dimarts, 16 d’abril de 2013

El CORRONCO de DURRO

El cap de setmana passat no, l'altre, tocava quedar-se a casa. Però la meteorologia és capriciosa i anunciava l'últim dia de disfrutar de neu fresca. Encabat (tal com ho estem patint) la calor ho farà mal bé tot. Així que vai proposar fer una sortida per tastar la neu fresca caiguda dissabte.
Sant Feliu de Barruera
Al final, dels que van amb esquissos no se'n va apuntar cap. Ens vam quedar Chris et moi sols. Així que dissabte després de dinar pugem cap dalt. Cap a la Vall de Bohí. Anem tots dos en raquetes i escollim un cim poc esquiable, i que sigui 100cims. Ara per esta vall n'hi ha un fotiner de 100cims, alguns però poc...

Capella, al Carrer Major de Barruera
Després de fer un tomb pel desert poblat de Barruera (les pistes són déjà tancades) tot comprovant que la neu és a cotes més altes del que ens pensàvem, i el vent també és més fort de l'habitual ens dirigm a Durro, a l'ermita de Sant Quirc. Punt de sortida de la nostra ascensió del diumenge.

Sant Quirc de Durro
Fot un fred que pela, i el vent, fort, porta volves. La ermita, bastida en un lloc privilegiat dominant bona part de la vall, rep directament l'enfurismada barrufa que salta per Aigüestortes. A més no ofereix cap recer per fer vivac. No quedarà més remei que dormir al cotxe. Era una opció que havíem contemplat però que no ens feia gaire el pes.
Creu a Durro

Barranc Gros, arribant a la Noguera de Tor











La nit fou ni fu ni fa. De fred no en vam passar perquè el cotxe va fer l'efecte iglú, glaçant-se la nostra pròpia transpiració. Però la sensació d'incomoditat fou prou important agreujada pel vent, que gronxava el cotxe. Després, a una hora indeterminada lo vent desaparegué de cop. De totes maneres ja sabeu que això del vivac és ara dormo, ara descanso, ara...  i se va passar prou bé, encara que a l'hora d'aixecarse era quan millor s'estava (un clàssic) i ho férem tard, quan el sol il.luminava l'altra punta de la vall. En un trenc d'alba espectacular que no vai saber copsar perquè me va costar Déu i ajuda trobar la màquina, una llàstima.
la primera pala és ja durilla
Trobo important en una sortida excursionista a un indret una mica llunyà l'intentar fer vivac i sempre que hi hagi un lloc adient, i l'indret s'ho valgui. Sempre és bo perdre una mica de comoditat per poguer estar més a prop de la natura, quan esta esclata pel matí, i sentir quant surts a fer la pixarrada matinera el mateix fred que els moixons. Ho trobo infinitament més suggeridor que sortir del cotxe i posar-se a caminar sense solució de continuïtat.
un respir amb vistes al Turbón
se va fer llargaaaaa...
ja el veiem!!
I és clar, sortirem ja amb la crema solar i les ulleres de sol, ja que en mija hora ens començà a tocar el sol. De l'ascensió no us puc explicar gaire cosa, ja que fou feta al tun-tun. Primer al dret per prats de dall. Després al dret per pastura tot vorejant el Pinar Gran. Després per la Cabanera. Abandonem esta, error!!! per entrar al Pinar de Riballlons on no fórem capaços de seguir el GR. i atravessarem un bosc de pi negre, molt dret, amb una neu pols mínima (3 dits) però espectacular!!! El Corronco és un cimal molt vistent des de la Plana Central, que molta gent sap reconéixer, però des de la seua aubaga només és un punt alt en la carena que envolta el Barranc Gros. Indrets de pastura, i de transhumància per Saraís, per Coll Major, i per Port d'Erta. De relleu suau, les seues carenes són el seu accés natural. Herbei fresc i pedruscall a l'estiu i herbei aspre i neu a l'hivern.
però encara és tan lluny!!
Sortirem a la carena, al peu del Serrat dels Clots, i aquí ja només calia seguir la carena, llarga i empinada. Chris es posà els grampons ja que anava més tranquila. La carena és ampla, però a voltes superava els 30 graus d'inclinació, sobre una neu dura o ventada. Jo vai aguantar amb raquetes fins dalt, tot i que l'aresta final, estreta, per tal de no trepitjar la cornisa cimera la vai fer amb el piolet.

última rampa, ànims!!
A dalt hi vam estar molt poquet. No era massa ample i hi bufava un vent desagradable de la plana, a mesura que uns núvols per l'oest enlletgien el magnífic horitzó que havíem disfrutat durant la pujada. Dos fotos sense trípode, i per avall!!
Cim del Corronco
De la baixada tampoc gaire cosa puc explicar, perquè vam volguer fer drecera, i al final vam haver de recular/franquejar per recuperar la carena i anar a fer un mos allà on el GR (ara sí) traspassa la carena. Després pista i bosc al dret per arribar a l'ermita per allà on havíem sortit 6 hores abans.

Església de la Nativitat de Durro

Cim que ens ha costat més del compte degut a sortir molt tard i a la nostra migrada forma física. No crec que sigui un cim de skis, a no ser que sigui sortint de Durro amb els skis posats i se tengui una idea ben clara per on cal pasar. Amb raquetes i per la carena és ja una altra història, encara que si no se surt aviadíssim tindreu el sol de cara tota l'ascensió. Res, un cimal dels que tenia pendent i que tot i no ser massa excepcional, si que ens ha obligat a apretar una mica en tots els aspectes, i això quan se consegueix l'objectiu sempre dibuixa un somriure dins el cor.