COVA del PARRAL

A Montsant cal anar sovint, o al menys un cop l'any si no s'hi viu a prop. 

Als Tres Juradets, per exemple

Cal anar per mantindre les arrels amb el terreno, car esta serra mediterrània conserva els colors i les textures que li són pròpies. Que ens són pròpies també, i que a vegades resten amagades sota un tou de globalització. Tou que encara que és molt enlluernador normalment és prou prim com perquè la tèbia llum del trenc d'alba l'esvaeïxi tant bon punt arrenquem a caminar de Sant Antoni per avall. Anem en busca del nostre íntim retrobament amb Fraguerau, i a fé de Déu, que a trenc d'alba d'un 30 de gener, este retrobament resta ben íntim sota la roba d'abric.

El Sol ja il.lumina les Crestes del Blai

Cal anar-hi sovint per conservar l'esperit crític i el raonament, car esta aspra i costeruda serra et demana el màxim dels sentits i el mínim sobreesforç. I és que encetar una excursió cara avall, per l'aubaga a la setmana dels barbuts no semblava la opció més adient. Si a més ens diuen que el grau que faríem servir per pujar a la Serra era el de La Cornaleda, per després anar a buscar la Punta Pericana, les primeres impressions que tenim no són les millors. L'itinerari se'm presentava feixuc i artificial, manifestament agreujat amb el fred retrobament amb les nostres arrels montsantines ja esmentades més amunt.

des de l'aubaga se veien funambulistes

Per sort, les primeres cabòries matineres foren errònies i la excursió fou d'una placidesa exquisida, i tot anà a l'hora com els guies havien previst.

encara que ens hagués agradat esmorçar al solet, que ja acalentava el Cap de Buda i Lo Bolet

També cal anar a Montsant per retrobar vells reptes, com el de fer totes els cims significatius que superin els 1000 metres d'alçada. Projecte només encetat i que té la etiqueta 1000M en este blog.

Punta Pericana, que ja no és 100cims

En esta excursió vai passar per dos de estos cimals. La Punta dels Pins Carrasssers i la Punta Pericana. Tots dos cimals són a una carena on hi han més cotes i cims que sobrepassen el miler de metres, però cal un gps per localitzar-los amb exactitut i desvetllar quins són prou rellevants  i quins no. I també per trobar el punt exacte car molts vegades els cims són molt amplis i àdhuc planers del tot.

La fita de MP decanta cap a una banda, lo campanar de l'església cap al'altra.
A radera, la serra La Llena no belluga ni un dit des de ja fa milers d'anys.

Cal anar asiduament a Montsant perquè sempre, per voltes que hi hagis trescat, sempre fas un bocinet nou, descobreixes un esguard diferent d'aquell paratge o per descobrir aquell indret que sempre havies deixat de costat per ase o per bèstia. I és també per aqueixa raó última que cal anar asíduament, que encara hi tenim molt racons pendents!!

En este cas el magnífic descobriment personal fou la Cova del Parral, (que dóna títola esta entrada i que està fotografiada també en portada), que té un degotall aprofitat com a font que és bellíssima com poques.

I també cal anar a Montsant prou sovint perquè te desperta l'olfacte muntanyenc que en altres indrets no necessites, o no tant, o és d'una altra mena. I en este cas tant l'aproximació a la base de la Punta Pericana com la retrobada amb el camí que ens menaria al grau de baixada, el de la Roca del Corb, crec, en vàrem necessitar. I és molt gratificant retrobarlo, car et fa retrocedir a aquells dies de joventut on l'aprenentatge muntanyenc era molt intens i molt emocionant. 

I encara més si comparteixes esta emoció amb els teus veïns. I és que esta vegada me vai apropar amb els Excusionistes d'Alforja, en el seu incansable recorregut pel territori i com no, i especialment pel Montsant. Són uns enamorats de esta serra i així dóna gust anar amb esta colla.

dinar, al grandiós espai de Les Coves del Caterí

Però sobretot vai a Montsant perquè me l'estimo. Salut!!!

PESSEBRE 2014

Com cada any, lo diumenge ans de Nadal, els Excursionistes d'Alforja, pugen al Mirador, per rendir homenatge al pessebre que allà aguanta les gèlides alenades del seré i la xafogor estiuenca.

Érem pocs, que sumat al seré fresquet i les bromes que l'acompanyava ha donat com a resultat una sortida una mica freda. Jo he pujat en cotxe fins al Coll, només he fet un puja i baixa pel Pla de les Bombes. De baixada, amb les bromes esvaint-se he replegat quatre brunets, quatre apegaloses i un parell de boletus. Cap disbarat, res de l'altre món però que servirà perquè ningú puga dir que este any he fet porra!!!

PESSEBRE 2012

Ahir diumenge, i com no podia ser d'unaltre manera, vai anar amb els Excursionistes d'Alforja a col.locar el pessebre dalt del Mirador.

Jo vai pujar en cotxe fins el Coll per esmorzar tots plegats. Un cop atipats vam agarrar lo camí frescal que porta a la Font del Teix. Per este camí, podeu trobar els quatre tipus d'estepes que n'hi ha pel nostre muntanyam. Blanca, Negra, Borrera i de Muntanya. Si en voleu saber més d'estepes, mireu en este enllaç muntanyes i camins, on aprendreu d'estepes, de camins i d'història.

Estepa de muntanya (Cistus laurifolius)

Al Teix, el dia que li faci una foto com Déu mana li faré una entrada especial, ja que té una particularitat que el fa excepcional.

Visitat tot plegat i sense fer verd, agarrem el viarany dreturer i malparit que puja al Coll de Miquel.Vicent. Paradeta per recuperar l'alè i fer fotos al Montsant, i au costa amunt fins al Mirador on hi estem una bona estona contemplant les vistes i xerrant. Finalment i per sort algú mira el rellotge i fot un crit i no sense peresa la gent s'aixeca i comença a crestejar cara al Coll de Cortiella.

Molsa blanca  (Cladonia mediterranea) que no és molsa sinó líquen. Molt apreciada pels pessebristes i per això en perill d'extinció. A Alforja de la molsa en diem borra.  

Jo, en canvi que tinc pressa baixo directe al Coll pel Pla de les Bombes, i del Coll a Alforja pel camí vell. Això sí, en màniga curta. D'aquí poc vora el mul i la vaca haurem de col.locar un aire condicionat.

Un Morris, elegant

EL SALT

Mas de Garrut, Mas de Borbó i treient la punta la caseta de vigilància forestal del Puig d'en Cama.

els baixos de l'Ateneu

Per avui diumenge no tenia plan. La perspectiva d'anar a dormir tard, el fred i vent anunciat més el canvi d'hora, tot plegat, fou el que me va dir d'anar a dormir sense cap pla al cap però amb la intenció d'anar a fer un tomb per poc que pugués.

GR-11+GR-174

Dissabte a la nit férem la presentació del tram català del GR-11 a l'Ateneu Cultural Josep Taverna. L'autor, l'Alfons Barceló és lo president dels Excursionistes d'Alforja. Vai arribar tard i la sala era plena, amb lo qual no vai sentir la presentació en la totalitat, ni amb pulcritud. De tant en tant reien, i els que érem fora no en sabíem el perquè. Acabada la presentació, hi hagué un picapica. Espectacular!!! preparat per la gent de l'Ateneu. Coca amb recapte de casa, llesques de pa en embotit, fruits secs i una taula amb pastissos portats de casa increïbles. Jo no sóc massa de dolç, però n'hi havien dos, un de xocolata, aspatarrants!!!!! Vai agraïr que la gent anés marxant per poguer endrapar a voluntat, i a més evitar.me fer el sopar. I és que la gent de l'Ateneu és maquíssima i fan una pinya extraordinària.

El llibre en qüestió, és visualment espectacular. Textos i fotos són ordenats de manera eficient i engrescadora. Petits textos culturals, informatius o turístics fan del llibre alguna cosa més que una exhaustiva, metódica i formal descripció del recorregut. Però no patiu, coneixent l'Alfons, i si és que voleu fer la Transpirinaica entre el Cap de Creus i Benàs, la descripció acurada hi és, amb tots els detalls imprescindibles per seguir sense dificultats este enorme itinerari. Les dades tècniques són faciles de compendre a primera vista, els desnivells, la durada dels recorreguts, el quilometratge. Tot és clar i suficientment concís per no destorbar el sentit pràctic de la guía. Especialment sorprenent és la qualitat dels mapes. M'esperava quelcom més barroer ja que la mida del recorregut feien difícil, a priori, la presentació d'uns mapes útils i acurats. Però crec que ho han aconseguit. L'únic però és que el llibre és massa maco per portar.lo de viatge, ja que és llei de vida que l'hagis de menester just quan plou. Així doncs, només queda la opció de fer-ne fotocopies, o bé de comprar-se'n dos, i clar, especialment baratu no és...
I en quan faci servir la guía, faré una entrada individualitzada tal com se mereix.

I diumenge sense volguer massa m'aixeco aviat, això del canvi horari personalment no ho entenc, i la part orgànica del meu cos tampoc. I com que en la entrada passada lo company Racons de Món me va tocar la fibra, cap El Salt falta gent. Deixo el cotxe prop del Mas de Salas, (mun pare li diu Mas del Victor, i al ICC, Mas del Garrut) i començo a caminar per aquells topalls que tants camins havia trepitjat. Fai cap a la Font del Vallès, pel perdut, pel conreu, per pista, pel bosc... i és que abans per estos verals no necessitava camins. Només me calia reconéixer un lloc i fer.hi cap era un tres i no res. La memòria si no es treballa desapareix.

Me va costar una mica orientar.me, tot buscant amb la mirada senyals reconeixibles molt facilment fa 15 o vint anys. De tant trescar.hi, m'havia fet una toponímia gairebé personal. "La baixada a la Riera", "la parada de la dreta", "la barraca de la bassa", "el pla de les arnes", "el barranc de la salamandra", "la torre de dalt", i "la de baix", és clar, "l'ametller sec", que me va semblar veure ja a terra,"l'entrada de la figuera", "els castanyers". Tots estos topònims me servien per orientar.me mentalment, i també a vegades amb els familiars i veïns més asidus a aquells verals. Ara d'aquella toponímia només resten algunes paraules al cap que no sé associar a cap lloc en concret, almenys en la llunyania.

Font del Vallès

Vista la renovada Font del Vallès (topònim no sé si bo o fals), que sempre l'he vista rajar, i sempre poc ufanosa. I esta vegada no va ser l'excepció, tot i els aiguats dels últims dies. Aquí ja he agarrat un senderó ben fressat que m'ha baixat sense masses dificultats a la part de dalt del Salt. Un espectacle. Per molts serà ben poca cosa, perquè al Pirineu de salts d'estos n'hi ha per tot arreu. Però pels que som del Camp, de secà, trobar tant a prop un corrent d'aigua tant magnífic és un motiu de joia. I si a més com jo hi has nat cents de vegades, a peu, en cotxe, en bicicleta, (potser un miler!!!) sentiràs quelcom que se't remou, i ets sentiràs un traidor en no haver.lo nat a  veure enmig de la seca, quan patia per deixar caure un degotall esquifit.

Alzina el Llamp

M'hi trobo un grup de gent gran que esmorça. Parlem una mica d'on venim i d'on anem (i això és especialment gratificant quan cada vegada hi ha menys gent que saluda quan te veu a muntanya). Una dona me pregunta si vai sol. Li respon que sí, que sempre que puc. No m'entèn. Crec que tampoc me se explicar (me pasa molt de no saber utilitzar el lèxic apropiat per expresar.me correctament). La qüestió és que la dona desaprova la meua manera de fer. L'entenc, ella és mare, i per tant patidora de mena. Jo no li sé explicar que anar sol és un fet egoísta, però a la vegada extremadament instructiu, emocionant i enriquidor.

Ells marxen avall, mentres jo esmorço. Acabat d'esmorçar me dirigeixo a l'Alzina del Llamp, on trobo muns pares. Els hi dono els quatre bolets que porto. Ara ells esmorzen, i encabat tiren avall cap a casa. Jo a buscar el cotxe, tot esbrinant quins antics topònims personals he oblidat...

GRAU TALLAT

Diumenge passat portava els meus veïns, els Excursionistes d'Alforja, a passejar. La excursió estava programada de feia dies. Una matinal a Siurana per vore la Presó de Donya Blanca. Però al final se va anul.lar. La meteorologia no ens va ajudar. Bé, per ser més exactes els meteoròlegs. I es que des de dilluns anunciàven aiguats considerables. I jo vai estar tota la setmana a l'aguait.

Els primers dies ho veia clar, però a mesura que passaven el dies menys. I és que la borrasca del Golf de Cadis pujava molt depressa cap a Catalunya, i no deixava que la borrasca que venia de l'Atlàntic Nord se'ns hi acostés. Per tant, l'aire fred se quedaria al Pirineu on van haver.hi els màxims aiguats finalment. També a Orta se van assolir un màxim de 200 litres, però en tot l'episodi, i no de cop.

Entenc que a tres o quatre dies vista no poguessin afinar, també entenc que se'ls hi escapi un patac d'aigua més gros del previst, però que dissabte al vespre encara donessin possibilitats de 200 litres en les següentes dotze hores era espantar al personal innecesariament. Suposo que la Generalitat no vol treballar en cap de setmana i espantant la gent s'estalvien disgustos i hores extres.

Vista des del Grau Tallat

Grau de La Tornera

Diumenge al matí vai rebre un missatge dient.me que la excursió s'anul.lava. Com que jo ja ho tenia tot preparat i Chris estava desperta, ens hi vam nar igualment, això sí mija hora més tard del previst. Vam canviar la excursió una mica per esmorzar a Siurana, i en cas de pluja aixoplugar-nos al bar. Dir que el camí del Coll de Les Esplugues al Coll de Les Lloses no està fitat ni marcat, però és fàcil de seguir, cal anar sempre per la banda Sud/Est de la carena. Que no havia caigut massa aigua ens ho digué el Barranc de l'Estopinyà, que vam creuar amb facilitat. No calgué tampoc esmorzar al bar.

Grau Tallat

Anant cap a Siuranella, vam fer mitja drecera i sense passar per la carretera. I dic mitja, perquè ens va quedar pendent seguir un rastre (la mullena del bosc no ho aconsellava), que ens estalviava encara més pista. Ja tenim excusa per tornar.hi!!! Tornar a dir que el Grau Tallat és un dels indrets més espectaculars de les Muntanyes de Prades. I ja per avall, en busca del cotxe, amb les cames mullades per culpa d'un ruixadet i del que el camí no és tot lo ample que hom desitjaria. A la Cova de Donya Blanca no hi vam anar que ja la tenim vista i volíem arribar a casa d'hora.

I avui, content, perquè dijous, sense escarafalls ni alertes van caure 136 litres a Alforja. Per fi les fonts tornen a rajar i la Riera baixa!!!

Racó del Carletes, crec

I us adjunto este enllaç del fotoblog del company RAFEFE que us encantarà, i a mi amb esta entrada m'ha fet molt feliç.

El BUST del BALETA

Els dos nois a la qual la sua salut els ha permés pujar avui, 51 anys després.

La Cova del Baleta és molt famosa a Alforja. I incomprensiblement en lloc més del món. És una balma al roig, a tocar de La Carrerada i encarada a migjorn. Bona vista i però res de l'altre món. I és però tan famosa  perquè a la tardor de l'any 61, lo Josep Fusté i una colla de brivalls hi van col.locar un bust en memòria del Pastor Baleta, famós per les seues prediccions meteorològiques i mort en les nevades del 32. Nevades que ell mateix havia anunciat juntament amb la seua mort. Excés de profesionalitat?

antic suport sense cap

I vet aquí, que després de la destrossa del pessebre al Mirador fet per l'artista local Pep Taca, i veient que el Bust del Baleta tenia ja alguna destrossa se procedí abans de que fos massa tard, a retirar l'obra d'art (també  obra del Pep Taca) per la seua restauració. Finalment després de moltíssim de temps el Bust del Baleta ha tornat al seu puestu este matí.

Gravats, al meu parer mitjavals

Bé, no pas l'original, una còpia feta pel Pep Àvila. L'original ha sigut cedit pels hereus del artista a l'Ateneu, que l'ha restaurat i ocuparà un espai preferencial al vestíbul. A més, durant unes quantes setmanes hi ha una exposició fotogràfica on podeu veure fotos preses l'any 61, fetes per l'Hilari Aragonès. El pare del qui a vegaes surt per este blog.  Ahir al vespre s'inaugurà l'exposició amb l'especial protagonisme dels 6 nois que fa 51 anys vam pujar amb el Fusté (mort també ja fa uns anys en una nevada). Un moment prou entranyable on un d'aquells nois va llegir la crònica d'aquells fets on destaca que als dies posteriors foren amonestats verbalment per haver fet un acte públic de més de cinc persones sense l'autorització del Governador Civil. Éren altres temps, temps de l'avi cisquet.

I res, que este matí una bona colla hem pujat i hem col.locat el bust, esmorçar i per avall. No hem tingut massa calor, ja que bufava sereret. Sento no tindre fotos del divendres quan vàrem pujar a col.locar el suport, i tampoc de l'acte de dissabte, una pena per què fou molt xulu.
I nant passant l'estiu com bonament se pot, tot esperant que passi quelcom d'especial o com a mínim que arribi el fred.