FAVERSHAM to WHITSTABLE

Un dia d'agost anunciàven molta calor. I no ens va quedar més remei que anar a la platja.

Després de molta feina a l'ordinador, tot investigant mapes i horaris de transport públic, un tren ens deixà a l'estació de Faversham.

Edifici del mercat i els porxos on s'hi feia, a Faversham

Lo primer que notàrem fou una pudenta important i una calitja espesa i empipadora. De fet era la mateixa cosa. La broma de mar havia entrat terra endins i ho embafava tot amb les olors que la marea baixa deixa al descobert.

Esta poc afortunada benvinguda no fou impedimenta per copsar amb alegria que Faversham és un poblet petit i maco, ben endreçat. Pretty que dirien en anglès.

St Mary of Charity

Travessat el poble, ens dirigim a buscar un canal que ens conduirà al mar. Al canal, ple de fang ens sorprèn  unes  desendreçades drassanes. Tot i esta deixadesa els vaixells, per raons que desconeixem des de sempre, són terriblement fotogènics. A més hi vam veure gent feinejar.

Seguim este canal, Faversham Creek, per un caminet mentres el sol desfà la boirina i les olors. Aviat però comencem a notar la calor tot allunyat-nos del canal i quan caminem enmig de camps de blat.

Nadget i el Faversham Creek

, 

Travessant sembrats ens arribem finalment al The Swale, el braç del Mar del Nord que envolta la illa de Sheppey i la separa de "terra ferma". Un mur però ens separa de l'aigua. Un mur construït per dessecar aiguamolls i mai més retornar-los a la mar que els havia nodrit durant centenars d'anys.      

Titeta d'estiu, (Anthus Campestris) però la foto no és prou bona per donar-ho per cert. En migració.

Seguim el mur, que també protegeix una àrea de nidificació d'ocells, fins que per fi podem anar a tocar platja. Platja, però no sorra, ni pedres, ni roques, ni tan sols aigua. La platja és una enorme extensió de fang, ens separa del Mar del Nord.

Oca de Collar (Branta bernicla). Prou despistada, ja que és en migració un mes ans de lo habitual.

Gavina riallera (Chricocephalus Ridibundus). Ja amb plomatge d'hivern.

És en esta platja de fang anomenada The Oaze, que parem a descansar, i menjar, i a fruïr de la brisa del mar. També mos vam entretindre en fer fotografies i molestar els crancs.

Poc a poc, anàrem avançant mentres la marea va pujant lentament, a la llunyania. És quelcom que se percep gairebé instintivament. Poguer per la remor llunyana, gairebé sorda, poguer pel desplaçament de l'aire, o poguer per les olors esmorteïdes altra vegada per la sal del mar. Pel que sia, però igualment quan plegava winkles a Escòcia, o pot ser fruit d'esta feina, hi ha un moment que aixeques el cap sense raó coneguda i quedes fixament mirant l'aigua, aparentment al mateix lloc que feia uns minuts, però ja perceps diferentes sensacions. Al cap de poc ja se pot constatatr com la mar torna a guanyar terreny a la terra.

Encara que el mar quedava molt lluny ens vam posar en marxa, xanet xanet, per si les mosques. Ja a punt de sortir a la platja ocupada per turistes, en un pedregal vam trobar esta bonica i fascinant planta. I és que més per desconeixença que per altra cosa, les plantes que trobo vora al mar, a la sorra, o en roques i pedregals tenen unes formes estrafolàries que em fascinen. A més esta planta té unes roelles incandescents extraordinàries.

Rosella marina (Glaucium flavum)

Però de seguida començàren a aparéixer gent i cotxes que poc a poc omplien els vorals de la platja i la carretera respectivament.

I ja arribant al bullici de Whitstable ja només quedava buscar lloc per satisfer la panxa mentres la mar omplia la platja i la gent la plaça.