LONDON LOOP. CAESAR's WELL to HAMSEY GREEN

Quin indret se podria escaure millor per iniciar la nostra conquesta del London Loop que aquell mateix  indret que Juli César utilitzà per acampar abans de sotmetre la població que habitava la riba del riu Thames?

Caesar's well

Pos això, no fem cas de la ruta oficial i comencem el nostre peripla a Caesar's Well. D'hora i ben ennuvolat. De seguida ens adonem que tot i que la senyalització és abundosa, caldrà estar molt a l'aguait, car hi ha una quantitat infinita de camins, caminets i caminois que els veïns utilitzen en els pocs espais verds al voltant dels pobles i urbanitzacions. Així que cal estar amatents tota la estona per seguir el bon camí, i això, no ens ho esperàvem.

Després d'una cruïlla de carreteres a Keston, agarrem un caminet esplèndid, que va per l'esquerra i paral.lel a d'una d'estes carreteres. Entrem al bosc i sentim soroll a la boscúria. Hi ha qui remena fullaraca. Ens hi fiquem per esbrinar, i per la nostra sorpresa veiem que són faisans, i que se deixen prou apropar. La llàstima fou la meva poca perícia a l'hora de fer anar la màquina de fotografiar.

Phasianus colchicus ssp. torquatus

Amb molta ràbia, per no saber-ne més continuem el nostre sender passant a tocar d'uns roures fantàstics, amb més de 700 de vida i mort. N'hi ha algun que rebrota, però n'hi ha de totalment secs.

I d'aquí, passant pel mig d'uns partits de futbol arribem a l'església de Wickham Court, on, com és natural, en diumenge al matí, fan un acte litúrgic, i que ens priva de visitar el recinte amb detall.

St. John the Baptist

Creuem un prat i per vora d'uns camps de rugby, amb tot de partits on la canalla de diferenta edat practica este esport i on una mica de sol ens anima a fer una menjada. De postres castanyes, que just anem a continuar per un bosc on hi han prou castanyers.

Fajos, teix i castanyer

Castanyers, fajos, teixos, roures, que ara a la tardor estàn esplèndids ens embolcallen. En este bosc tan agradable, anomenat Threehalfpenny wood, descobrim que inesperadament, els boscos que envolten London són colonitzats per cotorres verdes, tal com ho són les nostres palmeres mediterrànies. I també és clar, centenars de milers d'esquirols grisos, que tenen una fenyada a  arreplegar els fruits que la tardor els regala.

Esquirol gris

Després però, continuem per vorals de carretera i urbanitzacions, fins que pugem al mirador d'Addington Hill. Mirador des del qual se té una bona panoràmica de la ciutat de London, si és el cas de trobar-nos amb un cel net. Quelcom que avui no succeeix, i per xò fico la foto d'un bedoll que hi havia a la vora.

Betula pendula

Verónica

Aquí ja veiem que no anem massa bé de temps i comencem a apretar. Només vam parar per veure una mica de fauna salvatge.

Cèrvols (Cervus elaphus)

I també fauna domèstica.

Un bon dia. Una bona inauguració en este sender, que tot i començar gris i confús ens va deixar una vesprada càlida i acollidora.

LONDON LOOP

A finals d'estiu vam fer un tomb per la perifèria de Great London. Vam agarrar tres busos per arribar als defores de la gran ciutat. Començàrem la caminada a New Addington i després de travessar urbanitzacions, camps i rodals de bosc vam arribar a Keston.

Fulla i fruit de l'Aranyoner (Prunus spinosa)

Poc abans d'arribar a esta última població passàrem pel naixement del River Ravensbourne, una petita rasa que travessa polígons i ciutats i vessa al Thames a prop de Greenwich. La surgència, (anomenada Caesar's Well) i els petits llacs, o grans basses que li venen a continuació estan condicionades com a àrea d'esbarjo, on poder pescar, estirar-se al sol o menjar-se un gelat, com férem natres. A prop hi ha el suposat indret on Juli César acampà amb les seves tropes abans de continuar la seva assimilació de les tribus pre-romanes que allavontes hi habitàven a les ribes del Thames. Li diuen Caesar's Camp.

Aquí però, a banda del personal heterogeni que tombava per la zona, el que vam trobar més curiós foren unes indicacions amb la llegenda London Loop. A casa esbrinàrem que era una volta que encercla la conurbació de London. Este tomb està dirigit als senderistes que després de moltes etapes i quilòmetres tanca un cercle al voltant de la gran ciutat.

Pi roig (Pinus sylvestris), en aquí li diuen Pi escocès (Scots Pine) 

El recorregut del London Loop aprofita al màxim els rodals "més salvatges" que envolten la ciutat i visita prou llochs d'interés. Però no mos enganyem. Encara que el traçat de este sender intenta unir tot d'espais verds i  caminois, la travessa d'urbanitzacions i petites poblacions és una constant a cada etapa. De carretera no molta ja que com a gran ciutat que és, les vies de comunicació de London són radials, així que normalment se creuen carreteres i vies de ferrocarril perpendicularment. Són en estos punts de creuament on podem trobar transport públic, que a London és variat i concorregut, i que ofereix moltes possibilitats alhora de plantejar les etapes.

Nenúfar blanc (Nymphaea alba)

El fet és que a partir de la coneixença d'este sender i de les seves possibilitats de realització, vam començar a estudiar la possibilitat d'utilitzar-lo. Vam programar unes sortides per resseguir este sender, i les següents tres entrades us matxacaré amb això. De moment però, una infecció al dit gros del peu esquerre i el desgradable hivern londinenc ha aturat el nostre periple per este sender.

jovent de Polla d'aigua (Gallinula chloropus)

LO ROGER GROS

Flor d'Atzavara (Agave americana), lo Pont Gran, La Vilella Baixa, Los Pins Alts, Cingles dels Montalts

Entre manifestació i manifestació vam trobar un ratet per atansar-nos a Montsant. Encara que de fet no massa. No vam anar a cap dels indrets més peculiars i consolidats de esta serra. Simplement vam anar a veure una curiositat: Lo Roger Gros.

Lo Roger Gros

Lo Roger gros i els Rogerets són unes roques de gres vermell (Buntsandstein) que són demunt de la Vilella Baixa, al peu del Montalt. No són les úniques afloracions de este tipus de roca que hi ha en esta serra, però tampoc no són gaire abundants, (sobretot si ho comparem amb la veïna Serra de La Mussara) i en l'imaginari col.lectiu, hom associa el Montsant la típica roca conglomerada.

Els Rogerets

Fou una passejada a l'hora que hom acostuma a dinar, sota una calor impròpia del mes d'Octubre. Com que a més fou entresetmana, ens va assegurar una tranquilitat extrema. Creuant La Vilella Baixa de cap a cap, ni una ànima.

Sant Joan

Férem un recorregut turístic tot seguint una ruta senyalitzada. Alguns panells explicatius sobre flora i vegetació ens instruirant i distraurant. Pujem pel barranc dels Rogerets i ens enfilem fins un coll que jo anomenaré Coll del Bosc (de la Vila). Aquí per un rastre assolim la carena demunt dels Rogerets perque ens dongui una mica l'aire. Però el sol apreta de valent i tornem al coll per saltar a l'altra vessant i agarrar un meravellós camí de bast. L'agafem per avall, deixant la pujada al Peu de Roca per un altra data.

Este camí que segueix una barrancada va a creuar el Barranc del Pics, lloc on trobarem un incipient bosc de ribera enmig dels vessants aspres de llicorell. Paisatge prioratí en esència. I per este amable camí ens arribàrem altra vegada a La Vilella.

La Vilella Baixa i darrere els Cingles de La Figuera (Damunt Roca)

I com que no trobàrem cap bar obert pospoguérem la acció de nutrició per més endavant tot disfrutant dels núvols del Montsant.

Voltor comú (Gyps fulvus)

                                                                          

TORRE del MANUEL

Després del tumultuós, sediciós, il.legal i sobretot i per damunt de tot trist i estressant 1 d'Octubre de 2017 a Catalunya calia, i amb urgència, retrobar-nos amb tot allò que ens havien manllevat una gent fosca i malcarada. Aquell dia, la nostra ànima, o almenys la meua, fou ferida de gravetat. I per sempre.

Pi de Les Planes

El desencoratjament i la desesperança foren aclaparadores. Tot allò que mai havíem malsomiat va passar. Aquella creença en una societat lliure i tolerant, consumista i egoista de ben segur, però mai violenta, ni rabiosa, ni venjativa, fou esquinçada per aquella gent, aquella gent que truca de matinada.

Tot això ho escric ara, el dia de Nadal, i per això hi he pogut reflexionar, intentar comprendre, posar mots prou escaients en un dia on l'angoixa més profunda, la temor i la impotència s'aferraren massa fort al meu ésser.

Sargantana ibèrica (Podarcis hispanica)

Pot ser per això, al dia següent calia retrobar-se amb quelcom que encara fos dempeus. Quelcom sòlid, ferm, que ens ajudés a refer-nos de tot allò que ens havia fet trontollar, i de quina manera!!!

Sense pensar-hi, ja dic que estes reflexions les fai ara, amb certa tranquil.litat, vam anar a vore com estava la Torre dels Moros, allà a Gallicant.

Bruixa (Brintesia circe) o Faune gran (Hipparchia fagi)

Férem una excursioneta per verals molts trepitjats, molt visitats, molt nostres. Ens calia reconfort. I què millor que tot aquell paisatge que forma part del nostre patrimoni sentimental, que el sentim com a nostre, fermament arrelat a la nostra existència, de la nostra pertinença a una societat, que mantes vegades se'ns mostra com en el cas del dia anterior extremadament ferotge i cruel.

La sortida fou tranquil·la i plaentera, relaxada, acaronats per un càlid sol de finals d'estiu, on com veieu a les fotos vam trobar prouta fauna, vam menjar fruits de bosc i fotografiar l'orquídia més tardana, la Spiranthes spiralis.

Abans d'arribar-nos al Gorguet ens vam atansar a la Punta del Solà del Manuel per esguardar d'allà estant tot lo terreno que des d'allà se pot contemplar, i que és molt!!!

Una bona pessigada de l'antic terme de Siurana, amb el trau del Carcaix radera del trau del Siurana

La Moleta del Mas de Porrera s'erigeix demunt dels Socarrats, i el balç del Riu Siurana

La Desenrocada dels Castellans en primer terme i La Mola de La Febró al fons, al curs alt del Riu Siurana

I després sí ja reomplir-nos de joia. La Torre dels Moros, o més ben dit, la Torre del Manuel serà sempre nostre.

                                                               BON NADAL!!!

FAVERSHAM to WHITSTABLE

Un dia d'agost anunciàven molta calor. I no ens va quedar més remei que anar a la platja.

Després de molta feina a l'ordinador, tot investigant mapes i horaris de transport públic, un tren ens deixà a l'estació de Faversham.

Edifici del mercat i els porxos on s'hi feia, a Faversham

Lo primer que notàrem fou una pudenta important i una calitja espesa i empipadora. De fet era la mateixa cosa. La broma de mar havia entrat terra endins i ho embafava tot amb les olors que la marea baixa deixa al descobert.

Esta poc afortunada benvinguda no fou impedimenta per copsar amb alegria que Faversham és un poblet petit i maco, ben endreçat. Pretty que dirien en anglès.

St Mary of Charity

Travessat el poble, ens dirigim a buscar un canal que ens conduirà al mar. Al canal, ple de fang ens sorprèn  unes  desendreçades drassanes. Tot i esta deixadesa els vaixells, per raons que desconeixem des de sempre, són terriblement fotogènics. A més hi vam veure gent feinejar.

Seguim este canal, Faversham Creek, per un caminet mentres el sol desfà la boirina i les olors. Aviat però comencem a notar la calor tot allunyat-nos del canal i quan caminem enmig de camps de blat.

Nadget i el Faversham Creek

, 

Travessant sembrats ens arribem finalment al The Swale, el braç del Mar del Nord que envolta la illa de Sheppey i la separa de "terra ferma". Un mur però ens separa de l'aigua. Un mur construït per dessecar aiguamolls i mai més retornar-los a la mar que els havia nodrit durant centenars d'anys.      

Titeta d'estiu, (Anthus Campestris) però la foto no és prou bona per donar-ho per cert. En migració.

Seguim el mur, que també protegeix una àrea de nidificació d'ocells, fins que per fi podem anar a tocar platja. Platja, però no sorra, ni pedres, ni roques, ni tan sols aigua. La platja és una enorme extensió de fang, ens separa del Mar del Nord.

Oca de Collar (Branta bernicla). Prou despistada, ja que és en migració un mes ans de lo habitual.

Gavina riallera (Chricocephalus Ridibundus). Ja amb plomatge d'hivern.

És en esta platja de fang anomenada The Oaze, que parem a descansar, i menjar, i a fruïr de la brisa del mar. També mos vam entretindre en fer fotografies i molestar els crancs.

Poc a poc, anàrem avançant mentres la marea va pujant lentament, a la llunyania. És quelcom que se percep gairebé instintivament. Poguer per la remor llunyana, gairebé sorda, poguer pel desplaçament de l'aire, o poguer per les olors esmorteïdes altra vegada per la sal del mar. Pel que sia, però igualment quan plegava winkles a Escòcia, o pot ser fruit d'esta feina, hi ha un moment que aixeques el cap sense raó coneguda i quedes fixament mirant l'aigua, aparentment al mateix lloc que feia uns minuts, però ja perceps diferentes sensacions. Al cap de poc ja se pot constatatr com la mar torna a guanyar terreny a la terra.

Encara que el mar quedava molt lluny ens vam posar en marxa, xanet xanet, per si les mosques. Ja a punt de sortir a la platja ocupada per turistes, en un pedregal vam trobar esta bonica i fascinant planta. I és que més per desconeixença que per altra cosa, les plantes que trobo vora al mar, a la sorra, o en roques i pedregals tenen unes formes estrafolàries que em fascinen. A més esta planta té unes roelles incandescents extraordinàries.

Rosella marina (Glaucium flavum)

Però de seguida començàren a aparéixer gent i cotxes que poc a poc omplien els vorals de la platja i la carretera respectivament.

I ja arribant al bullici de Whitstable ja només quedava buscar lloc per satisfer la panxa mentres la mar omplia la platja i la gent la plaça.