dimecres, 12 de setembre de 2012

PUERTO VIEJO de BIELSA

El cap de setmana passat i gairebé 4 mesos després hem tornat a a buscar un objectiu excursionista important, per la seva duresa, per la seva majestuositat i per la sua rellevància. Per les dates on som i per la calor que fa, no podia ser en altre lloc que al Pirineu.
Tenim el costum d'anar a Pineta, de fa ja una colla d'anys i per raons inexplicables. L'única plausible ens que ens cau bé, ens hi arribem en menys de tres hores. Per contra, les excursions a realitzar entaforats en aquell racó són extremadament llargues i dures. No aptes per la nostra migrada forma física. Tot i així és el nostre referent pirinaic i cada any hi fem cap almenys un camí.

Esta sortida estival, la única, ens ha fet recordar moltes altres anades al Pirineu, i és que anys enrera hi feiem cap cada quinze dies, o gairebé. Les forces eren inesgotables i els objectius màxims. Però tornem al divendres, amb tots els components per anomenar.lo divendres clàssic. Sortir a correcuita després d'enllestir la feina, creuar el pla de Lleida a la pitjor hora, tot maleïnt el camió de davant que no passa de 80 i que per més desgràcia és un camió de tocinos.
Església de Badaín
I entenc que ha de ser així. Deixar enrera el nostre muntanya, i creuar el desert en busca d'aquelles muntanyes llunyanes. Fora trist apropar-nos en un tres i no res al muntanyam pirinenc. Hom tindria la sensació de sortir al jardí de casa. Anar al Pirineu te de ser una "aventura" en tota regla, almenys emocionalment...
Un cop deixat el desert enrera seguim el curs d'un gran riu. No falta aquella carretera interminable que revolta tots els braços d'un inmens embassament mig buit. Després d'una important cruïlla ens entaforem cada vegda més en una vall, i a mesura que el muntanyam estreteix el pas la corrua de cotxes també se fa més llarga. Som al vespre, el cel és tapat i la frescor entra per la finestra. Poc a poc deixem enrera petites poblacions i alguns cotxes de la corrua que se desvien cap a valletes laterals.  Prop del nostre destí ens quedem sols  i angoixats per les gotes que cauen al vidre, tot pensant que el de la météo l'ha tornat a pifiar. Cal buscar un rafal per estirar el sac!!! Tenim sort. Una cabana a peu de carretera ens ofereix xopluc. La zona de dormir és prou neta, no així el menjador. Estendre màrfegues i sacs, fer llenya, preparar els estris de cuinar, anar a buscar la sortida del camí del dia següent (me deixat el mapa a casa, unaltre clàssic) tot just quan la fosca engoleix la vall.
Fem foc, més per estètica que per necessitat, no fa gens de fred. Sopa, coca amb recapte i embotit, infusió i llaminadures. Som a muntanya i els "extres" són imprescindibles. Tot recollit anem d'hora al sac. La suma de l'atipamenta, el cansament, el vi, les gotes i el fum de la xemenia ens fa assolir un estat pròxim al nirvana. A l'orella esquerra la remor del riu i a la orella dreta els espetecs de l'últim tronc que se resisteix a morir.



Dissabte a les 7 en punt emprenem la pujada al Puerto Viejo de Bielsa, ja sense frontal i sense jec. El camí és soberbi, intel.ligent i agradable tot i que remunta fort per gunayar els salts d'aigua del Chorro de Pinarra.
Tot i el sedentarisme desl últims mesos portem un ritme constant, lent però constant que fa que quan el sol ens il.lumina ja siguem a les praderies, després d'una llarga i suau diagonal que ens deix en les llargues marrades de la pala final.. Ja que hi estem, apretem, entre suors i esbufecs. Volem i aconseguim esmorçar al coll, a les 9, que és l'hora d'esmorçar!!!



Este coll fou el principal que feu servir les gents (civils i militars) per fugir de l'assetjament dels franquistes a la Bolsa de Bielsa, últim reducte republicà a l'Aragó. Plafons i plaques ens recorden aquells dies de 1938. Avui hem pujat aquí buscant el nostre reconfort personal. D'altres, milers, hi passaren fugint de la desesperació. No ens podem ni imaginar els pensaments d'aquella gent que ho abandonaven tot per saltar a l'altra banda, on no els elsperava res ni ningú. 6000 homes i dones tornaren al front...
Una hora per esmorçar i altre cop amunt en busca de la nostra pròpia glòria, del nostre periple èpic, coronar el Pico de Puerto Viejo ( i és que un polsim d'èpica és necessari per anar endavant amb el nostre dia a dia i imprescindible si som a muntanya). Tot i que el traç és clar i dolç enmig l'herbei, la pala final és un veritable infern costerut i escalfat per un sol aspatarrant. Pugem en silenci, les paraules són interiors  (aguanta..., unes pases més..., allò deu ser el final...) però són les que ens donen forces. Les gralles, sorolloses, volen properes, gràcilment, com sempre, 3 o 4, fent.se companyia. Però no ens atrevim a alçar la vista, per no destorbar la concentració del nostre patiment. Finalment el pendent dona pas al pla sommital i l'agonia a l'èxtasis. Un feble crit impossibilitat per la falta d'alè i cim del Pico de Puerto Viejo de Bielsa, 2723m.
N'hi ha que porten altímetre, i pinzell!!!

Abraçada vora la enorme fita i la contemplació paorosa de la més bella arquitectura natural. A la dreta la Muraille de Barroude aguantant amb prou feines el Pic de la Géla, el molló del Pic de Gerbats i la part oriental del Circ de Tromouse. A sota capriciosos, els lags de Barroude amb el seu refu. Devant tenim el caòtic vessant de Sierra Morena i  La Robiñera on els diferents tipus de rocam conformen un garbuix de vetes de diferents colors en un dels grans museus geològics a l'aire lliure, el Circo de Barrosa. Seguim meravellats tot caminant sobre la suau sendera que porta al Pic de Barrosa i al Port de Barroude, un inmens i homogeni pedruscall d'ampelites. Tot plegat ens fa disfrutar molt de passejar per este espai lunar. Mentre caminem no aconseguim imaginar com les mules atravessaven el circ pel Camino de las Pardas, que era la nostra intenció primera. Quelcom que deixarem pel futur, com tantes altres coses.

Al Port de Barroude les bateries de la càmara fotogràfica van defallir devant tanta bellesa. D'allí només vam baixar els 1000 metres de desnivell que ens separava de la carretera, amb parada inclosa per dinar i al final sentint els trons d'una tempesteta que debia ser per allí La Estiva. Sopar i dormir al Refu de Pineta i tot i que al dia següent ens vam aixecar a les 6 del matí, les agulletes i els genolls ens van enviar  a seguir un bocí del Riu Zinca, avall de Badaín, quelcom que ens va deixar temps per dinar arròs a casa i a la tarda pasar calor plegant ametl.les.

2 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Refot, bona propina això d'anar a replegar ametles a la tarde.
Quina bellesa!
Magnífica excursió.
A les paraules interiors que dius, quan la pujada t'acaba els quartos, jo sempre hi afegeixo (hi afegia),"...però com m'he emmerdat jo en aquest projecte?.." per passar després a "apa nano, toca ballar!".
Potser valdria la pena fer un recull de pensaments en aquestes situacions, no et sembla?.

JERKOUT ha dit...

Doncs als que com jo tenim unes grans deficiències en la expressió literària no ens vindria malament este recull!!!
Caldrà estar atents als moments intensos i prendre nota mental, i esperar que al arribar a casa ens enrecordem...