dilluns, 30 d’abril de 2012

FONT del MUNTANYÈS

Dissabte vàrem estar rumiant on anar diumenge. No teníem res al cap prou engrescador. Bàsicament vam anant descartant recorreguts un radera l'altre, sota qualsevol excusa. Finalment però ens vam decidir per un itinerari inèdit per natres. Alcover, Bonretorn, l'Albiol, Alcover.
La excursió és blanc o negre. Dividida en dugues parts extremadament diferenciades. La primera, fins l'Albiol seguint el vell camí de La Romiguera (o gairebé), és en pujada, sense ombra, travessant brolles i cremats. Es pasa vora "La Ponderosa". Amb este nom esperàvem veure el Josh i companyia a cavall per inmenses pastures. La realitat és més lletja, una inmensa explotació minera que fabrica pols en quantitats extratosfèriques. Sort que avui és diumenge i ahir al vespre va ploure.
D'Alcover a Bonretorn destacar l'imponent Mas de Barberà. Gran casalot en un turó amb vistes panoràmiques cap al Camp. Moltes dependències que no podrem visitar per l'estat de ruïna en què se troba tot plegat.
A Bonretorn, vam esmorzar, a la plaça devant de Santa Rosa, on destaca que el campanar no és damunt de l'edifici eclesiàstic, sino d'un casalot. El llogarret, d'unes poques cases que guarden un estret carreró, encara conserva cert aire rural. Gossos, tractors, orenetes, i un iaio esporgant aulivers és el més destacable i és el més reconfortant que hi hem pogut observar.







Per pujar de Bonretorn als Plans de Maidéu, hem fet el que és posiblement el camí més lleig de les Muntanyes de Prades. Primer travessant el cremat d'este hivern i després enfilar-nos pels escòrrecs tot seguint els pals de fusta.








Estos topalls desagradables també donen a vegaes boniques sorpreses com este curreià blanc (Cephalanthera longifolia). Ara i durant les pròximes dugues ssetmanes esta orquídea serà de les més comunes de les Muntanyes de Prades.
Sense ni arribar ni tan sols al Mas de Maidéu, encetem la segona part de la excursió, la verda, d'aubaga,  frescal, amb fonts i riuets. Comencem a baixar per aquest bonic i dreturer grau que no ha suportat el pas de les motos ni les seues dreceres.
Arribem al riu de L'Albiol, a la Vall del Micanyo a l'indret de la Font del Muntanyès, de les més maques i amb una aigua boníssima. Està penjada en un cingalló roig, envoltada de molsa i falcies. Seguim per la dreta per una sendera fantàstica fins la Font de l'Irla, i ja d'aquí pista avall seguint primer l'aigua del Riu Micanyo i després la del Glorieta. Parem a dinar als Molins de Tarrès, on se'ns fa difícil trobar un lloc tranquil per dinar.
L'indret és a petar de cotxes i gent, i és que és un indret ben bonic.
Després de dinar seguim el camí cap a Alcover però ja arribant agafem un itinerari de salut, ben maco, que ens deixa al cotxe seguint el veïnatge del Glorieta. Una bonica sorpresa final.
Excursió amb una primera part poc agraïda, però que ajuda a entendre el nostre país i per tant verals que haurien de meréixer millor consideració entre els "estudiosos" de la nostra comarca. Però a més podrem gaudir de magnífiques vistes del Camp de Tarragona i ens faran fruïr encara més dels camins emboscats per on transitarem a la tornada.

dimarts, 24 d’abril de 2012

PRENAFETA peratontos

Diumenge passat vàrem pujar al castell fa gairebé dos anys: Castell de Prenafeta Vés per on perquè servix escriure en un blog.
Aquell dia vam anar rebotats i vam aprofitar per fer un 100cims. Avui però hi hem nat exprés, a buscar el nostre Sant Grial particular: retrobar-nos amb l'esperit d'escaladaperatontos
I a fé de Déu que l'hem retrobat. Inclús afirmaria que mos hem passat.
Una aproximació selvàtica i punxent, l'atac de vespes assassines i 26 metres a mig camí de la grimpada i el patinatge sobre pinassa ha sigut la nostra penitència per haver estat tant de temps sense creure.

Vam fer l'aresta Nord-est a la Torre de guaita. Esta és situada al Nord-est del Castell. Només en queda un bocí de marge i la volta del portal d'accés.

Per arribar al collet que dona accés a l'aresta, seguiu el Camí del Castell des de la Font de Sant Salvador. Uns metres planers per a pujar un seguit d'escales. Acabat este tram d'escales, dos o tres metres després a mà dreta vora un pi al qual li heu trepitjat un arrel, heu de seguir un rastre selvàtic. En pocs metres i per l'esquerra  superareu un ferm cinglet de dos metres d'alt. Just dalt, destrieu la perduda sendera que us portaria al collet i seguiu una mena de viarany que s'enfila a l'evident aresta on hi voreu un petit roure 6 metres més amunt. Fareu servir les mans per arribar a peu de via, en un replà construït per la base d'un pi caigut.




Aquí decidiu si voleu guanyar el roure que hi ha 20 metres més amunt. Vatres mateixos. La rampa que veieu no enganya. Poques preses i poc ambient. Poca diversió. No haureu de fer pasos més enllà del segon superior. Ara bé, haureu de netejar allà on vulgeu col·locar els peus. Per assegurar-vos no tindreu problema, hi ha vegetació important i abundant i una fissura on ficar friends fins als número 3. Arribats al roure haureu de fer el pas més atlètic per no xafar cap branca, ni cap resta arqueològica. Tercer grau. Fareu reunió en un pi castigat pel vent. La via és una merda però la panoràmica fantàstica. Tota la Conca de Barberà us ompliran els ulls. Baixar a les runes del castell no és difícil però sí entretingut. I d'aquí, fins allà on tingeu lo cotxe també un regal.

Podeu aparcar a l'església del poble de Prenafeta, accesible des de Montblanc, a qui pertany. És un poble tranquil dedicat a segones residències i la restauració. De l'església segiu el camí carreter asfaltat que es dirigeix al castell. Arribareu a la font on hi ha plaça per un cotxe i a partir d'aquí tot de cartells que us informaran acuradament de com arribar al Castell de Prenafeta. El camí és de bast, i molt ben conservat en alguns trams, una delícia. Tot pujant però us atraurà la cresta Sud-oest, una escalada, a priori, poc tonta.

Ascensió sense cap mena d'interés però que natres ens ha servit per trobar l'arnés i passar un matí diferent.







Després paella i al vespre xerrada de la simpàtica Aracel·li Segarra. La xerrada era a Maspujols, on el seu club excursionista fa 40 anys, felicitats!!!



EL GORG



Un clàssic. Sobretot després de pluges. Avui hem fet una excursió per veure el Riu del Gorg i el Riu Siurana tot sabent de primera mà que lo camí de La Febró a Siurana pel riu havia estat netejat de dijous. Un luxe doncs poguer estrenar-lo o quasi.

Poc més tard de les 8 sortim de Sant Pau d'Arbolí i pugem a Gallicant per la Font del Grau. D'aquí al Gorguet pel Collet de Gallicant i la pista del Solà del Manuel. Abans però hem esmorzat en aquelll recingle famós perquè és on se fa la foto del Salt del Gorg. Després, Gorguet i Gorg, que baixa fabulós. D'aquí cap a La Febró per la pista del Forn Teuler, però anar a guaitar al cingle de la Desenrocada dels Castellans.

L'indret és memorable. El tram final del Riu del Gorg, amb el saltant de la Gorguina i el seu aiguabarreig amb el Siurana és increible. Com també el curs del Siurana encaixonat per alteroses cingleres. I dalt dels nostres caps l'enorme Cap del Solà del Manuel. En canvi als peus un balç esfereïdor. Cada vegada que sóc en este paratge tinc més clar, encara que sense arguments, que la ensulsida fou anterior al jorn que lo batlle de La Febró va llençar presoners per una escletxa en aquest punt. Diuen que fou després que s'ensulsí l'espadat tapan els cossos. La escletxa hi és, la podeu anar a veure per poc que la busqueu, i si es confirmés tot plegat, a dins encara hi deuen ser alguns ossos. Des d'aquí pedem veure l'excelent feina dels qui estan fent obres d'ampliació del camí del Siurana

Continuem per la pista per nar a veure ja el Siurana i el Molí de la Febró per disfrutar del camí del riu. L'indret de més bellesa és sens dubte l'engorjat de la Cova Serena. Un indret reconfortant i màgic on la roca i l'aigua fan meravelles. Seguim avall no entenen perquè han arreglat la pista que baixa de la pista de La Febró al Gorg. Aquella pista ja era un petit jardí d'orquídees. Ja avall i després de creuar el riu per última vegada, lo camí guanya alçada respecte el curs del riu però que no deix d'omplir-nos les oïdes. És en aquí on estaven els rollos més bruts. Els que hi heu passat ja ho sabeu, els que no però sou usuaris del Camí de la Cingla us ho podeu imaginar. Matabous, marfull, roldó, verderals... El camí ample però s'acaba de cop. La desbrossadora no ha arribat més lluny. Però tornarà!!!, m'ho han promès. Ara bé, l'han repassat i se pasa perfectament bé, no patiu.
Arribats al Siurana i una vegada creuat escollim lo fàcil. Estem cansats i fa rato que lo cel és negre. Pugem pel camí de bast del Mas de Ribelles i anem a dinar al Corral del Brodo, bastit en un indret excepcional. I ja a buscar el cotxe.
Sortida prou agradable on les bateries de la màquina m'han fet una mala passada, però bé són verals que recorrem prou sovint, bé s'ho valen.

divendres, 20 d’abril de 2012

El CAMÍ de LES PLANES


És el camí que comunicava Arbolí amb els conreus de la partida homònima. Per ser més exactes del Cementiri fins al Pla de Vernet. Avui he nat a trobar l'últim bocí que me quedava per apamar, però la cosa ve de lluny.              
                                   
Fa ja bastants dies se me va posar al cap que abans de fer.se la carretera d'Arbolí, hi podria haver un camí de carro que enllacés el Mas de Vinyes-i-Vernet, amb el poble. Resultat d'esta estúpida dèria en va resultar una sortida, esta:  http://joanmupi.blogspot.com.es/2009/02/dalforja-arboli-la-busqueda-del-cami.html
Este dia no van trobar res però jo tossut tossut hi vai tornar algun ratu més i d'esta tossuderia va sortir això: http://joanmupi.blogspot.com.es/2009/05/arboli-recerca-pou-de-gel-i-forat.html
No fa pas massa hi vai tornar però no vai quedar content del resultat de l'últim bocí, així és que avui amb una versió cutre i saltxitxera del Mètode Ordovás m'hi he arribat. El Mètode Ordovás el trobareu aquí: http://todoseandara.blogspot.com.es/2012/03/excursionismo-recreativo-idi-o-como.html

Així que este matí surto d'Alforja i enfilo el camí d'Arbolí però a l'alçada de Mas d'en Txetxo entro al bosc a vore si vei cap orquídea florida (sense resultat). Com que feia bastant de fred no hi estat massa però i de seguida m'he posat a la feina.
Les Planes no són una gran extensió de planures, ni molt menys, però clar, comparat amb lo reste de terme d'Arbolí, n'hi ha unes quants rollos planers. Esta massa boscosa que pel sud s'avoca a través d'un cingle a La Vall d'Alforja, pel nord és completament diferent. Diferents i bonics barrancs: el del Xoles, el de les Guixeres, el de l'Esquelet, i els seus afluents, i encara alguns altres, s'escolen cap al Nord, a engrandir el Riuet d'Arbolí. El camí de les Planes travessa perpendicularment tots estos barrancs. A més, també travessa les pistes forestals que hom ha construït entre barranc i barranc, paralels a aquests. Així, m'ha sigut fàcil dividir este camí en quatre parts, fent la cosa més fàcil. Després de barallar.se un bon rotllo dins el bosc espès, dona molta alegria arribara una pista per situarte i descansar.
Del primer i segon tram, entre el cementiri i la pista que en l'ICC1:5000 diu Camí de les Planes (topònim errat) avui no diré res, ja que teniu tota la info en el segon enllaç que us he col.locat més amunt. Blog del company Joan. En estos dos primers trams se travessen el Barranc de les Guixeres i el Barranc d'en Xoles.

Queda doncs el tercer i quart tram que gràcies al Mètode Ordovás (recordeu que teniu l'enllaç més amunt), he pogut esbrinar que lo camí en qüestió no anava al mas de l'Esquelet, tal com me pensava si no que nava directe al Pla de Vernet, directe a l'alzina. Només queda doncs creuar els dos barranquets que formen el barranc de l'Esquelet (sempre segons ICC).
Pos bé de la dita pista vai al sud i just a l'entrar al bosc me trobo amb l'agradable sorpresa que hi ha un traç prou marcat que ens sens dubte el camí vell. Vai de pla fins la carena que separa dos rases. Aquí el traç obvi desapareix i he de triar. Fai cas al catastre que continua per la carena al Sud-Est o a la línia més marcada del vol americà de mitjans de segle, que baixa al barranc i continua per la seua vora. Tots dos se retroben allà on agafa nom el barranc de l'Esquelet, just a l'indret on el travessa una pista. Baixo al barranc, bellament emmargenat, i de seguida vei que allò és un verderal de cuidado. Així que careneta enllà que passaré més ampla. I així és. Ampla però apartant branques i saltant troncs. I és que està ple de deixalles de treballs forestal, ventades i nevades. A l'hora de baixar a la pista m'ho hai de mirar dos o tres vegaes per trobar una pas prou lògic. Trobat tot plegat, a voltes sense cap mena de rastre, me dedico a fitar.ho. Feina que en alguns llocs és difícil per falta de pedres, o de llocs adients.

Si cap dia feu este camí, les fites no les busqueu totes a terra mireu també a l'alçada dels ulls. De tant trobareu quelcom estrany, quelque chose bizarre que no entendreu pas. Un tronc podrit a l'inrevés, un bastó penjat, una pedra en una forca d'alzina. Estes seran les vostres fites, si aguanten. Per entendre este sistema us aconsello el primer capítol de "La Innocència del Pare Brown" del meu preferit Chesterton. Sublim.
Retorno a esmorzar a la pista i després ja amb les mans a la butxaca fai este bocí, que no ha quedat massa ben fitat tot sia dit, però que per poques ganes que hi poseu us ensortireu. Tot plegat tot este rotllo per deu minuts!!! Qui poca feina té, el gat pentina.

El quart tram és seguir la pista a trobar l'Alzina de Vernet. O potser hauríem de dir Les Alzines de Vernet, ja que la que hi ha a l'altre banda de la carretera és inclús més potent. però vet aquí, que al quedar uns metres per sota passem pel devant sense veure.la, mentres l'altra sempre que hi passes la veus. D'aquí carretera avall fins el Coll i pel camí vell a casa.
Un camí que no té gaire futur, per tant, fenya malaguanyada. Ara bé, sempre ens podem permetre un caprici, i és que encara que als que estan al poder els hi faci ràbia l'home també viu d'utopies i d'esperança.

dijous, 19 d’abril de 2012

El CAMÍ de la TIMBA



El camí de Porrera des d'Alforja segueix La Riera amunt a buscar la Font de la Canaleta, sota el Coll de Cortiella, que és el que fa de pas entre les dugues poblacions, entre el Priorat i el Camp.
Hi ha un rollo de Riera en avall de l'arribada del barranc de les Comes, on esta fa un seguit de corbes enmig de la sorra silícica que avoca este barranc. Per evitar el pas per esta zona enutjosa on la riera canviava sovint de pas i la sorra profunda dificultava l'avanç s'hi pasava per este camí. El Camí de la Timba està excavat a mig aire del ribàs vertical de més de 6 metres d'alt. Més curt però on calia guanyar una mica de desnivell.

Avui hem nat a fer un tomb aprofitant que les últimes pluges han deixat La Vall d'Alforja d'una verdor espectacular. Hem arribat fins els castanyers, encara sense fulles, però pel camí podeu veure un itinerari botànic i bons exemplars d'arbres ben regats per l'aigua que baixa. En sobresurt un formidable roure d'armonioses proporcions. El Roure de la Canaleta.

dimarts, 17 d’abril de 2012

El REFUGI de TERRANYES









Diumenge hi vai estar per primer cop. Hom pot dir que ens va salvar la vida. Bé, no tant, però va ser clau per no haver de dinar al defora, on fotia un fred i un vent de collons, i sense sol.


No hi havíem de fer cap, però les circumstàncies ens i van portar. Diumege passat havia de portar els meus veïns d'Alforja a trescar pel Port. Havia pensat de fer el Carrer Ample, per on no hi he passat mai. Diumenge però a les 6 del matí només amb un cotxe na tenim prou. 4 persones. I és que això d'aixecar-se d'hora costa. I més amb la ventada que fot. Serè a tot drap.
Tot pensant en que tant per les Rases del Maraco, com per la Punta Serena patirem per conservar la silueta dreta tot caminant. Canvio una mica els plans. Ens dirigim a La Franqueta, tal com havíem previst però tot escorcollant en la memòria un itinerari més boscós, tot esperant que els núvols escampin i que el sol ens acaroni les orelles. Per cert, que s'ha publicat un nou llibre del Port, de la Franqueta, que pot ser bonic, que no ho sé. El llibre en qüestió és este: http://www.cossetania.com/mostrar_producte.php?prod=1244

Ans de les 8 ja caminem tot dirigint-nos per un camí d'estos que són una ruta turística, el del Mas de Corretja. sabrem que estem en un camí turístic quan cada 70 metres ensopeguem amb un tòtem. Ja se sap, amb el caler dels demés... Més enllà de mas de Corretja esmorzem rapidet enmig del bosc, allà on decidim nar al Coll de la Farrera. Fa fred de debò. Al Mas de les Valls veiem lo primer sovatge del dia, na vorem uns quants més. I és que els verals del Mas de les Valls són dels més agraïts del Port. A mi, és el que més m'agrada. D'allí amunt pel Barranc de l'Estret de L'home tot decantant per pujar a Coll de Monfort. Allí, els companys que no han trescat massa pel Port, se meravellen dels canons dels pins negrals i de les carrasques sorgides del rocam. A Coll de Monfort tornem a fer refrèndum. O bé baixar a dinar a Mas de Damià, a l'Aragó o bé pujar a Terranyes a dinar també al refugi homònim. Guanya la directa a la Miranda de Terranyes, tot i que l'últim bocí, tot seguint el rastre de les bicicletes ho fem retombant.


Tinc per costum portar una fotocopia del mapa de la excursió que hai de fer, amb alguna anotació, si és que he tingut temps de preparar.la. És fàcil de consultar inclús caminant amb bastons. Al no portar.la, la peresa d'obrir el mapa, tot buscant reser perquè lo vent no l'estripi fou una de les claus per no acostar-nos a indrets poc coneguts, poc fresats. Vam nar tot lo dia per bons camins, quelcom cada vegada més comú del desitjable tot trescant pel muntanyam del país.


Havent fruit del fred i de les vistes de la Miranda fem cap al refu, on tenim la sort que és buit. La bomba de mà de l'aljub però no treu aigua. Anem a buscar llenya per fer foc i dinar calentets. Al defora els núvols, lo vent i els erms configuren un paisatge superb i salvatge.
Dinats, i com que los companys tenen ganes de més Port, anem cap al Refugi de Clotes però ans d'arribar.hi decantar per un camí recentment ampliat a base de desbrossadora que ens baixa a la pista de la Vall d'Uixó. I per allí baixar a buscar el cotxe, tot agafant encara més ganes de pujar a Punta Serena.

Al cotxe ja tardet, i jo prou atrotinat. El fred i el trescar per bons camins ens ha fet fer molt més recorregut de l'habitual. El pitjor de tot és que sembla que els hi ha agradat. Pot ser me demanen que els hi torni a portar.

dijous, 12 d’abril de 2012

PRATS de FINESTRES






I dilluns de mona vam nar a vore el Pas de Finestres per sota, des de El Vilar. La pujada està bé, tot i que una mica bruts, els revolts del camí se veuen prou bé. Anem fitant. Fins que després d'un petit pedregal trobem branques de pi que tapen lo camí. El terreny és tot esbotzat. Creiem que és un petit tornado o una esllavissada, però quan amb penes i treballs sortim als Prats de Finestres, una pista nova de trinca ens treu de dubtes. Treballs forestals!!! Brossa vegetal per arreu. Branques i més branques mig enterrades pel fang de la construcció de la pista. Nous aixaragalls i pedregals produits per l'arrosegament de troncs. Dels prats ni rastre, del camí menys, i la font, s'ha salvat pels pèls. Encara queda un bassi i d'un brocal hi surt un rajolí.









Del camí que continua no en queda res fins poc abans de la canal. M'hi vai arribar al dret tot saltant branques i rocs, un desastre...

El límit de l'espai protegit és a 1400m d'alçada, i los treballs crec que hi entren dins l'espai protegit de la Serra de Boumort, és legal deixar el bosc brut de mala manera? Puc arribar a entendre que els que fan els treballs no sabessin res del camí, o que els importés una merda tallar.lo. Però el que no entenc és que se pugui deixar el bosc en eixes condicions, és lamentable. No hi ha cap normativa a complir???

Deixe-m'ho aquí que me torno a posar de mala llet...