El CAMÍ de LES PLANES. ressenya.

Ja vos he parlat altres vegades d'este camí. Però com que sóc pesaet us en torno a parlar. Aquí baix us posaré la descripció del recorregut de este camí, des de el Cementiri d'Arbolí fins el Pla de Vernet. La descripció és més feixuga de l'habitual, com el camí i evidentment com l'amo de este blog. Penjo a inet la ressenya esperant que algu la faci servir (difícilment) i que per sempre més suri al cyberespai.

0h00    CEMENTIRI D’ARBOLÍ. 750m De la porta estant se té una singular i sorprenent visió del cimal de la Mola de Colldejou.  Baixem a creuar la carretera i agarrem el camí carreter d’enfront. A la dreta tenim el fondal on hi ha la Font d’en Cama.

0h02    Bifurcació. Destriem el trencall de la dreta que és per anar al Mas d’en Cama.
0h04    Arribem a una parada boscosa. 729m  Aquí comença el ball. Deixem el rastre que marxa de pla i anem a la dreta pel traç  que segueix una antiquíssima pista. En un pi voreu una fletxa pintada que vos indicarà, de moment el bon camí. Esta pintura porta a unes vies d’escalada. A la parada de baix, i ja de pla destriem el viarany de la pintura que marxa a dretes i seguim de pla retombant al E/SE. El traç és perd.
0h05    Hem de baixar de biaix a creuar el barranc. Som al bosc de solà i ens podem situar perfectament.
A la dreta tenim el barranc que hem de creuar i enfront un pi caigut. El traç es fa més visible i passa per damunt la soca del pi caigut a la ventada del 24 de gener de 2009.

0h06    BARRANC de LES GUIXERES. 708m L’aigua ha fet aflorar la roca calcària i ens mostra la migradesa de sòl aprofitable de  la  muntanya. És el primer i més “cabalós” del tres barranquets a creuar.

Sempre resta humit i per tant perillós de travessar. Travessat lo barrancó, ara per l’altre vessant, més aubac, farem el contrari que a l’altra banda. Pujarem suau de biaix allunyant-nos del veïnatge del barranc. Anem al W. Guanyem un estrep rocallós, després un estret d’una pedra grossa i anem girant al SW i més planers.
0h08    El camí planeja (W/SW) i surt del bosc. El traç se desdibuixa en mig de la brolla.
0h09    Arribem a una pistota en vies d’extinció en el indret d’una brolla esclarissada. 725m Anem per esta pista a l’esquerra i  amunt.  Poc més de 100 passes i en una clariana amb pins jóvens hem d’estar atents.
0h10    731m A la dreta, una fita (esperem que hi sigui) ens diu quan hem de deixar la pista i entrar al bosc de caire solà. El bocí  que ara farem és dels més difícils perquè la traça més lògica a voltes està embardissada i cal pujar o baixar per tornar-la a recuperar al poc. La direcció primer és sud i anem gairebé de pla.
0h13    Anem a passar sota un pi jove horitzontal i comencem a baixar més decidits. De primer dos graons de pedra, per agafar una direcció S/SE. El camí se fa més clar. Passem entremig de dugues roques.

0h15    BARRANC d’en XOLES. 711mSegon barranquet, menys pregon i menys dificultós de travessar, però que si és humit  també  cal anar en compte. Creuat el barranc guanyem alçada al W/SW. Pocs metres enllà trobem restes de treballs forestals. Destriem el traç que va de pla i pugem una mena de traç atrotinat al W. Un pi ens impedeix seguir el traç, que un cop recuperat se fa més visible. Després el traç sembla una torrentera, tot girant a migjorn i passant vora dues alzines. Girem al SudEst quan ja intuïm la sortida del bosc.

únic bocí d'empedrat que resta en el camí

0h20    Clariana del bosc per on passa una pista, que ve de la cruïlla de la TV-7012 i la TV-7092. 743m Cal travessar la pista i la clariana en direcció SudEst. Passem entre una gran savina i tres pinets.

0h21    Una mica a la dreta de la direcció que portàvem i just ans d’entrar al bosc, dues fites ens assenyalen la continuació del Camí de Les Planes. Prenem este viarany prou fressat que s’endinsa al bosc (S/SW).

0h23    El traç se difumina. Som en una carena poc definida. A l’esquerra intuïm un fondal. Prenem com a referència la carena i la seguim al SW. Fites insuficients per travessar un bosc ple restes de ventades, nevades i forestals. Anem planers, intentant veure fites. No hem de prendre cap traç ni a esquerra ni a dreta.

0h25    Decantem una mica per la banda de migjorn, i comencem a baixar suau, revoltant al SW.
0h26    Passem vora dues savines prou esveltes i ja baixem decidits al Sud, sense traç, fent fil.ligranes. Saltem un pi, fem uns metres a la dreta, després uns metres recte avall, per definitivament anar a la dreta i saltar a la pista. No hem de baixar al barranc, hi ha un berderal de cuidado.

0h28    Pista molt atrotinada que per la dreta mor. 720m La seguim per l’esquerra i amunt. De seguida passem el tercer  barrancó,  que més avall s’anomenarà de l’Esquelet. Destriem un traç molt vistent a l’esquerra.
0h32    Trifurcació de pistes. 734m Destriem les dues de la dreta. La que marxa al W/NW en suau baixada porta a Mas de Gallarí. Seguim per la de l’esquerra obviant els diferents viaranys de boletaires i aficionats botànics.

0h37    PLA de VERNET. 739m Gran extensió plana que s’estén més enllà de la carretera (antiga carrerada),  i que serva encara sembrats en explotació. L’alzina de Vernet és més enllà, capa llevant, i té un tronc badat de singular silueta. A l’altra banda de la carretera, una altra alzina de més grans proporcions però sense la vistositat que la seua germana. A ponent, l’emboscat Puig de Mas d’en Vinyes, al Nord presideix el Montsant, mentres cap a migjorn destaquen les siluetes successives de les serres que tanquen per Ponent el Camp de Tarragona. La plana la veurem si ens atansem al cingle, una mica lluny, però espectacular.

EL SALT

Mas de Garrut, Mas de Borbó i treient la punta la caseta de vigilància forestal del Puig d'en Cama.

els baixos de l'Ateneu

Per avui diumenge no tenia plan. La perspectiva d'anar a dormir tard, el fred i vent anunciat més el canvi d'hora, tot plegat, fou el que me va dir d'anar a dormir sense cap pla al cap però amb la intenció d'anar a fer un tomb per poc que pugués.

GR-11+GR-174

Dissabte a la nit férem la presentació del tram català del GR-11 a l'Ateneu Cultural Josep Taverna. L'autor, l'Alfons Barceló és lo president dels Excursionistes d'Alforja. Vai arribar tard i la sala era plena, amb lo qual no vai sentir la presentació en la totalitat, ni amb pulcritud. De tant en tant reien, i els que érem fora no en sabíem el perquè. Acabada la presentació, hi hagué un picapica. Espectacular!!! preparat per la gent de l'Ateneu. Coca amb recapte de casa, llesques de pa en embotit, fruits secs i una taula amb pastissos portats de casa increïbles. Jo no sóc massa de dolç, però n'hi havien dos, un de xocolata, aspatarrants!!!!! Vai agraïr que la gent anés marxant per poguer endrapar a voluntat, i a més evitar.me fer el sopar. I és que la gent de l'Ateneu és maquíssima i fan una pinya extraordinària.

El llibre en qüestió, és visualment espectacular. Textos i fotos són ordenats de manera eficient i engrescadora. Petits textos culturals, informatius o turístics fan del llibre alguna cosa més que una exhaustiva, metódica i formal descripció del recorregut. Però no patiu, coneixent l'Alfons, i si és que voleu fer la Transpirinaica entre el Cap de Creus i Benàs, la descripció acurada hi és, amb tots els detalls imprescindibles per seguir sense dificultats este enorme itinerari. Les dades tècniques són faciles de compendre a primera vista, els desnivells, la durada dels recorreguts, el quilometratge. Tot és clar i suficientment concís per no destorbar el sentit pràctic de la guía. Especialment sorprenent és la qualitat dels mapes. M'esperava quelcom més barroer ja que la mida del recorregut feien difícil, a priori, la presentació d'uns mapes útils i acurats. Però crec que ho han aconseguit. L'únic però és que el llibre és massa maco per portar.lo de viatge, ja que és llei de vida que l'hagis de menester just quan plou. Així doncs, només queda la opció de fer-ne fotocopies, o bé de comprar-se'n dos, i clar, especialment baratu no és...
I en quan faci servir la guía, faré una entrada individualitzada tal com se mereix.

I diumenge sense volguer massa m'aixeco aviat, això del canvi horari personalment no ho entenc, i la part orgànica del meu cos tampoc. I com que en la entrada passada lo company Racons de Món me va tocar la fibra, cap El Salt falta gent. Deixo el cotxe prop del Mas de Salas, (mun pare li diu Mas del Victor, i al ICC, Mas del Garrut) i començo a caminar per aquells topalls que tants camins havia trepitjat. Fai cap a la Font del Vallès, pel perdut, pel conreu, per pista, pel bosc... i és que abans per estos verals no necessitava camins. Només me calia reconéixer un lloc i fer.hi cap era un tres i no res. La memòria si no es treballa desapareix.

Me va costar una mica orientar.me, tot buscant amb la mirada senyals reconeixibles molt facilment fa 15 o vint anys. De tant trescar.hi, m'havia fet una toponímia gairebé personal. "La baixada a la Riera", "la parada de la dreta", "la barraca de la bassa", "el pla de les arnes", "el barranc de la salamandra", "la torre de dalt", i "la de baix", és clar, "l'ametller sec", que me va semblar veure ja a terra,"l'entrada de la figuera", "els castanyers". Tots estos topònims me servien per orientar.me mentalment, i també a vegades amb els familiars i veïns més asidus a aquells verals. Ara d'aquella toponímia només resten algunes paraules al cap que no sé associar a cap lloc en concret, almenys en la llunyania.

Font del Vallès

Vista la renovada Font del Vallès (topònim no sé si bo o fals), que sempre l'he vista rajar, i sempre poc ufanosa. I esta vegada no va ser l'excepció, tot i els aiguats dels últims dies. Aquí ja he agarrat un senderó ben fressat que m'ha baixat sense masses dificultats a la part de dalt del Salt. Un espectacle. Per molts serà ben poca cosa, perquè al Pirineu de salts d'estos n'hi ha per tot arreu. Però pels que som del Camp, de secà, trobar tant a prop un corrent d'aigua tant magnífic és un motiu de joia. I si a més com jo hi has nat cents de vegades, a peu, en cotxe, en bicicleta, (potser un miler!!!) sentiràs quelcom que se't remou, i ets sentiràs un traidor en no haver.lo nat a  veure enmig de la seca, quan patia per deixar caure un degotall esquifit.

Alzina el Llamp

M'hi trobo un grup de gent gran que esmorça. Parlem una mica d'on venim i d'on anem (i això és especialment gratificant quan cada vegada hi ha menys gent que saluda quan te veu a muntanya). Una dona me pregunta si vai sol. Li respon que sí, que sempre que puc. No m'entèn. Crec que tampoc me se explicar (me pasa molt de no saber utilitzar el lèxic apropiat per expresar.me correctament). La qüestió és que la dona desaprova la meua manera de fer. L'entenc, ella és mare, i per tant patidora de mena. Jo no li sé explicar que anar sol és un fet egoísta, però a la vegada extremadament instructiu, emocionant i enriquidor.

Ells marxen avall, mentres jo esmorço. Acabat d'esmorçar me dirigeixo a l'Alzina del Llamp, on trobo muns pares. Els hi dono els quatre bolets que porto. Ara ells esmorzen, i encabat tiren avall cap a casa. Jo a buscar el cotxe, tot esbrinant quins antics topònims personals he oblidat...

GRAU TALLAT

Diumenge passat portava els meus veïns, els Excursionistes d'Alforja, a passejar. La excursió estava programada de feia dies. Una matinal a Siurana per vore la Presó de Donya Blanca. Però al final se va anul.lar. La meteorologia no ens va ajudar. Bé, per ser més exactes els meteoròlegs. I es que des de dilluns anunciàven aiguats considerables. I jo vai estar tota la setmana a l'aguait.

Els primers dies ho veia clar, però a mesura que passaven el dies menys. I és que la borrasca del Golf de Cadis pujava molt depressa cap a Catalunya, i no deixava que la borrasca que venia de l'Atlàntic Nord se'ns hi acostés. Per tant, l'aire fred se quedaria al Pirineu on van haver.hi els màxims aiguats finalment. També a Orta se van assolir un màxim de 200 litres, però en tot l'episodi, i no de cop.

Entenc que a tres o quatre dies vista no poguessin afinar, també entenc que se'ls hi escapi un patac d'aigua més gros del previst, però que dissabte al vespre encara donessin possibilitats de 200 litres en les següentes dotze hores era espantar al personal innecesariament. Suposo que la Generalitat no vol treballar en cap de setmana i espantant la gent s'estalvien disgustos i hores extres.

Vista des del Grau Tallat

Grau de La Tornera

Diumenge al matí vai rebre un missatge dient.me que la excursió s'anul.lava. Com que jo ja ho tenia tot preparat i Chris estava desperta, ens hi vam nar igualment, això sí mija hora més tard del previst. Vam canviar la excursió una mica per esmorzar a Siurana, i en cas de pluja aixoplugar-nos al bar. Dir que el camí del Coll de Les Esplugues al Coll de Les Lloses no està fitat ni marcat, però és fàcil de seguir, cal anar sempre per la banda Sud/Est de la carena. Que no havia caigut massa aigua ens ho digué el Barranc de l'Estopinyà, que vam creuar amb facilitat. No calgué tampoc esmorzar al bar.

Grau Tallat

Anant cap a Siuranella, vam fer mitja drecera i sense passar per la carretera. I dic mitja, perquè ens va quedar pendent seguir un rastre (la mullena del bosc no ho aconsellava), que ens estalviava encara més pista. Ja tenim excusa per tornar.hi!!! Tornar a dir que el Grau Tallat és un dels indrets més espectaculars de les Muntanyes de Prades. I ja per avall, en busca del cotxe, amb les cames mullades per culpa d'un ruixadet i del que el camí no és tot lo ample que hom desitjaria. A la Cova de Donya Blanca no hi vam anar que ja la tenim vista i volíem arribar a casa d'hora.

I avui, content, perquè dijous, sense escarafalls ni alertes van caure 136 litres a Alforja. Per fi les fonts tornen a rajar i la Riera baixa!!!

Racó del Carletes, crec

I us adjunto este enllaç del fotoblog del company RAFEFE que us encantarà, i a mi amb esta entrada m'ha fet molt feliç.

La MATA de VALÈNCIA

Un títol mediàtic. I és que diumenge, últim dia del Pont de la Pilarica, ja buscàvem quelcom semblant.
Una excursió més curta i fàcil que la del dia anterior (que nus va deixar prou tocats), i més a prop perquè la intenció era dinar al càmping i nar cara avall a una hora prudent.

Camí vell de Son a Les Planes

I ens va sortir una excursió espectacular!!! Antics camins de bast, suaus pendents d'herba, boscos centenaris, pistes amples. Tot de bon seguir, ple de plafons per dificultar el perdre's i amb un esclat de colors aspatarrant!!Si lo vostru són les caminades fàciles per terrenys emboscats i amables, esta us la recomano de tot cor. No se li pot demanar res més, i menys en estos dies de tardor. Si no l'heu feta, reserveu els dies d'Octubre de l'any qui ve per atansar.vos'hi. Les fotos, ni retocant.les no fan justícia,. Ho sento, no en sé més.

L'itinerari començà a Son. Poble recuperat a base de turisme, amb un campanar prou espectacular, i amb un altre de més rústic però també més entranyable. Després d'uns metres de carretera, agarrem lo camí vell de les Planes, que passa vora la font, i que en un tres i no res ens deixa en el complex turístic que tots heu sentit a parlar. És divertit vore senyors amb mocasins estirar de mala gana una maleta en rodes per l'herbei, amb la farum dels corrals de la vora envain-t'ho tot. Un espectacle.

El camí vell que puja al la Collada del Pas de Coro és a l'esquerra, dins l'avellanosa

D'aquí en amunt, a buscar la Collada del Pas del Coro, per un camí ben senyalitzat, però que a voltes no pasa pel camí vell, si no per la vora. Una llàstima que jo no arribo a entendre.

Mentres anem pujant disfrutem de les pastures i del soroll de les esquelles de les vaques. Sembla que avui és l'últim dia que són per dalt i les estan baixant per tancarles al corral i pasar l'hivern. Un pastor, en 4x4 és clar, ens diu que sempre ne queda alguna per dalt. Resta doncs lluny, aquells temps on el nombre de vaques era l'indicatiu de riquesa d'una casa.

Prats de Coro

Més amunt pugem pels Prats del Coro, sense camí definit, tot girant la visat enrera per vore l'inmens espectacle de la vall. A la collada esmorzem, amb el sol enterenyinat de bandes de núvols, i és que el temps estava revoltat.

Saltem a l'altra banda, a l'aubaga i comencem a badar. Un bosc esplèndit!! El Bosc de Gerdar, crec. El tamany, forma i varietat dels arbres, la verdor, la molsa, els bolets, tot, conforma un paisatge encisador. Llàstima de la poca llum per fer millors fotos. Esquelets de pins negres foradats pel Picot Negre. Bedolls incandescents. Amanites Muscaria. Barbes de frares. Un gran espectacle que encara millora en arribar als Plans de Breviari. Una dolça i suau clariana al bosc, que ens deixa veure la llum i el muntanyam que ens envolta. L'únic però a esta excursió és que no hi ha cap punt elevat i desembarassat que ens deixi gaudir d'àmplies panoràmiques.

En aquí ja decantem per avall, i entrem, crec, a la Mata de València, l'avetosa més important de Catalunya. La fosca no deix creure sotabosc. Només pedres cobertes de molsa que conforma un conjunt gairebé artístic.Els canons dels arbres són especatculars i el silenci et fa empetitir.

Plans de Breviari

 Arribats però a la cruïlla i veient els horaris, no ens queda més remei que posar.nos les piles. Així que prou de badar i comencem a caminar a passa ràpida, no poguent entretindro's-en a plegar ceps. Només un , per fer la gràcia.

Demunt de València d'Àneu deixem la pista i entrem en una avellanosa que està fabulosa. Baixem per camí de bast fins una cruïlla, i allí agarrem lo cami vell de Sorpe a Son, en suau pujada.

Camí Vell de Sorpe a Son

L'últim bocí del camí, del calvari cap baix, és especialment agraït. Ja fora del bosc, contemplant les diferntes tonalitats de flames repartides per la vall e intentant identificar els arbres pel color que llueixen. Pur espesctacle, només interromput per la ingesta de mores.

Arribant a Son

Tot plegat a les dugues a Son, amb quatre gotes, que no van nar a més i que ens van deixar dinar i plegar trastes sense entrebancs i baixar per avall sense cues. I és que ara ningú agarra la Carretera del Doll, tothom passa per Comiols, o per Àger, i pots conduir tranquilament amb l'espectacle del Pantà de Camarasa allà a la vora. Tres dies fantàstics i estimulants lluny de les comoditats de casa. Un luxe a repetir, tant si som pocs o com si som molts.