dijous, 28 de febrer de 2013

SANTA MARGALIDA

Dissabte deprés de fotre's els callos, ja migdia enfilem Chris i jo cap a la Vall d'Aran, a trepitjar una mica de tota aquella neu que diuen que ha caigut. Arribem molt tard a la Val d'Aran, tot just aparquem a Baguerge quan comença a marxar el sol. Així que fem una seminocturna d'anada i tornada a l'ermita de Santa Margalida que és a poc més d'un quilòmetre.

La veritat és que la quantitat de neu és important, hi ha bons tous, però les sensacions que hem interioritzat mentres pujàvem en cotxe no són les millors. Sensacions que se transformen en decepció quan agafem alçada de més per fer una baixadeta i corroborar que a estes alçades la neu és molt dura. Hem fet una setmana tard.

No fa gens de fred tot i que el sol ha marxat. Una mica capcots tornem al cotxe pensant en com reconduir la situació. Dormirem i molt bé al Juli Soler i Santaló, on tenen a calefacció a tope. Fem vida a la cunya lliure, i tot preguntant, la gent mos diu lo mateix que ja sabíem. Molt de compte a partir dels 2000 metres en cares Sud i Est. Natres d'això de les allaus no hi entenem, i no portem material de seguretat.

Tuc de Sendrosa??
La intenció per evitar el risc d'allaus era pujar al Montcorbison, però si a 1500 ens hem trobat la neu molt dura, que ens podem trobar en una pista a 1000 metres??? Molt de glaç?? Així que pensem en nar a Plan de Beret i allà veure lu què.
Ens aixequem no massa aviat, pleguem trastes i cap a munt ans que les cues omplin la carretera. Aparquem a la punta mes allunyada i ens equipem, i comencen quan encara no toca el sol. Deixem el camí de Montgarri arranjat per fer esquí de fons i pugem seguint una multitud de traces de raquetes i skissos, cap al Nord, guanyant alçada. A l'esquerra ens queda un turó, al qual finalment pujarem, el Tuc deth Miei.

ensenyant cuixa, al fons Aigüestortes
Comença a tocar el sol, i el fred de la sortida se transforma en suor. Descartem les traces que continuen al Nord i girem fort amunt tot seguint una traça de ski. Finalment pugem al turonet en qüestió, que és lo Tuc deth Miei. Allà mengem i bevem, en un pelat de neu. Allà podem gaudir amb certa tranquilitat del bullici de l'estació. Personalment, Plan de Beret, tot i que cal reconéixer que està completament destrosssat, és el millor lloc per disfrutar de la neu al nostre Pirineu. No recordo un lloch tan ample i agraït com este, on es puguin disfrutar de la neu en tots els seus aspectes, o gairebé, perquè de tranquilitat...

A l'altra banda el Tuc deth Dossau i el Massís de Marimanya
La neu de pujada estava en molt bones condicions, els últims metres, valia la pena fer la teva pròpia traça per gaudir tot aixecant neu pols. Ara vorem la baixada, Chris treu les pells de foca i baixem al collet pròxim. Allí veiem que molta gent se dirigeix al Cap des Clòsos. Natres, veient l'hora i la calor decidim tirar avall, i deixar.ho per unatre dia. Jo hai d'estar aviat a casa. En alguns llochs trobem neu decent però a mesura que baixem pel Arriu deth Miei, la cosa se posa tensa. Jo com vai en raquetes tant me fa, però Chris amb els seus skis vells no s'ho passa massa bé. Neu endurida, i a voltes pesada, a més a més d'un fort sol de cara.
petjades estranyes per a mi
uns saltirons ben estranys



petita allau baixan de Plan de Beret
gruix de neu a la dreta i gruix de vehicles a l'esquerra, a Plan de Beret
Arribem al cotxe quan són quasi les dotze i fem feliç un noi i els seus nens que porten com tants d'altres més de mija hora pegant voltes en busca d'un forat per aparcar. L'alegria de marxar d'allí se torna tristor en veure que no ens deixen pasar pel Port de La Bonaigua. Ooooooohhh!! Era un dels objectius de pujar... Així que per avall a buscar el túnel, on després de rebre un misstage encara vam poguer allargar lo diumenge, però això ja serà una altra entrada.

dilluns, 25 de febrer de 2013

1 de GENER. L'esmorzar.

Este és el segon any que els que ens veiem a La Mola, l'1 de Gener, quedem unes setmanes més enllà per esmorzar. No és que a la Mola no ho fem, però no amb la tranquilitat i la parsimonia que desitjaríem. El fred, el vent, el seient gelat i la pressa dels que tenen compromisos familiars fan gairebé del tot necessari una altra trobada per atripar.nos i xerrar tot el que faci falta. ërem prop de 20 que lo 16, dissabte ens reuníem. A més alguns aprofiten per repartir fotos i podem admirar amb detall i tranquilitat els àlbums que prepara lo Jordi amb tanta cura.
en Teles, el cuiner, un crack
Este any hem nat al Mas de l'Anna Mari i el Teles. I és que la majoria de comensals que ens hi apropem ens agraden els callos. I quins millors callos que els del Teles??? Boníssims!!!!, tot i que a mi m'agraden més piquents. També hi havia carn a la brasa, on destacava un morro espectacular de bo.

l'olla, a les últimes
Un cop atipats, i tot prenent gotes, lo Jordi, lo capo, ens arenga a continuar esta petita tradició, i exposa el quelcom a millorar. Com sempre surt el tema de la seguretat al Racó dels Cargols. Lloc on ens ajoquem i on la timba i l'estretor fan indispensable una tensió permanent i on el personal, com bé diu lo Jordi, no té un comportament correcte, si no exquisit!!!

En Jordi Mariné, a l'esquerra fent una mica de repàs d'estos anys
La solució no és fàcil, i és que després d'anys d'excursionisme, aquell racó ha esdevingut el recer de tots aquells que desafien la Mola a l'hivern. Per alguna cosa serà...

L'any que ve, veurem lu què, perquè hi serem, si Déu vol.

Vai fer algunes fotos als àlbums on destaca els versus d'este any del Paco Martínez, que cada any se supera, i que no vam tindre la oportunitat de gaudir de la sua companyia durant l'esmorzar per problemes de salut.

Ànims Paco!! T'esperem!!!!!!!!

diumenge, 17 de febrer de 2013

La PUNTA del SEC

Diumenge passat, 3 de febrer,  vai nar fer un tomb pel Camí dels Masos, que recorre l'ampla cingla entre les calcàries del Muschelkalk inferior i del Muschelkalk superior. L'inferior, més potent i dur, que oferix pocs indrets per traspassarlo, mentres el superior és més trencat, discontinu, feble e inconsistent.  Per cert, parlo del vessant de la Serra de La Mussara que aguaita al Camp.
fruita "exòtica"
nous insectes
És un camí-pista, que tot i no ser massa estimulant, és prou resguardat del vent, ben assoleiat i unes magnífiques vistes del Camp, a poc que tregueu el nas per una de les puntes. En esta ampla cingla s'instal.laren nombrosos masos per aprofitar els conreus que se podien establir en esta zona. Tots ells abandonats a la primera part del segle XX. I gairebé tots ensulsits menys un parell que reformats fan de segona residència.
Me vai entretindre una mica vora Mas d'en Roig i Mas d'en Voltes, dos masos al peu de la Punta del Sec i arrecerats per un turonet. Sobta que estant gairebé a tocar hi tinguessin dugues eres. No sé si compartien font, possiblement, ja que tombant pels voltants només he trobat un bassot, un pou i una possible sorgència, però tot plegat en un terreny amb molt de guix. Per ús de boca deurien fer servir l'aigua de pluja, suposo.
Mas d'en Roig

Pou
Més enllà, arribats a Mas de Somí, i esperonat per Camins Oblidats, deixo el que tenia previst, arribar-m'hi fins a La Mussara, i agarro el camí que de Mas de Somí puja a la carretera del Coll d'Alforja a La Febró. Paso vora la font, que no raja, i un cop superat una mica més dret els primers bancals, el camí comença a pujar d'una manera serena el coster. Feia temps que no feia un camí tan maco, dels que no coneixia. Prou fressat per pasar còmode però amb la sensació de que és un camí poc transitat, ni les motos. Fullaraca en alguns bocins enlloc de la pedra solta habitual. M'agradat molt, moltíssim, tot i que quan te doncs compta arribes a la carretera. Una agradable sorpresa.
Font de Mas de Somí


el Portell
En aquí, al Portell, amb el recorregut estroncat, i sense masses opcions per rependre'l fai cap al cotxe, que tenia aparcat a Les Pinedes (Castillejos pels més moderns). De seguida però me desvio per pujar a la Punta del Sec. És una punta que treu pit cap al Sud. Des de sota hi té certa presència, des de dalt és una lleu pujada.
Les Pinedes, La Devesa, el Puig de Gallicant, el Montsant
El cim, desembarassat, ofereix magnífiques vistes a totes bandes. El vent però no me deix fer.me l'autofoto ni estar tranquil. Esta muntanya devia pertànyer a Cal Sec, de la Mussara. Ara bona part està encerclada per una tanca ja que era allí on se feien pràctiques de tir amb els canons. Ja fa una colla d'anys hi vaig pujar per la cresta sud, mig grimpant, tota una imprudència.
D'aquí al cotxe sense entrebancs on aprofito el temps sobrer per recollir buscalls i aguaitar com van les orquídees.