 |
| Montcaub i Sant Pere de Cardona |
És un antic llogarret de masos disseminats en un dels indrets més feréstecs del país. Resta de fa anys sense estadants, i és que és ubicat en l'únic punt on el Tec ofereix una mica de respir, al Clot del Tec, entre la gorja superior i la inferior, però no suficient per fer acollidora l'existència. Anem.hi doncs!! però fent marrada és clar i aviso, serà llarg.
 |
| Font de la Casanova |
 |
| Sant Salvador |
Sortim bastant tardet del càmping i enfilem pista amunt. Anem set, ja que la vuitena persona és lesionada. Anem xanet.xanet sense pressa, però com que no hi ha res per a veure, sense aturades. La pistota puja pel mig del bosc fins que surt a les pastures de l'altiplà on és Montcaub i les masies que l'envolten. Passem per Sant Salvador.
 |
| el Collell amb Santa Magdalena,, A radera Bastets i Busa |
 |
| Font del Collell |
Encabat ens arribem a el Collell, que té adossada Santa Magdalena, però no ens hi apropem perquè els gossos ens farien molt la guitza. Portem una gosseta. A la font, i arrecerats a un cobert decideixo deixar la pista i pendre el viarany que ens porti a cal Ripallès. Aviso als companys que no sé com és el camí, ni el que queda, però tots accepten seguir-me. N'hi ha que no tenen remei.
 |
| la Bauma |
De la font entrem als erms, tot seguint rastres de bestiar. Al cap d'anar fent veiem ja el camí vell, ben clar, però més brut que alguns rastres de vaques. Anem per ell o paral.lel. Destriem els viaranys que baixen i ens mantenim dalt el cinglet. Poso alguna fita. Ans de la Rasa de la Bauma, hi ha el viarany que baixa a la dita bauma, res excepcional.
Continuem per terreny esclarissat fins que entrem al bosc, on el camí se fa més vistent i maco. Arribem a la Rasa de la Canal. Aquí el camí dibuixat al mapa puja al dret 10 o 12 metres per la rasa i llors continua la direcció que portava. Encara que no ho trobo lògic vai a mirar-m'ho mentres Chris segueix el viarany fressat que portàvem. El meu rastre és bo, sense problemes, però poc engrescador. El de Chris també, així que baixo i continuem pel que és una pista vella. Penso que la pista és damunt del camí, ja que porta la direcció adequada. Ca ga da... Arribem a una cruïlla de pistes, totes en total desús. Miro a vore si vei l'antic camí, ja que la que porta la nostra direcció, va de baixada. En no trobar.ho seguim per la pista fins que trobem uns rastres prou marcats que ens fan guanyar alçada en la direcció bona. Tot i això no aconsegueixo a arribar al traçat del camí vell ja que la espessor dels boixos ens ho impedeix. Anem trampejant fins la rasa que dóna pas al rocam de l'Enrogera.
 |
| Bassa de Cal Mariner |
Aquí, gràcies al gps que porten dos dels companys podem saber amb exactitud l'alçada on estem i efectivament cal pujar a buscar el collet del Pi Llong, on evidentment retrobem el nostre estimat camí. D'aquí a Cal Ripalles és un tres i no res molt amable, i allà a la seua era vàrem esmorzar/dinar, tot aprofitant unes meravelloses cadires.
 |
| paisatge típic dels topalls |
Atipats sortim vora la font, eixorca, i hem de baixar al dret a buscar el camí que ens menarà a cal Cogul. Mas totalment arruïnat però que té com a particularitat alguns edificis o corrals que aprofiten la bauma. D'aquí a la Bassa de Cal Mariner, al dret però trepitjant herba fresca. I d'aquí pista avall en direcció a la Font del Pi, indret on no he estat mai i que cada cop li tenc més ganes.
 |
| arribant a la Casa Grossa |
 |
| primer pis |
Baixem un tros fins que trobem una pistota marcada amb una fita, la primera del dia!!! També hi ha pintura. No sé si és que estos verals són poc transitats, o à cause del bestiar, o bé són coses de la modernitat i dels tracks, però resulta estrany que més enllà dels cartells i senyals propis d'itineraris turístics propis de la administració, costa i molt per estos paratges trobar senyals pròpies d'excursionistes. Senyalització vertical col.locada per les entitats, petites senyalitzacions de fusta cassolanes, restes de pintura (per sort) o les ancestrals fites són difícils de veure en viaranys senyalitzats als mapes. Els usuaris de gps me direu que no té res a veure el seu ús amb el bastir o no de les fites. Però no me negareu que si se segueix un track les fites no són indispensables e inconscientment no se té tan present la necessitat per un altre usuari d'aquestes. Els que com jo no anem amb aparells i ens servim de la intuïció, sempre en trobem a faltar, i per tant sempre anem bastint allà on naltres hem tingut dubtes o a vegades simplement perquè era de rebut col.locar tres pedres damunt d'aquell penyal vistent. El que volia advertir amb este rollo, és que pels verals que descric, encara que siguin camins vistents al mapa no sempre tenen una senyalització excursionista adient, i cal doncs mirar el mapa molt asiduament, i sempre tenint el perill de saltar-se algun camí que teníem previst d'agarrar.
 |
| spitllera en un mur de més d'un metre d'ample |
Amb fites i pintura, respiro tranquil, ja que a l'hora que és fora massa tràngul posar-se a buscar un baixador que ens menés a la llera del Tec. El viarany ens porta a una punta on veiem tot l'afrau que ens cal baixar. Els primers metres són un pèl drets però després un camí intel.ligent ens mena xino.xano, per avall. Rojalets i boixos me fan recordar un de molts camins dels Ports, amb una gran barrancada al fons. Hi ha un tram que la pintura va massa al dret, tot estalviant-se una corba del camí. Poso una branca seca i fito el vell camí. Espero que amb èxit. Este camí, en sentit contrari, crec que és el que feu servir en Agustí Jolis i na Ma Antònia Simó, quan féreu la excursió de LLinars a la Font del Pi, ara fa més de mig segle!!
 |
| la Casa Grossa, imponent mas fortificat d'orígen medieval |
I baixant baixant fem cap al Camí Ral de Llinars a Peguera, o això diu la senyalització vertical. Un d'aquells camins supernets i marcats amb pintura de seguiment groga. Una sorpresa de la que no en sabia res. Així que aprofitem.ho!!!, cap a la dreta!!! cap a Llinars falta gent!!!. El camí flanqueja per damunt de l'engorjat amb petites pujades i baixades, però sempre amables i de bon fer. Tot un regal. Arribem a la Casa Grossa. Visitem tot el recomanable ja que tot amenaça ruïnes. El pou, la pallissa, els estables, les caves...
 |
| Ensija amb l'espectacular Roca Gran de Ferrús és el decorat dels estadants de la Casa Grossa |
Continuem seguint la pintura tot voltant la casa, on a la façana sud té unes magnífiques arcades que no esbrinem perquè foren construïdes. Per allí les senyals davallen vers el riu. Jo no ho entenc, ja que el camí pasava per l'era, per on hem entrat i continuava a la mateixa alçada gorja avall. Vei un rastre sobre un camí antic que marxa en direcció contrària a la pintura, i el segueixo. Chris m'acompanya i quedem amb el altres que ens veiem a baix al Clot del Tec on jo de totes totes voliar arribar.
 |
| Restes del campanar de Sant Martí de les Canals |
 |
| pont medieval?? |
Este caminet vell ens porta als bancalets i a l'altre costat un més definit camí que xanet xanet i aïgues amunt ens porta a un pont. Pont, suposo que d'origen medieval que feia el servei de creuar el riu i era camí per anar a Sant Martí. Malauradament este pot ja era xafat quan passaren l'Agustí i la Ma Antònia. Que seria de maco tornar a poguer travessar este riu pel pont..., encara que fos un sucedani de fusta!!! Baixem fins al Clot, on no trobem ningú. Ja deuen haver seguit les marques del camí que creua el riu i s'enfilen dreturerament cap a Sant Martí. Que maco fora arribar a Sant Martí pel vell i suau camí del pont... A Sant Martí ni veiem ni sentim ningú i Chris comença a preocuparse. Póguer ens hem entretingut més del compte?? El que està clar és que seguint la pintura groga i el mapa del gps no se poden perdre. Seguim la pintura sortint a unes pistes quan veiem que les marques grogues no baixen a LLinars, si no que pugen als Rasos. Ara ho entenem tot, a mig camí del Clot del Tec hi ha una bifurcació, el camí que puja als Rasos, i el que guanya de nou el camí vell i baixa a Llinars.
 |
| Moneny, Sisquer, Puig de les Morreres |
Així que toca xupar pista, intentant veure a l'altra banda de l'engorjat els companys. Moneny, Mare de Déu de La Mata, de molta tradició, i càmping on els companys ja fa una estona que buiden ampolles i rosseguen olives, i fruits secs.
 |
| Ma re de Déu de la Mata |
Excursió prou ben trobada, prou rodona, però que s'ha de pulir una mica. Per una part els trossos de camí vell que no hem encertat a seguir, i per l'altra, la visita de la Gorja del Tec (que recomanen fervorosament l'Agustí i la Ma Antònia), però sense que suposi allargar massa els horaris i el quilòmetratge, si no les presses impedirien disfrutar d'estos topalls on en setmana santa pots no trobar-te ningú. Un luxe.
 |
| La Vall del Lord |
Truco Chris per a vore que fan i no m'agarra el telèfon. Si no us ho he dit, us ho dic ara, al càmping hi ha una companyia que no té res de cobertura, un luxe!!! Com que no me contesta, i veient encara molt lluny la Canal de Casa Vila, decideixo atansar-m'hi al Collet del Grauet i fer l'intent al Tossal de les Viudes. Este cim és recomanació expressa d'en Carreteret. Aixins que paso per dalt de la masada per agafar el camí (que un dia o una altre hauré de fer) que va de l'Aigua d'Ora al Cardener. El camí és bo, pel Solei de Valielles. Estic molt al tanto per agarrar el que pugi al Grauet. Se veu bé, el trencall, és fitat. Això sí, puja de mala manera per una torrentera de còdols. Desagradable. Després retomba al dret fins arribar a una camí travesser, just en l'indret on 5 o 10 metres més amunt hi ha les restes d'un inmens roure de l'antiga roureda de Valielles, de molta anomenada. Aquí natres per l'esquerra, mentres que per la dreta el camí se perd en la brossa.
Al collet lo Pep i la gossa ja han marxat cara avall, de cara al càmping. Ells tenen lo cotxe al Torrent de Bossoms i no saben si continuar cap als Llengots o no. Al final anem tots avall a Valielles a esmorçar/dinar. Ho fem a l'entrada de l'ermita a ple sol. Amb la panxa plena cal decidir. Sembla que tornar per Coll de Vera, Coll de Maçana, els Llengots i la banda de l'Aigua de Valls no plau a ningú. Vanessa i Joan tiren avall per la directa, (encara que al final faran més quilòmetres que natres!!!) i Chris, Johanet i jo anem a Sant Pere de Graudescales, per un bellíssim,, meravellós, al.lucinant camí de bast, que utilitza l'espectacular Grau de Roca Blanca, per saltar un estrep i baixar vertiginós al monestir.
De la font entrem als erms, tot seguint rastres de bestiar. Al cap d'anar fent veiem ja el camí vell, ben clar, però més brut que alguns rastres de vaques. Anem per ell o paral.lel. Destriem els viaranys que baixen i ens mantenim dalt el cinglet. Poso alguna fita. Ans de la Rasa de la Bauma, hi ha el viarany que baixa a la dita bauma, res excepcional.
Continuem per terreny esclarissat fins que entrem al bosc, on el camí se fa més vistent i maco. Arribem a la Rasa de la Canal. Aquí el camí dibuixat al mapa puja al dret 10 o 12 metres per la rasa i llors continua la direcció que portava. Encara que no ho trobo lògic vai a mirar-m'ho mentres Chris segueix el viarany fressat que portàvem. El meu rastre és bo, sense problemes, però poc engrescador. El de Chris també, així que baixo i continuem pel que és una pista vella. Penso que la pista és damunt del camí, ja que porta la direcció adequada. Ca ga da... Arribem a una cruïlla de pistes, totes en total desús. Miro a vore si vei l'antic camí, ja que la que porta la nostra direcció, va de baixada. En no trobar.ho seguim per la pista fins que trobem uns rastres prou marcats que ens fan guanyar alçada en la direcció bona. Tot i això no aconsegueixo a arribar al traçat del camí vell ja que la espessor dels boixos ens ho impedeix. Anem trampejant fins la rasa que dóna pas al rocam de l'Enrogera.
És com s'anomena el curs alt de l'Aigua d'Ora fins al Pont de Ca n'Espingard. Estos quatre dies de setmana santa hem estat allotjats al Càmping Aigua d'Ora, un senzill i amable càmping, prou tranquil, i molt familiar. És davant de Cal Jaques, que fou comerç i petit hostal, a la riba esquerra del riu i una mica més avall del nucli de Llinars (si se li pot dir nucli). Llinars pertany a Castellar del Riu, al Berguedà, però jo sempre estos topalls els entenc com a solsonencs (crec que pertanyen al bisbat de Solsona). Poguer és perquè m'arribo des de Sant Llorenç de Morunys, o perquè com són terrenys conglomerats els associo a Busa, Canalda, Lord, Vilamala.., mentres que el calcari l'associo més al Pedraforca i Cadí.
