Lo Javi, fan incondicional del nou gurú cristià del progresiu, de lo Neal Morse, ja feia dies que m'anava burxant, i al final vam fercap tots dos a la gira anniversari del segell discogràfic Inside Out. Jo nava pels Flower, perquè me pareix una banda superba, magnífics hereus dels YES, encara que sense la seua virtuositat. Doncs bé, vos diré quatre coses d'este concert per si a algú l'interesa.
The Truth Will Set You Free
Començaren els Flower, ja que els cap de cartell eren lo Neal Morse més el reclam del Portnoy. I començaren bé, amb un tema de l'últim. Això dels temes ho fai de memòria i és fàcil que erri. De seguida es fa palesa que tota la sensibilitat, delicadesa, tesitures i demés floritures del grup restarà en un segon terme sota la potència, presència i virtuosisme del Reingold al baix i del baterista. Lo baterista, incorporat de nou i de nom Felix Lehrmann (encara que se podria dir perfectament Ramon González) sembla més un cubà expert en llatin-jazz que el bataca d'un grup de rock progressiu. Una execució molt enèrgica que me va deixar gratament surprès, tot i que lo Portnoy el va arraconar en un cantonet.
En canvi, poguer la decepció més importamt va ser la parella Ronie Stolt i Tomas Bodin, els que porten el cotarro als enregistraments, i que se van mostrar nòrdics en la seua interpretació. A l'Stolt ja el coneixia de Transatlantic, i ja m'ho esperava una mica, però tot i així va estar més simpàtica l'hora dels parlaments. Lo Bodin, gairebé tota la estona amagat rere els cabells i unes ulleretes rodones.
The Last Minut on Earth
I és clar falta el millor, lo Hasse Fröberg, que amb la seua veu, sempre en el punt, la seua força, les seves ganes i el seu feeling va ser de lu més fantàstic que hagi vist en directe últimament. Se va gastar un tema ell gairebé tot sol amb la veu protagonista que me va deixar garratibat.
Crec que era Rising the Imperial
Un gran tio i un valor segur per al Ronie, ja que sense ell els Flower no serien ni la meitat, al menys en concert. Tocaren poc, entre elles la meua favorita The truth will set you free, sense la part intermedia que van canviar per un solo on la gent no callava. Devien ser fans del Portnoy.Se me va fer molt curt, i vai trobar molt a faltar un fi de festa amb Paradox Hotel.
Lo Neal Morse, començà molt fort, amb Momentum. El single del seu últim disc. Contundent i ballable. I és que lo Neal hi posa tot lo que te dins. Hiperexpressiu. La entrada espectacular a 5 veus entarnt poc a poc de no me'n recordo de quina cançó també va ser de gallina de piel. I per mi la suite del disc ?, lo milloret que ha escrit va ser també va ser increíble. Però poc a poc la cosa se va anar diluint, i no ser si à cause de la fatigue però World Without End se me va fer llarg, llarguet.
Vai trobar a faltar una banda amb prou personalitat per fer brillar un tema com este, tan llarg. Al meu parer, lo Neal, lo Mike i lo Randy, formen un cos excepcional, però quan has de donar brillantor i diferentes tesitures a un tema el reste de la banda també ha de ser excepcional, si no se nota. i si quan toca fer el solo de violí, el violí no sona.... I el teu guitarra solista no pot tindre l'aparença d'un granger de Virginia. Lo Neal Morse hauria de pensar que és un músic underground i que la sua audiència és bàsicament heavy metal. Estes coses s'han de cuidar.
Menció a part, lo Portnoy, menys descomunal que amb Dream Theater, però arengant al personal amb el seu carisma, i demostrant que és un gran bateria sigui on sigui. Però pot ser massa interioritzat el seu estatus de batacastar.I els bisos foren Transatlantic, començant lo Neal i lo Roni i acabant els onze músics amb el final de festa.
Gran nit a BCN, a la sala Razzmatazz 2, on acostuma a sonar tot extremadament bé, però on el beure és caríssim. De tant en tant, encara que ja no exercim de heavies val molt la pena apropar.se a un concert. No tot ha der made in youtube. Per cert gràcies al youtube, a l'internet i als seus usuaris per tot, sense ells esta entrada hauria sigut menys gràfica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada