VILANOVETA

El fanatisme dels centcims contínua a tope!!!! Ahir el primer i avui ja el segon, un dels forts, Sant Corneli!!!!!!!! La veritat és desde que vai arreplegar el llibre de lo Joan Ramon, pel Front del Pallars, esta excursió, la 13, estava amb una creu. La llunyania de la base de l'ascensió, més de dues hores de cotxe, i que no saps ben bé si és una excursió d'estiu o d'hivern n'havia retrasat la seva concrecció. Convocats per en Joan, aquest sí, un fanàtic dels centcims, (i si no agaiteu el seu bloc, que trobareu dintre els apartats dels blocs que segueixo) ens concentrem fins a sis, i si no hagués fallat JoseMari a l'últim moment haguessim sigut 7 que poc abans de les 7 arriabem carretera amunt, en direcció a la Conca de Dalt, i més concretament a Aramunt Nou. Joan, Josep Maria, Es teve, Bernat i els ja habituals Chris et moi.

De l'ascensió a la muntanya de Sant Corneli només cal dir que és molt monòtona, per un camí vell recuperat, a trossos, a trossos els recuperadors van al dret, i poca cosa més. Que vas per una pineda infestada de processionària i que només quan arribes a la carena sommital i les vistes s'obren i apareixen les primeres restes de la guerra val la pena aixecar el cap. Les dues hores anteriors treient la font d'O són el que jo dic de "cap a terra i reductora". Si voleu saber més dades tècniques sobre la excursió millor busqueu per qui:
http://joanmupi.blogspot.com/2010/04/aramunt-sant-corneli-vilanoveta-aramunt.html
Jo ara faré una descripció del festival, del festival de petites coses que van anar pasant durant el reste del dia i que li confereixen la excepcionalitat d'un gran dia de muntanya.
L'ermita, amb el vértex geodèsic al terrat i la creu trencada no emocionen gaire la veritat, o natros som insensibles o els de la guia pequen d'entusiasme descriptiu. Però bé, aquí comença el festival i comença que quan arribem hi trobem tres iaios dels topants i 6 btteros amb la bici al coll i de Tremp i que es disposen a baixar per on natros hem pujat. Una reflexió, no tinc res contra els btteros, jo a vegades hi vai, però si s'entossudeixen a pasar per camins de bast, al final els acaben malmetent, com vam veure in situ al camí de Pessonada a Abellà de la Conca, tot baixant a Vilanoveta. Però bé, només dir que els vellets tot xerrant amb una granada Laffite a la mà, explotada, que hi ha a la finestreta de la ermita van començar a dir noms de coneguts als que els hi faltava alguns dits o la mà o cap altra tros, enmig d'una conversació distesa. Per aquells verals i en aquelles edats la guerra i la posguerra no van ser història, van ser realitat. Quan ja marxen els iaios i els btteros ens ajuntem tots plegats, havíem pujat cadaú al seu ritme. I després de les fotos de rigor i juntament amb dos nois més que havíen pujat, gairebé tots es dediquen a buscar una hipotètica ampolla de vi amagada per un usuari de gps, en Joan tenia la refrència. Aprofito per fer les fotos de dintre l'ermita. Per cert, vai ser incapaç de fer una foto a la ressenya d'una via a la cara sud, del gran Christian Ravier amb unaltre company. I que dintre també hi ha una foto de la inauguració de la creu, el mateix 39, però com bé van dir els iaiets, la creu va caure de vergonya. Total que surto de la ermita, em trec els mocs del nas, poso en "on" la neurona de buscar alcohol i em dirigeixo cap a on estan la colla, que continuen il.lusionats buscant l'ampolla. Remoc quatre pedres aquí i allà i pam l'ampolla, soc el milllor!!!!!!!!!!! o no.

Devant de l'estupefacte general, i de rialles i comentaris i tal tastem l'ampolla, un Jumilla que encara que no massa bo, estava prou ben conservat. A saber els anys que hi era allà a sol i serena. Baixem sense gaire més història, ja dic que la excursió propiament dita no en té massa. El camí no té cap mena ni de pèrdua ni d'emoció. I arribats a creuar la llau de Carreu, que baixa bé d'aigua, i com que sembla que anem bé de temps, comencem a liarla, o sigui que baixem uns metres pel riu, que a partir d'allí forma un engorjat bellíssim. Una mica abans de fer barrànquing sortim a la dreta seguint una lleixa, tot buscant lloc per dinar. En Josep Maria i jo continuem ja que el terreny es veu prou trepitjat. Lus demés esperen al sol. Natros dos continuem. Anem caminant, molt enlairats respecte el riu, per una feixa aèrea però ampla. Arribats a un promotori diem als companys que vinguin que es pasa, però com que no estan massa per la labor i no ens entenen gaire decideixen amb en Joan i el track al davant seguir la ruta prevista. Natros superat el promotori veiem unes parets al recingle abaumat. Són colomars!!!!! Tenia jo de fa molt de temps uns apunts sobre els colomars de Vilanoveta, d'en Jordi Mir, anys feia que de tant en tant els llegia a una llibreta, avui els portava copiats en un paper juntament amb la guia del Boumort del Mestre Manuel Cortès. Als apunts hi tenia cuatre mots del que s'havia de fer per arribar desde dalt, però estavem abaix!!! Si aconseguíem arribar podríem sortir per dalt, millor o pitjor. Arribem a peu dels tres colomars, espectaculars, d'argamassa feta del mateix material de la paret. Per arribar al primer, de llevant a ponent, cal posar.hi les mans, gens difícil.
Pel segon, el més ben conservat, cal però fer un parell de pasos, de segon grau, i de dreta a esquerra, ja que al recte la roca és molt descomposta. Finalment i amb el cor a tope, i una vegada comprovat que la roca era fiable m'arribo al segon. Espectacular, l'emoció és màxima, tantes vegades havia llegit aquella nota de Vilanoveta i ara era allí. El lloc no és el més segur ja que sentim el brunzit de vespes i abelles que han colonitzat tant les arnes abandonades com les parets d'argamassa, facilament foradables. Fotos i avall, en precaució. En Josep Maria finalment decideix no pujar a aquet. Ens arribem al tercer, aquest a peu pla de la lleixa que ens porta a la sortida. Per sortir de la feixa hem de fer buscar un parell de pasos per dues canaletes, fàcils, però extremadament brutes, cal fer força per treure el caparró de dins els boixos. Després, un replà amb més arnes ens porta al coll. Un canaló entre les roques dels dos turons que conformen Vilanoveta. El canaló és ple de vegetació i hem de grimpar sense més dificultat per sortir dalt de la carena. Estic molt molt molt content. Sortits a la carena en Josep Maria em convenç d'anar a visitar les ruines, que tenim a tocar, restes d'un absis, la base d'unaltre ermita, i un Casal Fortificat, on ens trobem amb el reste de la colla. Hem tingut sort, pensàvem que estarien baix a l'aubaga. Ja reagrupats aprofitem per dinar, ens acabem tot l'alcohol que portàvem, inclós el que quedava de Jumilla i ens posem a discutir quins restes d'ermita són Sant Pere, les del bocí d'absis dempeus, o l'atri que no aixeca dos pams????? Només és per marejar l'Es teve.

Baixem al camí. Bernat ens ensenya un pou i la casa Boer. Després abans de marxar en direcció Aramunt veiem al Josep Maria dintre de casa Toà. Pos tots cap dintre!!!!. Casa abandonada el 1970 encara s'aguanta prou bé dempeus. Ens dediquem a regirar tota la casa intentant esbrinar quines són i perquè serveixen les habitacions i alguns objectes que encara hi resten, tot en un estat deplorable. Continuem pasant per Sant Martí, amb el sostre esfondrat, i ja anem a ponent en busca del següent turó, farcits de búnquers i trinxeres, alguns prou ben conservats. Tornem a baixar als conreus, pasem una tanca elèctrica i esperonats pel Bernat baixem a buscar la Font del Bullidor. Baixem desgrimpant un muret vora d'un recingle amb arnes, i arribem avall, després de molt regirar pel riu no trobem un lloc exacte, si no moltes aigües que surten de davall del terra o de sota una pedra. És nota que este hivern ha plogut. Quan tornem a remontar el cingle i agafo la motxila me n'adono que no hi porto l'armilla polar que hi portava dalt lligada. Així que amb la mala llet a nivells insospitats, mentres els companys continuen jo tiro enrera, a veure si la trobo. Torno fins on els búnquers i trinxeres, sense èxit. Com que és ja prou tard, buscant el Bullidor hi hem estat molta estona, ho deixo estar. Si feu cap pels topants de Vilanoveta i vos trobeu una armilla polar negra, ja sabeu de qui és.

En Bernat m'espera on deixem la pista i agarrem lo camí de Travet, que és camí per nar a Aramunt Vell. L'últim bocí, després de creuar un barrancó conserva l'empedrat original. És el primer tram de camí empedrat que trepitjem avui tot i que la major part del dia hem seguit camí vell. Això en destaca la importància que tenia Aramunt per aquests verals. Anem a la dreta a veure Santa Maria, segurament antic edifici fortificat reconvertit en rectoria. Totes estes coses ens ho explica l'Es teve, jo, ni un borrall. Acabem d'arribar a Aramunt tot pasant per la Torre del Moro, sense porta per on entrar, i d'aspecte massís, cosa que en principi no entenem. I finalment arribem a Aramunt Vell. A l'entrada hi ha un prohibit el pas avisant de l'estat ruïnós i per tant perillós del conjunt del poble. Personalment us dic que val la pena, porteu un casc i frontal, i com a mínim passejeu pels carrers totalment arranjats, la font, les esglésies, realment és colpidor e impressionant. No sé si el poble fou arruïnat durant la guerra, entenc que sí. Però sobte una cosa, a veure si algú me pot dir quelcom. Totes les cases tenien bodega, amb les tines corresponents, depenen de la riquesa de la casa 1, 2, en una casa ne vam veure fins a cinc. Tenint en compte que pels voltants no vam veure cap vinya, i que entre la plaga de la fil.loxera i la guerra van pasar vora cinquanta anys. Que hi feien encara les tines, a les cases, feien cap licor especial?? la fil.loxera no hi va arribar?, quin ús na feien... són dubtes que si algú me pot respondre li estaria agraït. Ja quasi de fosc sortim del nuci del poble pel portal, pasem vora el safreig i per camí empedrat i en perfecte estat, baixem a la font vella i ens arribem ja de fosc a Aramunt, ara ja només queda patejar cotxe.Com he dit abans, si voleu dades tècniques aneu al link de més amunt. Per fer el cent cims, o la excursió del Joan Ramon no tindreu pas cap problema, el camí és molt fàcil de seguir, ara bé, i al meu parer és més bonic, emocionant i interesant perdre el temps tot baixant per la llau de Carreu, e intentar esbrinar com era el país fa vuitanta anys. Ahh!!!!!!!! i si algú veu l'armilla....