ESPOLÓN GUERRERO

Avui sí, està molt tapat i ens decidim nar a fer l'Espolón Guerrero. Per mi és la tercera vegada, però per Chris serà la primera, si tot va bé. Pels que no sabeu de que va això de l'Espolón Guerrero, o si voleu una fitxa tècnica acurada us remeto a:
http://escaladaperatontos.blogspot.com/search/label/ESPOLON%20GUERRERO%20%28PENED%C3%89S%29
Doncs com que més o menys ja sabeu de què va lo tema només vos faré cuatre apunts. El primer és que tot i que feia calor, ja enlairats va començar a bufar una forta marinada que me deixava gelat a les reunions. Per tant i després de les altres experiències per aquesta cresta, lo vent, tant de serè com de marinada són presents bona part de l'any. Que els peus de gat són del tot prescindibles, perquè el pas de quart de dalt que sempre me costava fer.lo al recte, i al final me'n nava cap a la dreta, per fi li he trobat lo que, o sigui que si jo ho fai en bambes, el resto del món..... I que quatre friends i tasconets, com unes quantes bagues llargues són del tot recomanables, ja que encara que la via estigui equipada, amb els empotradors evitarem el caure a terra en una hipotètica però improbable caiguda i amb les bagues llargues evitarem que la corda s'enganxi per totes les carrasques del món. I perquè a més, fa gràcia nar posant trastos, és més, la via és autoproteccionable durant tot el recorregut, així que si voleu pasar dels parabolts.....

Un cop arribats al Castell, dinem, no ens hem aixecat massa aviat que diguem.I un cop encabida tota la ferralla a les motxiles, continuem el periple, baixem al coll proper per una sendera prou dreta, tot pasant per les Boques Calentes, uns forats a la roca que amb prou feines hi passa una persona. Aquests túnels devien de servir com a pas interior del Castell, tant per burlar un setge com per manllevar la virginitat de les tant preuades donzelles. Un cop al coll, format per una ensulsida o bé ocupat per una pedrera tant per fer el castell com les ermites adjacents, ens decidim a pujar a la gran creu propera, i un cop ja dalt de la carena fer cim, la Talaia del Montmell, amb alguna sifonada suau, però inesperada. Mentres pujem decidim apuntar.nos als centcims de la FEEC, que encara que a priori és una collonada, potser bonic arribar al final, i servir d'excusa per quan no hi ha ganes de res.... A veure si ens dura molt o poc esta dèria.

Iniciem el descens per l'atri cantó de la serra, decidits a fer tot el periple de la serra. Arribats a una cruïlla, perfectament senyalitzada, ens decantem, i així us ho recomanem, cap a l'esquerra. Anem suau de baixada fins que ja més decididament entrem a l'aubaga. Tot i que no anem per un bosc idíl.lic, el contrast amb el vessant recremat és prou notori, inclús un incipient grèvol inicia la seva aventura a tocar del camí. En un retomb a la dreta, un senderó menys fressat que el que portem entra al bosc. Com que portem coses penjades i ja és prou tard, deixem el reconeixement d'aquest senderó per unaltre visita. Poc més avall cruïlla senyalitzada i cap a l'esquerra, per un sender ideal amb plafons interpretatius de plantes i alguna carbonera sense senyalitzar, tot no pot ser. Alguna suau pujada per un sender a trams empedrats i amb la visió del castell arribem unaltre vegada al coscoll i al collet d'accés a la cresta. Només queda emprar cinc minutets i visitar l'ermita vella de Sant Miquel que hem vist de pasada quan escalavem, i ja cap al cotxe, i cap a casa.

Recorregut ideal per iniciar.se en el món de la via llarga, i de la cresta, vaja de la escalada més enllà del gri.gri, amb poca exposició, gens de pati i fàcil de debò. A més assolirem cim i si tenim sort tindrem unes panoràmiques extensíssimes de tot el Camp de Tarragona i del Penedès, i el mar al fons. Llàstima que jo sempre que hi vaig fot un dia de merda. I que si us aixequeu una mica d'hora, a l'hora de dinar podeu estar a l'àrea de fontades on fer una bona costellada amb tota la colla. Sens dubte la via d'escalada més aconsellable per fer en colla.