IVENACKER EICHEN

Els roures d'Ivenack.

Son uns roures centenaris, que ens venien de pas en el nostre camí a la costa de l'Ost See. Son vora el llogaret d'Ivenack, a les melangioses planures de Mecklenburg. Hi férem cap a la tarda-vespre, amb molt poca llum.

Estos roures son en un recinte tancat per poder explotar-los econòmicament, i perquè hi ha un ramat de daines i alguns muflons que son també un gran atractiu. El pàrquing habilitat també és de pagament, encara que natres no ho férem.

Daina (Dama dama)

Mufló europeu (Ovis gmelini musimon)

Este, el més ben plantat i maco és lo més vell. Un senyor roure mil.lenari.

El recinte és gran i inclou un llac. Trobareu camins acondicionats, plafons explicatius, un café... però a la hora que hi vam anar natres no el poguérem disfrutar, si més no en tota la seua extensió. Per contra, només vam trobar gent al començar el periple.

Vam tindre el temps just de fotografiar els roures i perseguir daines, que va ser el nostre particular hobbie tardorenc a Alemanya.

Sortir dels camins tot buscant la foto propera, té al menys dos perills. Un, que un senyor alemà te foti bronca. I en deutsch!!! que fa molta més por.




O també que el mascla alfa del ramat de daines se planti davant teu, ni deu metres enllà, amb la mirada fixa durant prop de deu minuts. O poguer no tant, però a mi se me van fer eterns!!!
Especialment esgarrifós era quan, protegit radera uns troncs, enfocava amb la càmara i se li enlluernaven de vermell els ulls. Us ho ben dic, creieu-me, que era el mateix dimoni.

NEUBRANDENBURG

Un dia vam fer un viatget de pocs dies al Nord, cap allà al mar Bàltic. Ost See diuen els alemanys. Allà on els habitants de l'antiga DDR anàven de vacances. Després de la reunificació alemana fou quan ajudaren els alemanys occidentals a la pràctica totalitat ocupació de Mallorca i altres contrades assoleiades.

Encara però molts alemanys que viuen a Berlin o al seu entorn s'acosten periòdicament a les costes del Nord, especialment a l'illa de Rugen, on també natres finalment férem cap.

I és que els prussians provenen de l'Ost See, i després de la derrota a la segona guerra mundial molts hagueren de fugir de ciutats com Gdansk i Kanilingrad, i tota la costa, ara polonesa i rusa. I és clar la crida del mar, encara retrona dintre les seves ànimes. A més del peix fumat i la cervesa negra.

Niu de metralladores reutilitzat de colomar

Este territorri, el més despoblat, rural i salvatge amb diferència de tota l'Alemanya se diu Meckelenburg-Vorpommeran. I comprèn els suaus relleus de l'altiplà forestal i agrícola de Meckelenburg i la zona costanera, abocada a la pesca i el tràfec de mercaderies amb Escandinàvia. Vorpommeran vol dir avant-país de Pomerània.

De pujada paràrem a la capital del altiplà: Neubranderburg.  Una ciutat enmig dels suaus relleus de Meckelenburg. Ciutat vinguda a menys des de fa uns anys quan es tancà la acadèmia militar que hi tenia l'antiga DDR. La capital administrativa de este territori és Schwerin, però la real, de ja fa molt de temps és la ciutat de Rostock. Una ciutat industrial i marinera. La porta de sortida i entrada de la zona més rural i despoblada de tota Deutschland.

Edifici on se feien els oficis religiosos, que no església. Stargard

                                                                                               Polvorí. Stargard

Neubranderburg no té res d'especial si no fos pel fet que encara conserva el recinte enmmurallat. I això, després de la voluntat uniformitzadora i simplificadora aplicada pels dirigents de la DDR és quelcom prou insòlit.

Porta de entrada del burg

Dia fred, gris i pla com correspon a la tardor alemana.




I també anàrem a veure Burg Stargard. Una vila closa típica. Amb fossar i torre de vigilància. A destacar sobretot els colors dels enormes arbres que hi han al voltant.

A Alemanya hi ha una falera especial per tot el relacionat amb l'època medieval. I este tipus d'indrets i les fires i festes que s'hi fan tenen molt d'èxit.

SOUVENIRS ESCANDINAUS

Un dia (ja fa unes quantes setmanes) vam nar a conéixer el Massís del Fläming. Encara que és una imperceptible cadena muntanyosa, que just arriba als 200 metres d'alçada, és la frontera natural entre Brandenburg (prussians, provinents del Mar Bàltic) i Sachsen. El seu nom prové de la seva ocupació per colonitzadors d'aquella banda del Mar del Nord que ara en diem Flandes, ja fa uns quants segles.

Setzsteig no té esglèsia, però si forn comunal, en funcionament

I un roure centenari, ja mort

La ruta escollida fou esta: findlingswanderweg que a banda de visitar estos pedrots també ens regalaria amb els colors tardorencs dels fajos, protegits sota la denominació de NSG Flämingbuchen

El recorregut és íntegrament dins la Branderburger Land, en la part més occidental de la carena, anomenada Hohe Fläming. Aparcàrem a Setzsteig i férem la ruta en sentit contrari a les agulles del rellotge. Se camina sempre per pistes en bon estat, només algun tram seria una mica dificultós de fer en turisme, encara que és prohibit. Si només vols apropar-te a visitar un paratge en concret, hi ha una pista asfaltada que creua el recorregut circular, deixa-te ben aprop de totes bandes. En bicicleta, és senzillament un passeig sublim. El desnivell? gairebé inapreciable.

Dir que la zona més agraïda, la més fotogènica, és la més allunyada de Setzsteig, però que és vora de este poble, en les pastures abandonades, on és més fàcil veure ramats de daines, o sentir el bram dels mascles. Tot un espectacle a mitja tardor!!

Els findlings, arribats allà durant la última era glacial des d'Escandinàvia me van decepcionar una mica. Només vam visitar els senyalitzats, que no eren massa espectaculars. N'hi havien hagut molts més per la zona, però clar, en un massís tant vell com el Fläming, on només pots trobar sorra, fullaraca i torb, estos pedrots de dur granit nòrdic, eren molt preuats en construcció. Així que foren esmicolats per fer cases i ponts, però esglèsies  i castells sobretot. I encara més des de la descoberta de la dinamita pel senyor Nobel, este procés s'accelerà a passes agigantades.

També van veure prou bolets, encara que només ens vam atrevir a plegar els de la família dels boletus, que van estar prou bons.















Senzilla passejada per disfrutar de la tardor centroeuropea en un dia més maco de lo habitual.

PRAVčICKÁ BRÁNA

Pel día següent els pronòstics meteorològics eren millors. Tot i així descartàrem fer travessa, car volíem tornar a casa a una hora decent.

Els pronòstics no es compliren i s'aixecà un dia rúfol, ventós, molt ennuvolat. Aixins que mandrosos començàrem a caminar ja a les deu passades, decidits a seguir la corrúa que s'apropava al més gran dels atractius de la zona. El Pravčická Brána. Més conegut amb el nom alemany, Prebischtor.

Seguim la Gabrielina Cesta, el camí més curt. Excursionistes i turistes d'arreu del planeta transiten per este bell sender. A poc a poc ens enlairem, tot sortint del bosc i apropar-nos al monumental monument natural. En pic veiem aquell inmens forat, ja fora el bosc, les màquines de fotografiar i mòbils fan acte de presència així com un vent molest, a ràtzies. Quan arribem a la taquilla fem marxa enrera. Allà, al forat, no s'hi pot estar, i encara és aviat per fer un mos, així que anem avall i agafem la continuació del camí cap a Mezní Louka. Dintre el bosc s'està més bé, i parem a mirar el mapa.

Si seguim cap a Mezní Louka, anirem quasi tot per boscos per recingles i zones baixes del massís. Jo en canvi, m'agradaria pujar a la divisòria, a la frontera, i si dongués temps pujar al Große Winterberg, que és lo punt més alt de la zona, i fer-me una idea de este laberíntic i emboscat massís i del curs de L'Elba. Encara somio amb la millora del temps atmosfèric.

A la primera canal que ens fa el pes ens hi entaforem. Hi ha una traça mínima, probablement de mamífers, però no és descartable que fos també humana. La canal no presenta cap dificultat llevat de les típiques relliscades a causa del fanguet i la fullaraca. Un cop dalt de la carena, trobem un senderó prou fressat. En aquí no dubtem ni una mica d'anar cap a l'esquerra, a vore si som capaços de veure el forat des d'una perspectiva diferent a l'usual. A mesura que caminem la sensació d'espai lliure se fa cada vegada més pal.lesa i les bones vibracions s'accentuen, fins que finalment entre els pins se'ns apareix el monstruós ull que vigila boscos i prats.

                                                                


Amb la excitació, continuem tot pensant que podem pujar dalt, encara que ens han dit que resta prohibit. Però, ai làs!! el penyal del Pravčická Brána és separat de la carena per on tresquem. Una canal estreta i profondíssima ens separa. Unes pedres tallades assenyalen on arrencava el petit pont que salvaba el buit. Este buit però al llarg de milers d'anys ha sigut reomplert per sorra, pols i fullaraca, i en el punt més alt el buit només fa 3 metres d'altura. Així que busquem una mica, i trobem que podem desgrimpar i grimpar!!! Pas de primer superior aprofitant uns graons, segur que antròpics. Ja a l'altra banda les passes se fan ràpides i tremoloses. Li anem a pujar a la testa!!

Unes escales porten a la part planera, amb el terra cimentat. L'emoció però, no és suficient com per oblidar que estem fent quelcom prohibit fora de casa, i al davant, (en un penyal acondicionat), hi tenim un munt d'admiradors espontanis farcits de màquines de fotografiar, disposats a fer-nos la foto del delicte. També, la sensació de veure's observat, intimida. Però finalment i depresseta passem per dalt, i ens arribem a la punta.

Una punta de cingle esfereïdora!! però que no podem disfrutar perquè el vent que hi bufa ens intimida. Feta la autofoto del delicte, retornem també depresseta sobre les nostres passes i tornem a la legalitat.

Buscant el pas per on accedir al penyal del Prebischtor, hem vist que arribava un camí de bast per la dreta. Això ens fa dubtar d'anar a la carena frontera. El temps continua ennuvolat i ventós i el Großer Winterberg (que hem vist a la llunyania) és un cimal completament emboscat menys allà on hi han els artilugis moderns de comunicacions. Pensem que seguir este camí de bast vers una fondalada i que ens retornaria sens dubte a la Gabrielina Cesta, podria ser prou maco, ja que seria un tomb prou rodó i que no surt al mapa. Així que ens hi entaforem.

el camí arriba a la balma

resta d'un pont

El camí és xulo, de bast però en desús. Baixem decidits cap a una balma on es veuen els forats dels cairats. Aquí, en contra del que pensàvem, no s'entafora per la canal, si no que de pla voreja el penyal que hem baixat. El camí és una mica així aixà, ben traçat, però amb una bona caiguda. Hi havien dos ponts, dels quals no en queda més que el ferro que els suportava. Hem de fer una mica de malabarismes. Un grimpant i l'altre atravessant una esquerda-forat. Res molt difícil però si intens. Finalment sortim a una lleixa on el pas és barrat i accedim al recinte del restaurant tot saltant la valla com se diu vulgarment.

Aquí ens cambiem de roba i actitud, i tornem a ser turistes, cal passar desapercebut... Anem a tots els miradors acondicionats i no acondicionats, a la sala de fotografies, al mateix forat (on bufa un vent de mil dimonis), i quan decidim finalment entrar al restaurant a fer un mos, l'indret és ple de gom a gom.                
          

No volem ser-hi massa estona i haver d'esquivar mirades inquisidores, així que anem avall a dinar a Hrénsko. Gulasch i kartoffenknödel, per recuperar-nos (desmesuradament) del poquíssim però agraït esforç realitzat.