El DÍA 1 de GENER

I és que aquell dia vam quedar, dalt del rercer de La Mola, de fer un esmorzar com Déu mana. Així que avui he volgut imitar el mestre:http://esmorzarsdeforquilla.wordpress.com/

A quarts de nou hem quedat doncs al pàrquing de l'establiment que hi ha devant la Cooperativa de Cambrils. Hem nat arrivant i uns dotzae, pocs, ja a les deu ens hem dedicat a engullir. Ha guanyat el clàssic fèsols amb llonganissa, seguit dels callos, poc piquents i massa caldosos. empatats amb la tripa el bacallà. Jo, peus de porc, bons, però res de l'altre món. Els de mun pare, els de L'Albi i evidentment, els de Prats de Rei, són millor recomanació. Unaltre aspecte negatiu és l'acompanyament, fèsols en tots els casos. Massa fàcil. D'aspectes positius, el vi, lleuger, agradable, i del terreno és clar. I també lo preu, molt raonable, a més d'estar sempre molt ben atesos.

Però per sobre de tot, l'excel.lent xerrameca amb els companys, quelcom insuperable.
I esta foto, és d'una inesperada visita que vai tindre mentres planava avellaners.

El PONT FORADAT

Tantes vegaes baixant per la pista de La Fou, i tantes vegaes somiant pujar.hi. Este diumenge passat per fi hi he pogut pujar. I no vos penseu que ha sigut una gesta heroica. Ni tan sols un itinerari difícil ni complicat, ni molt menys, però d'aquelles coses que per ase o per bèstia no hi acabes d'anar.hi mai.

Deixat el cotxe a la Cova Ferrins, m'adelanto una mica per nar sol i així disfrutar del silenci de l'hivern, encara que no és massa aviat ni fa massa fred. Prop del Pont els companys m'agafen. Fai el pas difícil, primer superior amb l'ajut inestimable d'una sabina, i ja sóc al bell mig d'aquell ull immens que vigila la Vall. El lloc és superb, magnífic, aspatarrant!!!!!! Llàstima però que les nenes tenen fred i no volen esmorzar aquí. Baixem en busca del solet. Discutim quina serà la nostra ruta a seguir, de les diferentes opcions que tenim dintre dels gps. I és que hi ha qui s'entossudeix en treure a passejar el gps enlloc d'anar d'excursió. Coses de l'edat. Escollim la ruta menys esquerpa, tot passant per la Mallada de Llentiscle, la Portella de la Malladeta, Cova i font. I després d'un repetjó fer una suau i freda baixada a buscar el Barranc de la Cova La Roja. Fins a esta baixada, havíem nat en maniga curta. però aquí nos hem de tapar, i agafar la pila, ja que ve la sorpresa del dia. La Cova La Roja, xulíssima!!!!, entre fins al fons amb compte de no molestar les ratapinyades. Tenen la rabia i qualsevol ferida que us puguessin fer seria un perill. És llarga i rectilínea amb curioses formacions, i al final una déu d'aigua meravellosa.

D'aquí barranc avall, sense parar esment en el Bassis del Barranc de La Cova La Roja. Arribats al barranc de Les Tosques decidim no pujar a la Cova dels Bous on en principi teníem previst dinar. Anem a buscar L'Àrea de la Fou, però abans pujem pel barrancó de Les Tosques que més amunt raja aigua i ofereix un dolç espectacle de molsa verda. Dinem. I després tirem avall sense anar a la Cova dels Àngels, lloc magnífic que haurem de deixar per unaltre ratu. Dia prou maco, en bona companyia, relaxat i pasant per llocs magnífics i on com sempre, han quedat coses pendentes i nous projectes.

Algú vol nar a la Cova del Aire???????????

I com sempre aquí trobareu molta més info: http://joanmupi.blogspot.com/2012/01/cova-ferrins-pont-foradat-malladeta-del.html

El SALT de LA REINA MORA

Avui havia quedat per fer una petita passejada amb la companyia de les Caminants. I és que feia dies que no mos veiem a muntanya. Passen per Alfo a recollirme i pujem a Arbolí. Només arribats, merda, mala pinta, tot de tot terrenys mal aparcats i quan ens dirigim a creuar el poble, veiem el percal. Els usuaris dels tot terreny vestits de verd a la porta del bar. Baixo de la frogo i vai a buscar el cap del cotarro i m'explica que avui fan batuda per tot lo terme de Gallicant, desde el Riu fins Les Pinedes. Que ho sent molt, però que té els permisos per aquell dia. Li desitjo sort i carretera avall. Aparquem a l'embassament, i ens decidim a guanyar els cingles on s'alça el Castell de Siurana. Al dia següent me vai assabentar que els mossos no havien deixat fer la batuda à cause de la boira. Tot i que cap al migdia n'havien mort algun.

Anem per la pista dins l'aubaga del Serrat del Colls, aigües amunt. Fa un fred que pela. Tot gebrat. Encara ens aturem una mica a arranjar un fontinyol del qual en desconeixem el nom. Creuem el Riu allà al Toll del Forn esperant que a l'altre costat ens dongui el sol per esmorzar. Però el sol no surt, i ja molt afamats esmorzem al mateix camí de La Trona, a Les Marrades, arrepenjats al vermell.

Just rependre la marxa surt el sol, tot guanyant el cingle blanc i la meravella que és el cinglall per on pasa el camí. Natres pujem, els escaladors baixen. Arribem al pàrquing, a petar i nem a vore la petjada del cavall que va fer quan la Reina Mora se llençà al buit per no caure en mans dels cristians. Aquí decidim fer dos grups. Les caminants i el Burton, un scooby-doo, se queden dalt. Jo, baixo pels Portals i lo Camí de Cornudella a buscar el vehicle. Ho fem així, i quan sóc dalt nem a pendre algo al bar. Car. I ja avall a dinar.

Senzilla passejada per pasar l'estona i odiar cada vegada més l'asfalt que puja a Siurana.

La COVA del MANCO

Ahir per fi la vai trobar. Diuen que a la tercera va la vençuda, però més aviat va ser a la quarta. Ahir però tenia més info. Sabia al menys per on buscar!!!

Lo Joan que m'acompanyava portava la descripció del mestre Amigó, E.P.R. I així doncs després de fer un tomet per acalentar ens vam decidir a buscar exhaustivament allà on deia la descripció. I justament allà on deia la descripció bàsicament estava ple d'arínjols. Així que marge amunt marge avall, al dret nant destrosssant pantalons, jerseis i epidermis. Res de res. Jo, una mica cansat, de buscar, i amb prouta gana, li dic al Joan de fer un recès per esmorzar. Requeriment que accepta de bon grat. Després del bocata, del vinet, de les avellanes, del té calent i del codonyat l'asuntu ja es veia d'unaltre manera.

Diumenge passat, a la Cova de L'Aleu, http://troussejant.blogspot.com/2012/01/la-cova-de-laleu.htmlroussejant.blogspot.com/2012/01/la-cova-de-laleu.html havia parlat amb lo Miquel, descobridor de la Cova del Manco i on està ambientada la seva novela "Retorn a Sefarad". Ell me va donar quatre indicacions, però el que més me va recalcar, és que tot buscant.la expresament, una bona colla, en batuda, no la van trobar, i en canvi va ser buscant bolets quan la van encertar. Canvi de xip, i a buscar bolets encara que a finals de gener és difícil, de trobar.ne. Jo sempre dic el mateix, per trobar alguna cosa, primer, t'has de perdre.
Mans a les butxaques (no portàvem cistell) i camí enllà xino.xano. Una pedra grossa, guaita!!, un rastre, i patapam!!! COVA del MANCO!!! Aspatarrant!!! La cova en sí és una meravella. La seva construcció és difícil d'explicar. Una obra colosal a l'alçada de Ramses II o Norman Foster. Llàstima que la porta sigui arrencada. Però el que fa més singular este aixopluc, són els estels dibuixats al sostre. Estels de Salomó, de cinc puntes, i de David, 6 puntes. Possiblement esta cova fou utilitzada com a sinagoga després de la Reconquesta. Els jueus conversos, podrien haver escollit nar a viure als masos isolats de la muntanya, tot buscant l'aïllament per continuar fent les seves liturgies. Segurament als pobles debia ser més arriscat. Esta teoria me la explicà diumenge lo Miquel. Però el que em sobta, és la poca gràcia que tenen estes estrelles. No són gaire maques, gaire proporcionades, amb un traç poc estudiat. Les estrelles estan moltes superposades i moltes més, deteriorades. Un clivell que ratlla el sostre sua humitat i les va esborrant. A més a més la exfoliació natural en fa desaparèixer d'altres. No podria ser que un jove pastoret, en el seu primer any sol a muntanya, fart de dies tristos de pluja, passant jorns sencers amagat a la Cova, amb l'enyorança i la solitud, volgués dormir amb un cel estrellat. I demanar un desig a aquells estels: que la pubilla de Mas de Morenet li ensenyés allò tan preuat...

Del que va ser un dijous al matí us remeto a este enllaç, on trobareu multitud de detalls:

http://joanmupi.blogspot.com/2012/01/un-tomb-per-la-mussara-despres-de-veure.html

El COLL de LA SALVE

També li diuen Coll del Peiró. Però Coll de La Salve està agafant empenta des que lo Josep Fusté i col.loqués una creu que resa SALVE REGINA. Este coll separa el repeu de La Mola de l'Escolà i un serret de llicorella que hi puja directe desde Les Planes i és el pas per nar d'Alforja a Les Guilletes.

Esta tarda hi hem pujat tot aprofitant que feia una tarda ben bona. Per no tornar pel mateix camí hem agafat lo viarany que recorre la carena ans esmentada. Este viarany fou utilitzat per un antic Día de Muntanya (l'hauré de buscar) que el Centre Excursionista de Maspujols va organitzar a finals del segle passat. Després però quedà en total desús. Natres l'havíem seguit alguna vegada, però avui, de seguida hem vist que estaba molt més fressat que de costum. Una agradable sorpresa. Així doncs algú ha enxamplat el pas. també ha deixat uns quants bocins de plàstic. Nem recollit bastants, de bocins, però no tots. Arribats al dipòsit d'aigua de la Urbanització Portugal hem tornat a Alforja tot seguint el camí de La Mussara a Alforja.

La COVA de l'ALEU

Avui hem pujat amb els Excursionistes d'Alforja a redescobrir esta cova. Ja vai fer una entrada lo dia de Nadal quan vai nar amb lo Hilari: http://troussejant.blogspot.com/2011/12/la-cova-de-laleu.html

Així que avui direm poca cosa. Que érem 26 i dos gossos, la qual cosa ens ha impedit estar massa còmodes esmorzant a la entrada fumada. També que he posat un bocí de corda a la canal perquè tothom pogués pujar amb més fluidesa. Tot i així hi ha qui no li ha fet el pes d'entrar.hi. I també que segons un senyor que hi entèn, de 75 anys, les ratlles de la paret que vai veure l'altre vegada, són d'Òxid de Ferro, i posiblement prehistòriques. Penúltima foto de la entrada enllaçada més amunt. N'hi ha més que formen un conjunt. Per tant aquella teoria del període de gestació humana, a norris. Jo he probat amb éxit sortir i entrar per l'entrada del tronc d'alzina, la del mig. Despenjar.se, mira, però pujar.hi, pas de tercer inferior amb una bona tibada de braços.

De baixada ho hem fet per La Grallera, fent marrada per veure l'Olla, un forat a terra rodó del que trobareu més info aquí:http://troussejant.blogspot.com/2011/11/el-bosc-de-la-vila.html

I res que ja havent baixat el grau de La Grallera, m'he avançat per no fer tard a dinar a Reus. L'arròs no espera.

ARRUPIT

Avui tenia pensat fe una cosa i al final he fet una altre. Com que el dia era fred i lleig, encara que a les 8 esmorzava, he nat posposant la sortida fins que la lògica m'ha fet canviar de plans.

He nat a plegar ametlles i avellanes, que esta tarda he torrat, i he fet una mica d'encenalls per encendre.

A prop de casa i amb la única companyia d'Arrupit, que és com diem a Alforja als pitrojos.

El PARVULARI

Avui he pujat a La Mussara a ajudar lo Cisco. Està reequipant amb químics les zones esportives que ell va equipar fa més de vint anys quan era lo guarda. Per això si hi aneu a escalar este hivern absteniu.se d'escalar a les zones senyalitzades.

Destacar sobretot l'espectacle que hi havia tot pujant a la banda que toca al Priorat on el serè feia saltar la boira gebradora.

Després hem nat a dinar al Refugi de MOntral on ens han tractat com a casa. Després de dinar hem vist la peli del Messner al Nanga tot fent.la petar.

I a la tornada l'espectacle infinit de veure la boira del riu saltar al Camp. Indescriptible. Un dia de muntanya agradable a més no poder.

La MOLETA d'ALFARA

Durant tota la setmana s'estava gestant una excursió als Ports. Quelcom llarg i feixuc, però també molt interesant, me refereixo a la discussió d'on anem. Finalment lo Joan havia preparat una excursió vora el Barranc de La Fou. Però dissabte ens diu que no pot vindre (té un queixal que no li deixa viure). Així doncs m'erigeixo en el capo de la excursió i decideixo nar a pegar una volta que lo Joan ja hagués fet. Així doncs diumenge 7 persones i dugues gosses a pujar a la Moleta d'Alfara.

Seré breu, si algú vol més cosa, que demani:

Km4 de la carretera de Paüls. D'allí agafar el camí del barranc de l'Infern. Comença lletgíssim vora una valla. Lletgíssim de debò. Després, dintre el barranc millora, però no massa, el camí.

Les altes parets que ens empetiteixen justifiquen el nom de la vall. Durant este primer tram hi ha una gran quantitat de margallons i de mata. Plantes que jo associo a la soleia i que aquí estan en un barranc fondo orientat a nord.

cova de la qual desconeixo el nom

El camí millora una mica quan deixem el veïnatge del fons i agafem alçada. D'aquí enllacem a la Font de la Vall de l'Infern (seca) i el camí que ens porta a la carena on hi ha la Moleta, per la seva banda Nord. Aquí ja fot un vent de collons i cal nar tort per poder caminar. Jo havia pronosticat poc vent per diumenge i com veieu no la vai encertar gaire. Ens arrecerem a la moleta, i només ens decidim a pujar quatre. Sempre m'havia preguntat/xulejat perquè hi havia aquell cable. No m'havia agafat mai tan fort a res en la meva vida!!!!!. Vai dubtar durant uns quants segons, arrupit, esperant que afluixés, però no afluixava. Els companys, jo nava davant apretaven. Al final me decideixo, i pasat aquells tres metres amb cable, s'acaba lu vent(???). Els fai gestos als companys que només és aquell tram malparit. I venen. Seguim pujant tot intentant defugir nar per la carena. Però en el collet que dona pas a la part planera, allí, torna a fer que anem ajupits i ens agafem amb força al rocam. Fetes les fotos de rigor, avall. Un cop reagrupats continuem el periple. Collet de la Coscollosa, on tres ens arribem al cim. Vent però no tant. Revoltem per l'aubaga el Montaspre, en un recorregut especialment bonic tot veient Paüls al fons. Coll de les Saleres i anirem per solana fins al Coll de Paüls, tot pasant pel Pou Sec, que sí té aigua, malgrat el nom, i on bebem gustosament. Coll avall, descartem nar a dinar a Sant Roc i ho fem en una caseta de nova construcció. Llors baixar en direcció a Paüls però agafant la carretera vella que ens deix al cotxe. Llàstima, però de no haver pensat de nar a vore les Fonts de Paüls, poc més avall. Unaltre dia

serà.

El CAMÍ dels MASOS

I és q avui he estat pegant voltes amunt i avall vora este camí. Hi buscava la Cova del Manco, però no hi ha hagut manera. Ja és la segona vegà que m'hi arribo. Avui he estat buscant per allà Garrigots, Mas del Pistol, la Covassa, i no hi ha hagut sort. Això sí, de balmes, balmetes, cinglalls i cinglets los que vulgueu.

He trobat però d'altres coses. Que lo camí que puja de Garrigots a Mas del Pistol, està més que rebé. En canvi el que de sota el mas hauria d'enllaçar amb el Poniol segueix impossible. Del Mas amunt hi ha bona traça, però, no és lo camí vell. També he vist una cabana de pedra seca arran de pista, que no havia vist mai i això que he pasat infinitat de vegades. I també he "descobert" un viarany. De caçadors, gairebé segur, que enllaça els plans del Poniol amb el camí de les Torres. Travessa el barranc de la Vall d'en Basa, just on hi ha algun toll, i el que sembla un fontinyol permanent.

De la Cova del Manco, però, res de res, hauré de demanar ajuda.

Els AVENQUETS de la DEVESA

Puig de Gallicant

Avui tot acabant d'afinar el camí dels Poniols he pujat a La Devesa, a Arbolí, i de baixada tot seguint la Carrerada Reial, de cara al Coll d'Alforja, m'he trobat amb estos avenquets.

Els trobareu així: de la Devesa estant, del pal indicador del Reus Deportiu, feu uns quants metres a Ponent, per la pista. De seguida una mena de caminal ample, amplíssim, però sense roderes us marxa per l'esquerra. Seguiu.lo, al poc, ja anireu per sendera. A l'esquerra un aixopluc fet malbé. Al poc i sense cap mena de solta i a la dreta, un cinglet poc més alt que vatres. Pos aquí i a l'esquerra amagat pels boixos una tímida diaclasa. Ample però de poca fondària. Vet aquí que aprofitant esta diaclasa i només amb uns margets de pedra seca, en un tres i no res teniu uns corralets, petits això sí. Si vos decidiu a ficar.hi el nas voreu un espai insòlit, ple d'alts boixos en busca desesperada de la llum. Aquesta primera diaclasa és la que esta aprofitada en diversos compartiments, i amb una entrada a cada punta. Ara bé l'asuntu no acaba aquí, perquè n'hi ha de paralels i de més llargs. Si tot plegat fos net seria el laberint perfecte per jugar a fet i amagat.

I mira que hi he pasat vegades per aquell camí.

La MOLA de COLLDEJOU

I és que com ja fa una collla d'anys, 8 o 9, lo dia 1 hem pujat a La Mola de Colldejou per continuar la celebració d'un dia normal i corrent però que hem acordat entre tots donar.li una significació especial. Coses dels humans. I res un dia no massa fred però amb més vent del acostumat allà al recer, damunt del Racó dels Cargols.

Una pujada molt dura per la gran ingesta d'alcohol d'hores abans, però que després d'un parell de mandarines hem pogut continuar.