dissabte, 2 de juny de 2012

L'ESPLUGA de FENOLLET

Diumenge passat (ja veieu lu retrasat que vai) vai portar els Excursionistes d'Alforja a passeig. A la Vall de Cabó. La intenció era recorre el plec sinclinal suspès que uneix La Roca i la Serra de Sant Joan. Per les dates que érem vaig escollir la cara nord, per gaudir de la fresca del bosc, però no va ser així i la cosa no va sortir massa bé.

Per pujar a La Roca només hi han dos pasos amb un camí ben traçat. Pas de Finestres, que és camí per nar a Montanissell, i el Collet de Prats que és camí de Santa Fe. Els altres són canals i viaranys poc recomanables per portar colla. Unir estos dos camins vol dir xupar una gran quantitat de pista a ple sol, i és això el que va comportar fer una sortida excesivament llarga i feixuga.
A tres quarts de 8 aparcàvem a El Vilar. Havíem però d'esperar un cotxe de Mollerusa, amb gent d'Alforja però que viu en aquelles planes. L'hora oficial de començar a caminar eren les 8. Així que mentrestant, deixem un cotxe a el Pujal, per si van maldades, com així succeí. Del camí us diré poc, bàsicament per falta de temps.
Vàrem sortir un quart tard, i ja amb sol i calor, quelcom que s'accentuà a mesura que la pujada guanyava en verticalitat. Esmorzàrem no sense algun renec a Prats de Finestres. Recuperats pugem al Pas de Finestres on la canal final té cert èxit i cap entrebanc. Allà veiem que els horaris que portem  no són els millors, i deixem per un altre ratu les Coves d'Ormini. Ens encaminem cap a la Font Freda on reomplim cantimplores, ja buides i seiem un ratu vora esta magnífica font. Per tot flors i floretes, orquídees incloses, que un company no té temps d'explicar-nos, i és una llàstima però és que avui hem de nar per faena.
Ara toca aquell fer tot aquell sinclinal suspès del que hem parlat més amunt. Hi pasa la pista que de Montanisell porta a Santa Fe, però la intentem evitar. És migdia i el sol apreta de valent. Travessem La Llenguadera, amb abundoses i alegres fonts i guanyem el coll d'Espies, parem a menjar i beure i sense anar a fer cim agarrem la pista avall fins a Santa Fe. Pel camí tot retallant revolts, uns pocs nem a vore l'Espluga de Fenollet, que és l'únic que no havia vist de tota la excursió i que dona títol a l'entrada.
És una cova oberta per damunt del barranquet que recull les aigües d'este sector de la muntanya, poc abans de saltar cingle avall, a la seva dreta hidrogràfica. És espaiosa i lluminosa, prou maca. Utilitzada d'antuvi com a aixopluc pels habitants de la muntanya, ara però resta totalment abandonada. La sigularitat d'esta cova bé donada perquè té tres sortides al caire dels cingles encarats a Sud. Una és al sostre, impossible d'arribar. L'altra implica un pas de tercer en pedra tosca (no ens vam atrevir) i el que està a peu pla és barrat per una teranyina de romigueres imposibles de superar. És una llàstima ja que intuim que les vistes al sud són espectaculars. És trist vore este tipus de deixadesa per part dels excursionistes mentres s'esmercen quantitats increïbles d'esforços en curses i esdeveniments masius. Els temps canvien.
Enganxem els altres tot arribant a Santa Fe, on dinem tranquilament i algú aprofita per fer mitja bacaineta. Les vistes d'aquí són excepcionals a no ser que com avui la calitja ho amagui tot. Recuperats emprenem la baixada, pel camí que baixa fins la Font de La Teuleria. Al principi queda camí vell, després baixa com un tiru. Els que van recuperar el camí ho feren al dret. A la Font decidim anar a buscar el cotxe de el Pujal, és el que està més a prop. Pel camí trobem una abellera catalana, en uns topalls on en teoria és rara o inexistent.

Creuem el camí de carro tot obviant la visita prevista als dólmens de la contrada i arribem al cotxe a les 6 de la tarda. Parem a fer un refresc a Organyà i ja avall que fa baixada.
Sortida poc reeixida on la calor ha sigut la protagonista. Jo, que la suporto poc he arribat totalment encès i força deshidratat. Els companys no han pogut vore ni les coves ni els dolmens, però bé, com estan prop de pistes, si volen hi podran fer cap. El que sí és que la sortida ha sigut massa llarga per poderla disfrutar amb comoditat, quelcom que no s'haurà de repetir, amb calor o sense.