que és l'estructura que dona peu a una peça instrumental plena de melodies enrevesades, solos i demés virgueria jazzística. Vet aquí una mostra gentilesa del youtube amb especial protagonisme del genial George Duke.

http://www.youtube.com/watch?v=v13P7e2EsRQ&feature=related

Però també m'he fixat que lo Jeff Beck la té en el seu repertori, així que no m'he estat de posar.la. En un concert a part de la xica, la senyoreta Tal Wilkenfeld que porta el baix, i un gran final del bateria, l'autèntica protagonista és la guitarra d'un autèntic fiera.

http://www.youtube.com/watch?v=oo7AO4G0TCk&feature=related
També m'he fixat que per algun lloc surt el nom del malahaurat Tommy Bolin, i del Tommy sempre recordo una delicadesa. Una petita joia on canta el meu favorit Glenn Hughes, però que no surt als crèdits perquè estava buscat per la justícia.
Vet aquí aquesta cançó que us entrarà suau suau, i potser no us surtirà mai més del cor.

http://www.youtube.com/watch?v=sJArW0fw-MU