dijous, 2 de maig del 2013

NEU de PRIMAVERA


Entrada no prevista, com no era prevista la nevada per sobre dels 500 metres la última setmana d'abril.
(Orchis purpúrea) ben fresqueta

una de les orquídees més abundants estos dies, i de les més agraïdes
Bé, de neu no massa, uns 6/8cm a Les Pinedes. Cap al Mirador poguer més, que se veia més blanc tot i haver-hi més bosc, però com que encabat va ploure no us ho puc dir.

Almesquins (Narcissus assoanus), Alls de bruixa (Muscari neglectum [= M.racemosum]), i una (Orchis olbiensis)
I eixa ha sigut la llàstima, que quan vai sortir de casa la cota va pujar extraordinàriament ràpit, i amb prou feines vai poguer disfrutar de la neu i fer quatre afotus.

Lo bonic però és que ha estat ploguent uns quants dies, quelcom extraordinari, uns 100 litres, que ens assegura una maca, verda, exhuberant, meravellosa segona part de primavera. Este any és un luxe!!!

La Riera d'Alforja
Especialment interesant per mi serà la nova collita d'espàrrecs, i la bona florida de les orquídies més tardanes.
Els limodorums (Limodorum avortibum) surten amb una força espectacular
I també ha sigut sorprenent els dos dies de fred que hem tingut. Des de la tarda del 27 a la del 29 per sota de 10 graus, amb una mínima però que no baixà dels 3 graus positius.


















Segurament la última alenada de l'hivern, encara que...

dijous, 25 d’abril del 2013

RIU de MONTSANT

El cap de setmana passat, jo volia acostarme al Pirineu per disfrutar d'un diumenge fred i transparent. Ningú però, me volia a companyar, així que una mica trist me vai quedar a casa, i sense cap pla il.lusionant al cap. Una colla d'un grup del face nàven a Montsant a fer un tomb. Feien el Grau de l'Euga (a Ullldemolins li diuen l'Escambell), un reclam per a mi que no l'he fet mai, però el pujàven, i a última hora de la tarda després d'una bona pallissa. Quelcom a evitar, però per si de cas vai posar lo despertador aviat.

I sí, me vai aixecar. El que soni el despertador no vol dir expresament llevar-se del llit. Mantes vegades l'apago i me'n torno a tapar... Chris també s'aixecà i esmorzats tots dos convinguérem, de per què no, apropar-nos al Montsant i fer un tros amb esta colla. Aparquem una mica enllà de les Crestes de La Llena i anem a l'Oest, ja amb el sol una mica massa alt a l'horitzó com per "intentar fer belles fotografies".

En principi, caminar per una carretera o per la sua vora és quelcom despreciat pels excursionistes més puristes (jo mateix m'incloc). Tanmateix n'hi ha que ho troben ben plaent. En qualsevol poble trobarem pel matí o a mija tarda (sobretot si és estiu) una bona colla de gent, més aviat gran, que hi transita. En solitari, amb gaiata o sense, amb el gos, en parelles, de tres en tres. Si són tres o més dones portaran un jersei a la cintura i caminaran a passa ràpida al mateix ritme que comenten amb la mateixa vehemència les últimes xafarderies, siguin estes veïnals o internacionals. En Josep Maria Espinàs, a peu pel Matarranya (crec) fa una disertació en favor de caminar per les carreteres enlloc que pels camins. També és cert que era una altra època i en aquells anys les carreteres no són  les d'ara i el trànsit tampoc. En Josep Maria, que es recreava en el paisatge humà hi trobava més al.licient en les restes humanes a les cunetes, que no pas amb el verderal que començava a omplir els camins d'aquelles contrades.
Un regal a la cuneta, la primera becada de l'any (Ophrys scolopax)
Quan intento lligar una excursió, sempre que puc evito les carreteres i àdhuc les pistes. Dit això, he de reconéixer que algunes carreteres i algunes pistes tenen cert encant, ja que regalen una tranquilitat que hom aprofita per anar més lleuger, xerrar pels descosits o admirar tant el paisatge llunyà com el sembrat de la vora. A petites dosis i en el moment adient doncs no hem de fer escarafalls si trepitgem una carretera poc transitada o una pista amplota que connecta un seguit de masos. D'exemples us en podria donar a cabassos, com la carretera que uneix La Mussara i Arbolí, o la pistota que dóna el tomb a l'embassament de Siurana.

Moai a Fraguerau???
Una d'elles seria esta carretera, la de La Granadella. La de Reus a Lleida i Fraga quan transita per dalt de La Serra, a la divisòria del Montsant i de Les Garrigues. Hi passa també el Camí de Sant Jaume. A voltes anem per la carretera a voltes paral.lels però per les bosquines o vora els sembrats o ametllers, sobretot ametllers i verd primavera, amb les capriciosses formacions del Montsant embadalint-nos.
Arriba la colla, al fons la Cova de Pere Queralt
Anant mirant el mapa agarrem una pista que ens porta al camí de Sant Bartomeu a la Venta de La Serra. A la cruïlla, just arribem, que sentim veus. Una bona colla baixen de La Venta. Són "lus nostres", més de 20. Gent del País València, d'Euskadi, del Baix Llobregat, del Camp, de l'Ebre. Coses d'internet. Breus salutacions i per avall, tot entaforar-nos a les entranyes del Montsant.

Esta planteta me va donar prous maldecaps (Sarcocapnos enneaphylla)

Rupícola de bellíssima flor. Herba freixurera???
A Sant Bartomeu hi estem prouta estona, l'indret és corprenedor i bellíssim alhora. Si és ben certa la dita que una font no és res sense un bon plataner, també és ben cert que una ermita no és res sense un esbelt xiprer.

Sant Bartomeu de Fraguerau
Encara recordo anys ha, que arribar a Sant Bartomeu era mitja odissea. El marfull amagava el camí fins gairebé la porta de l'ermita. Quin goig d'arribar i poder veure aigua del cossi!!. Abans, ni bastons, ni aigua, ni mapa. Érem tot coratge e inexperiència, tot era extremadament emocionant e intuitiu. I que de dir del pont!! Si en faltaven de fustes, i algun cable "sueltu". N'hi havia que se descalçaven i travessaven a gual el riu, en canvi les enfants, amb el seu poc pes, hi corrien per desesperació de llurs mares.



Sedum dasyphyllum L.???
En aquí, ja al vessant esquerre del Riu Montsant ens despedim dels companys, però encabat Chris pensa encertadament que ja que ens hem aixecat aviat perquè no fer una mica més d'exercici, i aprofitar per esmorzars plegats, que no deu faltar gaire. Així que tornem a nar a radera d'ells. Sort que en ser tanta colla és fàcil que en una paradeta per fruïr del paisatge superb del Congost de Fraguerau els agarréssim.






El que no va ser tan fàcil fou l'esmorzar. Primer calgué pujar Lus Ventadors, una cresta aèria damunt del Pèlags que donà emoció, caràcter i èpica a la excursió. La lleixa final ans d'assolir la Punta dels Pins Carrassers fou extremadament dura per lo pendent que és i per la falta urgent de combustible. Per fi, allà a la vora de l'estimball amb unes magnífiques vistes de la Vall d'Ulldemolins ens atipàrem de debò. N'hi havia tant de tot, de tot, que s'acumulaven els oferiments i les delicatessen a tastar.
(Prímula Veris L.)


Al final, algú va donar el crit d'alerta i ells van començar a passar, i natres radera, fins el Pi de la Carabasseta, on ells continuàven el seu periple cap al Toll de l'Ou i molts més indrets emblemàtics de la serra, i natres baixàvem cap a la no menys emblemàtica Santa Magdalena, la Catedral del Montsant, per un camí que ofereix excelents miradors de la vall però que no vai saber copsar amb la màquina de fotografiar. A vegades penso que la mica de color que m'agafen les ulleres quan hi ha forta il.luminació solar me fa cremar les fotografies involuntàriement. Això o vés a saber quina altra cosa.
Santa Magdalena també té un magnífic xiprer, completament clivellat

Santa Magdalena
A Santa Magdalena a més de refrescar-nos vam tindre la sort que era oberta la cova on Fra Llorenç Julià bastí el primer ermitatge. Fra Llorenç Julià fou aquell asceta que assistia a Donya Blanca, filla del Comte de Prades quan esta era reclosa a les Coves del Tití. Diuen, que en agraïment el Comte exhimí de pagar impostos als terrenys que envoltàven la cova. Que seria de maco poguer resseguir el camí que utilitzava en Fra Llorenç per anar a vore la donzella???  Mira que hi havia estat de camins a l'ermita i mai havia pogut visitar la cova. Sorprenent, si hi aneu us recomano perdre-hi una bona estona.







Cova de Fra LLorenç Julià


D'aquí a Ulldemolins, on vàrem perdre uns quants minuts tot intentant seguir el tros de camí vell deasaparegut. A Ulldemolins decidim de no anar a fer la cervesa perquè és tard i el cotxe encara és lluny. Sortim del poble i de seguida el camí ens emociona. Un camí carreter envoltat de sembrats custodiat per uns ametllers antiquíssims. Sense volguer ens trobem amb el Riu de Prades al davant. Quina sorpresa!!!


Campanar de l'església d'Ulldemolins
Mai havia fet este camí, el que puja a les Crestes del Blai per camí de bast, el de La Juncosa. I mai m'hagués imaginat que el Riu de Prades en este indret tingués aspecte de riu. Normalment el que aquí per estos verals en diem riu són cursos d'aigua més o menys permanents, però sempre de caràcter encaixonat, com un barranc o torrentera però més alegre i menys intermitent en el cabal. En este gual el Riu de Prades, més avall dit de Montsant, sen's mostra amb una llera ample, i sense gairebé ribàs, en un indret de certa amplitud molt infreqüent en les nostres comarques. Salvant les distàncies, ja que en l'indret on més baixa, no arriba a un pam, me recorda aquells guals del rius dels westerns, amples i poc profunds, amb les muntanyes a la llunyania en ampla valls fèrtils. Quina joia creuar este riu, m'agradat molt!!!


La Gritella, Albarca, els Hostalets, Les Deveses, Ulldemolins, Riu de Prades

Després el camí continua deliciós a prop del curs amb vegetació ufanosa de ribera a un costat i praderies a l'altre. Encabat però tornem a la crua realitat del país. El camí s'enfila costerut encara que no excessivament, pel vessant solà d'una serra on els pins blancs, les aromàtiques i les punxoses omplen un vessant esquerp i sec. De totes maneres el camí, tot i que a trams és esbotzat pel pas de motos, serva bocins empedrats, i belles mirandes d' Ulldemolins, que presideix en tot moment la vall.  Creuem la carretera a l'alçada de la Ferreteria, en un indret una mica més esquerp per culpa de la carretera, i arribem prou bé a la cruïlla de la Pobla de Cérvoles i d'aquí en un pis pas al cotxe.
Camí de La Joncosa
A Montsant, tot i que el tenim prou vist sempre és agraït i espectacular tornar-hi i més encara si t'ajuntes a una colla agermanats pel bon humor i les ganes de disfrutar la natura.

La troupe al Pi de la Carabasseta

divendres, 19 d’abril del 2013

CASTELL de VIACAMP

L'altre dia, baixant  de la Vall de Bohí, paràrem a dinar/berenar al Castell de Viacamp. Tenia previst colar dos fotos a la sortida anterior i dir quatre frases, però al fi he cregut convenient que tingui la seua pròpia entrada, ja que el conjunt monumental s'ho mereix. És baixant a mà esquerra, després del Pont de Montanyana, en una pujada. La torre del Castell és ben visible. Hi teniu una oficina de turisme, però no cal massa, podeu pasar de llarg i arribar-vos en cotxe fins al peu del castell.
Ermita Verge de l'Obach
Us poso quatre afotos perque veieu el una mica el que hi ha, encara que no són res de l'atre món. Ens va fer un ventet desagradable, de l'Oest, però deu ser un llloc excepcional en el bo de l'hivern, ja que hi té una vista de 360graus. És un altre d'aquells indrets que encara que ben vistents des de la carretera acostumem a obviar en el nostre trànsit cap al més alts cims pirinencs.
L'indret és arranjat (s'hi han gastat caler). Hi teniu una magnífica torre restaurada, visitable i mínimament museitzada. Llàstima del vent molest que hi feia.


Campanar de l'església de Sant Esteve
Al gran replà del castell trobareu lloc on picnicar, miradors a totes bandes, rocam on fer boúlder, la bassa del castell per banyar-vos (és broma, no ho recomano). Per ser l'indret perfecte només hi deuen faltar unes poquetes orquídees de les raretes per fer el complet.

Ah!!, si ja esteu farts de com va tot (ja m'enteneu) i voleu deixar-ho estar, hi teniu un magnífic cementiri ampli i comfortable perfumat per les brolles de La Franja.

dimarts, 16 d’abril del 2013

El CORRONCO de DURRO

El cap de setmana passat no, l'altre, tocava quedar-se a casa. Però la meteorologia és capriciosa i anunciava l'últim dia de disfrutar de neu fresca. Encabat (tal com ho estem patint) la calor ho farà mal bé tot. Així que vai proposar fer una sortida per tastar la neu fresca caiguda dissabte.
Sant Feliu de Barruera
Al final, dels que van amb esquissos no se'n va apuntar cap. Ens vam quedar Chris et moi sols. Així que dissabte després de dinar pugem cap dalt. Cap a la Vall de Bohí. Anem tots dos en raquetes i escollim un cim poc esquiable, i que sigui 100cims. Ara per esta vall n'hi ha un fotiner de 100cims, alguns però poc...

Capella, al Carrer Major de Barruera
Després de fer un tomb pel desert poblat de Barruera (les pistes són déjà tancades) tot comprovant que la neu és a cotes més altes del que ens pensàvem, i el vent també és més fort de l'habitual ens dirigm a Durro, a l'ermita de Sant Quirc. Punt de sortida de la nostra ascensió del diumenge.

Sant Quirc de Durro
Fot un fred que pela, i el vent, fort, porta volves. La ermita, bastida en un lloc privilegiat dominant bona part de la vall, rep directament l'enfurismada barrufa que salta per Aigüestortes. A més no ofereix cap recer per fer vivac. No quedarà més remei que dormir al cotxe. Era una opció que havíem contemplat però que no ens feia gaire el pes.
Creu a Durro

Barranc Gros, arribant a la Noguera de Tor











La nit fou ni fu ni fa. De fred no en vam passar perquè el cotxe va fer l'efecte iglú, glaçant-se la nostra pròpia transpiració. Però la sensació d'incomoditat fou prou important agreujada pel vent, que gronxava el cotxe. Després, a una hora indeterminada lo vent desaparegué de cop. De totes maneres ja sabeu que això del vivac és ara dormo, ara descanso, ara...  i se va passar prou bé, encara que a l'hora d'aixecarse era quan millor s'estava (un clàssic) i ho férem tard, quan el sol il.luminava l'altra punta de la vall. En un trenc d'alba espectacular que no vai saber copsar perquè me va costar Déu i ajuda trobar la màquina, una llàstima.
la primera pala és ja durilla
Trobo important en una sortida excursionista a un indret una mica llunyà l'intentar fer vivac i sempre que hi hagi un lloc adient, i l'indret s'ho valgui. Sempre és bo perdre una mica de comoditat per poguer estar més a prop de la natura, quan esta esclata pel matí, i sentir quant surts a fer la pixarrada matinera el mateix fred que els moixons. Ho trobo infinitament més suggeridor que sortir del cotxe i posar-se a caminar sense solució de continuïtat.
un respir amb vistes al Turbón
se va fer llargaaaaa...
ja el veiem!!
I és clar, sortirem ja amb la crema solar i les ulleres de sol, ja que en mija hora ens començà a tocar el sol. De l'ascensió no us puc explicar gaire cosa, ja que fou feta al tun-tun. Primer al dret per prats de dall. Després al dret per pastura tot vorejant el Pinar Gran. Després per la Cabanera. Abandonem esta, error!!! per entrar al Pinar de Riballlons on no fórem capaços de seguir el GR. i atravessarem un bosc de pi negre, molt dret, amb una neu pols mínima (3 dits) però espectacular!!! El Corronco és un cimal molt vistent des de la Plana Central, que molta gent sap reconéixer, però des de la seua aubaga només és un punt alt en la carena que envolta el Barranc Gros. Indrets de pastura, i de transhumància per Saraís, per Coll Major, i per Port d'Erta. De relleu suau, les seues carenes són el seu accés natural. Herbei fresc i pedruscall a l'estiu i herbei aspre i neu a l'hivern.
però encara és tan lluny!!
Sortirem a la carena, al peu del Serrat dels Clots, i aquí ja només calia seguir la carena, llarga i empinada. Chris es posà els grampons ja que anava més tranquila. La carena és ampla, però a voltes superava els 30 graus d'inclinació, sobre una neu dura o ventada. Jo vai aguantar amb raquetes fins dalt, tot i que l'aresta final, estreta, per tal de no trepitjar la cornisa cimera la vai fer amb el piolet.

última rampa, ànims!!
A dalt hi vam estar molt poquet. No era massa ample i hi bufava un vent desagradable de la plana, a mesura que uns núvols per l'oest enlletgien el magnífic horitzó que havíem disfrutat durant la pujada. Dos fotos sense trípode, i per avall!!
Cim del Corronco
De la baixada tampoc gaire cosa puc explicar, perquè vam volguer fer drecera, i al final vam haver de recular/franquejar per recuperar la carena i anar a fer un mos allà on el GR (ara sí) traspassa la carena. Després pista i bosc al dret per arribar a l'ermita per allà on havíem sortit 6 hores abans.

Església de la Nativitat de Durro

Cim que ens ha costat més del compte degut a sortir molt tard i a la nostra migrada forma física. No crec que sigui un cim de skis, a no ser que sigui sortint de Durro amb els skis posats i se tengui una idea ben clara per on cal pasar. Amb raquetes i per la carena és ja una altra història, encara que si no se surt aviadíssim tindreu el sol de cara tota l'ascensió. Res, un cimal dels que tenia pendent i que tot i no ser massa excepcional, si que ens ha obligat a apretar una mica en tots els aspectes, i això quan se consegueix l'objectiu sempre dibuixa un somriure dins el cor.