dijous, 18 d’octubre de 2012

MOTLLATS de LA PONA

Vall del Siurana
Ja fa uns dies se celebrà la exitosa i multitudinària Marxa de les Muntanyes de Prades. No hi vai assitir, per varis motius. Ja fa anys que no hi participo, tot i que ans era una fita en el meu calendari personal. La massificació, els problemes d'avituallament, explicats per atres i viscuts en primera persona, a més del preu, excessiu al meu entendre m'han fet oblidar este dia del calendari. Tot això són excuses de mal pagador per amagar que les forces no són les que eren i la motivació per este tipus d'esdeveniments tampoc.

Antic Riu Ydrella, Gorguina avall
Vet aquí però que per una banda o una altra me n'assabento, i este any els organitzadors anunciàven a bombo i plateret (sempre m'ha semblat més eloqüent a bombo i platillo) el pas per unes zones desconegudes, aspatarrants i memorables. I és clar, el meu orgull hipersensible va i se fereix. I com doncs esbrinar quins són estos llocs tan fantàstics sense participar??? Una, esperar que algú penji el track i seguirlo. No tinc gps i per tant hagués hagut d'enredar algú. Només quedava anar abans, tot sabent de primera mà que ja havien plastificat el recorregut. A més, el dia ans de la marxa havíem de nar a fer recadus a Cornudella, així que tot venia rodat, esmorzar, dinar, i cap el Mas del Frares i acompanyat de Chris.

http://troussejant.blogspot.com.es/2010/04/la-gorguina.html
Havia apamat el recorregut tot reduïnt els llocs que podien ser d'interés per mi. Primer vam anar a revoltar per la zona de Gallicant. Res nou sota el sol. Bé sí, la obertura d'un rastre al mig del bosc tot deixant la brossa vegetal per allí mateix. Pràctic pels que feien el recorregut, però incomprensible per la meua manera de pensar.
brossa a la Cova Tosca
Una mica decebut guaito per allí vora el cingle, a vore si trobava res d'especial. D'especial res, només xapes i esgarrinxades, lo de costum vaja... Ens en tornem a buscar el cotxe i anem a dinar per llà a La Mussara. Dinats anem al bosc a vore què. Res, ni senyal, però vam tornar a vore els plàstics de la marxa i els vam seguir.
Les senyals, una mica al dret pel bosc ens porten als Avencots dels Motllats de La Pona. Este topònim podria ser errat, però vaja, crec que és el més adient. Els visitem, són fantàstics. Una enorme i llarga diaclasa, prou planera i suficientment ampla per visitarla amb llum de dia i sense entrebancs. Destaquen els arbres que pujant amunt s'enfilen com un tiru en busca de la escalfor del sol. Fet el recorregut dins els Avencots,i  sense entretindre-nos massa, (jo nava amb xancles) baixem molt drets a buscar la pista, i d'aquí retornar al cotxe, tot disfrutant dels colors de la tardor, i plegant sajolina per fer les aulives.

Donar les gràcies a l'organització per estalviar.me la fenya de buscar estos avencs. Els marxaires els hi han agraït però jo els hi agraeixo encara més. Amb només dues ratlles del Catàleg Espeolològic de Catalunya havia posposat le recerca d'estos avencs per quan la motivació fos màxima. Què vol dir? que ho havia deixat de banda (com tantes altres coses) fins que un dia se t'encèn la bombeta i fas cap. Ara ja sé on són i podré tornar quan me plagui sense haver.me d'estudiar mapes i ortos al detall. Espero tornar aviat, abans que se massifiqui (si és que ho arriba a estar mai). I és que ja n'hi ha que m'han dit que ha sigut una bestiesa fer passar per allí una marxa multitudinària sense saber si hi havien espècies vegetals o animals sensibles al pas de les persones. Espero que no, que això de fer pasar una marxa per alli sigui una anècdota, i que estos avencs continuïn restant en l'oblit del món excursionista modern. No sé si pels temps que corren, el mot excursionista té cap sentit. Algun dia haurem de fer inventari i definir els mots, a vore si n'hi cap on sentir.nos identificat. Ja veurem, temps al temps.
Després, aprofitant la tarda, plegar farigola seca i romer. Hi dic de seca perquè està tot fet una llàstima, a vore si amb les pluges que han caigut i les que venen, per demà i demà passat, s'arregla una miquinya la cosa. També vam aprofitar per tirar una foto indecent (però és que no en sé més) a la Spiranthes Spiralis, la única orquídea que "hiverna" a l'estiu i floreix amb les quatre gotes que puguin caure els últims dies de l'estiu meteorològic. Una pena de foto, però és el que hi ha. Hi ha una bona florida, encara que són minúscules i si no sabeu que busqueu les podeu confondre amb qualsevol fulla verda.

I s'ha acabat lo dia,. Plegar quatre castanyes, les primeres d'enguany, perquè se fes l'hora dels recadus i un cop fets, tornar a casa, amb la sensació que la tardor ja es aquí i que comencen els itineraris de colors, tan agraïts en estos verals on el verd apagat domina bona part de l'any.

2 comentaris:

Joan ha dit...

Crec que seria molt interessant que els avencots tornessin a entrar a l'oblit, al menys als "excursionistes moderns" i que restessin a la memòria dels "excursionistes antics".
Em penso que es pot entendre la diferenciació que vull fer de les dues classes d'excursionistes i el perquè.

JERKOUT ha dit...

Jo pot ser t'entenc, perquè mos coneixem, però pot ser altra gent no, i és per això que després demano que caldria fer una definició acurada del mots per saber on som i què som, pos sembla que el mot excursionisme pot ser se diu molt, però es pràctica menys...