divendres, 30 de març del 2012

COVA de l'ESCOLANIA










Diumenge passat els Excursionistes d'Alforja anàrem d'excursió a Montsant, al pantanu de Margalef.

Vam fer la clàssica més clàssica que se pot fer sortint del pleníssim embassament. Pleníssim d'aigua, i pleníssim de furgos i tendes. I és que Margalef s'ha convertit en un dels nius de freeclimbing més important de tot el país. I amb les promos tipus http://www.youtube.com/watch?v=5lr_5m443WI l a cosa nirà a més. I crec a més que no fa pas massa han renovat i ampliat lo refu de Margalef. http://desnivel.com/escalada-roca/margalef-estrena-albergueDoncs bé, amb una hora de son menys enfilem camí del pantà amunt. Com vam fer una clàssica de la qual podeu trobar info i bibliografia per tot arreu, utilitzaré esta excusa per dir poca cosa, si voleu res, ja direu.

Doncs bé, tot gaudint de l'aigua del riu Montsant fem cap a la Cova de la Columna, possiblement la cova més meravellosa del Montsant. Dos pisos, piscina privada i celler la fan la més preuada. Toca el sol i aprofitàrem per esmorçar. Jo més ràpid que els demés, ja que en aquell punt me vai ajuntar amb lo company Lluís que feia amb dos companys més una ruta semblant a la nostra.
M'hi vai ajuntar perquè naven a visitar la Cova de l'Escolania, on no havia estat mai. Així que arrenquem i de seguida som al Mas de Soleràs, i al cap de poc, a la seva font que com el riu, baixa més animadeta que de costum. Tres metres enllà la fita per anar a l'esmentada cova. El camí d'accés és costerut i mal parit, no massa fressat, però en menys d'un quart hi sereu. És una balma aubaga construïda a base dissolució, restant una sèrie columnes de tosca que aguanten el sostre. Aquests escolanets són els que donarien nom a la cova. Llàstima que estos escolanets són molt baixets i t'has d'arrosegar per entrar.hi, ja que el terra forma unes capricioses bassetes que fan de mal pasar. Quan més capdins, més possibilitats tenim de trobar estos bassiols plens d'aiga. Cova ben curiosa que recomano si sou uns fanàtics del Montsant.


Retornats seguim el periple tot deixant el camí d'Ulldemolins per fer la pujada del dia, el Barranc de La Falconera. Abans però anem a guaitar la Cova del Metge, la que segurament és la cova més utilitzada. Anem trobant la font, el pàrquing subterrani (molt més maco que no me pensava), la terrassa, la llar de foc, el menjador, l'equip de música, la suite nupcial, lo corral... tot de luxes en un dels racons més solitaris de Montsant. Perquè de ben segur, que ningú baixarà del camí de la Pleta a fer.vos una visita de cortesia. El camí està envaït de vegetació d'aubaga que juntament amb la forta pujada i la calor de diumenge passat se va formar un cóctel feixuc i suorós. No és difícil fer hipòtesis del perquè alguns camins del Montsant són poc mimats pel Parc. Arribats al Camí de la Pleta enganxo amb els meus veïns de poble. Baixem a refrescar.nos a la Cadolla del Forats i guanyat el Grau del Racó dels Forats fem una paradeta per descansar i admirar la Roca Falconera de Baix, i per adonar.nos del desnivell assolit. Allí també ens despedim del Lluís i companyia, ja que se van a fer un dels camins més emocionants del Montsant. El Camí de les Cadolles de la Xispa, a evitar si falta poc per fer.se fosc.

Natres, els d'Alforja nem de pla a buscar el lloc de dinar, el Clot del Cirer, on trobem una gentada, com gairebé sempre últimament. El Clot del Cirer és un dels llocs més magnífics de tota la serra i també de la Catalunya Nova. Els que el coneixeu, no cal que vos escrigui res, i als que no heu estat mai, ja trigueu. Com que ens hem portat la mar de bé lo capo ens deix esplaiar més d'una hora per dinar, on van tindre cert èxit un plàstic i el suc de kiwi verd.
Ens tornem a posar en marxa per guanyar la serra i baixar al pantà pel Barranc de La Taverna. Fem marrada per vore lo teix mil.lenari del racó del Teix, on ens trobem amb lo Lluís i companyia que han dinat a la Cova de L'Ascla, i que també marxen Taverna avall. Es posen al davant i ja no els vurem més.
Baixant m'apropo a la Cova de La Taberna i entro pel seu final, que no havia fet mai. El meu frontal és lamentable. Sort que entra llum pel sostre i puc anar mig a palpentes tot disfrutant dels racons entel.lats de sol, una meravella. Baixant trobo graons i alguna corda que me guien. Tinc por. Per arreu me venen sorolls d'aigua, de regalims, de saltants, tot plegat a les fosques. Tinc por, més que res de posar els peus dintre l'aigua. Per sort me trobo una parella que m'ensenyen les conseqüències d'intentar sortir per baix. Aigua fins als genolls. Ja m'ho havien advertit. Si lo pantanu és ple... Baixo una mica més pels graons fins que me don la sensació que ja he de treure el flotador. Torno a pujar molt content per les sensacions viscudes, agarro la motxila i per avall que fa baixada. Cova de la Taverna, quelcom on hauré de dedicar.hi més temps.

Excursió ben maca, mooolt recomanable, la millor que podeu fer des de el pantà. A més la companyia ha estat d'allò més, i molt ben guiats, ja que lo presi s'ha agafat lo Montsant com a segona residència. I és potser, l'únic però, que al nar per verals ja coneguts i de paquet la emoció no ha sigut màxima.

dijous, 22 de març del 2012

La MÉTÉO d'ALFORJA

A l'anterior llegislatura municipal, i promogut pel regidor de medi ambient se va conseguir establir una estació meteorològica al terme. Esta estació està dintre de la xarxa meteoprades.net , que ofereix una quantitat espectacular de dades així com webcams, fotos...



L'estació està a Les Obagues, i al meu entendre no és la millor ubicació. Està en terrenys municipals, que segur que era la premisa essencial. Ara bé, si ha un element atmosfèric que marca de manera significativa durant bona part de l'any el clima del poble és lo serè. I en el indret de la seva ubicació, no en fa massa de serè, ja que queda apartat del corrent que del Coll d'Alforja salta al Camp. En canvi la seva situació donarà mínimes més baixes que les que donaria lo poble i el vessant solà del terme. Repeteixo però que és lo serè el que marca la pauta i allà on està no fa ni la meitat que allà on és casa meua.

Avui, després de més mija hora de batalla informàtica he aconseguit col.locar al blog l'afegitó perquè qui vulgui pugui veure al moment lo clima que fa al poble, i clicant entrar a http://www.meteoprades.net/

No és que sigui difícil, és que sóc justet.


I per acabar, només dir que justament ahir que va a tornar a ploure després de 4 mesos, lo pluviòmetre no estava operatiu. Los aparells, si no s'usen, se rovellen. Però vaja, pel que he sentit més de 60 litres, i en general una bona regada per tot el territori.

diumenge, 18 de març del 2012

COVA del BIOT del PERAIRE



L'entrada de la excursió d'este diumenge encara serà més breu de l'acostumat per 3 raons:

Perquè vai just de temps, perquè la sortida no té cap secret i perquè lo company Joan farà un reportatge exhaustiu aquí: http://joanmupi.blogspot.com.es/2012/03/masos-de-milla-puig-de-milla-milla-pla.html

A les 6h15 sortim 6 en una frogoneta camí de terres lleidatanes. Aparquem a Sant Romà dels Masos de Millà i creuem lo poble cara a ponent, per enfilar.nos dalt del Pla de les Bruixes. Esmorzem a redòs d'un corral i ja al pla (que de misteriós, esotèric o quelcom no té res) anem a fer cim al Puig de Millà. L'ascensió no tindria res si no fos per uns afloraments calcaris blancs que surten al pas, i te fan revoltar a esquerra o dreta i quan no saltar. Fer el cim del Puig de Millà no tindria cap mena d'interés si no anessiu a guaitar al caire del cingle per veure el muntanyam que envolta el braç esquerre de l'embassament de Canelles. Naltros no hi podem guaitar gaire, ja que hi han els caçadors, i no és qüestió d'emprenyar un tio carregat amb una escopeta i potser "carregat" de l'esmorçar. Fa un dia bo, amb un airet fresquet. L'atmosfera és nítida i disfrutem de les vistes.
Tornem, ara en direcció del poble de Millà, per camí excelentment fitat. Pel camí parem a visitar la Cova del Biot del Peraire. Una sala prou vistosa amb tot de calcita, calcita xafada per vendre en mercadets. És una parada obligatòria, si paseu per aquí. Visitada la sorpresa del dia, baixem per un bonic camí de bast a Millà, i ja d'aquí per pista a Sant Llobí, on dinem. Encabat de dinar amb vent fresquet més pista per tornar a pujar al Pla de les Bruixes i baixar el més dret possible al cotxe.

Excursió per col.leccionistes que si no fos per la companyia hauria estat un pal.

dimarts, 13 de març del 2012

NUESTRA SEÑORA DEL CID


I diumenge, després d'esmorzar, cap a unaltre racó. Sortim tard i agafem unes quantes d'aquelles carreteres que al mapa són dos ratlles continues, incolores. L'asfalt és terrible, però el paisatge corprenedor!!! Moles i barrancs erms, secs i cosits a marges. M'encanta este paisatge indefinit, desolat, però que encara fan olor d'ovella. És fàcil deixar buida la ment e imaginarte milers de corderes costa amunt, pel azagador. Fileres infinites d'animals sota l'atenta mirada dels voltors, rosegant qualsevol herbeta molla de rosada. Dos pastors i els gossos les guien, les vigilen, les mimen. Són gent bruta i aspre que han preferit sentir cada matí la flaire dels romers a qualsevol altra comoditat.I ja tard, aparcats a Sant Miquel de la Pobleta, arrenquem cara avall seguint la Rambla de las Truchas. Sant Miquel conserva un pont magnífic, una torre defensiva i una parella de vellets entranyables que viuen "com sempre" però amb Televés.







Visitada l'ermita, l'era, i uns carrers empedrats a l'antiga baixem fins la Rambla que seguim avall fins arribar.nos a un molí. Té edifici a banda i banda i un pont que els uneix des de sempre. Un pont però que de la banda castellonenca està molt ben acabat, i en canvi la turolense està una mica més esgarrat. De les carreteres en podríem dir el mateix. Asseguts al pont (ja que no hi passen mules, alguna utilitat li hem de donar) esmorzem i en aquí dos expedicionaris s'ofereixen a fer marxa enrera i anar a buscar el cotxe per esperar.nos a l'Ermita de Nuestra Señora del Cid.

Aquí molta més informació, més fotos, més de tot: http://joanmupi.blogspot.com/2012/03/pobleta-de-sant-miquel-barranco-de-las.html








I és que no tenim ni punyetera idea d'on anem. Vai trobar mirant un ign molt gros que seria prou entretingut visitar aquests topalls, unir les dugues ermites i si dongués temps fer el tomb rodó des de la Iglesuela del Cid. Com que té pinta de que no ens donarà temps a fer tot, trobem interesant que ens vinguin a buscar en cotxe a l'ermita i dinar allí mateix. Sortim del molí aigües avall, per la dreta hidrografica, i al poc baixem a la llera per pasar pel paratge de La Gotera. Un lloc frescal amb vies d'escalada a l'ombra. Llera avall ens arribem fins a on el barranc que baixa directe de La Iglesuela aboca un rajolí d'aigua a la Rambla. Allà hi ha una sínia feta de pedra en sec monumetal. Una joia arquitectònica. D'allí ens hem dinventar la continuació, però com que veiem la ermita a dalt de tot, estem tranquils, estem a prop. Anem a buscar la esquerra hidrogràfica del afluent i per fora d'uns prats trobem un rastre que se'ns fa camí de bast. Algú l'ha repelat tímidament. Anem pujant suau, dirigint.nos cap al poble. Veiem el companys que ens esperen sentats. Estem segurs que lo nostre camí ens arribaria a la Iglesuela. Hi haurà un trencall que puji a l'ermita evitant els cinglallons??

Després d'un parell de revolts en forta pujada, hi ha una bifurcació. Ens hem passat la vertical de la ermita, aixi que deixem el camí del poble, i anem planers per situar.nos sota l'ermita. Al cap de poc, i ja neguitosos perquè no pujem trobem el que molt intel.ligentment ens pujarà a l'ermita, on trobem els companys prenen lo sol. Reunits tombem pel voltants de l'ermita (és més aviat un conjunt d'edificis on albergar personal militar i les tropes. És conformada per grans edificis amb un gran pati d'armes.

Tombem pels voltants tot veient construccions de pedra seca, i el que podria ser un poblat íber. Som en una carena ampla i plana amb excelents vistes de tots els contorns. Fem les fotos de rigor, dinem a la gespa, i encabat per avall que fa baixada tot disfrutant dels erms abancalats i dels pregons barrancs.


Un cap de setmana molt agradable per unes terres que sento molt més properes que d'altres que tinc més a prop. Evidentement us ho recomano, que hi aneu, però sense grans objectius. Tant sols a perdre's entre tanta inmensitat...

PENYAGOLOSA







Lo cap de setmana passat vàrem marxar de casa. A fer el de sempre, caminar. Però una mica més lluny dels llocs habituals. L'objectiu principal era pujar al Penyagolosa, ja que alguns en tenien ganes de fa temps. Però fent.ho el dissabte vàrem tindre el diumenge per fer un volt pel dessota de la Iglesuela del Cid, i fer un tastet de la xarxa de carreteres que hi ha per aquells verals.

Com que lo company Joan ha estat membre de la expedició i farà un reportatge àmpli i espectacular, jo en faré un de breu i cutre. Aquí podeu veure el xulu, el del company Joan:

http://joanmupi.blogspot.com/2012/03/sant-joan-de-penyagolosa-pregunta.html










Anem 6 en una frogoneta, a les 6 i per avall. I després d'algunes peripècies automovilístiques per alguns pobles castellonencs arribem a Sant Joan de Penyagolosa. Esmorzem i per amunt a fer cim sota un sol espectacular. Pujem pel barranc de la Pegunta, però abans de pujar la piràmide sommital ens desviem per vore la Font de La Cambreta, el Mas de La Cambreta i la Nevera de Penyagolosa.


Guanyat el collet de La Nevera, fem una reunió i ens dividim. Dos nois, amb els genolls tocats enfilen el cim per la banda habitual. Els altres amb un dibuix fet en la cara neta d'una factura de telèfon, ens desvíem a buscar la cara Sud per intentar pujar per la Canal. Tenim sort i trobem un viarany poc fressat però mínimament fitat. No és el que tenim dibuixat al paper, a partir d'un track sobre l'IGN, però no ens arrisquem a deixar d'utilitzar les fites, que porten la bona direcció. Arribats a la cara Sud, el sol peta fort. I el viarany es desdibuixa més encara tot travessant pedregals, forts pendents i repeus de cingle. Fem el nostre camí, tot perdent les fites i tornant.les a trobar. La travessa se fa feixuga, lenta. Asfixiant.
Arribem al peu d'una gran canal que té tota la pinta de ser la nostra, però... Parem a beure i menjar quelcom. Ans però m'asseguro que és la nostra canal. Primer vai més enllà per una lleixa. Sento pitonar, deuen estar a la Murciana. Bon senyal. Després pujo una mica la canal, i puc veure el característic gendarme que marca l'inici de l'esperó. Sens dubte és la canal que ens portarà a cim. Me retrobo amb els companys i ens preparem per l'ascensió, on hem de mimar una integrant que és la primera vegada que trepitja este tipus de terreny. Amaguem els bastons i trec un bocí de corda fora la motxila per si de cas.














Iniciem la pujada. Vai devant dibuixant la traça. La més ampla possible, tot evitant el centre de la canal on s'amunteguen tots els rocs inestables. Comencem per la dreta, on amb prou feina fem servir les mans. I superior. Guanyem fàcil el peu del gendarme tot progresant el més apegats possible. Continuem esta estrategia i ja de seguida veiem la cadena delatora. El pas més difícil el tenim a tocar. De moment sembla molt més assequible que no em pensava. Havia vist un reportatge a inet on uns nois qualificaven la canal de gesta heroica. De moment només havia calgut no llençar pedres per si venia algú per sota.






Arribem al pas clau, on primer has de pujar per oposició per fer.te amb la cadena. II grau, i ja agafada seguir cap a la dreta sense res remarcable. Vai fer el pas sense agafarme en cap moment a la ferralla, i no crec que cap pas (en sec) arribés al tercer grau ni de lluny. Fet el tram "difícil" continuem amunt, ja sentint la gernació que s'amuntega al cim. Continuem però intentant evitar el centre de la canal on s'acumula el pedruscall i anem ja feliços cap a la dreta, a fer cim, on els companys fa ratu que ens esperen. És un gran moment de joia i felicitat. Les abraçades i les felicitacions ens porten uns quants minuts.






Fem proutes fotos de cim tots plegats, amb la falla que és molt tard i el sol enterboleix la vista. Un cim a fer amb la sortida del sol. Ens arribem al cim secundari del Penyagolosa, el de la caseta, on fem més fotos. I ja avall que fa baixada, per la Lloma dels Conills. I arribem a Sant Joan on hem reservat llits i sopar. Per sopar ens atipem escandalosament i després de no guanyar cap partida al dóminu, a jaure, en les lliteres, que és quasi com dormir al carrer (4 graus dintre, i -2 fora) però amb dret a dutxa calenta.












dimarts, 6 de març del 2012

La COVA de la LLÚDRIGA

I diumenge a Genessies amb els Excursionistes d'Alforja. Seré breu.







Excursió molt ben guiada, com de costum pel Pep, que ens mostrà aquells topalls tot explicant.nos tota mena de detalls. Som 15 que arrenquem a les 9 de Mas de Genessies. Pujem a la Moleta per fer cim. El dia és especialment agraït. Núvols alts i mitjencs però una atmosfera transparent ens permet fruïr del Delta i compendre tots aquests serralls, barrancs i puntes en el que és, segurament, el centre del muntanyam més aspre de tota Catalunya.

Desfet el cim esmorzem a redòs d'una barraca íbera. Aquí, encara, per sort, els de sotaterra no han arribat.
Esmorzats, baixen per l'altre banda i agafem avall un camí per anar a Tivissa, tot deixant a l'esquerra una foradada i una cova. Baixem molt fort fins deixar aquest camí, i agafar el de les Miloques que és per amunt, seguint el barranc. Les Miloques són unes agulles petites que anireu trobant per estes serres.
És a mig camí de les Miloques de Quintana, que desem motxiles i amb la pila i la càmara enfilem roquer amunt (hem fet servir les mans, encara que anecdòticament) fins situarnos a certa alçada sobre el barranc i arribar.nos a la meravella del dia. La Cova de la LLúdriga.

No és especialment grandiosa ni espectacular, però les seves columnetes armoniosament col.locades ens ofereixen una infinitat de racons i raconets, amb diferentes llums màgiques.
Una autèntica meravella. Encara embadalits continuem pujant pel barranc fins passar vora una miloca, on diuen que s'hi puja. Anem tard i no ho intentem. Ara bé fàcil no se veu. Anem per carena castigats pel serè fins agafar un grauet que ens deixa a les torres d'Alta tensió, i d'allí, xino.xano, nant xerrant a buscar els cotxes. Una matinal ben agradable per conéixer una petita joia enmig de la més gran extensió de botges que us pogueu imaginar.


I com sempre deixant.me coses pendentes.

diumenge, 4 de març del 2012

L'ESTARROSSALL











Tot i que hem sortit a les 6 d'Alforja, una boira espesa durant gairebé tot el trajecte, la vertiginosa carretera de Bot a Prat de Comte, i no saber quina era la pista i on s'havia d'aparcar, no ha sigut fins a tres quarts de 8 que caminem la pista que del Coll d'en Gra puja a La Refoia tot buscant la sendera que ens puji al Montsagre per L'Escalerola. Al cap del ratu la trobem i enfilem sendera amunt, el coll on ens dirigim és evident. Si seguim la carena del Crestall de l'Artigó, just ans de l'última cinglada, aquell coll marcat, cap allà anem, tot i que no caldrà arribar.hi. La sendera comença suau, ben fressada, però quan més alçada guanyem més costeruda és, més atrotinada està i més imprecisa. Més dura, més Port!! Just ans del coll hem de nar cap a l'esquerra, a flanquejar, tot deixant la sendera que va cap al coll, que no sé si té sortida cap a la banda d'Orta. Dos nois que en aquell moment ens adelantaen ens esvaeixen els dubtes que teníem. Gràcies. Per cert, algú sap si se pot arribar a este punt tot venint de la part d'Orta??? de la part del famós incendi??? Mercés.

Fem el pas de l'Escalerola, entretingut, divertit encara que me l'havia imaginat més aeri, més perillós. Sortim dalt a la carena. Ens pensàvem que faríem cap un lloc inhòspit però la bassa, els magnífics pins i l'herba seca ens donen una grata benvinguda. Som al Montsagre de Paüls. És hora de traure lo mapa de la motxila. Porto una impressió del mapa que va penjar lo José Luis quan va anar per la zona. Si voleu saber moltes coses sobre la excursió i veure magnífiques fotos mireu per qui:


Lo José Luis marxa avall a buscar la bassa. Natres però anem a guanyar la cresta per arribar.nos al Tossal d'en Grilló. Anem guanyant alçada de biaix fins arribar-nos a la cresta. Juguem un ratu a fer de funambulistes damunt de la vertiginosa paret nord fins que lo serè guanya i ens envia uns metres més avall. Ens arribem a la caseta i decidim esmorzar ans de fer cim, tot esperant que surti el Sol. Per cert, una endevinalla:
Divendres nit vai mirar météo. La TV3 ruixats pel dematí i vent de cara al vespre i nit. L'AEMET poquíssima possibilitat de pluja i vent. Qui diríeu que la va encertar??????

Amb la panxa plena fem cim. La feinada és per fer la foto amb Chris i jo. M'he deixat lo trípode. Llàstima d'un dia mig calitjós ja que les vistes de la Muntanya de Santa Bàrbara i d'aquelles terres és excepcional i veure els rapinyaires burlar.se del serè és tot un espectacle.
De cim baixar a la bassa tot pasant pel Teix d'Egrilló, que des de lluny no sembla gran cosa, però que d'aprop te un tronc espectacular!!!

A la bassa, magnífica (se nota que som de secà) tornem a mirar el mapa i ens dirigim a buscar el Forat de la Finella, un pas espectacular com pocs. Realment extraordinari, sugestiu i fiplant. Aquell passadís és pura màgia. fem cim a la Mola Grossa i agafem aquell viarany, suau i amable que ens baixa còmodament a la Refoia tot gaudint del magnífic panorama. Llàstima d'haver.nos empassat la pujada a la Moleta de Garí. A la Refoia fem un mos i anem a buscar la canal de l'Estarrossall per una solana on el sol, que ara sí peta, fa saltar els fòssils de les pedres. Ens passem de frenada i hem de recular cinc minuts cara amunt (suada de collons) per trobar el cartellet salvador. Avall que fa baixada, i sense por, que lo serè aquí canalitzat exponencialment no ens deix caure cara avall. Lo primer tram és esgarrifós, emocionant, espatarrant!!! Després cal flanquejar cap a la dreta, atents a la pintura!!! i ja corroborem el que ens imaginàvem. Una baixada lletja e infernal. La pintura tira recte avall, al dret. La nova, la vella encara busca on alleugerir el pendent aprofitant tota l'amplada de la canal. Allà on creiem oportú sortir del centre per retombar una mica més i col.locar els genolls a puestu hem bastit alguna fita. Més avall d'un estret podem obviar la pintura roja i seguir les numeroses fites que fan lo camí més amable i ens deixa a la pista, on avall tenim lo cotxe. Tot baixant per la pista, reflexionem sobre la facilitat en que últimament s'utilitza la paraula recuperació de camí. Quelcom que si tinc temps tindrà entrada al blog, un dia o unaltre. Arribats al cotxe i girant la vista veiem per allà on hem baixat. Si algú ens ho hagués dit este matí, l'hauríem engegat a dida i haguessim baixat per la pista. Canal de l'Estarrossall, quelcom que intentarem no repetir mai més.
Són gairebé les tres i és hora de dinar, tot començant unaltre aventura, molt més perillosa que la Canal de l'Estarrossall i que no se pot explicar. Perdó per les fotos i la brevetat, però és que no tinc més temps.