LONDON LOOP. CAESAR's WELL to HAMSEY GREEN

Quin indret se podria escaure millor per iniciar la nostra conquesta del London Loop que aquell mateix  indret que Juli César utilitzà per acampar abans de sotmetre la població que habitava la riba del riu Thames?

Caesar's well

Pos això, no fem cas de la ruta oficial i comencem el nostre peripla a Caesar's Well. D'hora i ben ennuvolat. De seguida ens adonem que tot i que la senyalització és abundosa, caldrà estar molt a l'aguait, car hi ha una quantitat infinita de camins, caminets i caminois que els veïns utilitzen en els pocs espais verds al voltant dels pobles i urbanitzacions. Així que cal estar amatents tota la estona per seguir el bon camí, i això, no ens ho esperàvem.

Després d'una cruïlla de carreteres a Keston, agarrem un caminet esplèndid, que va per l'esquerra i paral.lel a d'una d'estes carreteres. Entrem al bosc i sentim soroll a la boscúria. Hi ha qui remena fullaraca. Ens hi fiquem per esbrinar, i per la nostra sorpresa veiem que són faisans, i que se deixen prou apropar. La llàstima fou la meva poca perícia a l'hora de fer anar la màquina de fotografiar.

Phasianus colchicus ssp. torquatus

Amb molta ràbia, per no saber-ne més continuem el nostre sender passant a tocar d'uns roures fantàstics, amb més de 700 de vida i mort. N'hi ha algun que rebrota, però n'hi ha de totalment secs.

I d'aquí, passant pel mig d'uns partits de futbol arribem a l'església de Wickham Court, on, com és natural, en diumenge al matí, fan un acte litúrgic, i que ens priva de visitar el recinte amb detall.

St. John the Baptist

Creuem un prat i per vora d'uns camps de rugby, amb tot de partits on la canalla de diferenta edat practica este esport i on una mica de sol ens anima a fer una menjada. De postres castanyes, que just anem a continuar per un bosc on hi han prou castanyers.

Fajos, teix i castanyer

Castanyers, fajos, teixos, roures, que ara a la tardor estàn esplèndids ens embolcallen. En este bosc tan agradable, anomenat Threehalfpenny wood, descobrim que inesperadament, els boscos que envolten London són colonitzats per cotorres verdes, tal com ho són les nostres palmeres mediterrànies. I també és clar, centenars de milers d'esquirols grisos, que tenen una fenyada a  arreplegar els fruits que la tardor els regala.

Esquirol gris

Després però, continuem per vorals de carretera i urbanitzacions, fins que pugem al mirador d'Addington Hill. Mirador des del qual se té una bona panoràmica de la ciutat de London, si és el cas de trobar-nos amb un cel net. Quelcom que avui no succeeix, i per xò fico la foto d'un bedoll que hi havia a la vora.

Betula pendula

Verónica

Aquí ja veiem que no anem massa bé de temps i comencem a apretar. Només vam parar per veure una mica de fauna salvatge.

Cèrvols (Cervus elaphus)

I també fauna domèstica.

Un bon dia. Una bona inauguració en este sender, que tot i començar gris i confús ens va deixar una vesprada càlida i acollidora.

La FORADADA de CARDÓ

Des que vam anar a Mas de Montclús de Benifallet, amb lo Joan i lo Josep Maria, per la banda  de Cardó que vessa a l'Ebre, tenia al cap pujar a la Punta de les Ortigues. Esta és la fila que fa este cimal des de Santa Anna i que tant me va seduir.

                                         

Així que ja aprofitant l'últim dia aprofitable per terres assoleiades i ja amb una mica de sereret refrescant, ens vam atansar a Cardó, per intentar pujar-hi al capdamunt. Vam anar per la banda contrària a la foto, de la banda del Burgar. Vam arribar-nos en cotxe fins al Cosp de Múrria, i vam aparcar vora la Font de Cosp. I és que tenia una excursió molt ben lligada, visitant indrets molt interessants, on un servidor mai havia estat.

Refugi de La Font del Teix

El primer indret, pot ser el més interessant, és la ancestral i nostàlgica Teixeda de Cosp. Ancestral, nostàlgica i amb magnífics exemplars de teixos (Taxus baccata) que no vam sapiguer retratar. Una pena però, que ens farà tornar.

Pi Negral (Pinus nigra)

I una pena també tanta valla i ferro. Amb lo maco que són els marges de pedra fets ja molts anys, i que s'han integrat al paisatge com un element més. És molt trist, que ara amb molta més tecnologia, coneixements i possibilitats ho desgraciem de esta manera.

Tot i que puja, el camí és prou agradable i se succeïxen sense interrupció tan magnífics esguards llunyans com minúscules delicadeses a tocar del nas. Les que estan a l'ombra, perdó per ser tan pesat, sense una miserable foto que mostrar.

Font del Teix

Finalment, sortim de la Teixeda, i ens enlluernem de sol, vent i mar!!!

Fem visita com no, a la Cova Llòbrega, que de fora estant no ens atrevim a esmenar-li lo nom.

Visitada, continuem camí enllà, camí que se va aprimant, però a natres això no ens farà ballar el cap, car la nostra intenció, si teniu bona memòria és pujar a la Punta de Les Ortigues.

Així que deixem el camí que continua cap a l'Escaleta i pugem pel rost vessant d'un blanc calcari enlluernador. Busquem el pas més amable, posant a la balança en cada moviment si és millor trepitjar pedra solta o afonar la sabata al carrasclar. Com també aixecar lo peu més amunt del genoll. Proutes vegades estes tres circumstàncies apareixen alhora i ens omplen el cap de dubtes que ens impedeixen la bona marxa. Fos per esta pujada malcarada, fos per la nostra migrada forma física, o per la conjunció dels astres, lo genoll esquerra, el de sempre, va començar a fer figa.

Assolirem la carena. Feréstega. Coll Pelat l'anomenen. Intuim alguna fita i algun rastre. Però l'indret és prou ample per no fer-ne gaire cas. Anem guiats per la intuició i el mal de genoll, fins que en un indret indeterminat on la carena (ara sí) és més definida, seiem a estirar el genoll i autogeoreferenciar-nos amb la vista. 

Fer això últim, (autogeoreferenciar-nos) en un paratge desconegut, sense mapa ni bruixóla, ni cap tecnologia moderna, pot no necesariament sortir bé . De fet no fou així. i la primera canal que vam agarrar per anar a buscar un camí decent no tingué éxit. Per sort, o degut al nostre incombustible nas excursionista (de tant en tant una autofloreta senta bé), no baixàrem gaire que ja veiérem que la cosa no pintava bé. Una petita exploració sense motxilla ens confirmà la sospita. No l'havíem encertada.

Recuperant l'alè, altre cop a la carena, trobàrem estrany que la mateixa era recorreguda per una veta d'un mineral estrany. Vam fer alguna foto, i ja a casa vam esbrinar que es tractava d'estromatòlits, els fòssils d'uns cianobacteris. Els cianobacteris són possiblement els primers éssers amb vida del nostre terreno, i de tota La Terra i per tant, els fòssils més antics que se poden trobar tant aquí, com a la Xina Popular.

Perdoneu, no us ho havia dit. La Punta de Les Ortigues estava allà, dissimulada per la vegetació i la seua poca prominència. La il.lusió de pujar-hi se va esvair sense tan sols apel.lar a l'excusa del mal de genoll.
Carena enllà, la nostra intuició ens apropà a un arbre. A un senyor arbre. Ben formós. Formós encara que mort. Però tot i mort, guarda tota la seva bellesa, tota la majestuositat que el foc, intuim, li va volguer arrabasar.

L'arbre senyoreja bona part de les propietats del balneari, i ens ensenya els seus dominis. Podem jugar a endevinar indrets de la Finca però naltres, que no estem per endevinalles, ens fixem en un petit roquer que amaga la famosa Roca Foradada, que és la nostra salvació, o al menys una oportunitat. Gràcies, Senyor Arbre Mort.

Cal continuar però, per la carena fins trobar el baixador cap a la Roca Foradada. La carena ara és un argilagar, així que decantem per la banda oposada al Balneari, on un viarany de bestiar ens ajuda a avançar en la direcció adequada. En un indret, una fita ens indica la baixada. El viarany no és gran cosa, però una segona fita, i més endavant una altra no ens poden enganyar.

Perdem les fites però retrobem el camí vell. A voltes el trepitgem, a voltes l'intuim en la espessor. Amb algunes punxes als mitjons i alguna esgarrapada arribem a La Foradada. Gràcies altre cop Senyor Arbre Mort.

Aquí parem a refrescar-nos, i a estirar el genoll. I ja més feliços que un gínjol, trepitjant camí bo, anem cap a la Cova Lluminosa, i al Portell de Cosp i a la Font de Múrria.

Cova Lluminosa

Agrair, i molt!!! a tots aquells, que altruistament han desembrossat uns quants camins i unes poques ermites. Podria dir noms, que alguns ne sé, però me'n deixaria molts altres. A Móra n'hi ha una bona colla. A tots, moltes gràcies!!!

També voldria que recomanar-vos esta excursió. És de les bones. Això sí, a l'inrevés, i aixì si teniu alguna articulació tocada no la acabareu de fer mal bé, com jo he fet baixant del Portell de Cosp a La Múrria.

Moltes gràcies per llegir tot este rotllo, us deixo amb una foto d'un cimal que no té mal aspecte. Hi vénen ganes de pujar-hi a la testa, oi?

TORRE del MANUEL

Després del tumultuós, sediciós, il.legal i sobretot i per damunt de tot trist i estressant 1 d'Octubre de 2017 a Catalunya calia, i amb urgència, retrobar-nos amb tot allò que ens havien manllevat una gent fosca i malcarada. Aquell dia, la nostra ànima, o almenys la meua, fou ferida de gravetat. I per sempre.

Pi de Les Planes

El desencoratjament i la desesperança foren aclaparadores. Tot allò que mai havíem malsomiat va passar. Aquella creença en una societat lliure i tolerant, consumista i egoista de ben segur, però mai violenta, ni rabiosa, ni venjativa, fou esquinçada per aquella gent, aquella gent que truca de matinada.

Tot això ho escric ara, el dia de Nadal, i per això hi he pogut reflexionar, intentar comprendre, posar mots prou escaients en un dia on l'angoixa més profunda, la temor i la impotència s'aferraren massa fort al meu ésser.

Sargantana ibèrica (Podarcis hispanica)

Pot ser per això, al dia següent calia retrobar-se amb quelcom que encara fos dempeus. Quelcom sòlid, ferm, que ens ajudés a refer-nos de tot allò que ens havia fet trontollar, i de quina manera!!!

Sense pensar-hi, ja dic que estes reflexions les fai ara, amb certa tranquil.litat, vam anar a vore com estava la Torre dels Moros, allà a Gallicant.

Bruixa (Brintesia circe) o Faune gran (Hipparchia fagi)

Férem una excursioneta per verals molts trepitjats, molt visitats, molt nostres. Ens calia reconfort. I què millor que tot aquell paisatge que forma part del nostre patrimoni sentimental, que el sentim com a nostre, fermament arrelat a la nostra existència, de la nostra pertinença a una societat, que mantes vegades se'ns mostra com en el cas del dia anterior extremadament ferotge i cruel.

La sortida fou tranquil·la i plaentera, relaxada, acaronats per un càlid sol de finals d'estiu, on com veieu a les fotos vam trobar prouta fauna, vam menjar fruits de bosc i fotografiar l'orquídia més tardana, la Spiranthes spiralis.

Abans d'arribar-nos al Gorguet ens vam atansar a la Punta del Solà del Manuel per esguardar d'allà estant tot lo terreno que des d'allà se pot contemplar, i que és molt!!!

Una bona pessigada de l'antic terme de Siurana, amb el trau del Carcaix radera del trau del Siurana

La Moleta del Mas de Porrera s'erigeix demunt dels Socarrats, i el balç del Riu Siurana

La Desenrocada dels Castellans en primer terme i La Mola de La Febró al fons, al curs alt del Riu Siurana

I després sí ja reomplir-nos de joia. La Torre dels Moros, o més ben dit, la Torre del Manuel serà sempre nostre.

                                                               BON NADAL!!!

IVENACKER EICHEN

Els roures d'Ivenack.

Son uns roures centenaris, que ens venien de pas en el nostre camí a la costa de l'Ost See. Son vora el llogaret d'Ivenack, a les melangioses planures de Mecklenburg. Hi férem cap a la tarda-vespre, amb molt poca llum.

Estos roures son en un recinte tancat per poder explotar-los econòmicament, i perquè hi ha un ramat de daines i alguns muflons que son també un gran atractiu. El pàrquing habilitat també és de pagament, encara que natres no ho férem.

Daina (Dama dama)

Mufló europeu (Ovis gmelini musimon)

Este, el més ben plantat i maco és lo més vell. Un senyor roure mil.lenari.

El recinte és gran i inclou un llac. Trobareu camins acondicionats, plafons explicatius, un café... però a la hora que hi vam anar natres no el poguérem disfrutar, si més no en tota la seua extensió. Per contra, només vam trobar gent al començar el periple.

Vam tindre el temps just de fotografiar els roures i perseguir daines, que va ser el nostre particular hobbie tardorenc a Alemanya.

Sortir dels camins tot buscant la foto propera, té al menys dos perills. Un, que un senyor alemà te foti bronca. I en deutsch!!! que fa molta més por.




O també que el mascla alfa del ramat de daines se planti davant teu, ni deu metres enllà, amb la mirada fixa durant prop de deu minuts. O poguer no tant, però a mi se me van fer eterns!!!
Especialment esgarrifós era quan, protegit radera uns troncs, enfocava amb la càmara i se li enlluernaven de vermell els ulls. Us ho ben dic, creieu-me, que era el mateix dimoni.