dilluns, 26 de desembre de 2011

La COVA de l'ALEU

És allà a la Mola de l'Escolà, al vessant que aguaita Alforja, sota el pany més alt de calcari blanc. Allà sota uns rocs enormes separats de la cinglera mare.
Ahir ens hi vam arribar l'Hilari, lo Piplo, i jo. Aquests dos primers ja havien pujat fa pocs dies. I és que el record que en tenia lo pare de l'Hilari (hi va nar l'any 1940) i la descripció q tinc jo en un catàleg d'espeleologia no coincidia gens. I és que el catàleg només descrivia la part de baix de la cova, la part fumada. I en canvi la part més interesant, la de dalt, la que tenia fama a Alforja no hi surt.




















Hem pujat per la carrerada, fins arribar al camí de la Cingla, i aquí hem agafat la direcció de Ponent, la del Coll d'Alforja, primer seguint el camí que jo havia netejat ja fa algun any, però al cap de tres o quatre minuts deixant.lo per seguir sempre el rastre que lo ramat manté net, i que va més arrans de paret que lo camí en qüestió. I és que lo camí que vai netejar, està més brut que el de les cabres, i el pragmatisme sempre és una bona excusa.
Ens apropem aquell penyal separat del cingle, i ens arribem seguint una lleugeríssima traça enmig de les aromàtiques i les punxoses. A la seva base és on veiem el fumat de l'entrada principal de la Cova de L'Aleu. Seguim arran de paret deixant aquest penyal més principal i seguint per un de més modest. Un cop sobrepassat este iniciem la pujada per la canal entre aquest i el penyal més a l'esquerra i de lluny més gros. Aquí hem netejat força. Bé l'Hilari, jo esmorzava. Un cop neta la canal cal grimpar tot deixant a la dreta unaltre entrada més exposada. Cal baixar per aquest estretíssim pas (i on lo Piplo, un gos, aplega tot el coneixement i se queda fora). De mica en mica el pas se va fent més ample i menys vertical fins trobar un marge inclinat a mode d'escales que ens fa baixar amb facilitat al que és l'espai més gran i alt de la cova, on veurem a la dreta aquella entrada més conflictiva que la nostra, a no ser que fem servir l'alzina. Vatres mateixos. La sala és espaiosa i entra una mica de claror.

Per tot trobem pintats o gravats a les parets els noms de la gent que hi ha fet cap. Avis i revesavis de cognoms comuns a Alforja. Les dates són sempre d'abans de la guerra.
Hi ha una pintada que ens fa dubtar. Línies traçades amb un dit, amb pintura vermella potser. N'hi ha 8 de llargues i tres una mica més curtes. Pel que me diu l'Hilari d'este tipu de ratlles s'han trobat en coves de les Muntanyes de Prades. Jo penso que podrien ser 8 llunes plenes més tres de les altres. No és aproximat el període de gestació humà??? Preguntes sense resposta, encara...
Fem un pas estret de baixada i nem a petar a un fondo on una ensulsida ha deixat enormes rocs. Sembla clar que per qui se comunicava amb la cova de baix. Fem un pas sota un roc, després desgrimpem un resalt amb una presa picada a la roca i arribem on tothom. Tothom que ha deixat marcat qui era i l'any. L'any més tendre és 1924. L'any més antic és 1892. Voldria dir doncs que per aquelles dates ja no s'hi podia saltar per avall tot i que hom tindria constància que s'hi comunicava.

L'Hilari amaga la panxa i va forat avall treien algun roc que li molesta. Però a la fi recorreguts 5 o 6 metres més, no té altra que pujar.

Toca doncs tornar a sortir, retrobar lo gos i anar avall a vore si me don temps de dutxarme ans del dinar de Nadal.











dissabte, 24 de desembre de 2011

El MIRADOR

Puig de n'Eres
Avui he pujat al Mirador, i ja ne van... L'objectiu principal era recolir aranyons per fer patxaran.
Però el meu informador no ha estat prou fi, i les baies en qüestió no eren d'aranyoner. Haurem d'esperar l'any qui ve.


El Mirador

diumenge, 18 de desembre de 2011

El PESSEBRE


Com és preceptiu en una entitat amb una història social i cultural molt arrelada al territori que li és propi els Excursionistes d'Alforja posen el pessebre a muntanya. I este any es nou!!!


També la tradició mana nar a fer verd per guarnir la casa per Nadal. Ara bé, això d'anar a fer verd, tot i que no sóc un expert, crec que és quelcom impossible. Galzeran, grèvol i teix són prohibits d'arreplegar, per tant anar fer verd se diu però no se fa, o no s'hauria de fer...


Jo, com sempre he deixat el cotxe al Coll, mentres tots els demés han pujat des del poble. Coses de nar a dormir tard. Hem pujat des del Coll, pel camí normal del Pla de les Bombes i el Coll de Miquel-Vicent. D'allí en amunt, al Mirador franquejats a banda i banda per caçadors d'Alforja i de Porrera. Mal rotllo. Volia nar fins al Coll de Cortiella amb tota la gent, però després fer tota la carretera sota les escopetes no m'ha fet gràcia i he tornat pel mateix lloc. I res, un dia sense massa vent però amb fred a l'ombra i amb unes magnífiques vistes. A més lo Hilari ens ha ensenyat un rollo de bosc bastant antic on una colla de teixets de curta edat malden aquí i allà fentse un espai en l'alzinar. Jo li diré a partir d'ara Els Teixets, n'hi ha de prou macos.

dissabte, 17 de desembre de 2011

El COLAPSE

L'altre dia vai sentir, que noves investigacions i nous experiments han esvait qualsevol dubte sobre la evolució de l'Univers. Hi havia qui creia que havia deixat d'expandir.se i s'estava contraient en si mateix. Pos no, sense cap mena de dubte (de moment), l'Univers s'està expandint de manera exponencial, fins arribar al COLAPSE.
Jo este COLAPSE, no el vuré. Crec. La humanitat, sens dubte, és colapsarà molt abans. Poguer ens queda menys del que ens pensem!!!!!! Però hi és clar, sempre quedarà el dubte. Si per qualsevol casualitat de la vida assistim a este colapse, i tenim la facultat d'escoltar, quina música d'ambient voleu sentir?????? Jo per si de cas ja l'escollida i us la recomano.

http://www.youtube.com/watch?v=x4GJaSBqmZM



Del col.lapse de la humanitat avui no parlaré. Serà unaltre excusa per ficar música dels Porcupine Tree.







diumenge, 11 de desembre de 2011

Llonganissa

I és que avui n'he menjat per esmorzar i dinar.






senyal geodèsic d'Arbolí
Primer hem baixat a Pelayo on feien un esmorzar solidari. Es recaudaba aliments de llarga durada pel banc d'aliments de de Tarragona. I encabat de saludar cap a Farena on els companys feien una cargolada. Però com que quan hem arribat éren al bosc hem nat a fer un tomet, tot veient el Pi de les Piquetes, i replegant mig cistell de fredolics.

Reunits devant la llar de foc, a dinar, als que els cargols a la llauna no ens fan el pes, ens havien comprat llonganissa, per fer a la brasa. Un dia moooooooooolt dur. Sobretot pels del Madrid...


I només perquè en quedi constància, ahir dissabte vam nar d'excursió, a Arbolí. Volíem pujar a Gallicant però els caçadors ens vam fer nar a Les Deveses, fent un tomet fred i relaxat sense massa història i arreplegant bolets de bou que vai fer amb fetge i espinacs i me va quedar un plat una mica fort però exquisit.

dijous, 8 de desembre de 2011

La FAGEDA de PRADES

No vos espanteu, aquells que vos coneixeu Les Muntanyes de Prades pam a pam, no n'hi ha cap de fageda a Prades, que jo sàpiga. Però en deuria haver.hi ja que lo topònim hi ha sobreviscut. Este topònim és a l'obaga de La Gritella, allà a tocar de l'aubaga del Pla de la Guàrdia. És un bosc espès que potser d'aquí uns anys li poden canviar el nom pel de La Teixeda, ja que en creixen forces encara que són prou joves.



Per fer.hi cap desde el Pla de La Guàrdia lo millor és resseguir la carena saltant.se el grau del Salvadoret o d'en Pau Blai i arribar.se allà on la carena fa una inflexió. Hom pot dir que esta inflexió és la separació de la Serra de la Gritella i el Pla de la Guàrdia. Allà mateix trobareu unes poques pedres col.locades perquè baixeu suaument el cinglet que aguaita al Montsant. És el grauet de l'Heura i en un tres i no res sereu enmig del bosc trepitjant fullaraca de roure i altres caducifòlies (sense fajos és clar). Este pas es poc emprat, tan poc que l'hem acabat perdent ja que al mapa que portàvem no hi havia marcada la senda i pel que es veu havíem de girar en algun punt al Nord, que no hem vist. De totes maneres no ha sigut massa enutjós seguir rastres i carboneres per fer cap a la pista que recorre esta aubaga. D'allà a Mas de Regiments, Coll de Toniet (una pujada molt lletja), i Prades a fer la cervesa. Una matinal amb prou fred i molta boira les primeres dos hores però després ha quedat un dia esplèndid.


I només destacar la esbroncada d'un caçador que ens ha dit de tot, que si no havíem vist la senyalització!!!!!!. Natres no n'hem vist cap. O era mentira o només l'han posada allà on entren ells amb els 4x4 o bé l'han posat tard, ja que natres a les 8 ja caminàvem. Tot plegat prou desagradable. Al poc, alli mateix al grauet de l'Heura n'hi havia unaltre de caçador. Este en canvi prou simpàtic i pacient perquè encara no havia pogut fer servir la escopeta, que per allí no hi pujaven ens ha dit. Hi ha gent per tot al món, i sobretot a la Plaça de Prades, cada vegada més un xou per trobar gent per tot.

dimarts, 6 de desembre de 2011

BRIGADISTES INTERNACIONALS


Avui he nat a escalar amb L'Hilari, i l'objectiu era pujar a la Covallonga, però lo vent ens ha fet desviar el nostre objectiu, i hem nat a fer el primer llarg de la Brigadistes Internacionals. Hem patit bastant, sobretot jo, que hi he hagut de pedalar, nant de segon al pas clau de la via. L'Hilari, tot i que li ha costat, s'ha tret lo pas sense penjar.se de res. Ja ho diuen, quién tuvo, retuvo.


diumenge, 4 de desembre de 2011

TAGAMANENT





I és que avui, i sense que serveixi de precedent he creuat el Llobregat i he nat d'excursió a la Catalunya humida, al sector més occidental del Montseny.

Convocats per en Joan, fanàtic d'aquelles contrades hi hem fet cap Chris, Es teve, Joan, Josep Maria, i jo mateix. Lo Terrano ple. Hem començat a caminar un dia lleig, però que poc a poc s'ha anat aclarint per després enfosquir.se. Però això últim era el normal ja que hem fet prop d'una hora a les fosques, amb el conseqüent retard del nostre ja per si ritme lent.

Tagamanent
No us explicaré gran cosa perquè us posaré l'enllaç del company Joan on podreu llegir i veure tots els detalls de la excursió.http://joanmupi.blogspot.com/2011/12/aiguafreda-sant-isidre-de-la-figuera.html

I hem aprofitat lo Tagamanent com a 100cims per donar.li al Joan la samarreta commemorativa de la seva conquesta.

dissabte, 3 de desembre de 2011

La FONT del FERRO


I és que avui hem fet una mica de tot i no sabia quin títol posar.hi. I és que per mi és lo que m'ocupa més temps d'una entrada. La Font del Ferro és al terme de L'Aleixar i hom podria dir que és la primera aigua de la Riera Suvià, aquella que tothom coneix per la riera el Salt. La font, d'un aigua boníssima és ben bé envoltada d'esbarzers, tants que ens ha semblat prou enutjós seguir el viarany que resseguia el barranc. Camí que he fet centenars de vegades i que ara des de que visc a Alforja no havia fet.





Hem doncs canviat de plans i hem pujat fins a Mas de Garrut, segons l'icc, (jo li dic Mas de Salas i mon pare Mas d'en Victor) on hem nat a vore la font i la bassa, que sempre m'han meravellat, i esta vegada no ha sigut l'excepció. Després hem nar a buscar a muns pares al bosc, i encara que primer hem trobat uns coneguts del Reddis, al cap de poc els hem trobat. Així després de menjar una mica els hem ajudat a omplir els dos cistells de rovellons i ja per avall a fer brasa. Un dia especialment simpàtic i agradable.

dissabte, 26 de novembre de 2011

La MOLA de LA FEBRÓ





I és que avui hem aprofitat un matí emboirat i fred per passejar per aquesta mole indefinida que domina el Riu Siurana i no deix que el fueteig del vent de serè ofegui el plàcid murmureig de les tranquiles aigues d'este riu. Hem nat lo Joan i jo.

Tot i que esta mola no té gran devoció entre els excursionistes hem fet un itinerari prou digne, amb camins prou agradables i amb tres sorpreses la mar de xules, tres fonts.
La font del grau, (m'acabo d'inventar el nom) encara que només és un clot de fang humitós al terra. La font del Corral. Esta font vora un corral del qual no en sabem el nom és d'aquelles que fan afició. Petita, distreta, mig amagada per branquillons de grèvol, una joia.


I la font de les Tellerasses, que encara que ja en sabíem de la seva existència ens ha sorprès pel seu abundós doll. Però ha venut cara la seva troballa ja que ens ha estat més difícil del previst trobarla, tota encatifada de fulles de blada.

D'aquí en avall, visita als Masos de Galzeran, petit llogarret en vies d'extinció en un balcó sobre el curs del Siurana. I baixar fins el riu i remuntar.lo fins La Febró, on havíem sortit.

Excursió que hai d'allargar ja que avui ni lo temps atmosfèric ni lo temps disponible ha estat suficient.

Si en voleu saber més d'esta excursió passeu per aquí: http://joanmupi.blogspot.com/2011/11/la-febro-mas-i-font-de-vinarroig.html


diumenge, 20 de novembre de 2011

El BOSC de la VILA









D'Alforja, per precisar. Este bosc és al Racó de Les Guilletes, segurament els topants més inhòspits i menys trepitjats de les Muntanyes de Prades. Este bosc s'estèn al repeu del cingle vermell que de la Mola de l'Escolà aguaita al Riu.


L'Evaristo i la seva família, s'instal.laren en aquest bosc tot fugint de la cruenta Batalla de l'Ebre. Eren de Bítem. Hi construí una casa, la Caseta de l'Evaristo, enmig del bosc, una petita caseta d'amb prou feines 30metres cuadrats i on vivien 5 persones. Si la veieu s'us encongirà el cor, de ben segur. Hi feien carbó d'alzina i és clar lo renom de l'Evaristo era el de Carboneret.




Avui hem nat a fer el pas del Carboneret, el camí que de darrera la Caseta de l'Evaristo feia cap al Pujador dels Teixos. Estos teixos durant molts anys foren els únics que hi hagué en lo terme d'Alforja i eren molt famosos perquè s'hi anava a fer verd per Nadal.


Així que Chris i jo baixem per La Grallera i agafem el camí de la Cingla, en direcció a la Font de la Menuda, en direcció a Mas d'en Rei. Quan portem una estona i abans de revoltar per entar en la barrancada de la Font de La Menuda, haurem d'entrar al bosc que aguaita al Riu. Si hi veieu dos petites fites, gairebé seguides a la soca de dos pins, és el moment d'entrar.hi. Resseguiu algun dels rastres que entren en lleugera baixada i quasi en direcció contrària a la que portaveu, fins que ja intuiu la buidor del cingle roig. Ara heu d'anar paral.lel al caire del cingle de cara al nord. Seguireu els rastres dels tocinos, molt evidents en algunes soques de pins morts. Aneu fent per arribar a una punta de cingle que s'aboca descarada a la vall del Riu. Des que heu deixat el camí de la cingla haureu esmerçat 4 o 5 minuts, això sí, prou enredats. Gaiteu a la punta. Hi voreu una línia de pedrots i rocs vermells que són la continuació del penyal on sou. Tot esquivant els rocs és per on s'escola el Pas del Carboneret. Ara que ja sabeu on us heu d'ensortir només cal trobar el Baixador dels Teixos per fer cap sota on sou. I per això resseguiu el cingle uns metres pel caire Nord fins que trobeu una fita prou grossa perquè els senglars no la puguin dissimular. Mirant al Nord, i dos metres a l'esquerra voreu potser unaltre fita, esta vegada més esquifida (podria no ser.hi). Ja sou al Baixador dels Teixos. Hi nireu baixant fent 3 zigazagues i apartant la vegetació. Només tindreu un pas una mica enutjós ja que no hi queda massa terra, la justa pels senglars, però una blada us deixarà que us hi agafeu amb força i passeu amb tranquilitat. De seguida sereu damunt dels teixos, i ja només us quedarà resseguir el peu de cingle, que us quedarà a la dreta per sortir a la cresta, i ja amb llum de dia veure.ho tot molt més clar. Ara només us caldrà seguir el vostre nas excursionista, alguna fita i alguna branca tallada per nar baixant enmig del rocam sense dificultats, per un terreny molt maco, on la roca roja, els pins i els líquens formen un conjunt fantàstic.


Xanet.xanet us topareu en un tres i no res amb la Caseta de L'Evaristo. Hi podreu entrar, i vore lu poc que queda en peus, ara ja, ni la fumera.
Nireu avall pel mig de les punxoses, les primeres del dia!!!! per saltar un marge i ser ja a la pista de deforestar que se va obrir ara fa ja una colla d'anys. De la pista només hi queda l'amplada, vatres només trepitjareu la traça que les bèsties i els caçadors mantenen neta. Travessareu un vessant rost fet pels aiguats del 10 d'Octubre de 1994 i seguireu per un senderó (sense rastre ja de la pista) ben maco, pel bell mig d'un bosc d'alzines on lo Carboneret hi debia fer unes bones piles. Un quart després d'haver sortit de la Caseta de L'Evaristo, sereu al camí de la Grallera, aquell que del Coll del Peiró puja a la Mola de l'Escolà. Sou apunt de pujar el magnífic grau que supera el cingle vermell. Un traçat espectacular en mig de llises parets rogenques. Només un però, les p...s motus el tenen fet caldo, i avui no repetiré lo de sempre. Una vegada guanyat el grau sereu en una balconada magnífica, el Mirador de la Grallera, o del Peiró, on hi podreu estar una bona estona gaudint, sempre que lo dia acompanyi. Si guatieu al Nord, immediatament voreu un gran morral de roca vermella, espectacular i encisador. Allà dalt, a la punta és on hi ha l'Olla, on els nostres avantpassats feien sacrificis. Per arribar.hi seguiu el camí normal (o sigui rastres de les motos, i quan veieu quelcom que us surt a la dreta, una rastre, una petita fita serà hora de seguir la nostra intuició, i sempre dalt del cingle fer cap aquella punta provocativa on trobareu l'Olla, (un forat rodó a terra), noves panoràmiques per gaudir i una inmensa tranquilitat. Retornats al camí de la Grallera, (quasi segur que fareu servir unaltre viarany que el d'anada) només us quedarà retrobar el cotxe on l'hagueu deixat.


Si algú vol fer este itinerari, difícil al meu entendre, que me demani, que intentaré ajudar.lo.


dissabte, 19 de novembre de 2011

LA VALL de CORTIELLA





És al Priorat, però de sempre ha sigut terme d'Alforja, perquè les seues mines, explotades des de temps immemorials van ser donades a la Mitra de Tarragona, d'on depenia lo terme de Santa Maria d'Alforja, tot plegat després de foragitar els morus de Siurana.

Natres hem aprofitat que els homes del temps donaven un matí sense pluja per fer un tomb en vicicleta. Alforja, Coll de Cortiella, llogaret de Cortiella, Central eòlica del collet dels Feixos, Puigcerver i Alforja. A destacar sobretot el llogaret de Cortiella, en força mal estat tot i que havia sentit que ho havien de restaurar. Allò més destacable, sens dubte és lo cementiri, rodonet, on hi ha el panteó familiar dels Mestre. I és enterrat el Mestre més famós de tots els que es coneixen. En Josep Antón Mestre, gran guerriller carlí de les contrades, famós per la seva honestedat. Mai cap soldat a les seues ordres va deixar de rebre la seva paga, i de la manutenció del seu cavall en responia ell de les seues arques. Capturat no va volguer obtenir l'indult que li oferien a canvi de la lleialtat a l'Estat.


























diumenge, 13 de novembre de 2011

EL BARRANC de la FORADADA



Avui Chris i jo, veient que lo dia no acompanya gaire i que a les dugues hem de ser a Reus, pujem a La Mussara a fer un petit recorregut pels boscos dels Motllats tot fent pràctiques de brúixola. I de pas arribar.nos al barranc de la Foradada on mai m'havia pogut entetindre. I perquè enganyar.nos, si veiem un rovellonet despistat.....

Tot i que no era lo millor dia per la humitat que hi feia vam baixar un bon tros del barranc de La Foradada, desde just abans que la pista que hi baixa se transformi en senderó fins una mica abans d'arribar a l'alçada del camí d'accés al Mas de Barret, on el barranc se fa difícil de seguir i on a l'esquerra hi surt un senderonet la mar de maco. El primer bocí de barranc és un pèl enutjós per les gavarreres i d'altres herbes que vas trobant al pas. Després hi ha un bon tros ben bonic, on el barranc és una llisera i apareixen altes parets, en un indret feréstec i solitari. S'arriba però a un estret on hi ha quantitats enormes de grans roques i on el pas cada vegada se fa més difícil, i quan ja comences a estar fart, per l'esquerra un bonic senderó. Tot plegat ben fitat, i el barranc sec, malgrat algun toll. Bé, sec sec no, perquè estava humit i relliscós, però d'aigua no en corria.

De tornada amunt vam pasar pel camí normal del Cingle del Barret, on vai tindre la sort de trobar.me amb el company Joan Marquès i companyia, i vam estar petant una mica, ja que desde que no sóc a la federació, no ens havíem vist pas. Pasant vora la cingla me vai apropar per buscar la Cova i Font del Barret. De la cova només puc dir que hi ha algun forat una mica més gran, però nio vai trobar quelcom que me fes estar segur d'haverla trobada la cova. I de la font, un forat a terra una mica treballat, lo més semblant, això sí, ni una gota. Per xò tinc dubtes, si algú me pot il.lustrar, agraït. Iun altre dubte, la Cova Serena, desde la pista estant se veu en un penyal una covota, però jo tenia al cap que més aviat era una balma, ja que hi encabien una bona quantitat d'ovelles, i aquell forat que se veu a l'altra banda sembla poc adient. També demano il.lustració si algú me pot dir quelcom.

I res ja cara amunt, a buscar lo cotxe, amb un ruixadet final i sense cap bolet al sarró.


divendres, 11 de novembre de 2011

ARA FA UN ANY

Avui fa un any, si fa no fa, que vai pendre la decisió d'abandonar els blogs, tan este meu com els altres on hi col.laborava (demano disculpes, amb un any de retard), però l'autocensura havia d'ésser dràstica i fulminant. La raó, molt fàcil, havia pres espai a les responsabilitats més ineludibles per dedicar.m'hi a la "feina dels blogs". Espero ara tornar.hi, ja que algunes de responsabilitats que tenia ara no les tinc. Espero també organitzarme millor i ser més constant i asidu, poguer no tant extens com abans. El que sí tinc clar és que només me dedicaré a este de blog, lus altres on tenia compte compartit i els altres on col.laborava queden de moment restringits a fets puntuals, a l'espera que una bona picossada me deixi més temps lliure.

Durant este any, no he fet gaire cosa remarcable. D'escalar només puc mencionar la normal de la Magdalena Inferior i la normal de la Penya Roja. Una lesió al braç dret que ara se m'ha reproduït a l'esquerre me te desmotivat. He fet la ferrada del Pont de Suert per dir alguna cosa més.







De raquetes res de res. En bicicleta res destacable, encara que la fai servir molt per fer recadus.

Al Pirineu he fet un parell de 3mils: La Múnia (a la tercera va la vençuda, encara que va anar d'un pèl!!! de no fer cim); i lu Besiberri Sud per segona vegada. També la Pica de Cerbí, que tenia pendent desde que vai llegir un llibre d'en Ceferí Rocafort, un dels catalans pioners del Pirineísme. I també lu Malh de Bolhard, amb especial atenció en les visites a les mines.

Ophrys subinsectífera (Ophrys insectifera L. subsp. subinsectifera) 

Al Prepirineu només m'hi he apropat una vegada, crec, per visitar el Santuari del Lord, i mira que tinc coses pendents...

Lu Montsant el tinc abandonat, sobretot des de que un dia a la primavera fent'hi una excursió me va vindre una mal de genoll horrorós que me va tindre tres mesos sense poguer sortir. A destacar a títol personal que després de 14 anys ininterromputs, este any no he fet la Reus-Prades-Reus. Lo genoll i algunes decisions de la organització han col.laborat amb el cansament anímic de tants anys de repeticions.



A les Muntanyes de Prades hi he dedicat bastant de temps, tot apamant alguns sectors de manera exhaustiva tot buscant quelcom no massa conegut. Alguns exemples: alguns grauets i coves de Siurana, Cova del Colom i Ullall de la Vila, a La Febró. Moleta del Castlà i el pujador dels Rasos, a Montblanc. Bassi al cingle dels Motllats damunt l'Obac d'en Verd. El camí entre Albarca i Vilanova de Prades, alguna raconada de Prades també. La canal de la Castanya, la Punta del Solà, o l'Avenc Porta.Lloret, o la meravellosa Font del Bres, a Arbolí. A Alforja lo pujador i la Caseta de l'Evaristo. També he dedicat bastant de temps a les orquídees. Però potser la joia de tot plegat, tant per l'espectacularitat com per les vegades que hi he hagut d'anar, ha sigut el Colomar de la Mussara.

De 100cims n'hem fet 3, Puig de Grialó, Mola d'Estat, i Miranda de Llaveria, aquest últim fent una magnífica excursió amb els Excursionistes d'Alforja. Als Ports hi hem fet cap tres vegades lu menus, tot visitant alguns indrets fantàstics, com el Forat de l'Aire, els ullals de Mas de Pau, o el pujador de les Moletes d'Arany o tot pujant a la Tosseta Rasa on vam començar els sostres comarcals.


També vam passar un cap de setmana fantàstic a Mas de las Matas, on vam visitar el Castell de Castellote i la Cova de les Monges de Ladruñán. A Maurienne només hi he nat 10 dies este any, a la tardor, poguer lo millor moment per atansar.s'hi. M'he dedicat a fitar un camí, lo de St. Sulpice i pujar un parell de cims, lo Grand Perron d'Encombres amb unes vistes enormes dels Alps Francesos, i le Mont Chauvin també amb unes vistes de la Vall de l'Arvan i dels seus contorns ben privilegiades.


Donar les gràcies a tothom que durant este any han aguantat el meu mal caràcter tot acompanyant.me i ensenyant.me el país i també demanar disculpes si algú s'ha sentit decebut per este any sense llegir rucades de les meues.


Fins aviat.