EL SALT

Mas de Garrut, Mas de Borbó i treient la punta la caseta de vigilància forestal del Puig d'en Cama.

els baixos de l'Ateneu

Per avui diumenge no tenia plan. La perspectiva d'anar a dormir tard, el fred i vent anunciat més el canvi d'hora, tot plegat, fou el que me va dir d'anar a dormir sense cap pla al cap però amb la intenció d'anar a fer un tomb per poc que pugués.

GR-11+GR-174

Dissabte a la nit férem la presentació del tram català del GR-11 a l'Ateneu Cultural Josep Taverna. L'autor, l'Alfons Barceló és lo president dels Excursionistes d'Alforja. Vai arribar tard i la sala era plena, amb lo qual no vai sentir la presentació en la totalitat, ni amb pulcritud. De tant en tant reien, i els que érem fora no en sabíem el perquè. Acabada la presentació, hi hagué un picapica. Espectacular!!! preparat per la gent de l'Ateneu. Coca amb recapte de casa, llesques de pa en embotit, fruits secs i una taula amb pastissos portats de casa increïbles. Jo no sóc massa de dolç, però n'hi havien dos, un de xocolata, aspatarrants!!!!! Vai agraïr que la gent anés marxant per poguer endrapar a voluntat, i a més evitar.me fer el sopar. I és que la gent de l'Ateneu és maquíssima i fan una pinya extraordinària.

El llibre en qüestió, és visualment espectacular. Textos i fotos són ordenats de manera eficient i engrescadora. Petits textos culturals, informatius o turístics fan del llibre alguna cosa més que una exhaustiva, metódica i formal descripció del recorregut. Però no patiu, coneixent l'Alfons, i si és que voleu fer la Transpirinaica entre el Cap de Creus i Benàs, la descripció acurada hi és, amb tots els detalls imprescindibles per seguir sense dificultats este enorme itinerari. Les dades tècniques són faciles de compendre a primera vista, els desnivells, la durada dels recorreguts, el quilometratge. Tot és clar i suficientment concís per no destorbar el sentit pràctic de la guía. Especialment sorprenent és la qualitat dels mapes. M'esperava quelcom més barroer ja que la mida del recorregut feien difícil, a priori, la presentació d'uns mapes útils i acurats. Però crec que ho han aconseguit. L'únic però és que el llibre és massa maco per portar.lo de viatge, ja que és llei de vida que l'hagis de menester just quan plou. Així doncs, només queda la opció de fer-ne fotocopies, o bé de comprar-se'n dos, i clar, especialment baratu no és...
I en quan faci servir la guía, faré una entrada individualitzada tal com se mereix.

I diumenge sense volguer massa m'aixeco aviat, això del canvi horari personalment no ho entenc, i la part orgànica del meu cos tampoc. I com que en la entrada passada lo company Racons de Món me va tocar la fibra, cap El Salt falta gent. Deixo el cotxe prop del Mas de Salas, (mun pare li diu Mas del Victor, i al ICC, Mas del Garrut) i començo a caminar per aquells topalls que tants camins havia trepitjat. Fai cap a la Font del Vallès, pel perdut, pel conreu, per pista, pel bosc... i és que abans per estos verals no necessitava camins. Només me calia reconéixer un lloc i fer.hi cap era un tres i no res. La memòria si no es treballa desapareix.

Me va costar una mica orientar.me, tot buscant amb la mirada senyals reconeixibles molt facilment fa 15 o vint anys. De tant trescar.hi, m'havia fet una toponímia gairebé personal. "La baixada a la Riera", "la parada de la dreta", "la barraca de la bassa", "el pla de les arnes", "el barranc de la salamandra", "la torre de dalt", i "la de baix", és clar, "l'ametller sec", que me va semblar veure ja a terra,"l'entrada de la figuera", "els castanyers". Tots estos topònims me servien per orientar.me mentalment, i també a vegades amb els familiars i veïns més asidus a aquells verals. Ara d'aquella toponímia només resten algunes paraules al cap que no sé associar a cap lloc en concret, almenys en la llunyania.

Font del Vallès

Vista la renovada Font del Vallès (topònim no sé si bo o fals), que sempre l'he vista rajar, i sempre poc ufanosa. I esta vegada no va ser l'excepció, tot i els aiguats dels últims dies. Aquí ja he agarrat un senderó ben fressat que m'ha baixat sense masses dificultats a la part de dalt del Salt. Un espectacle. Per molts serà ben poca cosa, perquè al Pirineu de salts d'estos n'hi ha per tot arreu. Però pels que som del Camp, de secà, trobar tant a prop un corrent d'aigua tant magnífic és un motiu de joia. I si a més com jo hi has nat cents de vegades, a peu, en cotxe, en bicicleta, (potser un miler!!!) sentiràs quelcom que se't remou, i ets sentiràs un traidor en no haver.lo nat a  veure enmig de la seca, quan patia per deixar caure un degotall esquifit.

Alzina el Llamp

M'hi trobo un grup de gent gran que esmorça. Parlem una mica d'on venim i d'on anem (i això és especialment gratificant quan cada vegada hi ha menys gent que saluda quan te veu a muntanya). Una dona me pregunta si vai sol. Li respon que sí, que sempre que puc. No m'entèn. Crec que tampoc me se explicar (me pasa molt de no saber utilitzar el lèxic apropiat per expresar.me correctament). La qüestió és que la dona desaprova la meua manera de fer. L'entenc, ella és mare, i per tant patidora de mena. Jo no li sé explicar que anar sol és un fet egoísta, però a la vegada extremadament instructiu, emocionant i enriquidor.

Ells marxen avall, mentres jo esmorço. Acabat d'esmorçar me dirigeixo a l'Alzina del Llamp, on trobo muns pares. Els hi dono els quatre bolets que porto. Ara ells esmorzen, i encabat tiren avall cap a casa. Jo a buscar el cotxe, tot esbrinant quins antics topònims personals he oblidat...