Havia ajudat lo Cisco a reequipar la primera tirada de la Covallonga, ja fa lu menys tres anys...
 |
| Primer llarg, foto de Montse |
Avui, dia de Reis, Montse, Chris, Cisco, i jo mateix ens hi atansem per recordar vells temps, que en el meu cas se poden resumir en: quin mal que foten los peus de gat!!
De la via, no cal dir massa, el primer llarg, el vai fer de primer i el segon de miracle, i de segon!!!
Molt simpàtica via, de les més agradables i entranyables de les Muntanyes de Prades, i és que som molts els que ens hem "estrenat" fent reunions i rapelant en aquesta agulla. A més, ha sigut una bona retrobada tots quatre, bé molt de gust anar a escalar aixíns...
Només dir-vos que des de dalt de l'agullla se veuen tot de cables, cordes i demés ferros enganxats a la roca, en el que és la lenta pero inexorable fagocitació urbanita dels espais naturals. No importa el com?, ni el per què? Només se tracta de consumisme burgés completament aliè a la muntanya. Resta doncs lluny el "petit viatge emocional" a temps llunyans on el coneixement de l'entorn i d'un mateix era peça cabdal per ensortir-se´n.
Recupero un escrit de fa ja uns anys. El volia "pulir" però he pensat que deixar-lo tal com estava té més sentit,
i dóna menys fenya..
FERRALLA A MUNTANYA
Hi ha crisis a la
construcció, els diaris ne van plens, tots els sectors s’en resenteixen, tots
menys el sector del ferro gràcies a algun transvasment immoral i gràcies també
per les “feines” d’alguns equipadors; bé això últim és una exageració però és
ben cert que últimament tot trescant pel nostre muntanyam anem trobant massa
freqüentment ferro entaforat a la roca, en forma de cables i sirgues,
palanques, escales i esglaons, borrons, cadenes i sobretot parabolts, milions i
milions de parabolts repartits per la nostra geografia...
Este escrit no és pas un
manifest antitaladro, no sóc pas un fanàtic dels ploms i el ganxo, però si vol
expressar una opinió molt subjectiva envers la ferralla a muntanya.
Hom té la sensació que n’hi ha massa de
ferralla, molts cops s’equipa de forma injustificada, un pas que necessitaria
una mica d’esforç o l’ús de la corda, o totes dues coses, hi posem una cadena o
un parell d’esglaons i au, ja hi pot pujar tothom!!! es premia l’objectiu, no
pas el sacrifici o el coneixement de la muntanya.
Lo Matterhörn potser és l’exemple més
clar i més dur d’entendre. Moltes vegades no tan sols es desvirtua l’assoliment d’un
gran pic o una gran talaia del país si no que un esperonet, un pany de roca o
una canaleta s’equipa amb tot de sirgues i esglaons per facilitarne el pas, a
lliure criteri del equipador és clar...No entenc les cadenes al camí de Góriz a
Collado de Añísclo, colgades de neu vuit mesos l’any, només perquè els usuaris
del GR-11 no hagin de baixar a Fuenblanca, estalviant així una mica de temps i
d’esforç.
També prou vegades
s’abarateixen grauets i pujadors on abans s’hi transitava amb espardenyes i
carregant un morral i un corder esgarriat penjat al coll, ara a més de tot el
material modern de muntanya ens calen tot d’elements on recolzarnos i així
poguer ensortirnos-hi. Del tot justificat però el renovament de l’Escala de
Busa damunt de Can Orriols així com la Palanca del Capolatell pasos de sempre utilitzats
per la gent del país i on ja hi tenien instal.lacions.
Cas apart les ferrades:
una gran obra d’engenyeria metàl.lica, de finalitat lúdica i esportiva de
vegades esplèndida i espectacular (la ferrada Regina és sens dubte la mare de
totes les ferrades del país), però massa sovint uns pocs esglaons a un barrancó
o bé cuatre cadenes i una mica de cable en un esperó, on els elements de
progressió i assegurament no estan clars quan hi són, i no fan més que
desvirtuar un itinerari de roca, una mica difícil que seria un esplèndid lloc
d’iniciació a l’elegant món de la progressió en crestes (esperó de La Pertusa).
I què dir de les vies
d’escalada de caràcter esportiu. El nostre país, calcari per excelència, n’està
fart. Vagis on vagis, si ha un pany de paret prou ferm i una aproximació
raonable, no sigui cas que suem!!! hi veurem lluir com estels en una nit serena
una gran munió de “xapes”, que conformen vies que es confonen i
s’entortolliguen entre elles en un amuntegament sense lloc a un bri d’herba. El
cas de Montserrat és tan representatiu com indignant, on els guerrers del
metall armats de taladros, martells, escarpes i demés eines destructives
equipen i desequipen indiscriminadament en un món sense llei ni respecte.
M’ha semblat sentir que a les dorsals de
Finestres, a la Franja, n’hi han de vies esportives.
És que cal en aquest
singular espectacle calcari posar-n’hi de xapes, no es pot deixar res, res de
res sense equipar, és que la nostra autocomplaença no té límit, no podem deixar
verge cap bocí de la nostra terra, un lloc on només la intuició, la
experiència, la nostra força mental i el coneixement del medi que trepitgem ens
portin a la superació d’un resalt, a la troballa d’un grau esborradís o a la
culminació d’un gran pic. Cal abastir tota la muntanya a tothom, no hem de
poguer renunciar a res. És una petita reflexió.
Com heu pogut comprovar no he esmentat cap
equipament de les nostres contrades, de segur les més castigades per aquest fenòmen,
no volia pas molestar ningú, ja que no és la finalitat de l’escrit.
SORT i MUNTANYA.
Joan
Josep Estivill
Alforja, maig del
2008
