dimarts, 23 d’octubre de 2012

REFUGI de GERBER

Divendres a la nit, havent estudiat i discutit totes les possibilitats, i sent tres, amb una forma física semblant, decidírem internar.nos a la zona axial pirinenca, en busca dels paratges tan famosos del Parc Nacional. La  ruta escollida implicava recorre la Vall de Gerber. Una de les més turístiques, i que ens queia prou bé.

inici del camí, inici del dia
Així que no massa aviat, emprenem la pujada a esta vall des de la carretera que puja al Port de la Bonaigua. No és massa aviat i els primers metres són deliciosos, acaronats pel sol. Després però, ens entaforem al fons de la vall. Foscor, fresca, paisatge dur. Anem guanyant alçada, a vegaes per bon camí, però altres per costerut rocam. Comencem a travessar llacs i a veure despuntar pics, dels quals en desconeixem el nom. Deixem enrera l'Estany de Gerber, tot pujant per un costerut pedregal de roques. Després ja suavitza, i anem per trams més macos, on la vista comença a tindre amplitud. Arribem al Refugi "Mataró", al vell mig del circ.
Pic de Serós
És situat damunt un penyal entre dos llacs. Està en molt bones condicions. Ens hagués agradat dormir.hi a la nit i acordem tornar.hi per fer.ho. Esmorzem amb tranquilitat escalfats pel sol i comencem, a partir d'aquí el calvari. A mi, personalment m'ho va semblar. Havíem de saltar a la Vall de Ruda pel Coll de l'Estany Glaçat. El camí és fàcil de seguir, fites i pintura groga et guien, ara bé, lo camí és una merda. Saltar pedres grosses i aixecar el peu més amunt del genoll és la tònica general. A més lo sol peta fort. El bocí final per arribar al coll és més agraït. I és que ja no me volia enrecordar de lo lleig que és caminar pel Pirineu, sobretot al Parc Nacional. Tot són pedres, i de fa ja uns estius evitem pujar.hi, i és que no entenc com la gent disfruta tant i tant de transitar pel damunt de les pedres, amb un bat de sol. Llegeixes per arreu cròniques delicioses d'ascensions per tarteres, vessants agres, i canaletes plenes de pedres bellugadisses. El Parc és a petar a l'estiu, a la Carros de Foc no hi cap ni una agulla, i no li trobo el què?? Suposo que van fer Parc Nacional esta contrada perquè era l'única manera de treure rendiment al terrotori. No sent adient per fer.hi pistes d'ski, van pensar fer.lo famós i així captar turistes i calerons. Prometo no tornar.hi després del juny!!!!!
Cara nord del pic d'Amitges i del Pic de Bassiero
Al coll veiem l'estany que li dona nom. A mi personalemnt els llacs els vei, gairebé tots, igual. En general no me diuen res. Potser a ple estiu arribar a un llac i remullarte és un plaer indiscutible. Però en quant a bellesa visual, amb alguna excepció és clar, els llacs afonats en una cubeta sense vegetació de ribera i sense glaçons me semblen del tot vulgars. No entenc la gent que fa excursions expresament per veure un llac d'alta muntanya. Per gustus, colors.
Llac Glaçat, al fons el Tuc Gran de Sendrosa, i rere la boira Les Maladetes
Destriem per unaltre ocasió, que ja no eren hores, l'ascensió al Pic d'Amitges i anem en busca del Refugi de Saboredo. El camí, cabronet ell, no baixa, sifoneja a mija falda. Molesta un poc. Arribats a un collet on tenim la magnífica visió a la dreta de la carena de les Agulles de Saboredo, el camí decideix baixar de cop. Tant, que hem de fer servir les mans, ni difícil, ni exposat, però empipador. Anem a dinar a Saboredo on per arribar, ens cal fer un altre repetjó de propina.

Dinem a gust, al solet, i a més en abundància, de carmanyola, però al no haber.hi ningú de guarda al refugi, no podem fer cafè com estava previst. Així, que tirem avall just quan la boira se'ns tira a sobre i no ens deixarà fins l'arribada al càmping, gairebé de nit.
Carena de les Agulles de Saboredo
A partir d'aquí s'han acabat les fotos i la excursió pròpiament dita, només hi havia l'objectiu d'arribar al cotxe el més ràpidament possible. Ens calia baixar al fons de la Vall de Ruda, i així ho ferem sense massa entrebancs, però tristos com la boira que ens envoltava no ens deixava gaudir. Un cop a la pista, calia trobar el camí que ens pugés al Port de la Bonaigua. Surt d'un plafó, però no està massa ben definit fins que no entres al bosc. Allí, has de destriar les diferentes traces del bestiar, sobretot quan flanqueges, no tant en el tram de retombs.
Després, per pastures i sentint el cotxes transitar per la C-28, arribem a les intal.lacions de les pistes d'ski. En aquí tenim la sort que lo Johanet se coneix les pistes de Baqueira al detall i baixem amb certa tranquilitat vora el Riu de la Bonaigua fins alllà on teníem lo cotxe. Fins aquí lo relat i ara si voleu la reflexió/totxo.

Pic de Gerber
Últimament, diverses sortides, diverses sensacions, diverses converses, tant meues com d'atres, m'han fet pensar. L'èxit d'una excursió, és molt relatiu, i va lligat a cada persona de forma diferent. Les variables són infinites, i tenen una diferent importància depenent de la persona. Però hi ha una (al meu parer), i cada vegada ho tenc més clar, que és la més important, i amb diferència. És la següenta: l'esforç físic i l'esforç mental avocats han d'ésser semblants i en concordància amb l'il.lusió continguda. Com que esta frase se pot dir molt millor, de forma més literària i entenedora (cosa que jo no sé fer), posaré dos exemples, els més exagerats possibles per fer-me entendre.



LLacs de Saboredo, al fons el Tuc de Bergús
Fageda del Retaule, i és que estos dies està en boca de tothom anar.la a veure. Si no has nat mai a veure.la, i fa molts anys que hi frises per anar.hi, el pitjor que pots fer és pujar el 4x4 fins dalt on no pugos més i seguir la corrua de gent que s'hi atansa. L'esforç físic i mental serà tan minso que la fageda no s'assemblarà ni a la sombra del que tenies en el teu imaginari. Si en canvi, prepares una excursió (acord a les teues facultats físiques i tècniques), on caldrà posar.hi ganes, una mica de suor, nas excursionista, la recompensa d'arribar a la Fageda per on no arriba ningú, serà la traca final d'un dia de muntanya memorable!!!
menú Vallot, tomaques amb anxoves i puré de patata en salsitxes
La excursió de més amunt, la de la Vall de Gerber, no us la recomano. Perquè?? Doncs perquè l'esforç físic que hi vai avocar, i la concentració mental necessària a cada pasa són infinitament superiors a les sensacions viscudes i les emocions trobades. Este itinerari, agreujat per la boira, no ens va comfortar cap moment de joia. Hem fet, i si podem farem!, camins més lletjos que el d'esta excursió. Pedregals interminables, grimpades per rocam podrit, encigalades per verals emboscats..., però si estes dificultats són patides per assolir un cim emblemàtic (cadascú té els seus), per trobar un camí perdut que fa anys que li anem al radera, per arribar a indrets que no sabíem que existien, valdrà la pena!!!, estarem contents d'haver.nos'hi atrevit i exultants amb la nostra conquesta!! Tot i el cansament, el mal de genolls i les perspectives d'arribar amb frontal al lloc de partida, serem feliços!!!!
Crocus Nudiflorus???
No sé si hi haurà algú d'acord amb mi, o no, teniu els comentaris per dir.hi la vostra.

2 comentaris:

Joan ha dit...

El que si que està clar es que els objectius i els mitjans que estàs decidit a utilitzar son diferents a cada persona.

JERKOUT ha dit...

Exacte, però jo volia anar més enllà i definir l'éxit de les excursions independent de les variables que tots coneixem i que tu apuntes.