divendres, 14 d’octubre de 2016

PRAVčICKÁ BRÁNA



Pel día següent els pronòstics meteorològics eren millors. Tot i així descartàrem fer travessa, car volíem tornar a casa a una hora decent.


Els pronòstics no es compliren i s'aixecà un dia rúfol, ventós, molt ennuvolat. Aixins que mandrosos començàrem a caminar ja a les deu passades, decidits a seguir la corrúa que s'apropava al més gran dels atractius de la zona. El Pravčická Brána. Més conegut amb el nom alemany, Prebischtor.





Seguim la Gabrielina Cesta, el camí més curt. Excursionistes i turistes d'arreu del planeta transiten per este bell sender. A poc a poc ens enlairem, tot sortint del bosc i apropar-nos al monumental monument natural. En pic veiem aquell inmens forat, ja fora el bosc, les màquines de fotografiar i mòbils fan acte de presència així com un vent molest, a ràtzies. Quan arribem a la taquilla fem marxa enrera. Allà, al forat, no s'hi pot estar, i encara és aviat per fer un mos, així que anem avall i agafem la continuació del camí cap a Mezní Louka. Dintre el bosc s'està més bé, i parem a mirar el mapa.



Si seguim cap a Mezní Louka, anirem quasi tot per boscos per recingles i zones baixes del massís. Jo en canvi, m'agradaria pujar a la divisòria, a la frontera, i si dongués temps pujar al Große Winterberg, que és lo punt més alt de la zona, i fer-me una idea de este laberíntic i emboscat massís i del curs de L'Elba. Encara somio amb la millora del temps atmosfèric.

A la primera canal que ens fa el pes ens hi entaforem. Hi ha una traça mínima, probablement de mamífers, però no és descartable que fos també humana. La canal no presenta cap dificultat llevat de les típiques relliscades a causa del fanguet i la fullaraca. Un cop dalt de la carena, trobem un senderó prou fressat. En aquí no dubtem ni una mica d'anar cap a l'esquerra, a vore si som capaços de veure el forat des d'una perspectiva diferent a l'usual. A mesura que caminem la sensació d'espai lliure se fa cada vegada més pal.lesa i les bones vibracions s'accentuen, fins que finalment entre els pins se'ns apareix el monstruós ull que vigila boscos i prats.

                                                                


Amb la excitació, continuem tot pensant que podem pujar dalt, encara que ens han dit que resta prohibit. Però, ai làs!! el penyal del Pravčická Brána és separat de la carena per on tresquem. Una canal estreta i profondíssima ens separa. Unes pedres tallades assenyalen on arrencava el petit pont que salvaba el buit. Este buit però al llarg de milers d'anys ha sigut reomplert per sorra, pols i fullaraca, i en el punt més alt el buit només fa 3 metres d'altura. Així que busquem una mica, i trobem que podem desgrimpar i grimpar!!! Pas de primer superior aprofitant uns graons, segur que antròpics. Ja a l'altra banda les passes se fan ràpides i tremoloses. Li anem a pujar a la testa!!















Unes escales porten a la part planera, amb el terra cimentat. L'emoció però, no és suficient com per oblidar que estem fent quelcom prohibit fora de casa, i al davant, (en un penyal acondicionat), hi tenim un munt d'admiradors espontanis farcits de màquines de fotografiar, disposats a fer-nos la foto del delicte. També, la sensació de veure's observat, intimida. Però finalment i depresseta passem per dalt, i ens arribem a la punta.



Una punta de cingle esfereIIIIIdora!! però que no podem disfrutar perquè el vent que hi bufa ens intimida. Feta la autofoto del delicte, retornem també depresseta sobre les nostres passes i tornem a la legalitat.

Buscant el pas per on accedir al penyal del Prebischtor, hem vist que arribava un camí de bast per la dreta. Això ens fa dubtar d'anar a la carena frontera. El temps continua ennuvolat i ventós i el Großer Winterberg (que hem vist a la llunyania) és un cimal completament emboscat menys allà on hi han els artilugis moderns de comunicacions. Pensem que seguir este camí de bast vers una fondalada i que ens retornaria sens dubte a la Gabrielina Cesta, podria ser prou maco, ja que seria un tomb prou rodó i que no surt al mapa. Així que ens hi entaforem.

el camí arriba a la balma
resta d'un pont
El camí és xulo, de bast però en desús. Baixem decidits cap a una balma on es veuen els forats dels cairats. Aquí, en contra del que pensàvem, no s'entafora per la canal, si no que de pla voreja el penyal que hem baixat. El camí és una mica així aixà, ben traçat, però amb una bona caiguda. Hi havien dos ponts, dels quals no en queda més que el ferro que els suportava. Hem de fer una mica de malabarismes. Un grimpant i l'altre atravessant una esquerda-forat. Res molt difícil però si intens. Finalment sortim a una lleixa on el pas és barrat i accedim al recinte del restaurant tot saltant la valla com se diu vulgarment.



Aquí ens cambiem de roba i actitud, i tornem a ser turistes, cal passar desapercebut... Anem a tots els miradors acondicionats i no acondicionats, a la sala de fotografies, al mateix forat (on bufa un vent de mil dimonis), i quan decidim finalment entrar al restaurant a fer un mos, l'indret és ple de gom a gom.                 
           

No volem ser-hi massa estona i haver d'esquivar mirades inquisidores, així que anem avall a dinar a Hrénsko. Gulasch i kartoffenknödel, per recuperar-nos (desmesuradament) del poquíssim però agraït esforç realitzat.


1 comentari:

Joan Muñoz Pinós ha dit...

Encara et fotaràn a la pressó per fer coses prohibides.
ha ha ha