diumenge, 30 de juliol de 2017

ASHFORD



Un dia que anunciaven bo vam anar al sud, al Comtat de Kent per engegar un  projecte que ara vist des de la llunyania, quatre mesos després, sen's presenta feixuc de fer. El projecte en qüestió és fer el bucle final que el North Downs Way  fa al final del seu trajecte apropant-se al Canal de la Mànega.

Eastwell Park Tower
El primer bocí que ens vam proposar fer fou començar allà on la via lineal es bifurca a Boughton Less i pendre el sentit de les agulles del rellotge en direcció a Canterbury.


Encara que ho teníem tot bastant clar, unes averies al ferrocarril ens obligaren a fer un estressant viatge per les estacions de metro de London fins que finalment i més de una hora i mitja més tard del previst poguérem embarcar en un tren que ens portaria a Ashford, i allí, ja cansats iniciar la marxa.

Parròquia de St. Mary the Virgin
De primer calgué creuar Ashford, que ens rebé amb la esbelta torre de la Església de St Mary the Virgin. Una església amb prouta presència i on suposadament hi està enterrat algú de certa importància. 

Per trobar el nostre sender, ens calgué creuar una gran urbanització amb les conseqüuents perdudes i carrers sense sortida. Ens ensortirem prou bé per arribar a Eastwell Park. Un parc d'accés restringit que decidírem voltar per la esquerra, per una carretera enmig de boscos i camps de blat,i així disfrutar de la visió del llac i visitar les ruines de la ermita de Saint Mary's, capella anglicana documentada al Segle XV.


Ermita de St. Mary's 
Arruïnada però altiva encara conserva la seua fesonomia primitiva i un vell cementiri que conserva un grapat de belles tombes arrecerades sota uns vells teixos. 


Al cap de poc ja vam poguer enllaçar amb el nostre camí i arribar-nos a la disseminada població de Boughton Less.    .


Aquí la caguem de mig a mig i agarrem la carretera equivocada, la que no ens mena enlloc. Els minuts que haguérem de caminar per esta carretera se feren llargs, molt llargs. Sense vorera o plena d'ortigues, caient gotes i amb un tràfec de vehicles constant, este tros mos va esgotar com mai. Finalment saltàrem un mur i vam pujar a un turó on reconduir la situació. No portàvem mapa, i els mapes dels mòbils se mostraren insuficients.

Llac d'Eastwell
Continuàrem per la part alta de la carena i en aquí vam patir dos caigudes al fang degut a la nostra poca perícia i a un calçat no adequat per este tipus de terreny. En aquí amb una emprenyamenta important vam amagar la màquina de fotografiar i vam continuar fins que un veí ens ajudà a sortir a la carretrera i a resituar-nos.

Poll de Fotxa (Fulica Atra)
Seguírem les seves indicacions i amb una mica de sort i perícia vam creuar el magnífic King's Wood, que no vam assaborir perque vam nar a preu fet fins trobar el nostre sender. Allà on el retrobàrem vam parar a menjar més alleugerits i en molt poca estona érem a Chilham. Poble que no vam visitar perquè de seguida sortia el tren cap a Canterbury on sí vam tindre una estona per visitar la ciutat fins que sortís el tren cap a London. 

No sabem que són, barraques per guardar trumfos?

Un dia on vam poguer tastar de primera mà les dificultats que tenen els habitants de London per veure una mica de verd, i també les nostres mancances alhora de desenvolupar-nos amb solvència en este tipus d'entorn.

Oques del Canadà pasturant (Branta canadiensis)



divendres, 19 de maig de 2017

LONDON. St George The Martyr






Només que haguem visitat algunes de les nostres estimades ciutats europees haurem copsat com la modernitat, o postmodernitat diria jo, amenaça l'esplendor dels edificis que les han caracteritzades des de fa segles. En proutes ciutats europees antics i emblemàtics edificis d'antuvi estratègics, sumptuosos i imprescindibles han quedat relegats, ofegats, empetitits tot envoltats d'edificacions descomunals. A algunes ciutats, com Bruges, s'imposa el seny, (al meu entendre), i es preserven àrees arquitectòniques singulars, que formen ja part del nostre imaginari cultural.


Southwark Cathedral
London no és precisament la ciutat més "sensible". Encara que no he viatjat molt, no crec que puguiequivocar-me massa al afirmar que London és una de les ciutats on la modernitat és més aclaparadora, fruit de la lluita aferrissada amb si mateixa per avançar-se al futur constantment en un procés d'evolució in perpetuum, fent-se seu, a qualsevol preu el ja tanmateix vell lema: renovar-se o morir.



A London, si destriem els edificis que s'enmirallen a les aigües del Thames, és on podem trobar més exemples de fagocitat arquitectònica. Trobarem exemples arreu de la ciutat, però el que avui volem il.lustrar ens sortirà al pas si ens dirigim a La City des del Sud, des de Southwark per Borough High Street. L'antiga església de Saint George


La seva afilada torre que punxa la boira baixa del riu era el signe destintiu de que el santuari era en diàleg perpetu amb el més enllà. A l'antic camí de Dover, i per extensió d'Europa, construïda demunt d'una esglesiola normanda, este edifici debia oferir una reconfortant benvinguda al traginer que venia d'una llarg viatge, així com al peregrí o al soldat. I  talment a l'inrevés, també oferia serenor espiritual al que prenia el camí de l'incert tot allunyant-se de la seguretat de la ciutat. Sens dubte, durant decennis fou un indret de referència a la ciutat. Un edifici emblemàtic.



Però si avui dia ens dirigim al nord, camí del riu, aquest referent ha desaparegut. El campanar afuat que caracteritza l'edificació ha quedat esmorteït, no tan sols pels edificis que circumden, que també, si no per un enorme edifici, tan punxegut com la nostra torre però de proporcions descomunals que releguen a la nostra vella i estimada torre a una simple rèplica en miniatura. Un joguet vaja.


Este edifici immisericordiós, anomenat The Shard, imita a la perfecció l'efecte visual-referencial que la nostra torre-agulla ha exercit durant tant de temps, i ens prevé del desmesurat festí de ferro, formigó i vidre que trobarem enllà del riu.

The Shard
Esta petita església, arrabassada de les seves funcions, ens resta com a guía espiritual i com a lliçó magistral al passavolant observador que se deix seduïr més per les formes genuïnes que no pas per les opulències abassegadores.



dilluns, 10 d’abril de 2017

LONDON. De camí a la feina.



En el meu trajecte a la feina que vai tindre dos mesos a Regent Street creuava una zona prou turística. Vet aquí quatre afotus del meu trajecte diari d'algun dia que amb temps, prenia la màquina de fotografiar. No és un recull exhaustiu de tot el que hi havia al camí, que era molta cosa, si no del que a mi me va fer disparar la màquina i que a més ha sortit suficientment bé, al meu entendre, per publicar-ho.



Només sortir per la porta i esguardar el cel, se retallen les dugues creus de una iglésia catòlica. El cel però, no acostuma a ser tan blau com a la foto.

English Martyrs RC Church
 Ja quasi arribant a Westminster Bridge, trobem l'esbelt campanar de la església que dóna la benvinguda al barri de Lambeth, ja esmenat al S. XI.
Christ Church & Upon Chapel
 Caminant pel pont que creua el Thames, enmirallantse a les aigües del riu i del món, el Palau de Westminster
Palace of Westminster
 Un cop passat el batibull del Big Ben i de Parliament Square, tenia un petit respir, Saint James Park, i els seus pelícans.

Pelecanus onocrotalus
 I també a la dreta la plaça on la cavalleria fa desfilades.
House Guards Parade
 Després ja entrava a l'àrea comercial on no me cridava massa res. Si caminava una estona enllà de la fenya m'arrivaba a Regents Park. Una enorme àrea d'esbarjo, a una de les zones més riques de la ciutat. Hi trobareu grans passejos, i camps d'esports. El zoològic de London i espais culturals: I també obres artístiques o pseudoartístiques, àrees privades, i una gran varietat de rosers amb roses d'aspecte sideral.













De tornada, gairebé pel mateix camí, especial atenció al Big Ben.






I també, al mateix indret però a la banda oposada del carrer, i evidentment menyspreuada per gairebé tothom hi ha el monument commemoratiu a la heroïna Boudicca, Guerrera celta, cabdilla dels Icenis que lluità ferotgement contra la opressió romana.




dimecres, 5 d’abril de 2017

BURGESS PARK

Oca egípcia (Alopochen egyptiaca)
London és una ciutat molt gran, enorme, inmensa. Terriblement inmensa. La conurbació londinenca vindria a ser gairebé com la Depressió Central Catalana. Lleida, Balaguer, Les Borges Blanques, Cervera... Perquè us féu una ideia. Una ciutat que a més a més t'engàbia per la seua ininterrompuda e inesgotable oferta consumista i cultural. Una ciutat que sempre belluga, que no descansa. Escapar de les seues grapes requereix un gran sacrifici per véncer la mandra. Com també perdre-hi temps, diners i energia. I també un esforc intelectual per creuren's que ho fem de manera natural i relaxada.

Pasqueflower (Pulsatilla vulgaris)


L'únic respir que ens ofereix als que no som especialment urbanites són els parcs. Llevat del centre neuràlgic n'hi ha per arreu. N'hi ha de totes mides i colors. Des de minúsculs parcs per criatures i pipicans fins a enormes on pegar-li la volta ja és una bona caminada! N'hi ha que estan molt ben cuidats i d'altres més deixats de la mà de Déu, d'aspecte salvatge. N'hi ha que són un continuu formigueix de gent que el travessa, que hi passeja, que fa esport, que fa brasa, que festeja, i n'hi ha de més tranquils, on sembla que estiguis sol. Estos són los menys.

Esquirol gris (Scirius carolinensis), una autèntica plaga invasora
El parc que tenim més a prop és el que resa al títol. Té un llac on la gent pesca, camp de futbol, graelles, pista de BMX, terrassa, i no sé quantes coses més. Un diumenge assoleiat és un veritable malson. Però també és un bon lloc per fotografiar fauna que no havíem vist mai i arreplegar fruits, com pomes, castanyes, prunes, gavarrons...



Cornella negra (Corvus corone)



Bernat Pescaire (Ardea Cinerea)




Saint Giles de Camberwell a on pertany Burgess Park



Un bocinet de La "City" des d'un llunyà cementiri





Oca del Canadà (Branta Canadiensis)

diumenge, 26 de març de 2017

LONDON


Tower bridge
Estem ja a ple estiu, i just avui m'autoimposo uns quants minuts a fer la que serà la primera entrada de este any. De les de l'hivern, ja no  hi penso, car no hi ha manera de trobar les fotos, essencials per redibuixar la memòria.

Camden, encara no hi he anat

Així que no hi perdré més temps amb això (que fa molta ràbia) i anem per fenya, que és ben poca.


St. James Park, hi passava cada dia de camí a la fenya
Fa dies que sóc a London, a la capital anglesa. No he tingut pas massa temps de perdre-m'hi. Hai de reconéixer que tampoc és que hi frissi massa. De totes maneres no cal dir que és una gran ciutat europea, prou monumental, i que és mereix ben bé una visita, si és que us agraden este tipus de turisme.

La City, a tocar de la nova fenya.
Com que encara no he trobat quelcom especial per fotografiar i parlar en deteniment, les fotos que veieu no són meues. Són de l'Àngels.
The Big Ben

Li he demanant permís i ella molt amablement m'ha dit que sí. Moltes gràcies Àngels.!!!
L'Àngels té un blog molt bonic que trobareu clicant ací:El blog de l'Àngels