Este finde passat Chris i jo ens vam apuntar a una sortida del
Club Excursionista Priorat, del qual jo en formo part. La sortida programada era l'Estasen, però al final es canvià per quelcom més fàcil. La Canal Oest al Montardo Petit.
Dissabte al matí sortim tres cotxes després d'un divendres a la tarda molt estressant telefònicament parlant. Hi ha gent de per tot, i allà dalt a la Val d'Aran sen's ajuntarà encara més colla. Agarrem la carretera del Túnnel de Viella on destaca la boca sud on la paleta de colors és espectacular, i amb música de la
Creedence al cotxe, una passada!!
Anem fins Lès on aprofitem el migdia per fer la ferrada. Chris i jo no la fem i dinem tranquilament. Són les festes del poble i podem vore un grup de nens i nenes ballant dansa tradicional. Molt simpàtic.
Reagrupats tots, ens dirigim cap a Valarties tot recollint un noi manresà a Viella. Aparcats ens carreguem el mort a l'esquena i per amunt. Chris i jo havíem escollit nar més lleugers del recomanable. Sense sac, sense raquetes, sense pa... Havien anunciat tempestes i baixada de temperatures. Pos res de tot això. Una calor sufocant sota un sol espatarrant que me deixa xop de suor i fastiguejat. Esta calor però ens va vindre bé a la nit, on les mantes de la part lliure del Refugi dera Restanca van ser més que suficients. Arribats ens trobem amb dos nois més que sen's ajunten en la expedició. Són coneguts del nostru guia, pelacanyes però simpàtics i entranyables. En total 12 més unaltre grup de tres, que ens apretem per capiguer a les lliteres.
A l'endemà a les 6 i un minut ja caminem, i de seguida veiem la neu molt tova, i els rierols baixant a tope. Guanyem el llac poc glaçat de Estanh deth Cap deth Pòrt. Allí comença a ploviscar i se fa una reunió on després d'intercanvis de parers el grup se disgrega en diferents grupets. El que va passar a partir d'aquí seria difícil d'explicar, digne d'un bodevil dels finals del 70 protagonitzat per l'Alberto Closas. Alguns pujant per la normal, però que acabàren pujant per la canal, d'altres que ja encordats decidiren baixar, i d'altres que sense material d'encordament, al final també van pujar per la canal.
L'èxit d'esta fita va ser principalment gràcies a la determinació i a la infinita paciència d'Eduard. Moltes mercés.
La canal només va presentar una mica de batalla en un ressalt gelat, però que al no ser massa dreturer, els que anàven de primer ho resolgueren amb solvència. Chris i jo vam patir una mica ja que no teníem cap mena d'experiència en aquests afers. Una canal d'iniciació però als que com jo no iniciats, ens va semblar suficientment estimulant. Menys mal que lo tram de gel fou curtet.
Arribats al Montardo Petit, pleguem trastes i a fer cim.
Montardo: 100cims,
100cimsICC, cim més emblemàtic de la Val d'Aran... Tot un regal per a la vista. Foto de rigor i avall que fa baixada per la normal, on de tant en tant, sobretot en les últimes pales de neu ens aturàvem a resar. D'aquí avall poca història i arribar a casa a una hora prou decent, de dia.
I res, quelcom que ens agradarà repetir a Chris i a mi sempre que el nivell de dificultat no superi el d'esta canal. I si el supera, ens dedicarem a disfrutar de l'agradable companyonia d'este club.
Guiats per l'amo del Restaurant Brugent, vam fer un recorregut tot baixant pels Esclots, amb uns teixos magnífics, que sembla que ningú gaci cas, (ara que tothom sel's estima tant) i uns camins de bast maquíssims,per baixar al Brugent, per resseguirlo i pujar a Farena, on vam fer un espectacular dinar/berenar al ja anomenat restaurant. D'aquí, ja només ens calgué el frontal per tal de pujar a buscar els cotxes.
.JPG)
I tot este rotllo perquè??? Pos per dir que si no teniu una bona forma física, us serà difícil fer un itinerari atraient a priori. Si teniu tot terreny la cosa canvia. Perquè encara que només volgueu tastar la part culminant, no en quedareu decebuts. Un cim que encara que de formes arrodonides us mostra un espectacle aspatarrant!!! No us imaginaríeu mai un cim tan maco on hi arribi una pista. I de la panoràmica, res a envejar a qualsevol cim del nostre país, res de res!!
Amb estes pr
La ruta escollida és la número 41 de la guía del Mestre. És doncs moment, després de fer la foto a la senzilleta ermita de la Mare de Déu de la Providència, nar a buscar Cal Roi per ascendir al Pas del Cabrit. L'ascensió és curta però duríssima tot buscant rastres de les bèsties. Vam fer al dret, ja que del camí que hi figura al mapa Piolet de la zona, només vam vore una fita en mig dels boixos. Sort que la vegetació és gairebé nul.la, i no cal preguntar.se cap a on és. Recte amunt. Sortim a la carena de la Roca que s'estimba demunt la Vall d'Inglada. L'obac és atapeït de pi negre i encara una mica de neu. Tot i que hem sortit amb temperatura lleugerament negativa, hem suat força cansalada (que convé) per aquest rascler vertical a ple sol. A evitar a l'estiu.
Ara només ens cal carenejar a Ponent fins al mateix cim del Boumort, tot anant contemplant els 
De Plan de Llet a cim ja és una altra història. El bosc s'aclaríx i pots nar disfrutant en tot moment del Pirineu, dels voltors, de les àligues, dels isards, de les ovelles perdudes... A més vam tindre la enorme sort de tobar neu escampada aquí i allà fent.ne d'alguns racons oasis bucòlics. La mica de neu, sens dubte, li va donar un toc especial i màgic. Us recomanem l'ascensió en estes condicions, de veres. 
De baixada vàrem pasar pel refu lliure, que està obert i en bones condicions, encara que petitet. La font és més avall i per agafar-ne aigua s'ha de fer una mica d'esforç. I ja després a xupar pista per avall per retrobar el nostre cotxe, tot tenint devant uns inmensos camps de pastura i la dreturera obaga de la Serra de Carreu, a la qual li haurem de fer una visita un dia o un altre.
Si no us ho imaginàveu, ja us ho dic ara, l'assumpte que portava entre mans era pujar a Roques de Benet. De les Roques de Benet no us en diré res, el meu lèxic és minúscul devant la grandiositat d'estes penyes. Només que tenim la sort de que són a prop de casa, i que a més ens han deixat un parell de canaletes perquè els que no dominem l'art de l'escalada hi puguem pujar còmodament. I és que els humans no en tenim prou de disfrutar.ne de la contemplació de les muntanyes, les hem de superar. Els hi hem de pujar al gep per reafirmar la nostra superioritat i així engrandir la nostra vanitat. Una pena tot plegat.
Així que ja molt tard enfilo la pista que puja a Coll de Membrado. L'ombra de les Roques guarden encara la frescor mentres guanyo alçada damunt la Penya del Gall. A la dreta veiem la silueta de Les Gronses, magnífiques, però de ben segur és que el coll el girarem a l'esquerra i amunt. No se pot escapar del magnetisme de les Roques de Benet. Destrio el camí que hi mena més directament i m'arribo al Coll de Membrado. L'últim rollo de pista, a ple sol se m'ha fet pesaet. Vai a esmorzar al Pou del Cullerer. No l'havia visitat mai i a més estaré a l'ombra, que dalt al Castell serà massa tard i farà massa sol. El pou és el·lipsoïdal, magnífic, i amb unes escales recobertes de molsa que fan fedror. 
Esmorçat torno al Coll de Membrado per afrontar l'ascensió. Porto un dibuixet en un paper extret d'una sortida feta per en José Luis, qui si no. Ho trobareu aquí:
Ja atipats, mentres els bicicletistes baixen tranquilament a l'estació de Benifallet, jo torno a segregar adrenalina. I és que pujar al Cap de la Costa és emocionantíssim. El que és, segurament, el camí asfaltat més corprenedor de la Catalunya Nova. Aquells rocs, aquells revolts sense visibilitat, aquella estretor... fa d'este trajecte un dels més salvatges que mai hagi fet. Cervesa de rigor a l'estació i cap a casa falta gent. 
