diumenge, 30 de maig de 2010

LA PROCESSÓ DE MOSSÈN JAUME

I és que ahir vam pujar a l'Aneto. I Déu n'hi do la quantitat de feligresos que congrega esta muntanya. Mossèn Oliveres estaria ben cofoï de fer missa totes les vesprades ans de donar el sopar a La Renclusa. I pel matí beneirïa totes les pells de foca i tots los grampons del personal que hi passa. Nem al relat dels fets per si de cas l'interesés algú.

Sortim dos cotxes, amb tres persones cadascú. El cotxe blau surt a les 3 de la tarda del divendres, amb Chris, Andrés i jo, i porten material per dormir al terra. El cotxe groc surt a les cinc, amb dos Joans i en Xavi, dormen a la Renclusa. Durant el camí que porta a la Besurta, ens plou, a estones, algun ruixadet per Lleida, d'altres arribant a Benasc. Quan arribem a puestu, ja hi han forces cotxes, i el cel ben ennuvolat. Com que preveiem que el pàrquing serà poc menys que una rave, anem un pèl més avall a veure si trobem quelcom. I ho trobem. Andrés sabia d'una cabana a tocar de la carretera. Hi nem, està oberta i buida. Dos lliteres i uns palets, tot plegat prou net. Cabana del Plan d'Estan, a quinze minuts del pàrquing de Besurta, a peu. O sigui que ens instal.lem, treiem la taula i les cadires i sopem ans que es faci fosc, al defora. Amanides, pasta, embotits i faves estofades. I vi a raig. Mentres fem els postres un noi ve sol i ens demana si hi pot dormir. Sí és clar. També pasen els del cotxe groc, que pujaran a la Renclusa amb les últimes llums del dia, que es va netejant de núvols de la banda de Remuñe. Demà tindrem un bon dia. Durant tota la estona el tràfec de vehicles que pujen es continu. Moltíssimes furgonetes, però també una bon grapat d'X3, que sembla que els regalen als esquiadors. A les 10 ja som al llit, natros tres i en Manolo, el company de Sant Joan Despí. Ens llevem a les quatre, i esmorzem. El pobre company també es lleva, amb el soroll que feiem no tenia cap més opció. Sortim tots junts, a peu de nit, la carretera és plena de cotxes amb tot de llumetes. Arribem al pàrquing i tirem amunt a la Renclusa. Quan passem per allí, ja són les sis. En Xavi està esmorzant, lus Joans encara dormitejen. L'activitat pels voltants del refu és frenètica. N'hi ha que remenen les pells de foca, d'altres ajusten grampons. Una munió d'esquiadors i excursionistes comencen la processó. De la normal de l'Aneto, de la seva vessant tècnica no us explicaré res, si vos interesa demaneu.

Només uns apunts de la nostra ascensió particular. Els que dormien a la Renclusa naven en ski, Andrés i jo a l'antigua usanza i Chris amb esquís però sense ganivetes, o sigui a la motxila. A Chris i a mi sen's va fer la pujada al Portilló superior insuportable. Andrés ens va treure més de tres quarts d'hora, de Manolo no ens vam poder despedir ja que ell nava a fer la Maladeta (gràcies per la foto i per la companyia, molta sort). I que Xavi, al Portilló ja ens havia avançat. Del portilló per amunt, millor, encara que Xavi i Andrés ens van deixar de seguida. Chris ja amb els esquís al peus va més lleugera. Un quart més enllà de Collado Coronas la pujada es redreça i Chris s'ha de treure els skis. Som sobre els 3300m i decideix donar per acabada la seva ascensió. No vol fer.nos esperar més i aprofitar la neu en les millors condicions posibles. Chris ja ha pujat unes poques vegades. Arrio amunt, a tope per a veure si enganxo els companys. La veritat és que en aquesta alçada lo d'apretar és molt dir, però vaja de seguida em trobo fent coa per fer el pas de Mahoma. Com que la cosa va per llarg, aprofito per menjar quelcom i beure. Andrés i Xavi són al cim hi confio que m'esperin. Pos no; quan finalment aconsegueixo avançar els molt impresentables ja se'n tornen, que diuen que tenen fred, les nenes... Bé fai quatre fotos per llà a l'espera que algú me'n faci una, que ha sortit fatal, i aprofito un moment per fer el pas de Mahoma en solitari. Andrés me va fer un vídeo, si surt bé el penjaré en aquest mateix post.

Els tres anem avall i junts per fi fem un sentit homenatge a mossèn Jaume Oliveres, tot pujant a la seva punta. Tot i que és un tres mil de la llista del Buyse avui no ha pujat ningú. I no m'estranya perquè el bony en si no té res d'especial. Només una foto del repetjó final de l'Aneto, i la constància de que si un dia me fa il.lusió completar la llista "oficial" o "no oficial" este ja està llest. Després de la pregària corresponent, avall. Recollim a Chris, que baixa amb lo Xavi que ja va amb esquís als peus. Baixem per la gelera, amb la neu ja prou transformada. Els que porten esquís bé, Andrés i jo a patir. Sort que ens ajuntem amb una colla de noies i ens rellevem per fer culen-bajen en els trams més empinats. Sort d'això que si no la baixada haguera sigut un calvari dels de debò.
Arribem a Barrancs, i després de fer uns metres pel pla de neu per fi xafem herba i ens podem treure la ferralla dels peus. Tinc els pantalons completament xops i el cul insensible. Descansem una estona i deixem a Xavi a l'espera dels dos Joans que baixen radera nostre. Finalment s'han baixat de Collado Coronas. Avall fins a aigualluts, genial, baixa aigua per tot arreu i les flors primerenques contrasten amb el verd lluent. D'aigualluts al cotxe, un tràmit bastant feixuc. Ja al cotxe bebem i mengem tot esperant lo cotxe groc. Anem a rehidratar.nos tots sis com cal a Benasc, res d'aigua, i carretera i manta. Amb les últimes llums del dia arribem a Alforja.

L'Aneto l'havia fet una vegada ja fa molts anys, tants que no men recordo i he enviat un mail al company d'aquell dia a veure si se'n recorda. De quinze anys no baixa. En canvi i desde que fa uns pocs anys això del ski de muntanya s'ha popularitzat hi ha gent que pràcticament cada any hi puja. I això es nota en les aglomeracions que hi ha. Tot i que no me feia una especial il.lusió pujar a l'Aneto sí que volia veure com era els portillons, i la travesía de la gelera, ja que l'altre vegda el vai fer desde Pescadores. Una bona experiència, xafant un inofensiu glaciar sota una bon tou de neu sopa. I fer notar que cada vegda estic en pitjor forma física, ja dic que la pujada a portilló superior va ser espantosa. I que això és accentuat perquè la penya està molt forta. Tot i pujar i baixar 1600 m de desnivell, gairebé tots xafant neu, i arribant al cotxe ans de les tres de la tarda, la sensació és d'anar lents, ja que érem dels últims que baixaven. I per això he decidit no fer més ascensions d'una tirada. Es fan llargues i feixugues, quedes valdat i no disfrutes dels millors moments, la matinada i el vespre. A veure que hi diuen les meves costelles.

3 comentaris:

jebu ha dit...

Només X3? Porches Cayennes en vai veure més de 2.
Les Maladetes al maig semblen pistes d'esquí, déu n'hi do quina munió de gent.
Salut.

Joan ha dit...

Ja et dic, que et fas jaio!!!

JERKOUT ha dit...

ja teniu raó!!!
tots dos, per desgràcia