diumenge, 24 de gener de 2016

COVA SANADORA

Avui he rebut una lliçó del mestre de Camins oblidats. I a més, a l'indret més emblemàtic del país.

                                                              La immortal SIURANA!!!

Això sí, no hi vam fer cap al poble, quelcom a evitar un diumenge assoleiat.

Del recorregut us en diré ben poc, quatre línies, quatre apunts car no sé ben bé per on vam passar. Buenu, sí que ho sé: per totes les botges del terme, los camins  més emboscats i los vessants més esquerps.










De primer hem nat a vore l'Avenc del Mas de la Barba, utilitzat com a corral, i com amagatall durant la guerra. També, però molt més incert, encara que no impossible és que fos lo pas pel seu interior el que s'anomena el grau. Caldria anar amb einyes i més ganes per esbrinar-ho.
Avenc del Mas de la Barba



Dragonet (Tarentola Mauritànica)
Encabat i sense voler som al Barranc de La Gritella. En aquí i enlloc d'anar per la pista, feta fa uns anys per obtindre aigua i destrossar l'entorn, anem pel Camí del Carcaix, que està mínimament desembrossat tot i que finalment s'acava perdent. Pel dret, per marges i per antic caminois fem cap al Mas del Viletes, en una punta de cingle enlluernada de sol.

En aquí agarrem un bocí del camí de La Febró a Siurana, que ningú ja fa servir car hi ha una pistota que encara que revolta molt més, fa de més bon pasar.

A l'aiguabarreig del Quercaix i La Pedregosa fem un mos amb la remor de l'aigua i la protecció de les alteroses cingleres que clouen l'indret. Solitud.

Però lo bo s'acava ràpit. Agarrem lo caminoi que remunta lo Carcaix una mica, però de seguida el deixem per lo que puja per La Pedregosa en direcció al Pla del Marian. De primer s'intueix prou bé, però poc a poc se va diluïnt i només queda enpescarse-les per avançar enmig d'un vessant feréstec.

En una plaça, deixem lo camí del Pla de Marian i anem amunt per un fondal de vegetació més ufanosa. Visitem una balma  per agafar aire, vistes i forces abans de travessar lo Pas del Llop!!!






Pas del Llop

Són uns graonets que ajuden a pasar un estret, tot plegat un parell de metres una mica més dreturers. Jo no tinc feta la foto, li hauré de demanar al company. Lo topònim és de collita pròpia, car més enllà, del següent fondal, ne diuen lo Cau del Llop perquè els estadants del Mas de La Noguera diuen que hi havien vist amagar-se la bèstia.


Després del Pas només calen guanyar uns metres més i ja damunt del cinglet en un vessant rost però prou pla fruïr de la salvatgia del paratge. Només unes veus que mos fan ballar el cap, i que no contesten a les nostres preguntes ens distreuen de l'espectacle.
Cova de l'ESglésia

En aquí fem servir una carena que ens portarà prou còmodament al camí de Siurana a Prades, el que pasa per la vora de la Cova de l'Església. Per la carena però hem vist alguna fita i un parell de caminois que queden apuntats per a la pròxima. Sempre se torna a casa amb més deures dels que hom desitjaria. En fi, la Cova de l'Església es prou maca, llàstima que l'aigua ja no suï per la paret i el bassi sigui ple de pols. Descansem, comencem a anar una mica tocats. 

El glopet d'aigua a l'ombra ens cau prou bé com per aplegar totes les forces restants i buscar la Cova Sanadora, que segons me diu lo company, és més amunt i mira a llevant. Guanyem el cingle per uns graons picats a la roca (no tinc foto). I en aquí, ja amb més panoràmica intuïm on podria ser, i patapam!!!! Aquí la teniu: COVA SANADORA.


Cova Sanadora

No és ni de bon tros ni tan gran, ni tan maca, ni tan agraïda com la de més avall. Esta però guarda un secret... 

El sostre, ben fumat!! serveix de mural per uns dibuixos, uns noms i fins i tot alguna frase llarga d'uns artistes, o historiadors, o periodistes, o vàndals. 


El que sí que sembla és que fa dies que són fets o així m'ho imagino jo, o així ho vull creure. Jutgeu i dieu la vostra.


Un cop fetes unes fotografies horribles, com heu pogut comprovar, ja només quedava agafar la carena que ens portaria a la pista de Prades a Siurana, en el seu punt més alt, vora un Puntalot. I  en aquí ja si que ho deixem estar. Xino-xano pista avall fent-la petar.



Una lliçó que procuraré no oblidar mai, mil gràcies Camins Oblidats.