dijous, 28 de febrer de 2013

SANTA MARGALIDA

Dissabte deprés de fotre's els callos, ja migdia enfilem Chris i jo cap a la Vall d'Aran, a trepitjar una mica de tota aquella neu que diuen que ha caigut. Arribem molt tard a la Val d'Aran, tot just aparquem a Baguerge quan comença a marxar el sol. Així que fem una seminocturna d'anada i tornada a l'ermita de Santa Margalida que és a poc més d'un quilòmetre.

La veritat és que la quantitat de neu és important, hi ha bons tous, però les sensacions que hem interioritzat mentres pujàvem en cotxe no són les millors. Sensacions que se transformen en decepció quan agafem alçada de més per fer una baixadeta i corroborar que a estes alçades la neu és molt dura. Hem fet una setmana tard.

No fa gens de fred tot i que el sol ha marxat. Una mica capcots tornem al cotxe pensant en com reconduir la situació. Dormirem i molt bé al Juli Soler i Santaló, on tenen a calefacció a tope. Fem vida a la cunya lliure, i tot preguntant, la gent mos diu lo mateix que ja sabíem. Molt de compte a partir dels 2000 metres en cares Sud i Est. Natres d'això de les allaus no hi entenem, i no portem material de seguretat.

Tuc de Sendrosa??
La intenció per evitar el risc d'allaus era pujar al Montcorbison, però si a 1500 ens hem trobat la neu molt dura, que ens podem trobar en una pista a 1000 metres??? Molt de glaç?? Així que pensem en nar a Plan de Beret i allà veure lu què.
Ens aixequem no massa aviat, pleguem trastes i cap a munt ans que les cues omplin la carretera. Aparquem a la punta mes allunyada i ens equipem, i comencen quan encara no toca el sol. Deixem el camí de Montgarri arranjat per fer esquí de fons i pugem seguint una multitud de traces de raquetes i skissos, cap al Nord, guanyant alçada. A l'esquerra ens queda un turó, al qual finalment pujarem, el Tuc deth Miei.

ensenyant cuixa, al fons Aigüestortes
Comença a tocar el sol, i el fred de la sortida se transforma en suor. Descartem les traces que continuen al Nord i girem fort amunt tot seguint una traça de ski. Finalment pugem al turonet en qüestió, que és lo Tuc deth Miei. Allà mengem i bevem, en un pelat de neu. Allà podem gaudir amb certa tranquilitat del bullici de l'estació. Personalment, Plan de Beret, tot i que cal reconéixer que està completament destrosssat, és el millor lloc per disfrutar de la neu al nostre Pirineu. No recordo un lloch tan ample i agraït com este, on es puguin disfrutar de la neu en tots els seus aspectes, o gairebé, perquè de tranquilitat...

A l'altra banda el Tuc deth Dossau i el Massís de Marimanya
La neu de pujada estava en molt bones condicions, els últims metres, valia la pena fer la teva pròpia traça per gaudir tot aixecant neu pols. Ara vorem la baixada, Chris treu les pells de foca i baixem al collet pròxim. Allí veiem que molta gent se dirigeix al Cap des Clòsos. Natres, veient l'hora i la calor decidim tirar avall, i deixar.ho per unatre dia. Jo hai d'estar aviat a casa. En alguns llochs trobem neu decent però a mesura que baixem pel Arriu deth Miei, la cosa se posa tensa. Jo com vai en raquetes tant me fa, però Chris amb els seus skis vells no s'ho passa massa bé. Neu endurida, i a voltes pesada, a més a més d'un fort sol de cara.
petjades estranyes per a mi
uns saltirons ben estranys



petita allau baixan de Plan de Beret
gruix de neu a la dreta i gruix de vehicles a l'esquerra, a Plan de Beret
Arribem al cotxe quan són quasi les dotze i fem feliç un noi i els seus nens que porten com tants d'altres més de mija hora pegant voltes en busca d'un forat per aparcar. L'alegria de marxar d'allí se torna tristor en veure que no ens deixen pasar pel Port de La Bonaigua. Ooooooohhh!! Era un dels objectius de pujar... Així que per avall a buscar el túnel, on després de rebre un misstage encara vam poguer allargar lo diumenge, però això ja serà una altra entrada.

2 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Dura o no, quin bé de Déu de neu! Ja es veu que malgrat tot us ho vau passar prou bé.

JERKOUT ha dit...

a vore si podem veure cap altra vegada lo pantà de Canelles ple, que si no és este any...