dilluns, 30 d’agost de 2010

MOLA de COLLDEJOU i SANT GREGORI de FALSET

I és que ha estat un cap de setmana ben atapeït. La veritat és que són dues coses ben diferenciades, encara que prou aprop geogràficament. Però les he posades juntes perquè es vegi la diferència de concepte. Intentaré explicar.me encara que dubto que me'n surti.
Diumenge al matí ens vam apropar, Chris i jo, a Sant Gregori, a l'aplec d'aquesta petita ermita troglodítica enquestada en un racó de gran bellesa. No havia estat mai i realment és molt maco.
Convidats pel Centre Excursionista Priorat, de nova creació, però amb les idees prou definides, ens vam apropar a l'aplec on aquesta entitat hi tindria un paper destacadíssim. Els romeus sortiren de Falset i feren caminant el tros fins al peu de Sant Gregori, on se'ls oferí, a les taules un esmorzar potent, no hi va faltar el magnífic vi del país. Després acompanyats de les gralles pujaren a l'ermita, al defora, ja que és molt petita, i amb un ofici amb especial protagonisme dels cors es beneí una enorme senyera. Aquesta senyera havia de ser col.locada a tocar de l'ermita damunt d'una agulla de conglomerat vermellós defensada per quatre panys llisos i verticals o extremadament extraplomats. Li diuen la Roca del Gegant, i és aquí on prenen protagonisme els excursionistes.

A aquesta agulla s'hi accedia antigament mitjançant dues escales, una d'horitzontal suspesa al buit i una d'horitzontal que feia cim. Quan s'hi apropeu, ja voreu de la gran quantitat d'inconsciència que tenien abans. En Jaume, de la ferreteria Martí, ens explica que la primera bandera que hi fou penjada, va ser de joves cristians o quelcom semblant, ara ja fa mitja eternitat, i el pal era de fusta. Ja fa molts anys, en Jaume, demanà a l'ajuntament de posar.hi un pal nou, de ferro, amb la senyera, però és clar, eren temps de l'avi Cisquet, i també s'hagué de col.locar la espanyola. Amb l'imprudent sistema de les escales s'hi col.locaren les dues, però vet aquí, que els dies que no feia vent, la catalana, dalt, tapava la espanyola. La guàrdia civil demanà canviar de posició les banderes. En Jaume va respondre que ja no hi pujaria mai més, que qui volgués que la canviés. Evidentment el pragmatisme de la guàrdia civil va guanyar al patriotisme, i la senyera catalana restà damunt de la espanyola, fins que lo vent, amo i senyor de estes terres imposà la seva llei.

Més modernament en Benjamí de Pradell s'hi enfilà tot arrepenjant.se en una colla de filferros cassolans: ploms, burils, spits, pitonisses. Estem parlant de conglomerat vermell, per tant estem parlant d'una temeritat encara prou important. 12 metres d'A2. I finalment aquest diumenge passat quedà inaugurada el reequipament de esta via, amb químics, restant a la paret encara un clau de carro, un buril i una pitonissa. Ara bé amb els químics n'hi ha suficient. 12 cintes exprés, un parell mínim de llargues i dos estreps per fer 12 metres d'A1. Ràppel per la cara Nord, per on s'apuja.

L'acte, molt emotiu arribà al punt àlgid quan una noia s'enfila amb la senyera, estrep rera estrep sota l'atenta mirada de tots els assitents a l'aplec, (és a més una noia molt coneguda al poble). Finalment s'aixecà la senyera enmig dels aplaudiments entusiastes dels parroquians, i amb els Segadors interpretat pels grallers. Un moment esplèndid per una gran gesta. La meva més afectuosa felicitació per aquest esdeveniment que agermana tradició, esport i país en el que hauria de ser els nostres pilars del futur, per poder sobreviure amb diginitat als nous temps.

Diumenge a la tarda-vespre vam pujar a La Mola de Colldejou, Chris i jo, desde el Coll Roig, a la carretera de Colldejou a La Torre de Fontaubella. De l'ascensió només destacar que no hi eren les cordes que últimament havia vist, i que cada vegada el camí està més desfet, gràcies a l'inestimable ajuda d'aquells que tenint pressa escullen el anar a peu pels camins. A cim, una tarda espectacular, amb una vista insuperable, com ens acostuma a regalar La Mola ( i sense vent, tot un luxe!!!!!!!!!). Vàrem pujar a recollir l'artefacte col.locat per commemorar el 25è anniversari dels primers catalans a l'Everest. Jo he sigut el coordinador del cim de La Mola. Dissabte al matí hi havia una sortida organitzada, també es podia pujar per lliure. Confiava en el seny de la gent, un cap de setmana de vacances, al mig de l'estiu, després d'un dia record de calor al país, a la Catalunya Nova.... Vaja que no esperava gaire gent, no esperava gairebé ningú. Potser vai pecar d'il.lús o no volia que fos un èxit. Però de resultes que finalment vam ser prop de 100 persones, inclús els de tv3 s'hi van acostar. Tot un xou, on les circumstàncies me van desbordar. El que volia significar, però és unaltre cosa.
Dissabte vàrem (i aquest vàrem és una realitat dolorosa) celebrar l'èxit d'unes persones. Sense desmereixer la proesa i la heroicitat de la gesta, no crec que el país se'n beneficiés massa d'aquesta. És més, crec sincerament que els tres catalans que hi van pujar, ho vàren fer principalment per motius personals, perquè hi volien pujar, i això no és una crítica, que quedi clar. La reflexió va per unaltre banda, la següent: tan pobra és la nostra vida que hem de celebrar els èxits dels demés.És ben clar que la nostra societat necessita líders i referents (si poden ser bones persones millor que millor). És obvi que els esportistes són a dia d'avui els grans herois mediàtics que omplen les nostres tardes de sofà. Inclús crec que és molt millor pasar.se el diumenge a migdia veient la Fórmula 1 que nar a fer rallyes per les nostres carreteres. Però i en els esports de muntanya (concepte a discutir), no som capaços de fer.nos la nostra pròpia història personal?, celebrar les nostres efemèrides indivuduals? poguer les gestes no seran massa significatives, poguer no seran massa mediàtiques, potser algú sen's riurà per tan poca cosa. I què!!! Aquestes gestes tindran però un element singular, peculiar, que les faran irrepetibles. Nosaltres som els protagonistes indiscutibles de la història. Ningú ens alliçona, ningú ens guia, ningú ens fa ombra. Lluitem amb totes les nostres forces, contra les nostres pors, contra el defalliment o contra una boira espesa que posarà a prova tots els sentits. I si finalment aconseguim l'objectiu, serem herois!!!!!!!!!
Poguer en els altres esports això que intento explicar més amunt és bastant més complicat. Però a muntanya, amb la infinitat de modalitats o disciplines (escalada, senderisme, excursionisme, btt....) i amb unaltre infinitat de espais on practicar.ho (tota la part de la Terra recoberta de terra, roca, neu i gel), gairebé és difícil no fer.se una petita llista de petites proeses. Petites proeses que preparar, que il.lusionar, que realitzar, que celebrar, que recordar. Petites proeses que ens ompliran l'esperit de joia i satisfacció.

3 comentaris:

Gatsaule ha dit...

Una reflexió interessant, que comparteixo totalment. El què em costa d'entendre és que, pensant així, fossis el coordinador d'un dels cims. Personalment no hi vaig participar perquè no hi creia ni m'agraden aquesta mena de xous.

Clar que, amb l'èxit que va tenir la iniciativa, segurament qui està errat dec ser jo.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Amb permís, una discrepància: l'excursionisme no és una modalitat o disciplina de muntanya. Son les activitats a muntanya les que son unes modalitats d'excursionisme. Primer va ser l'excursionisme, que no és cap esport, i abasta tota la morfologia del país, pla, vall, costa o muntanya.
És la meva modesta opinió, basada en la nostra història.

JERKOUT ha dit...

Gatsaule, no crec que vagis errat, com tampoc els que van celebrar els 25 anys de l'Everest. Simplement cadascú té una manera de pensar i de fer. Jo vai participar, perquè ningú se'n volia fer càrrec, i per bé o per mal, stic dintre del meollo.

Xiruquero, estic d'acord en que l'excursionisme no és un esport, (ja veus que quan poso esports de muntanya entre parèntesis ho poso en discussió) però no me baso en la història, si no en la meva percepció personal, ni millor ni pitjor que cap altre. Com tampoc accepto l'escalada deportiva com a modalitat d'excursionisme. Ma penso que tot plegat necessitaria unes quantes hores de reflexió i argumentació, per tant quan vulgós discrepa, amb permís o sense.