En Xiruquero afirma que som en gran proporció passat. I només puc estar d'acord amb ell. Però quan l'article és publicat jo sóc un nadó que amb prou feines arriba al mes de vida. A més, a ca meua, no hi ha hagut pas tradició excursionista i no és fins que finalitzo els estudis que enceto la dèria de recorre camins i boscos, quan ja la maquinària individualista i consumista arrossega inexpugnablement a tota la massa associativa. Jo, un nouvingut a este món, hi cai de quatre grapes.
Encara que no me'n arrepenteixo, gens ni mica, cada vegada hi sóc més lluny. Què ho fa?
Què? Qui? Com? que diuen.
Del què? i del com? ho haurem d'estudiar més profundament. Del qui?, però, m'ho puc imaginar.
Vull donar les gràcies a tothom amb qui he compartit camí. Ja sia de forma freqüent durant anys o només unes poques passes. Només puc estar agraït, encara que moltes vegades no sóc de gaire bon tracte.
Però també vull donar les gràcies a tots aquells que, no havent tingut mai la oportunitat de trescar plegats, amb les seues paraules en llibres i revistes, o més modernament, a través de les noves tecnologies, en xarxes socials i blogs han influït en la meua percepció de l'excursionisme i també, cal dir-ho, del món en què vivim.
En definitiva, gràcies a tots aquells que m'han fet viatjar en el temps, a un passat no viscut. I en este cas, especialment a Xiruquero, amb qui, malhauradament, només he tingut el plaer de llegir. Gràcies per instruïr, gràcies per emocionar.
2 comentaris:
És en tu i en algunes persones més, en qui pensava en escriure al final del "post": "I pels pocs que avui, individualment i sense haver begut d'aquelles fonts, tenen un tarannà semblant."
Gràcies. I gràcies per l'esment.
Gràcies a tú per la llavor esparsa que hi sembres en cada escrit.
Publica un comentari a l'entrada