divendres, 6 d’octubre de 2017

La FORADADA de CARDÓ




Des que vam anar a Mas de Montclús de Benifallet, amb lo Joan i lo Josep Maria, per la banda  de Cardó que vessa a l'Ebre, tenia al cap pujar a la Punta de les Ortigues. Esta és la fila que fa este cimal des de Santa Anna i que tant me va seduir.

                                         

Així que ja aprofitant l'últim dia aprofitable per terres assoleiades i ja amb una mica de sereret refrescant, ens vam atansar a Cardó, per intentar pujar-hi al capdamunt. Vam anar per la banda contrària a la foto, de la banda del Burgar. Vam arribar-nos en cotxe fins al Cosp de Múrria, i vam aparcar vora la Font de Cosp. I és que tenia una excursió molt ben lligada, visitant indrets molt interessants, on un servidor mai havia estat.

Refugi de La Font del Teix

El primer indret, pot ser el més interessant, és la ancestral i nostàlgica Teixeda de Cosp. Ancestral, nostàlgica i amb magnífics exemplars de teixos (Taxus baccata) que no vam sapiguer retratar. Una pena però, que ens farà tornar.

Pi Negral (Pinus nigra)

I una pena també tanta valla i ferro. Amb lo maco que són els marges de pedra fets ja molts anys, i que s'han integrat al paisatge com un element més. És molt trist, que ara amb molta més tecnologia, coneixements i possibilitats ho desgraciem de esta manera.


Tot i que puja, el camí és prou agradable i se succeïxen sense interrupció tan magnífics esguards llunyans com minúscules delicadeses a tocar del nas. Les que estan a l'ombra, perdó per ser tan pesat, sense una miserable foto que mostrar.

Font del Teix

Finalment, sortim de la Teixeda, i ens enlluernem de sol, vent i mar!!!


Fem visita com no, a la Cova Llòbrega, que de fora estant no ens atrevim a esmenar-li lo nom.


Visitada, continuem camí enllà, camí que se va aprimant, però a natres això no ens farà ballar el cap, car la nostra intenció, si teniu bona memòria és pujar a la Punta de Les Ortigues.
Així que deixem el camí que continua cap a l'Escaleta i pugem pel rost vessant d'un blanc calcari enlluernador. Busquem el pas més amable, posant a la balança en cada moviment si és millor trepitjar pedra solta o afonar la sabata al carrasclar. Com també aixecar lo peu més amunt del genoll. Proutes vegades estes tres circumstàncies apareixen alhora i ens omplen el cap de dubtes que ens impedeixen la bona marxa. Fos per esta pujada malcarada, fos per la nostra migrada forma física, o per la conjunció dels astres, lo genoll esquerra, el de sempre, va començar a fer figa.




Assolirem la carena. Feréstega. Coll Pelat l'anomenen. Intuim alguna fita i algun rastre. Però l'indret és prou ample per no fer-ne gaire cas. Anem guiats per la intuició i el mal de genoll, fins que en un indret indeterminat on la carena (ara sí) és més definida, seiem a estirar el genoll i autogeoreferenciar-nos amb la vista. 
Fer això últim, (autogeoreferenciar-nos) en un paratge desconegut, sense mapa ni bruixóla, ni cap tecnologia moderna, pot no necesariament sortir bé . De fet no fou així. i la primera canal que vam agarrar per anar a buscar un camí decent no tingué éxit. Per sort, o degut al nostre incombustible nas excursionista (de tant en tant una autofloreta senta bé), no baixàrem gaire que ja veiérem que la cosa no pintava bé. Una petita exploració sense motxilla ens confirmà la sospita. No l'havíem encertada.


Recuperant l'alè, altre cop a la carena, trobàrem estrany que la mateixa era recorreguda per una veta d'un mineral estrany. Vam fer alguna foto, i ja a casa vam esbrinar que es tractava d'estromatòlits, els fòssils d'uns cianobacteris. Els cianobacteris són possiblement els primers éssers amb vida del nostre terreno, i de tota La Terra i per tant, els fòssils més antics que se poden trobar tant aquí, com a la Xina Popular.


Perdoneu, no us ho havia dit. La Punta de Les Ortigues estava allà, dissimulada per la vegetació i la seua poca prominència. La il.lusió de pujar-hi se va esvair sense tan sols apel.lar a l'excusa del mal de genoll.
Carena enllà, la nostra intuició ens apropà a un arbre. A un senyor arbre. Ben formós. Formós encara que mort. Però tot i mort, guarda tota la seva bellesa, tota la majestuositat que el foc, intuim, li va volguer arrabasar.



L'arbre senyoreja bona part de les propietats del balneari, i ens ensenya els seus dominis. Podem jugar a endevinar indrets de la Finca però naltres, que no estem per endevinalles, ens fixem en un petit roquer que amaga la famosa Roca Foradada, que és la nostra salvació, o al menys una oportunitat. Gràcies, Senyor Arbre Mort.



Cal continuar però, per la carena fins trobar el baixador cap a la Roca Foradada. La carena ara és un argilagar, així que decantem per la banda oposada al Balneari, on un viarany de bestiar ens ajuda a avançar en la direcció adequada. En un indret, una fita ens indica la baixada. El viarany no és gran cosa, però una segona fita, i més endavant una altra no ens poden enganyar.



Perdem les fites però retrobem el camí vell. A voltes el trepitgem, a voltes l'intuim en la espessor. Amb algunes punxes als mitjons i alguna esgarrapada arribem a La Foradada. Gràcies altre cop Senyor Arbre Mort.


Aquí parem a refrescar-nos, i a estirar el genoll. I ja més feliços que un gínjol, trepitjant camí bo, anem cap a la Cova Lluminosa, i al Portell de Cosp i a la Font de Múrria.


Cova Lluminosa

Agrair, i molt!!! a tots aquells, que altruistament han desembrossat uns quants camins i unes poques ermites. Podria dir noms, que alguns ne sé, però me'n deixaria molts altres. A Móra n'hi ha una bona colla. A tots, moltes gràcies!!!



També voldria que recomanar-vos esta excursió. És de les bones. Això sí, a l'inrevés, i aixì si teniu alguna articulació tocada no la acabareu de fer mal bé, com jo he fet baixant del Portell de Cosp a La Múrria.


Moltes gràcies per llegir tot este rotllo, us deixo amb una foto d'un cimal que no té mal aspecte. Hi vénen ganes de pujar-hi a la testa, oi?