dimarts, 29 de gener de 2013

CAL PUÇO del CINGLE

Seguint les passes de Racons de Món , avui, junt amb l'Hilari hem fet cap a Cal Pusso del Cingle. Enatforar-se en aquella escletxa és viatjar a unaltre de món, oblidar tot allò que sabem i retrobar nous sentiments. El mas és en un lloc esfereïdor, però a la vegada amagat en un raconet càlid, que desprèn serenor i nostalgia. És un indret que demana temps, temps per seure a la roca que hi ha davant el mas, tal com féren els estadants tantes vegades.

Pas del Marrà

 L'Hilari no hi havia esta mai, i ha pogut copsar de primera mà la precarietat de la ubicació. Ell que és pagès, se'n fa creus de lo just del terreny, on fins i tot vam veure coscolls morts de seca. Hi vam anar des de dalt, aparcant a Mas d'en Blai, tot pensant en tornar per la cingla. El dia era perfecte per anar per estos verals. Núvol, no massa vent, i tampoc gaire calor són els elements meteorològics propicis per tombar per estos verals, atapeïts de brossa i encarats a Sud. Calia doncs aprofitar l'ocasió.



Font de Cal Pusso

Així que un cop baixat el Pas del Marrà, (és al.lucinant que lo mas no tingués accés al poble que pertanyia, La Mussara, ni tan sols amb un camí de bast!!), i un cop visitat lo mas, vam seguir un viarany bastant nou que baixa com un tiru. Este viarany baixa a la Font de Cal Pusso, sota el primer cinglalló del Roig. És maca, sobretot per l'entorn, i sua i somica prou perquè algú l'hagi canalitzada fins als conreus de Mas d'en Cama. D'allí estant, i com que veiem que podem nar baixar seguint la manguera ens apropem fins un penyal de roig desprès de la cinglera i que feia temps que m'havia fet pujar la mosca al nas. Els últims metres són de selva, però finalment hi  vàrem pujar a la testa.
Pedra per moldre

No sabem perquè fou treballat este penyal, poguer per extreure'n carreus? per cremar difunts en cerimònies prehistòriques?? qualsevol idea serà benvinguda.
Roca  Treballada


Després abandonem la idea de recorre la cingla fins sota el Mas d'en Blai i tornem per on hem vingut que fem tard a dinar.

Del camí de bast que baixava de Cal Pusso cap al Camp ni rastre, poguer una mica vora el penyal....


5 comentaris:

Rafel ha dit...

Certament, temps i calma es reclama aqueix indret. És com una porta a tot allò que s'ha perdut pel camí.

Puço o Pusso? Jo escric Pusso, seguint l'ortografia de la toponímia de l'Amigó.

Em faltà temps per visitar la font; excusa per tornar-hi, resseguir la cingla i buscar el pas del camí d'Alforja, i pujar pel Mas d'en Voltes, per la drecera o pel camí, ja vorem...

JERKOUT ha dit...

acabo de rectificar una cosa a l'anterior entrada i ara també l'ortografia de Pusso. Mercé sper l'apunt. I esperant en candeletes la pròxima vegada que vagis per estos andurrials!!!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Pensar en les condicions de vida -i mort- d'un mas com este fa posar los pèls de punta. Ni un camí de bast per arribar-hi? Valga'm Déu!

Rafel ha dit...

Bones,

rellegint Amigó, veig que finalment rectificà: s'escriu "Puço" amb Ç. Ja es feia extrany i en vaig dubtar a l'hora d'escriure-ho. És perquè ve de "puça". Ho vas escriure-ho bé a la primera! A la guia del 60 també escriuren "Puço". També vaig actualitzant l'entrada del grau de les Guilletes. Vaig aprenent...

Rafel ha dit...

I més: diu que que se'n diria "mas del Puço de la Cingla". Ja és filar ben prim, però està ben vist.