El RACÓ dels BOIXETS

Dos dies després de fer cap a vore lo Faig Pare, ens vam apropar a La Morera de Montsant. Fugíem d'un dia rúfol, fred i ventós que ens va aconsellar desistir de fer una cresteta. Així doncs bastant tard enfilem el camí que puja als graus del Montsant. La ruteta escollida és una clàssica curta i disfrutona. Barrots, cinglera i retorn per Carbassal i lo camí dels Fareus. Si voleu quelcom de esta ruta demaneu sense contemplacions.

Jo només destacar el sorprenent espectacle que ens tenia preparada la solana del Montsant. I és que vam enxampar els aurons (o bledes, si algú me pot explicar la diferència??? agraït) d'un roig incandescent espectacular- Fins i tot, jo, que sóc daltònic en vai disfrutar, perquè a més eren exemplars aïllats i molt ben formats que destacàven esplendorosament de la verdor de les altres espècies. Destacar sobretot el Racó dels Boixets, on uns quants escaladors desafiàven la verticalitat i el fred arrapats al gris conglomerat mentres a sota seu multitud d'aurons acalentaven la raconada.

Demano perdó al Montsant per les fotos que penjo i li don les gràcies per l'espectacle.

L'ESPINAL de la PORTELLA de la CALÇA

I és que ja fa una colla de dies vam nar a vore aquest bonic arbret. Bé, no era el live motive, però és que posar com a títol el Faig Pare del Retaule era massa fàcil. Tot i que no és un arbre monumental, és una petita joia que no cal deixar de visitar, sobretot venint de les Faixes Tancades. Ja que després de l'esforç i la concentració que requereix este camí arribar a aquella plaça verda i suau amb l'espinal al bell mig acaronat pel sol és de una meravella indescriptible.

L'itinerari que vam fer va ser el més diferent possible al preparat pel company Joan, el capo de la excursió. I és que seguir un gps és avorridíssim. En Joan s'ha acostumat a fer.ho així, i ja, a la edat que té serà difícil fer.lo entrar en raó. Però el gps té unaltre munt d'aventatges i si voleu sàpiguer exactament què vam fer, millor guaiteu per qui: http://joanmupi.blogspot.com/2010/10/casetes-velles-mas-del-saro-canal-dels.html

Vam pasar de fer una excursió semiturística per visitar els tres arbres monumentals dels topants, a resseguir un itinerari magnífic, ple de racons i raconets, on només la intuició i les ganes de descobrir nous esguards ens feien avançar enmig de la espessor. Algunes de les recomanancions dels topants.

Ens vam apropar fins a la Portella de Saro, (si algú hi ha baixat ens podria fer cinc cèntims?) amb el seu bosquet amb el seu faig gros, amb un teix i un grèvol a la seua vora, i unes vistes com il faut!!! Recomano qualsevol dia que esteu pels topants fer la sendera que puja a Mas de Saro, entre la Portella de la Calça i la Vallcanera Selestina. Li dona el contrapunt ideal al que després serà el recorregut pel barranc del Retaule. Ah!! i quan sigueu a la Vallcanera Selestina, no deixeu per res del món apropar.vos a Les Mirandes. Indescriptible.

Quan ja enfilàvem la pista del retaule, una marca roja, i una fita a mà esquerra ens van fer pujar la mosca al nas. Vam continuar durant uns metres, però finalment no ens hi vam poguer ressistir. Marxa enrera fins la fita i per avall que fa baixada. Camí excelentment fitat que després de perdre desnivell suaument, en un portell espectacular davalla fort fort per la canal dels Burros (topònim que vam esbrinar ja a casa). Encara que el topònim parli de canal, el camí és molt bo, baixant per un lloc increïble sense cap mena de dificultat. Sortint de la canal i flanquejant a la dreta, el camí malhauradament entra en terreny cremat (fa bastant d'anys però) i llavors és perd una mica la traça havent.se de guiar només per les fites. Natros en vam posar unes quantes, és feina de tots que este bell camí no és perdi. El tros final és bastant lleig i surts a la pista de La Fou més avall del desitjat, però en un quart ja érem al collet d'Herba-Savina, on hi ha una cadena que impedix l'accés als cotxes més amunt.

D'aquí fins al final, només disfrute, Pi Gros, Font del Retaule, on vam dinar, Fageda del Retaule, Faig Pare... llàstima que sóc daltònic i això dels matissos i dels colors no...

Gran excursió, de la qual només li va faltar una mica de sol al capvespre, perquè la fageda sen's mostrés en el seu màxim esplendor.

Perdó per les fotos que no fan cap mena de justícia del que vàrem gaudir.

CORBATERA i PERICANA

No són dues espècies d'àligues, ni de papallones, ni d'orquídees, ni de serps. Són dues puntes, dos pics del Montsant. Són dos dels cimals amb més anomenada de la Serra, tots dos al vessant Oriental, però també força diferents. La Corbatera és lo cim per excel.lència de la serra. És lo més alt, 1163 metres, també és lo punt més alt del Priorat, per aquells que col.leccionin aquests tipus de fites. És un cim molt concorregut ja que la pujada desde el poble d'Albarca és directa i fàcil. El camí és bo, lo desnivell no arriba a 400 metres i la única dificultat que hi podrem trobar serà fer.nos la foto drets si lo dia escollit és ventós.
En canvi, l'altre, és molt més solitari. A l'extrem d'una carena, el de les coves del Caterí, desprès de la cinglera que al Nord aguaita la vall d'Ulldemolins. Una moleta rodejada de cingles, que aguaita l'engorjat dels Pèlics. La Punta Pericana, 1047 metres, és al mig del vessant oriental, i ja només arribar a a la base de l'ascensió, (Toll de l'Ou o Collet del Parral) són de per si ja una bona excursió. D'aquí estant camí camí, no en trobareu. Fites escadusseres, que les herbes intenten amagar, i els rastres que les cabres fan en busca de recer, seran les vostres companyes d'excursió. I una vegada al peu estant, només un punt feble, on haureu de fer servir les mans. Tres graons i 12 metres de cadena us facilitaran la pujada pel rocam vertical. Rocam de conglomerat que es trenca sota els nostres peus. Al cim, planer, una fita i solitud assegurada.

L'altre dia, ja fa 10 dies, Chris i jo ens vam apropar al Montsant, per fer l'ascensió dels dos cims en un dia. Per mi, que és una excursio que ja he fet 2 o 3 vegades, (sempre l'havia feta sol) és la millor, no tan sols per enllaçar els dos cims, si no la millor excursió del vessant est del Montsant. A més a més de fer els dos cims, és pasa pels indrets més destacats de la zona, i tant els camins de pujada, durs i emocionants, com les baixades són de les més maques. Només té un però, la ruta és massa llarga per badar en excés. I és que els que no tingueu un físic excepcional o molta pressa, hi necessitareu un dia sencer per fer.la. De totes maneres, pels que no hi vingueu massa al Montsant, per llunyania o dropada, us animo a fer.la. ja que per sort el Montsant és petitet, i és fàcil reconduir la excursió si lo dia o les forces no acompanyen. Lo mapa de la serra i lo llibre del company Jaume Mas no us faran cap nosa. Aquí us faré una breu descripció de l'itinerari efectuat, si voleu saber.ne més, demaneu sense contemplacions.



Sortint d'Albarca, i pel bonic i pla camí de la LLisera farem cap a Sant Joan del Codolar. Bonica ermita, amb una plaça magnífica, amb font, i tot allò que convida a esmorzar, no ho feu!!!, preneu.se qualsevol porqueria de estes que venen, o un bocí de codonyac, i de darrera la ermita, vora un arbre mort i una servera surt el camí que s'enfila pel grau dels tres esgraons, tot un repte esportiu. La pujada és al recte, no intenteu buscar pas, ni marrada, és recte el nas, la traça és inequívoca i la pujada dura. És important no fer esta pujada amb un bat de sol, us pot deixar tocats per tot el dia. Com que amb prou feines aixecareu el cap del terra, no us donareu compte que ja estareu al primer esgraó. Cada esgraó, dels tres, són la superació d'uns cinglets que vos surten al pas, equipats amb ferro. El primer, el més curt i fàcil, el segon una mica més estirat i el tercer, més rebuscat llarg i difícil us posaran a prova, ja que cal agafar amb força als graons i col.locar la bota de manera adequada a la roca per no haver d'aixecar.nos a pols. Però vet aquí, que el esforç serà recompensat, que sortint del tercer pas ja voreu la carena, i de la carena a la dreta la Corbatera i els Prineus, si lo dia és nítid.

Vértex geodèsic

Després nirem al bonic pla del Moloner, verd com poc n'hi ha a Montsant. És bon lloc per esmorzar, i també visitar la Cova Santa, una forat a terra i una rampa fangosa us portaran a un parell de sales prou vistoses. D'aquí pujarem fins el Sant Crist i allí orientar.nos cap al cap de gos (fixeu.se bé que el voreu). Davallareu fins a aquest per pendre el camí de l'esquerra del barranc i fer cap a la Cova del Pedret. Punt d'aigua gairebé sempre segura, i potser la última de la jornada. Això sí, no serà fàcil omplir la cantimplora amb el degotall que raja del sostre. Un embut no us anirà malament. Tot aquest camí, d'aubaga és especialment bonic a la tardor, quan les bledes i els aurons mostren els seus trajos més lluents. Xanet xanet sortirem a la pista i al senderó que ens portarà al toll de l'Ou. Lloc excepcional de la serra on el barranc si no és temps de sequera porta aigua i forma uns bonics tolls i saltants. D'aquí estant farem l'ascensió a la Punta Pericana, primer pel poc transitat camí de la vorada d'en Franc, després ens enfilarem costerudament al coll de la Mola i després ens inventarem el camí per arribar al peu de la Pericana. Alguna fita i uns grans blocs que formen un passadís, són els punts claus per trobar l'accés a cim. Una vegada pujada i baixada la Pericana continuarem sense camí però amb fites i la lògica pasant per les coves del Caterí, llarguíssima balma que heu vist en la baixada al Toll de l'Ou. Seguireu fent servir el vostre nas excursionista i amb molta atenció anireu enllaçant fites fins fer cap vora la Punta del Peret. Cim carenal sense cap singularitat. D'allí baixareu seguint fites (al final més que veure.les, les ensumareu) fins al collet del Parral. D'aquí només us caldrà seguir el camí d'aubaga, i per tant esplèndid a la tardor. És GR i us portarà a la Mare de Déu, ermita ferma col.locada a més de 1000 metres d'alçada, i lloc on si no heu dinat, és el moment oportú, perquè ja és tard. D'aquí només haureu d'agafar el grau de la Mare de Déu ombrívol, que us portarà a la pista tot pasant per la Font, els Hostalets i finalment Albarca, on amb una mica de sort podreu trobar el refu obert i fer un beure.

L A VALL D'ÀSSUA

L'altre dia aprofitant altres coses que no tinc ganes d'explicar, no per res, per droperia, ens vam apropar pels tombants de Sort a fer bicicleta. Destacar però sobretot recomanar el camí vell entre Olp i Pujal, espectacular!!! I recordeu que a Pujal hi ha un museu de les papallones. Els camins dels topants estan senyalitzats com a "camino natural" suposo que un invent d'una empresa privada per treure quartus a la administració. De totes formes us recomano anar.hi a peu, natros vam nar en bicicleta i vam haver de caminar amb la vici al coll proutes vegades. Aneu.hi a peu i us ben asseguro que si fa caloreta en voreu un munt de papallones.

I res només dir.vos que d'això ja fa tres setmanes i que la veritat no hi ha manera de posar.se al dia. M'agradaria nar a l'hora per poguer posar tot lo que fai, però és impossible....

Us poso un enllaç d'una escaladeta feta per la diada, a cuidar.se......

http://escaladaperatontos.blogspot.com/2010/10/turo-de-la-ventolana.html

LES VIRTUTS

Les Virtuts és un antic monestir. Penjat damunt del cingle, aguaitant la vall del Glorieta. Era el nucli de l'antic terme del Samuntà, a la riba dreta del riu, i que era format per tot de masos escampats aquí i allà. El terme perdé força envers els nuclis de població propers, (Montral, Alcover, L'albiol) i finalment les seves terres passaren a formar part de estos municipis. Després de la desamortització el petit centre espiritual fou desmantellat, i ara s'enruna poc a poc.
Per mi és un del llocs més macos de les Muntanyes de Prades, quan comences a caminar per la Vall del Glorieta amunt destaca a l'esquerra aquella proa rocosa. I quan finalmet després d'una costeruda pujada per un magnífic camí, hi arribes, la desolació i el buit és corprenedor. Després baixar tota la vall amb el riu i la seva aigua al costat és un final d'excursió fantàstic. Però sense la pujada i l'esforç d'arribar a Les Virtuts el tomb no és el mateix, us ho ben asseguro.

Aquesta satisfacció dels caminaires d'assolir l'ermita pujant de la vora del riu Glorieta ens ha estat manllevada. Sí, aquell camí que pacientment guanyava alçada per dins un atapeït bosc, ha desaparegut. Ha estat eliminat, suprimit, extingit. Me vai posar molt trist, més que les altres malmeses que vei per la muntanya, i és que vai col.laborar ja fa uns anys amb el C.F. Reddis, la seva Secció Excursionista, en la seva recuperació. Per cert, la Secció Excursionista del Reddis es veu que també té els dies comptats. I en aquesta suma de desgràcies cal dir que la primera ha sigut l'esfondrament del campanar de Les Virtuts. Ja diuen que los mals mai venen sols.
I és que ahir només baixar del cotxe, venint d'excursió, la primera cosa que ens van dir va ser que Labordeta ens havia deixat, per sempre.
No he sigut mai un seguidor de les seva música, ni de la seva escriptura i poguer sóc massa jove per entendre la seva lluita per la llibertat. Però quan sortia per la tele amb la seva motxila, ens el miràvem, muts, com qui escolta el mestre a classe. Estic segur que era una bona persona, una gran persona.

Realment avui és un dia gris, trist.
I no m'he pogut estar, de posar banda sonora a este post. Demano perdó als fans del senyor Cohen per posar la versió del senyor Buckley, que tampoc és entre nosaltres.

http://www.youtube.com/watch?v=XoSJSi2iRrk&feature=related

TUC de MULLERES

Ja fa uns dies vam fer el Mulleres, desde la boca Sud. Tenia pensat fer un escrit llarg i penós, però finalment no he trobat el moment, ni avui que ha caigut un bon aiguat. Diuen que 150 litres, jo ho dubto. Però bé, Mulleres assolit. Ascensió llarga, encara que vam dormir al refu d'emergència. Res, camí d'estiu trepitjant pedres continuament. Una foto per fer la gràcia, i unaltre 3000 i 100cims a la llista.

MOLA de COLLDEJOU i SANT GREGORI de FALSET

I és que ha estat un cap de setmana ben atapeït. La veritat és que són dues coses ben diferenciades, encara que prou aprop geogràficament. Però les he posades juntes perquè es vegi la diferència de concepte. Intentaré explicar.me encara que dubto que me'n surti.
Diumenge al matí ens vam apropar, Chris i jo, a Sant Gregori, a l'aplec d'aquesta petita ermita troglodítica enquestada en un racó de gran bellesa. No havia estat mai i realment és molt maco.
Convidats pel Centre Excursionista Priorat, de nova creació, però amb les idees prou definides, ens vam apropar a l'aplec on aquesta entitat hi tindria un paper destacadíssim. Els romeus sortiren de Falset i feren caminant el tros fins al peu de Sant Gregori, on se'ls oferí, a les taules un esmorzar potent, no hi va faltar el magnífic vi del país. Després acompanyats de les gralles pujaren a l'ermita, al defora, ja que és molt petita, i amb un ofici amb especial protagonisme dels cors es beneí una enorme senyera. Aquesta senyera havia de ser col.locada a tocar de l'ermita damunt d'una agulla de conglomerat vermellós defensada per quatre panys llisos i verticals o extremadament extraplomats. Li diuen la Roca del Gegant, i és aquí on prenen protagonisme els excursionistes.

A aquesta agulla s'hi accedia antigament mitjançant dues escales, una d'horitzontal suspesa al buit i una d'horitzontal que feia cim. Quan s'hi apropeu, ja voreu de la gran quantitat d'inconsciència que tenien abans. En Jaume, de la ferreteria Martí, ens explica que la primera bandera que hi fou penjada, va ser de joves cristians o quelcom semblant, ara ja fa mitja eternitat, i el pal era de fusta. Ja fa molts anys, en Jaume, demanà a l'ajuntament de posar.hi un pal nou, de ferro, amb la senyera, però és clar, eren temps de l'avi Cisquet, i també s'hagué de col.locar la espanyola. Amb l'imprudent sistema de les escales s'hi col.locaren les dues, però vet aquí, que els dies que no feia vent, la catalana, dalt, tapava la espanyola. La guàrdia civil demanà canviar de posició les banderes. En Jaume va respondre que ja no hi pujaria mai més, que qui volgués que la canviés. Evidentment el pragmatisme de la guàrdia civil va guanyar al patriotisme, i la senyera catalana restà damunt de la espanyola, fins que lo vent, amo i senyor de estes terres imposà la seva llei.

Més modernament en Benjamí de Pradell s'hi enfilà tot arrepenjant.se en una colla de filferros cassolans: ploms, burils, spits, pitonisses. Estem parlant de conglomerat vermell, per tant estem parlant d'una temeritat encara prou important. 12 metres d'A2. I finalment aquest diumenge passat quedà inaugurada el reequipament de esta via, amb químics, restant a la paret encara un clau de carro, un buril i una pitonissa. Ara bé amb els químics n'hi ha suficient. 12 cintes exprés, un parell mínim de llargues i dos estreps per fer 12 metres d'A1. Ràppel per la cara Nord, per on s'apuja.

L'acte, molt emotiu arribà al punt àlgid quan una noia s'enfila amb la senyera, estrep rera estrep sota l'atenta mirada de tots els assitents a l'aplec, (és a més una noia molt coneguda al poble). Finalment s'aixecà la senyera enmig dels aplaudiments entusiastes dels parroquians, i amb els Segadors interpretat pels grallers. Un moment esplèndid per una gran gesta. La meva més afectuosa felicitació per aquest esdeveniment que agermana tradició, esport i país en el que hauria de ser els nostres pilars del futur, per poder sobreviure amb diginitat als nous temps.

Diumenge a la tarda-vespre vam pujar a La Mola de Colldejou, Chris i jo, desde el Coll Roig, a la carretera de Colldejou a La Torre de Fontaubella. De l'ascensió només destacar que no hi eren les cordes que últimament havia vist, i que cada vegada el camí està més desfet, gràcies a l'inestimable ajuda d'aquells que tenint pressa escullen el anar a peu pels camins. A cim, una tarda espectacular, amb una vista insuperable, com ens acostuma a regalar La Mola ( i sense vent, tot un luxe!!!!!!!!!). Vàrem pujar a recollir l'artefacte col.locat per commemorar el 25è anniversari dels primers catalans a l'Everest. Jo he sigut el coordinador del cim de La Mola. Dissabte al matí hi havia una sortida organitzada, també es podia pujar per lliure. Confiava en el seny de la gent, un cap de setmana de vacances, al mig de l'estiu, després d'un dia record de calor al país, a la Catalunya Nova.... Vaja que no esperava gaire gent, no esperava gairebé ningú. Potser vai pecar d'il.lús o no volia que fos un èxit. Però de resultes que finalment vam ser prop de 100 persones, inclús els de tv3 s'hi van acostar. Tot un xou, on les circumstàncies me van desbordar. El que volia significar, però és unaltre cosa.
Dissabte vàrem (i aquest vàrem és una realitat dolorosa) celebrar l'èxit d'unes persones. Sense desmereixer la proesa i la heroicitat de la gesta, no crec que el país se'n beneficiés massa d'aquesta. És més, crec sincerament que els tres catalans que hi van pujar, ho vàren fer principalment per motius personals, perquè hi volien pujar, i això no és una crítica, que quedi clar. La reflexió va per unaltre banda, la següent: tan pobra és la nostra vida que hem de celebrar els èxits dels demés.És ben clar que la nostra societat necessita líders i referents (si poden ser bones persones millor que millor). És obvi que els esportistes són a dia d'avui els grans herois mediàtics que omplen les nostres tardes de sofà. Inclús crec que és molt millor pasar.se el diumenge a migdia veient la Fórmula 1 que nar a fer rallyes per les nostres carreteres. Però i en els esports de muntanya (concepte a discutir), no som capaços de fer.nos la nostra pròpia història personal?, celebrar les nostres efemèrides indivuduals? poguer les gestes no seran massa significatives, poguer no seran massa mediàtiques, potser algú sen's riurà per tan poca cosa. I què!!! Aquestes gestes tindran però un element singular, peculiar, que les faran irrepetibles. Nosaltres som els protagonistes indiscutibles de la història. Ningú ens alliçona, ningú ens guia, ningú ens fa ombra. Lluitem amb totes les nostres forces, contra les nostres pors, contra el defalliment o contra una boira espesa que posarà a prova tots els sentits. I si finalment aconseguim l'objectiu, serem herois!!!!!!!!!
Poguer en els altres esports això que intento explicar més amunt és bastant més complicat. Però a muntanya, amb la infinitat de modalitats o disciplines (escalada, senderisme, excursionisme, btt....) i amb unaltre infinitat de espais on practicar.ho (tota la part de la Terra recoberta de terra, roca, neu i gel), gairebé és difícil no fer.se una petita llista de petites proeses. Petites proeses que preparar, que il.lusionar, que realitzar, que celebrar, que recordar. Petites proeses que ens ompliran l'esperit de joia i satisfacció.

EL FORAT DE LA PUNTA DE L'AIGUA

Diumenge passat vam aprofitar la refrescada d'este estiu (i no és la primera) per nar a fer una excursió llarga com déu mana. Tot i la refrescada vam buscar un lloc a l'ombra, almenys per començar. El llloc escollit fou Orta de Sant Joan, més concretament la zona de la Canaleta, a tocar de l'incendi de fa tretze mesos, i pujar al Vacarissal, que ja feia temps que hi tenia ganes. En principi la excursió tenia que pasar per la Font Canaleta i baixar cap el Mas de Fandos i Capella. Però després de investigar per inet i sentir que aquell tram és força brut, vam canviar l'itinerari tot pujant a La Punta de l'Aigua, 100cims. I de pas buscar el Forat de la Punta de l'Aigua, del qual molta gent en parla però de la qual ningú en penja fotos ni dona referències concretes. Creiem que el vam trobar. Per totes aquelles dades tècniques i demés explicacions acurades, guaiteu per qui:

http://joanmupi.blogspot.com/2010/08/pas-de-la-mala-dona-punta-i-forat-de.html

Vai veure a la roca que fa de cim de la Punta de l'Aigua, un paper plastificat col.locat pel Centre Exc. del Penedès, on hi deia que aquell era un centcims, inclús hi tenia assignat un número. De seguida vai decidir arrencar.ho, per+o després amb la foto i tal me'n vai oblidar. Sé que no tinc cap dret a treure.ho, no sóc ningú, però no entenc la mania d'embrutar la muntanya més enllà del imprescindible. I crec sincerament que aquell paperot és totalment prescindible. Quan en torni a veure unaltre intentaré treure'l sí o sí.
Excursió molt bonica, variadíssima, amb unes protagonistes d'excepció, les Roques de Benet, impressionants com sempre. Es tresca gairebé sempre per bones senderes (fins i tot lo Port s'està humanitzant), el bocí que es transita pel cremat, ans i després del Pujador de la Maladona, no molesta gens, i les vistes desde la Punta de l'Aigua cap a la vall de l'Ebre, espectaculars. Vam passar calor a partir de migdia, però durant el matí vam anar prou fresquets, de totes maneres és més aviat una excursió de mitjans de primavera, quan les antigues zones de pastura deuen rebrotar espectacularment. Una excursió a repetir sempre que es pugui, potser amb la variant d'enlloc de sortir de mas de Fandos fer.ho del Coll de la Terra.

TORRE DEL MANUEL, MASCABRERS

Estos dies he aprofitat un parell d'estones sense extrema calor per nar a veure un parell de cosetes, les del títol. La Torre del Manuel, o torre dels Moros, és una torre d'origen medieval empeltada al terme d'Arbolí, molt aprop dels hiperconcorreguts Gorgs (sobretot a l'estiu). Ara bé, per arribar.hi penseu a portar pantalons llargs. I és que aquesta petita joia té molt poca popularitat, inclús entre excursionistes de prestigi contrastat coneixedors de tots els racons i raconets dels topants. De totes maneres, en aquesta foto podreu veure tot lo que queda, decidiu vatros mateixos si val la pena, o no.

I l'altre lloc on me vai apropar, en bicicleta, fou a l'antic llogaret de Mascabrers. Mascabrers tot i pertanéixer a L'Aleixar el trobareu al camí, ara carretera, de Vilaplana a La Selva, a mig camí del Coll de La Batalla. Està senyalitzat. L'element millor conservat és el pou, però em penso que ja no fa la seva funció, vaja que està sec. El que se'm va fer estrany és intuir un molí entre les restes. Se'm va difícil creure que el pou donava per abastir un molí d'aigua. I del barrancó que corre a la vora ni parlem.ne. Però vaja si hi era, perquè una bassa si que hi havia, i unes arcades típiques de molí també. Si en sabeu alguna cosa més que jo, si no us fa res ja m'ho explicareu.....

SERRA de l'OBAC

Dissabte vam acompanyar lo Joan a fer el seu centcim número 100. El triat, el Castellsapera, a la Serra de l'Obac.

Vam fer un tomb prou agradable tot i la calor que hi fotia. A més feia un dia lleig i calitjós. De ben segur el tomet hagués sigut més agradable un dia de vent, de seré. I també deu ser prou més espectacular a punta de dia per veure les tonalitats que agafa la roca rogenca que domina la contrada. Per sapiguer tots els ets i uts us poso l'enllaç del company Joan:

http://joanmupi.blogspot.com/2010/07/castellsapera-i-turo-de-la-pola-la.html

Vam passar sota el Paller de Tot l'Any, un promotori rocós, que pel que vai veure es podria solucionar amb un màxim de pas de quart, però ai carai no se pot escalar. No faré cap comentari per por a ser demandat. I res que de tornada vam poguer fer el Turó de La Pola, dit també Turó de Tres Creus,també cent.cims. I per cert, tampoc se pot nar en vicicleta per damunt de les pistotes que han obert al Parc.

I res, que la emoció màxima ha sigut pel trajecte en cotxe, ja que un cop passat Martorell, el merder és espectacular.

Ahh, us poso l'enllaç d'una escaladeta a Castell Dalmau.

http://escaladaperatontos.blogspot.com/2010/07/castell-dalmau-35-anys-despres.html

Este és lo Paller, perdó per la foto.

CALAIXOS de l'ARNELDO

Volíem nar a Orta, a rematar el Serrall de Sant Antoni, a la muntanya de Santa Bàrbara. Aquí podeu veure el que vam fer l'altre vegada.

http://escaladaperatontos.blogspot.com/2010/04/horta-de-sant-joan-escalant-envoltats.html

Ens va quedar de fer últim tram desde la ermita de Sant Antoni i a guanyar la cresta, però ahir buscant la ressenya, no la vai trobar. I com que avui anava de rematades finalment vam nar a la Cova de l'Heura, o així n'havia jo sentit a parlar, encara que a l'icc hi diu Cova de l'Abefé, i allà in situ, a l'entrada més al nord, hi ha una pintura que hi diu Cova dels Calaixos. De moment li dic Cova de l'Heura, encara que el que més abunden són els grèvols. Finalment, després d'indagar hem trobat que el topònim local hi diu Calaixos de l'Arneldo. I que la Cova de l'Home Fe (no Abefé) li diuen a un forat, no sé quin dels molts que hi ha.
Doncs bé hi hem deixat el cotxe dalt de les antenes per estalviar.nos una bona suada i hem nat a visitar el laberint amb tota la ferralla. Tota!!!! No!!!! Nus hem deixat els frontals, si s'ha de ser ruc....

Però bé encara ho hem pogut salvar amb els mòbils i fent una variant. I encara hem obert uns metres per sortir del laberint grimpant!!!!
Quan ho tingui tot apamat ja us ho posaré, ni que siga lo link. Ara només dir.vos que la calor no és excusa per nar a fer un tomb per ahí. Avui dins la cova a les dotze estàvem la mar de frescos, i que si deixeu el cotxe dalt, ni cinc minuts.

Per arribar.hi heu de pujar a La Serra la Llena, damunt de Vilanova de Prades, vessant prioratina, o del Vilosell vessant garriguenca. Si pujeu de Vilanova, més còmode, només heu d'agafar un PR que surt a la vora de l'església i que s'enfila intel.ligentment pel coster assolellat. Passareu vora la Cova de les Bigues on s'han fet troballes prehistòriques i guanyareu la carena. A l'esquerra, un munt de ferralla. A la dreta la Punta Curull, amb l'estandart català. I recte al Nord seguint pintura en cinc minuts arribareu a la cova. Què no és res més que una llarga diaclasa, plena d'escletxes i racons i raconets, això sí tots a cel obert. Hi podreu pasar ben bé un parell d'hores ben divertides intentant arribar a totes les raconades i aprenent contorsionisme. Si aneu en colla us ho passareu pipa.

Hem deixat el cent.cims per unaltra dia, quan fem la excursió completa desde Sant Miquel de la Tosca. I que avui a Vilanova es celebrava una prova del campionat mundial de biketrial 2010. Bastant espectacular que una prova de esta magnitud es celebri en este poblet poc conegut de les nostres muntanyes, i espectacular de debò el que fan estos nois.

I m'he assabentat que la selecció catalana de este esport competeix normalment amb tots els ets i uts, enfrontant.se a les d'altres països, inclosos Espanya. Aquests nois van dominar la prova, fent un gran paper, enhorabona!!!!!!! I de pas suspendre els esportistes nascuts a Catalunya que defensen l'escut d'Espanya. No hi ha excusa que valgui.............

L'ESTIU RESPIRA

I és que aqueta entradeta de vent de nord ens ha deixat un parell de dies agradables. Temperatura alta (no massa), humitat baixa (un veritable bé de Déu), i un airet fresquet que aprofitem per ventilar la casa i retrobar.nos amb el cobrellit, que ja teníem abandonat.
I també hem aprofitat per fer una mica d'exercici físic. Ahir, pujar a la Mola de Colldejou aprofitant la Magí Alegre a la Roca del Llamp, de la qual en pic lo company tingui feta l'entrada us posaré el link. I avui bicicleta, fent més aviat carretera, i és que Le Tour, i no sé perquè emociona bastant. De totes maneres hem intentat seguir el camí vell de Cornudella a Alforja, però pels voltants de la finca de Mas de Regiments, l'hem trobat totalment estroncat per una plantació d'avellaners. Potser m'he equivocat, o algú s'ha expropiat un bocí de camí amb dos milers d'anys d'història. De tornada hem pujat a Arbolí des de "lo pantanu" de Siurana. Pos déu n'hi do, no m'hagués nat malament unaltre cor, una garrafa d'oxígen i el motoret del Cancellara. Res una matinal agradable per fer gana per esmorçar i unes vistes magnífiques. Llàstima que he agafat el costum de no pendre la màquina de fotografiar en bicicleta. I res a vore si demà ens aixequem d'hora i aprofitem esta refrescada.

I res prometido és deuda. Aquí teniu l'enllaç de l'escalada a la Magí Alegre a la Roca del Llamp. Cingles Nord de la Mola de Colldejou.

http://escaladaperatontos.blogspot.com/2010/07/una-classica-oblidada-la-mola-del-coll.html

CASAMANYA i ALT del GRIU

Este finde passat vam pujar a Andorra a dormir a la fresca. L'excusa va ser fer 100 cims. Vés per on la collonada dels 100 cims té una utilitat. Els cims escollits dels que hi han van ser els del títol. Dos pics que per la seva via normal són dels que pots anar amb les mans a la butxaca i si el ritme és fluix, xiular la cançó de dos homes i un destí, amb Paul Newman i Robert Redford, a vore si la trobo per inet. Trobada!!! Vet aquí l'escena en qüestió, deliciosa, amb la cançó que s'ha de xiular:

http://www.youtube.com/watch?v=P_5l6rIUu4A&NR=1&feature=fvwp

La película és del 69, deGeorge Roy Hill, i és deia orginalment Butch Cassidy & the Sundance Kid.

Seré breu. Divendres a la tarda sortim cap amunt, creuem Catalunya a 35 graus a la ombra i nem a fer vivac a Coll d'Ordino. Bonic coll entre Ordino i Canillo que ens rep amb una gran tronada, però de poca aigua i una plaga infesta de mosques gruixudes, pesades i repugnants. Sort que passada la tempesta una mica d'airet ens deixa un final de dia espectacular i les mosques més tranquiles, per poder sopar amb tranquilitat. Al dematí ens aixequem prou d'hora i agafem el senderó hipersenyalitzat, hipertrillat e hiperfàcil que puja al Casamanya per la carena que neix del mateix coll. Boira espesa fins a cim, 2 hores. Allí trobem un noi que ha sortit ans que natros i que ja marxa carena enllà. Aprofitem per menjar mentres lo sol esvaeix les boires i ens deixa veure l'extens panorama desde el Casamanya Sud. Com que no sabem quin és el 100cims oficial anem a fer el Nord, 2752m, 12 metres més alt que el Casamanya Sud. Obviem el pic del Mig i descendim per la vall que es forma entre la carena que és desprèn d'aquet últim i la que hem pujat. Per prats i restes de traça arribem a la carretera, devant d'un pàrquing habilitat i ja en deu minuts som a Coll d'Ordino, on s'està celebrant una cursa ciclista de carretera.

Apreta el sol i nem a Encamp, i pujem la carretera que puja als Cortals d'Encamp. De camí hi ha un edifici nou en forma d'ermita gens bonic, a uns metres de l'antiga ermita de Sant Jaume. Aprofitem a la seua vora l'ombra d'un pi per dinar i fer migdiada.

Més enllà de les 3 de la tarda preparem les motxiles i agafem a dos quarts de 4 lo camí que puja al refugi d'Ensangents. Camí ben trillat i ben senyalitzat a les cruïlles que en una hora i mitja et deixa al refu. El refu està en un lloc un pèl tancat, amb un torrent i una font a la vora. Envoltat de torberes, sembrats d'orquídees i floretes de totes menes. Això en principi podria ser bonic però acompanyant tots aquests elements hi ha una veritable invasió de mosquits, mosques i d'altres insectes a més de no poder caminar pel voltant sense mullar.se els peus. Hi trobem dues parelles joves de pescadors que ocupen el dormitori gran, de 12 places i natros ocupem el petit de tres places. El refu està acondicionat amb lliteres, estufa, lloc per cuinar, taules i bancs, pala per treure neu, serra (la vai xafar) i mall per tallar llenya.... i tot plegat una mica desordenat i brutot de la gent que va deixant coses per qui i per llà. A quarts de 6 ens truca el company Joan que surt de Reus i que ens ve a veure, tot plegat molt justet. Sopem i preparem lo llit tot esperant que arribi el company. I arriba a les fosques!!!! Bé ja podem dormitr tranquils. Diumenge ens aixequem relativament aviat tot i que no espavilem gaire a sortir. Quan ho fem, pujem al llac més gran, una mica perdedor, sobretot si és vol nar de nit i des d'allí ja veiem Collada Entinyola, que anem a buscar, retombant el llac per l'esquerra i ja per camí més fressat arribem a la Collada. Sen's obre un magnífic panorama. Continuem per la carena, entre herba i rocam, però de pujada suau . Arribem a cim quan comença a tocar el sol. Alt del griu, 2876. 1hora 15minuts desde el refu. Àmplia visió de la majoria de pics andorrans. Hi ha un check point (control de pas) del camí de l'Òssa. Unaltre producte turístic. Continuem per la carena, anant a buscar les Collades Baixes d'Emportona. La cresta és accidentada i evitem les dificultats caient a un costat o a l'altre. Com que no és massa divertit en una d'estes que caiem cap a la banda d'Ensangents no retornem a la cresta i continuem de biaix, perdent alçada a poc a poc. Trobem una colla d'homes que pujen al recte, crec que nem pel camí de l'Òssa ans esmentada. Al final pel vessant de fort pendent però sense dificultat arribem a l'herba i retombant per l'esquerra dels refugis retrobem el senderó que ens porta al refu. Esmorzem, repleguem trastos i per avall. A les dotze al cotxe. El reste del dia el passem fent les típiques coses que es fan a Andorra, tot evitant de pas conduir a les hores de màxima insolació. A quarts de 8 a casa.

He intentat ser el més breu possible, però si algú vol més detalls de les excursions només cal que demani. Assumptes concrets si us plau. Són excursions poc reeixides on el més interesant és l'aspecte botànic i faunístic, sobretot pujant a Ensangents, on la varietat de flors és espectacular, així com dels artròpodes associats. I les vistes, si el dia acompanya.

AGULLA MALEÏDA DE SIURANA

Avui hem pujat a Siurana a escalar, a l'agulla maleïda de Siurana, una penya arrampada al cingle ombrívol que dona a la barranc. I hem tornat perquè diumenge amb Chris vam haver de deixar una baga per poder baixar. Ara hem acabat de fer la feina d'algú que va posar un solitari parabolt. Hi hem deixat un cordino ben gruixut i un moscata de seguretat. Ara rappelar i recuperar cordes és fàcil i segur.
De ben segur a aquesta agulla no hi pujarà ningú en molts anys però....

i per cert, aquí teniu el link per poder veure com és aquesta agulla:

http://escaladaperatontos.blogspot.com/2010/07/agulla-maleida-de-siurana.html

I la foto és de Siuranella, desde el cim de l'agulla.

LA MUSSARA EN BICICLETA

Després d'uns dies autoexcusant-me rera els compromisos, sopars i reunions que tenia avui he fet exercici físic. I la única manera que he trobat de no morir de calor ha sigut pujar a La Mussara en bicicleta.
Ans de les 7 ja pedalavem, Chris i jo. De la pujada a La Mussara, potser el nom més apropiat seria Coll de les Llebres, només us diré pels que no hagueu pujat i us fa mandra que és fàcil. Fàcil, si no teniu pressa, amb la btt tal com nàvem natros no patireu gens. La primera part és més exigent, però la segona, una mica més enllà de la Font del Llop convida a "baixar pinyons", inclús a pujar de plat!!!!!!!!! Ma penso que aquet terme de "baixar pinyons" té pinta de incorrectíssim. Doncs bé un cop arribats a dalt, ma penso que hem trigat poc més d'una hora desde Vilaplana, hem nat a veure el pou de gel del Mas del Pou, i després a seure vora el cingle de Les Airasses una bona estona. Hem comprobat que han ficat una porta metàl.lica per entrar a l'esglèsia de Sant Salvador, i que aquesta ja està xafada. Sense comentaris. Després hem nat fins a Les Pinedes, Castillejos per la majoria, i hem agafat la pista, la de la dreta que baixa cap al camí dels Masos. Encara que està en bones condicions, hi ha algun tram lleig que et deixa un regust desagradable. Després hem tornat a sortir vora a la carretera vora el Mas del Sord i ja d'aquí fins el Coll d'Alforja i baixada pel camí vell. La primera part està prou atrotinat, però de seguida es nota que hi ha passat la màquina, de totes maneres la màxima dificultat és, com sempre, la travessa de sorra profunda on és fàcil perdre el control de la roda del davant. I res a dos quarts d'onze ja aparcàvem la bicicleta al garatx. Després d'una dutxa ens hem fet uns fèsols amb cansalada i ou ferrat i com uns senyors!!!!!! I res dos apunts més.

Que pels voltants de La Mussara i les Pinedes he vist banderoles com les que vai veure a Farena fa poc http://troussejant.blogspot.com/2010/05/curses-de-gorrins.html
i que no he sapigut veure de que eren, però espero que les treguin aviat perquè fa molt mal a la vista. No portava càmara i per tant aquesta entrada no tindrà foto, no per res, si no per droperia.

I que es veu que la mani de BCN ha sigut tot un èxit, me n'alegro pels que hi han nat, espero que els hi quedi un bon record i que no el perdin mai, perquè espero equivoca'm però em penso que el que el futur polític del nostre país serà trist i lamentable, a no ser que els nostres polítics actuals canvïin de país.........

VACANCES PELS ALPS

Sí, he estat uns dies voltant, 10 exactament. No us explicaré en detall el que vai fer, la meva memòria és limitadíssima però sí un petit resum per si algú vol saber.ne més.
Vàrem ser tres. Andrés, Es teve i jo mateix.
El primer dia fou de viatge fins a l'alberg juvenil de Guillestre. 17,50 eurus amb esmorzar.
El segon excursió per Sant Veran, au Queyras, a 2020 metres d'altitud, que diuen que és lo poble més alt d'Europa. Suposo que cada regió escombra cap a casa, a Espanya diuen que és Trevélez i suposo que per altres països n'hi hauran d'altres que s'autoproclamen el poble més alt de...
Pujàrem fins un coll fronterer amb Itàlia, Es teve i Andrés més amunt fins un cim de més de 3000m. Molt de fred i neu granulada i aigua en la baixada. Dormir a Pelvoux, en l'auberge La Blanche, 14,50 amb dret a cuina. Al poble no hi ha boulangerie, així que si voleu pa l'haureu d'anar a buscar a Ailefroide o a Vallouisse, penseu.hi.
El tercer dia pujada des de Pré Madame Carle, al cor dels Écrins fins al refugi del Glacier Blanc, a 2650m vora el glaciar del mateix nom. Molt de fred, vent i una mica de neu. Per la tarda, turisme de cotxe. Col de Lauteret, Col de Galibier, (últim quilòmetre a peu per estar tancat per neu), i Col du Télégraphe. Dormir a casa de Chris.
Lo quart dia el vam omplir nant a Chamonix i buscant info i allotjament. No m'enrecordo de l'allotjament però estava bé i apartat del meollo. Hi vàrem dormir tres dies amb una sala de cuina i menjador on practicar idiomes. Aquesta primera nit va ser ben especial ja que es celebrava a França le jour de la musique, i per això hi havia quantitat de concerts per arreu. Tot i el fred vai suportar uns vells rockers tocant temes d'ACDC, Aerosmith, Rolling Stones etc... Tota una experiència sentir el Hells, ain't bad place to be i a la vegada admirar la glacera de Bossons al fons. Una sorpresa ben agradable. A repetir. I per si de cas no us enrecordaveu aquí teniu la cançó:

http://www.youtube.com/watch?v=77TOYSiIoMI&feature=related
Chamonix és un medley d'Andorra, Viella i Salou però amb infinitat de transports diferents, telefèrics, ous, trens, busos, ahh!! i el Montblanc allà dalt, majestuós.

Lo cinquè, variant del TMB desde Les Houches fins Les Contamines, pasant pel pont penjant del glacier de Bionassay, decebedor, i per Miage un lloc idíl.lic. De Les Contamines a Les Houches amb bus i tren públic, una cosa impensable en el nostre país.
Lo sisè pujada al Brévent, cim de més de 2500m, al capdemunt de Chamonix, al Massís de Les Aiguilles Rouges, mirador excepcional de les Agulles de Chamonix. Tot i que hi ha telefèric vam poguer evita'l.
Lo setè dia excursió des d'Argentière fins al seu glaciar, nar i tornar, ja un dia de calor. A la tarda retorn a casa de Chris pasant pel Coll de Sassies i el Beaufortain, una comarca verda i bella com poques, excepcional, un lloc per descansar i no fer res de res de res de res de res.
Lo vuitè dia petit tomb a la tarda pels voltants de casa de Chris, a Maurienne. Poguer la excursió més agradable de totes.
Lo novè, excursió als llacs de Sept Laux, al massís de Belledonne. Infernal repetjó de 800 metres per assolir una zona lacustre amb uns primers estanys meravellosos. Després per terreny trencacames ens vam arribar al refu ja en una zona fortament modificada per Electricité de France. Retorn pel mateix sender.
I l'últim dia pasar calor per arribar a casa.
Han estat uns bons dies, tot i que les excursions que hem fet no són res de l'altre món. Potser la del Brévent és la única que s'ha salva. Póguer hem escollit unes zones massa alpines per la nostra manera de fer. Però la culpa és essencialment meva, que no suporto la calor, i per les dates que eren vai apretar per buscar una zona alta. Portàvem piolet i grampons, però per aquells topants, sense corda vas força venut, no els vam fer servir. La veriat és que nar al mello dels Alps per no fer alpinisme és un pèl tonto, però ara ja ho sé, encara que segur que hi torno a caure.
I més que res he vist el Montblanc d'una mica més aprop.