divendres, 19 de maig del 2017

LONDON. St George The Martyr






Només que haguem visitat algunes de les nostres estimades ciutats europees haurem copsat com la modernitat, o postmodernitat diria jo, amenaça l'esplendor dels edificis que les han caracteritzades des de fa segles. En proutes ciutats europees antics i emblemàtics edificis d'antuvi estratègics, sumptuosos i imprescindibles han quedat relegats, ofegats, empetitits tot envoltats d'edificacions descomunals. A algunes ciutats, com Bruges, s'imposa el seny, (al meu entendre), i es preserven àrees arquitectòniques singulars, que formen ja part del nostre imaginari cultural.


Southwark Cathedral
London no és precisament la ciutat més "sensible". Encara que no he viatjat molt, no crec que pugui equivocar-me massa al afirmar que London és una de les ciutats on la modernitat és més aclaparadora, fruit de la lluita aferrissada amb si mateixa per avançar-se al futur constantment en un procés d'evolució in perpetuum, fent-se seu a qualsevol preu el ja tanmateix vell lema: renovar-se o morir.



A London, si destriem els edificis que s'enmirallen a les aigües del Thames, és on podem trobar més exemples de fagocitat arquitectònica. Trobarem exemples arreu de la ciutat, però el que avui volem il.lustrar ens sortirà al pas si ens dirigim a La City des del Sud, des de Southwark per Borough High Street. L'antiga església de Saint George


La seva afilada torre que punxa la boira baixa del riu era el signe destintiu de que el santuari era en diàleg perpetu amb el més enllà. A l'antic camí de Dover, i per extensió d'Europa, construïda demunt d'una esglesiola normanda, este edifici debia oferir una reconfortant benvinguda al traginer que venia d'una llarg viatge, així com al peregrí o al soldat. I  talment a l'inrevés, també oferia serenor espiritual al que prenia el camí de l'incert tot allunyant-se de la seguretat de la ciutat. Sens dubte, durant decennis fou un indret de referència a la ciutat. Un edifici emblemàtic.



Però si avui dia ens dirigim al nord, camí del riu, aquest referent ha desaparegut. El campanar afuat que caracteritza l'edificació ha quedat esmorteït, no tan sols pels edificis que circumden, que també, si no per un enorme edifici, tan punxegut com la nostra torre però de proporcions descomunals que releguen a la nostra vella i estimada torre a una simple rèplica en miniatura. Un joguet vaja.


Este edifici immisericordiós, anomenat The Shard, imita a la perfecció l'efecte visual-referencial que la nostra torre-agulla ha exercit durant tant de temps, i ens prevé del desmesurat festí de ferro, formigó i vidre que trobarem enllà del riu.

The Shard
Esta petita església, arrabassada de les seves funcions, ens resta com a guía espiritual i com a lliçó magistral al passavolant observador que se deix seduïr més per les formes genuïnes que no pas per les opulències abassegadores.



dilluns, 10 d’abril del 2017

LONDON. De camí a la feina.



En el meu trajecte a la feina que vai tindre dos mesos a Regent Street creuava una zona prou turística. Vet aquí quatre afotus del meu trajecte diari d'algun dia que amb temps, prenia la màquina de fotografiar. No és un recull exhaustiu de tot el que hi havia al camí, que era molta cosa, si no del que a mi me va fer disparar la màquina i que a més ha sortit suficientment bé, al meu entendre, per publicar-ho.



Només sortir per la porta i esguardar el cel, se retallen les dugues creus de una iglésia catòlica. El cel però, no acostuma a ser tan blau com a la foto.

English Martyrs RC Church
 Ja quasi arribant a Westminster Bridge, trobem l'esbelt campanar de la església que dóna la benvinguda al barri de Lambeth, ja esmenat al S. XI.
Christ Church & Upon Chapel
 Caminant pel pont que creua el Thames, enmirallantse a les aigües del riu i del món, el Palau de Westminster
Palace of Westminster
 Un cop passat el batibull del Big Ben i de Parliament Square, tenia un petit respir, Saint James Park, i els seus pelícans.

Pelecanus onocrotalus
 I també a la dreta la plaça on la cavalleria fa desfilades.
House Guards Parade
 Després ja entrava a l'àrea comercial on no me cridava massa res. Si caminava una estona enllà de la fenya m'arrivaba a Regents Park. Una enorme àrea d'esbarjo, a una de les zones més riques de la ciutat. Hi trobareu grans passejos, i camps d'esports. El zoològic de London i espais culturals: I també obres artístiques o pseudoartístiques, àrees privades, i una gran varietat de rosers amb roses d'aspecte sideral.













De tornada, gairebé pel mateix camí, especial atenció al Big Ben.






I també, al mateix indret però a la banda oposada del carrer, i evidentment menyspreuada per gairebé tothom hi ha el monument commemoratiu a la heroïna Boudicca, Guerrera celta, cabdilla dels Icenis que lluità ferotgement contra la opressió romana.




dimecres, 5 d’abril del 2017

LONDON. BURGESS PARK

Oca egípcia (Alopochen egyptiaca)
London és una ciutat molt gran, enorme, inmensa. Terriblement inmensa. La conurbació londinenca vindria a ser gairebé com la Depressió Central Catalana. Lleida, Balaguer, Les Borges Blanques, Cervera... Perquè us féu una ideia. Una ciutat que a més a més t'engàbia per la seua ininterrompuda e inesgotable oferta consumista i cultural. Una ciutat que sempre belluga, que no descansa. Escapar de les seues grapes requereix un gran sacrifici per véncer la mandra. Com també perdre-hi temps, diners i energia. I també un esforc intelectual per creuren's que ho fem de manera natural i relaxada.

Pasqueflower (Pulsatilla vulgaris)


L'únic respir que ens ofereix als que no som especialment urbanites són els parcs. Llevat del centre neuràlgic n'hi ha per arreu. N'hi ha de totes mides i colors. Des de minúsculs parcs per criatures i pipicans fins a enormes on pegar-li la volta ja és una bona caminada! N'hi ha que estan molt ben cuidats i d'altres més deixats de la mà de Déu, d'aspecte salvatge. N'hi ha que són un continuu formigueix de gent que el travessa, que hi passeja, que fa esport, que fa brasa, que festeja, i n'hi ha de més tranquils, on sembla que estiguis sol. Estos són los menys.

Esquirol gris (Scirius carolinensis), una autèntica plaga invasora
El parc que tenim més a prop és el que resa al títol. Té un llac on la gent pesca, camp de futbol, graelles, pista de BMX, terrassa, i no sé quantes coses més. Un diumenge assoleiat és un veritable malson. Però també és un bon lloc per fotografiar fauna que no havíem vist mai i arreplegar fruits, com pomes, castanyes, prunes, gavarrons...



Cornella negra (Corvus corone)



Bernat Pescaire (Ardea Cinerea)




Saint Giles de Camberwell a on pertany Burgess Park



Un bocinet de La "City" des d'un llunyà cementiri





Oca del Canadà (Branta Canadiensis)

diumenge, 26 de març del 2017

LONDON


Tower bridge
Estem ja a ple estiu, i just avui m'autoimposo uns quants minuts a fer la que serà la primera entrada de este any. De les de l'hivern, ja no  hi penso, car no hi ha manera de trobar les fotos, essencials per redibuixar la memòria.

Camden, encara no hi he anat

Així que no hi perdré més temps amb això (que fa molta ràbia) i anem per fenya, que és ben poca.


St. James Park, hi passava cada dia de camí a la fenya
Fa dies que sóc a London, a la capital anglesa. No he tingut pas massa temps de perdre-m'hi. Hai de reconéixer que tampoc és que hi frissi massa. De totes maneres no cal dir que és una gran ciutat europea, prou monumental, i que és mereix ben bé una visita, si és que us agraden este tipus de turisme.

La City, a tocar de la nova fenya.
Com que encara no he trobat quelcom especial per fotografiar i parlar en deteniment, les fotos que veieu no són meues. Són de l'Àngels.
The Big Ben

Li he demanant permís i ella molt amablement m'ha dit que sí. Moltes gràcies Àngels.!!!
L'Àngels té un blog molt bonic que trobareu clicant ací:El blog de l'Àngels


dissabte, 25 de març del 2017

de NEU i FLORS

                                                         
I per acabar estes entrades hivernals, un parell d'apunts meteorològics i tres floretes per donar color.

Barlia (Himantoglossum robertianum)

Unes fotos casualment prou hivernals doncs un dia que havia quedat amb lo Cisco per preparar una Dufour, mos va sorprendre una nevadeta només guaitar al dematí per la finestra. Hi férem cap igual. Només que primer vam nar a esmorçar a Mont-ral tot deixant que les carreteres i el cel se netegessin una miqueta.

Amb la panxa plena i un bon solet vam fer el recorregut al voltant de La Mussara. Paradoxalment el recorregut passava pel Mas del Pou, on encara queden vestigis del pou de gel, i de les construccions annexes. Tot semienrunat, testimoni d'èpoques més fredes.

La excursió fou totalment embellida per la blancor de la neu. Neu que lluiia amagant el rocam, encatifant els erms, a dins la boscúria i fins i tot també hores després abellia el sofert brancatge de pins i alzines.




Nevadeta que no fou pretesament anunciada per la televisió pública catalana, i que a Montsant i va tocar menys que als Motllats.
Lupercalia (Ophrys lupercalis)

Un altre dia amb l'Hilari vam nar a fer un volt, i vam aprofitar per fer un parell d'orquídies i un narcisset lluent.
Almesquí (Narcissus assoanus)

I justament, lo dia que emigrava cap al Nord, cap a terres suposadament més fredes, les primeres clarors ens tornen a enlluernar amb el blanc de Les Pinedes. Una nevada més maqueta que la abans esmentada, a cota més baixa, i que deixà lo Montsant ben blanc.

Montsant

Com no podia ser d'unaltre manera, vam apretar per poguer disfrutar de esta petita meravella que és la neu a les nostres muntanyes. Hagués sigut molt trist no fer-ho ans d'enlairar-se'n.




dilluns, 30 de gener del 2017

COVA del PARRAL




A Montsant cal anar sovint, o al menys un cop l'any si no s'hi viu a prop. 

Als Tres Juradets, per exemple
Cal anar per mantindre les arrels amb el terreno, car esta serra mediterrània conserva els colors i les textures que li són pròpies. Que ens són pròpies també, i que a vegades resten amagades sota un tou de globalització. Tou que encara que és molt enlluernador normalment és prou prim com perquè la tèbia llum del trenc d'alba l'esvaeïxi tant bon punt arrenquem a caminar de Sant Antoni per avall. Anem en busca del nostre íntim retrobament amb Fraguerau, i a fé de Déu, que a trenc d'alba d'un 30 de gener, este retrobament resta ben íntim sota la roba d'abric.

El Sol ja il.lumina les Crestes del Blai
Cal anar-hi sovint per conservar l'esperit crític i el raonament, car esta aspra i costeruda serra et demana el màxim dels sentits i el mínim sobreesforç. I és que encetar una excursió cara avall, per l'aubaga a la setmana dels barbuts no semblava la opció més adient. Si a més ens diuen que el grau que faríem servir per pujar a la Serra era el de La Cornaleda, per després anar a buscar la Punta Pericana, les primeres impressions que tenim no són les millors. L'itinerari se'm presentava feixuc i artificial, manifestament agreujat amb el fred retrobament amb les nostres arrels montsantines ja esmentades més amunt.

des de l'aubaga se veien funambulistes

Per sort, les primeres cabòries matineres foren errònies i la excursió fou d'una placidesa exquisida, i tot anà a l'hora com els guies havien previst.

encara que ens hagués agradat esmorçar al solet, que ja acalentava el Cap de Buda i Lo Bolet

També cal anar a Montsant per retrobar vells reptes, com el de fer totes els cims significatius que superin els 1000 metres d'alçada. Projecte només encetat i que té la etiqueta 1000M en este blog.
Punta Pericana, que ja no és 100cims


En esta excursió vai passar per dos de estos cimals. La Punta dels Pins Carrasssers i la Punta Pericana. Tots dos cimals són a una carena on hi han més cotes i cims que sobrepassen el miler de metres, però cal un gps per localitzar-los amb exactitut i desvetllar quins són prou rellevants  i quins no. I també per trobar el punt exacte car molts vegades els cims són molt amplis i àdhuc planers del tot.

La fita de MP decanta cap a una banda, lo campanar de l'església cap al'altra.
A radera, la serra La Llena no belluga ni un dit des de ja fa milers d'anys.

Cal anar asiduament a Montsant perquè sempre, per voltes que hi hagis trescat, sempre fas un bocinet nou, descobreixes un esguard diferent d'aquell paratge o per descobrir aquell indret que sempre havies deixat de costat per ase o per bèstia. I és també per aqueixa raó última que cal anar asíduament, que encara hi tenim molt racons pendents!!


En este cas el magnífic descobriment personal fou la Cova del Parral, (que dóna títola esta entrada i que està fotografiada també en portada), que té un degotall aprofitat com a font que és bellíssima com poques.






I també cal anar a Montsant prou sovint perquè te desperta l'olfacte muntanyenc que en altres indrets no necessites, o no tant, o és d'una altra mena. I en este cas tant l'aproximació a la base de la Punta Pericana com la retrobada amb el camí que ens menaria al grau de baixada, el de la Roca del Corb, crec, en vàrem necessitar. I és molt gratificant retrobarlo, car et fa retrocedir a aquells dies de joventut on l'aprenentatge muntanyenc era molt intens i molt emocionant. 



I encara més si comparteixes esta emoció amb els teus veïns. I és que esta vegada me vai apropar amb els Excusionistes d'Alforja, en el seu incansable recorregut pel territori i com no, i especialment pel Montsant. Són uns enamorats de esta serra i així dóna gust anar amb esta colla.

dinar, al grandiós espai de Les Coves del Caterí




Però sobretot vai a Montsant perquè me l'estimo. Salut!!!